16/12/13

LA LLIBERTAT SEGONS PÉREZ-REVERTE

Reconec que desconec l'obra d'Arturo Pérez-Reverte, malgrat que sé que és un dels autors literaris en espanyol més venuts, probablement dels més  traduïts a altres llengües -bé, aquesta dada no la tinc- i més adaptats al cinema, incloent produccions internacionals com "La taula de Flandes", de Jim McBride, i "El club Dumas", ni més ni menys que de Roman Polanski, o altres cèlebres com "Alatriste", a càrrec de d'Agustín Díaz-Yanes i amb el cèlebre Viggo Mortensen de protagonista. He vist la primera que he esmentat i també, que jo recordi, "Territorio Comanche". Cap de les dues m'ha deixat gaire bona impressió, però aquesta segona té alguns detalls que val la pena remarcar. En primer lloc, es basa en les seves experiències com a reporter, que va ser el seu ofici durant molts anys. En segon lloc, va acabar amb la seva sortida del periodisme, quan la direcció de TVE va voler expedientar-lo basant-se en la narració que fa dels tripijocs que fa el protagonista amb factures falses per justificar despeses. Pérez-Reverte va donar un sonor cop de porta  i es va acomiadar amb una carta on deia als directors -per cert, catalans tots dos- que os den morcilla.

L'anècdota és reveladora perquè ens emmarca el personatge. Perquè cal dir que si hi ha un novel·lista espanyol personatge és Pérez-Reverte, potser amb l'afegit de Javier Marías. Autor d'una columna al setmanari que editen diversos diaris, destaca per la seva llengua esmolada i per no tallar-se davant la polèmica també en les xarxes socials, on sol prodigar-se. Una de les seves bèsties negres en aquest terreny és el procés independentista català. Les intervencions en xarxes com twitter han aconseguit encendre la xarxa més d'un cop.

A una entrevista publicada ahir al diari ARA, en què promocionava el seu darrer llibre, contestava a dues preguntes sobre aquest tema, que el rotatiu enquadrava a part. A la primera se li recordava unes declaracions seves anteriors: Amb més educació hi hauria menys independentisme.
I replicavaEl problema general d'Espanya és d'educació i de cultura. El desmantellament cultural al qual estem sotmesos des de fa segles ha creat una sèrie de buits educacionals en els ciutadans de tot el país, ja siguin catalans, extremenys o andalusos. En alguns casos, aquests buits s'han omplert amb altres nocions. Això genera una absència de sentit crític, de debat, d'entesa intel·ligent, de negociació i de diàleg que ha donat lloc a patologies greus. Un poble educat no divideix la vida en blanc i negre ni posa etiqueta a tot com fem els espanyols, sinó que es mou en la gamma de grisos que és necessària per al progrés de qualsevol idea. En un país educat, culte i amb generacions preparades per discutir i entendre's, el conflicte plantejat a Catalunya no s'hauria donat.

A la segona, se li requeria què en pensava de l'acord sobre la consulta entre quatre partits del Parlament català. La resposta: Estic en contra de la independència, crec que és un disbarat. Ara bé, la consulta em fa morbo: obligaria tothom a definir-se. Així s'acabaria aquest caos absurd d'indecisions i contradiccions, tant per part dels nacionalistes de barra de bar, que són molts, com pels que s'emboliquen amb la bandera espanyola, que també són molts. És hora que la gent es mulli de debò. L'ambigüitat en què ens movem des de fa tant de temps no pot fer altra cosa que crear més confusió, i als únics que beneficia és als golfos d'una banda i de l'altra del problema. Veure com la gent assumeix responsabilitats serà interessant. Ser independent no vol dir sortir al carrer amb una estelada, vol dir assumir un futur i uns canvis enormes en la vida, en la cultura, en l'economia i en l'educació. Enfrontar-se amb la vida real.

