Gay Talese pot considerar-se com un exponent, un dels grans exponents, d'una forma d'entendre el periodisme que podríem dir clàssica, tot i que, paradoxalment, en el seu moment -a mitjan seixanta- va ser batejat com a nou periodisme. De molt cultivat aspecte dandy, com el seu company en tasques fundadores, Tom Wolfe, i de maneres deliberadament -potser estudiadament- antiquades, les seves opinions contra les noves tecnologies són taxatives.
Publica entre nosaltres "Retratos y encuentros", un monumental compendi de la seva obra periodísitica desenvolupada, entre d'altres, al prestigiós The New York Times. En conversa amb Barbara Celis publicada a El País el 15 de maig passat, assegurava: No leo ni blogs ni noticias online. Cuando algo es realmente bueno, acaba llegando a los periódicos. Després de confessar que no té mòbil ni email, perquè no vol despertar-se i lidiar amb 100 correus de desconeguts, acaba afirmant que los periodistas han sido absorbidos por las nuevas tecnologías y ahora su trabajo está dirigido a personas como ellos, con educación digital. No salen de ese círculo, no están en la calle, no coocen a gente nueva y no descubren nada. Por eso, si no entro en internet, no me pierdo nada.
Un atac en tota regla que, amb totes les exageracions que potser cal posar de relleu, introdueix un afuat diagnòstic de la situació del periodisme actual, l'oficial, diguem-ho així, i el que es desenvolupa a l'anomenada segona xarxa, inclosos els blogs absolutament amateurs que no aspiren segurament a l'ofici de mitjà de premsa, però que sí, sens dubte, amplifiquen l'eco i abast de les notícies. D'aquí, però, a inferir una culpabilitat de les noves tecnologies en una menor profunditat en el tractament de la notícia del periodisme actual, hi ha un pas. Un pas ben gran que, si fem analogia amb el dret penal, suposaria que per ser considerat criminal, internet i els altres elements amb què Talese el barreja de manera massa simplista (una actitud molt usual entre els adversaris dels avenços vertiginosos en la tecnologia de les comunicacions, d'altra banda) haurien de ser objecte d'una rigorosa prova de causalitat -deixant a banda el dol o intencionalitat, és clar-.
Però una causalitat encara més polèmica i potser més feble llança Talese en la mateixa entrevista, pel que fa a un tema que hem abordat sovint en aquest blog, el de l'assalt dels mitjans de comunicació i de les mateixes arts com la literatura a la intimitat de les persones.
Però d'això en parlarem en una segona part d'aquest article.
Potser la societat estiga agafant tots els deliris de tots els bloquistes i tot siga una marca cap a la desintegració, jo pense açò, pero per altra banda la possibilitat que dóna a la gent normal de poder expresar-se en la llengua que vol, amb la gent que vol i dels temes i pensaments que vol i veure's publicat és immensa, i és una de les grans troballes de la humanitat, potser els estem llevant el veritable fi al periodisme, ser mobilitzador i creador de consciències per a esdevenir individus lliures i amb aquesta tasca cadascun. Jo sóc optimista Franz.
ResponElimina