GAY TALESE I EL NOU VELL PERIODISME (i 2)

Dèiem en la 1a part d'aquest article que Gay Talese havia fet algunes manifestacions força polèmiques al voltant del periodisme actual. Una se centrava en la manca de profunditat quant a la recerca -o més senzillament i radical, potser, la manca de veritable recerca-, que fa que malgrat la gran proliferació de medis i mitjans, tot es redueixi a comentaris sobre unes poques notícies. O dels simples rumors. Una opinió potser encara més polèmica en la mateixa entrevista de Talese és la que formula sobre l'entrada del que podríem anomenar xafarderia sexual al periodisme. Segons ell, la llegada de las mujeres a la prensa y a otras posiciones de poder ha convertido los escándalos sexuales en noticia. Comparant la situació actual del periodisme amb la dels seus temps al New York Times, troba que hi ha un canvi molt qualitatiu. Al marge de la discutible causa que hi veu, el canvi sembla prou cert.

I no solament afecta a una certa casta de famosos que, pretesament, estarien fent venda pública de les seves vides íntimes -que, com va dir una no menys famosa model, no s'han de barrejar amb les seves vides sentimentals- i per això estaria pretesament justificada qualsevol intromissió en la seva intimitat. No, això abasta i afecta a tots els àmbits públics, inclosos els de l'alta cultura.

Darrerament han aparegut diverses biografies d'importants personatges desapareguts que han tingut un ressò força sensacionalista a la premsa. Un dels casos més rellevants, la biografia de Carmen Laforet escrita per Anna Caballé i Israel Rolón publicada per RBA ("Carmen Laforet. Una mujer en fuga"), ha estat objecte d'una amplíssima ressenya periodística centrada, majoritàriament, en els aspectes més morbosos o almenys foscos de la seva vida. Per exemple, la de Rosa Montero a El País, al seu suplement de cultura de 29 de maig. Rosa Montero usa termes com densa oscuridad o agujero negro per referir-se a una vida que, segons tots els indicis, va ser deliberadament objecte no ja d'una meticulosa ocultació, sinó d'una deliberada ficcionalització per part de la seva mateixa pròpia i intransferible propietària. I sembla lamentar que el tractament dels biògrafs sigui delicat i que defugi aprofundir en els aspectes més proclius a la morbositat: Los biógrafos van dejando miguitas que conducen a llamativos agujeros de palabras no dichas, y la materia entera del libro parece temblar y escurrirse entre las manos. Acte seguit, però, potser per preferència certa o per salvar la seva integritat, la crítica assenyala: Cosa que aumenta el atractivo del texto: es el mejor acercamiento posible a una vida tan resbaladiza. Mujer en fuga se lee como un sobrecogedor y palpitante thriller, y al final hay un asesinato: la muerte en vida de la escritora.

Si Carmen Laforet va voler tapar amb elaborats paranys o estudiades mentides aspectes febles de la seva personalitat, sens dubte va aconseguir que precisament l'ull de la intriga pública, de l'ànsia devoradora del thriller, acabés inevitablement exposant-la al seu escrutini.

Un cas similar és el de la biografia de Danièle Sallenave sobre Simone de Beauvoir ("Simone de Beauvoir. Contra todo y contra todos", Galaxia Gutemberg/Círculo de Lectores), que es presenta com en una ressenya de Jesús Ferrero a El País del mateix 29 de maig com una obra que rellena los vacíos existentes en toda la obra de la escritora, atendiendo a lo que dice, y sobre todo a lo que no dice, per després aclarir-nos que a través de exploraciones oblicuas y exhaustivas de Danièle Sallenave, de sus idas y venidas, de su mirada incisiva sobre los momentos en que la vida de la Beauvoir hace ángulo consigo misma, vamos conociendo sus amistades, sus amores, sus fobias, sus iras, su anhelo de conquistar la más alta coherencia y la más clara articulación de la vida y la obra.


Potser un dels moments en què la vida de la Beauvoir fa angle amb una altra vida és amb Jean-Paul Sartre, del qual La Pléiade ha publicat un extensíssim recull de textos autobiogràfics ( "Les mots et autres écrits autobiographiques"), que segons Manuel Rodríguez Rivero (també a El País), demostren que ...Vista con la limitada perspectiva de los 30 años transcurridos desde su muerte, lo que ahora resulta menos perecedero de la obra de Sartre son sus escritos biográficos (Baudelaire, Genet, Flaubert) y memorialísticos, caracterizados todos ellos por el empeño de evitar la construcción literaria de las vidas (propia y ajenas), como si desde el principio se conociera el resultado. Aquests textos, proven segons Rodríguez Rivero, que Lo vivido suele guardar escasa relación con el relato apuntalado en el sentido y la finalidad que constituye el núcleo de lo que el pensador francés denostaba como "memorias burguesas". Igual que hacen las novelas con el mundo, las biografías y autobiografías convencionales intentan reordenar el caos de las vidas personales, confiriéndoles un significado impostado desde el presente.

Això ens porta al gènere memorístic, un gènere que, si en principi cabria assignar a la literatura de no ficció, és sovint l'exponent més directe de com es pot construir i deformar la matèria íntima de la vida des del propi esforç per reinventar-la, per, en paraules de Rodríguez Rivero, dotar-les d'un sentit impostat.

Variable del mateix gènere és l'exercici memorístic sobre algú al qual s'ha conegut íntimament, preferentment familiar. Sol abundar pel que fa a les relacions filials i conjugals. Un exemple de la filial és, sobre la mateixa Carmen laforet, el que va publicar la seva filla Cristina Cerezales ("Música blanca" ,Destino). O, darrerament, el llibre de Marcos Giralt Torrente sobre el seu pare, el pintor ja també mort Juan Giralt ("Tiempo de vida", Anagrama). De fet, aquest és un llire especialment dedicat a la relació amb el trànsit a la mort de la persona a la qual es dediquen les memòries. Es tracta en si d'un subgènere, que ha donat fruits tan important com el gran llibre de C.S. Lewis dedicat a la seva muller ("Un dol observat", si no em falla la memòria), o entre nosaltres el d'Imma Monsó dedicat també a la seva parella ("Un home de paraula").

Rosa Montero novament es refereix al llibre de Giralt Torrente i ressalta potser un dels denominadors comuns d'aquesta mena d'obres, i potser també un dels seus més grans valors amb independència del pròpiament literari: la seva capacitat terapèutica per afrontar el dolor, el de l'autor i el del lector. El libro de Giralt comienza con esa letanía desolada (...): "Me he hecho más frágil, me he hecho más triste...", pero luego va avanzando poco a poco hacia la serenidad: es un texto en cierta medida sanador(...). Es una marea de ínfimos datos que en realidad conforman lo que somos, es una combinación precisa de gustos y costumbres que desaparecerá para siempre con nuestro fallecimiento, a no ser que alguien que te haya querido tanto como para saberlo todo sobre ti sea capaz de recordarlo y de escribirlo en un libro como este. Y al hacerlo, se vence de algún modo a la pena y la muerte. La magia de la palabra surte efecto.

La màgia de la memòria. De com la tenim estructurada i de com ens ajuda a manejar-nos contra el dolor, la fugacitat i la fragilitat que són immanents a la nostra existència.