Dues preguntes, doncs, amb respostes diverses, com la consulta. I si a la primera estic d'acord amb el que diu en primer terme i discrepo absolutament en la conclusió, a la segona discrepo del seu punt de sortida i coincideixo absolutament amb la conclusió. M'explico: entenc, sí, que hi ha un problema general  d'educació i cultura a Espanya i que això causa una manca de consciència crítica. Però no es tracta d'una mancança absoluta ni repartida equitativament, ni individualment (segur que ell se salvaria a si mateix) ni territorialment. I precisament la consciència crítica i la capacitat de matisació abunden molt més en el camp independentista que en l'unionista, segons la meva modesta apreciació, basada en l'experiència directa -que ell no té, o la té limitada-. I entenc també que ser independent vol dir sortir al carrer amb responsabilitat, acceptar les conseqüències del repte i entomar-lo amb rigor i implicació. 

I per això em declaro independentista, perquè he acceptat aquestes implicacions. I no ha estat atzarosament ni fruit d'una rauxa ocasional, sinó fruit d'un llarg procés de meditació que, com penso que és el de molts altres catalans, culminà amb la vergonyosa sentència del Constitucional sobre l'Estatut de 2006.

Diu Pérez-Reverte en el titular destacat pel diari que la llibertat és el bé més preuat de l'home. Si és així, també ho és el dels pobles. I tots els que vulguin sentir-se part d'un poble han de tenir dret a exercir aquesta llibertat, aquest preuat bé.

4 comentaris:

  1. El tema ja és complicat mirar-ho des d'un valencià que té com a llengua la catalano-valenciana i molt més complicat per a una persona que viu perfectament, que viu, escriu i es guanya la vida, cal ser una mica marxistes, amb l'escriptura en castellà, no pot entendre les preferències que jo entenc d'un català que ha vist que el seu estatut ha estat per llei derrotat després de que el poble s'hi definira, que la seua televisió ha estat esborrada d'un pretés territori propi, d'una llei per al trilingüísme en detriment de la llengua que pretén del país, que no hi haja obligatorietat en saber la llengua pròpia i sí la castellana, etc. Són moltes coses que em fan entendre els moviments independentistes fora d'una manca de cultura i de sentit crític, ara jo personalment voldria donar un recargolament més a la pretesa Unió i fer-la una veritable Unió, no una Espanya castellana, sinó un lloc, i em direu innocent, ignorant o ingenu, un lloc on ser o viure en català-valencià siga possible en tot el territori d'aquesta llengua, perquè tu saps que per a mi només i en un alt grau és un problema lingüístic.
    Aquell que arrosseguem d'ençà més de cinc segles, dos més directament.

    ResponElimina
  2. Em temo que l'abast del sentiments independentista va més enllà de la llengua (ja hem discutit sobre això, tu i jo). La prova és la gent de Súmate, que fan campanya activa pro-independència en castellà,i que per cert van ser atacats ahir mateix a Mataró pels ultres espanyols. El sentiment independentista avui abraça molta gent que hi ha arribat per la reflexió i l'anhel de construir un nou país on la molt madura societat catalana pugui decidir per si sola i administrar els recursos que ara mal administra l'Estat central, i a sobre pregonant per tota Espanya que subvenciona una comunitat, però en realitat Catalunya aporta molt més del que rep. Injustícia similar rep el País Valencià, però allà no sembla que hi hagi una consciència general com aquí. Però hi ha coses en què ens hem d'unir: no podem tolerar més que dues comunitats que aporten tant al PIB europeu estiguin comunicades només per l'autopista més cara d'Espanya i per una línia de tren ...d'una sola via!
    Sort tenim d'internet ara per ara que ens ajuda a seguir en contacte. Una abraçada per la xarxa, doncs!

    ResponElimina
  3. No us hi canseu, no ho entenen ni ho entendran mai això els castellans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, tristament, i fa temps que vaig renunciar al que en diuen pedagogia del procés cara a l'exterior. Però escric cara endins, perquè no ens facin dubtar o defallir les mines de profunditat que ens envien d'allà i que tan disposats a acollir estan molts de dins.

      Elimina