LA FEINA BEN FETA
Suposo que molts recordareu l'anunci de Damm sobre la relació entre Barça/feina-ben-feta/Catalunya. Molt hàbilment, l'anunci aprofitava quatre principis bàsics de la filosofia "guardiolista" del Barça, els combinava amb antics eslògans polítics que miraven de projectar la imatge industriosa i de rigorositat al treball del país (Catalunya, vull dir), i en sortia una vibrant i emotiva defensa del producte arrelat (la cervesa de la marca citada).
Hem de reconìexer que l'anunci és genial i va encertar de ple en l'esperit que domina una àmplia capa de la societat catalana, que es vol veure associada a un país creatiu, imaginatiu, pencaire... i també obert, integrador, modern i universalista. En aquest sentit, lliga de ple amb la imatge que projecta el Barça de Guardiola, que és tant com dir el Barça de Cruyff, el mentor professional de l'actual equip, i, per tant, el futbol holandès que va triomfar en el món just quan Cruyff oficiava de jugador i va desembarcar al Barça, i va tirar d'aquella fantàstica selecció holandesa que va arribar a dues finals de Mundial el 1974 i el 1978 -i va perdre, precisament, contra els seleccionats amfitrions, Alemanya (la RFA encara) i Argentina-.
Existeix, potser, la justícia poètica en el futbol? La selecció holandesa va perdre les finals contra equips que li van jugar a la defensiva i al contracop -sobretot la primera, amb Alemanya-. Ara, a la seva tercera final, ha guanyat el futbol holandès... però paradoxalment representat pels seus seguidors i no per Holanda. Els seus seguidors són l'Espanya de Del Bosque formada conscientment i metòdicament sota el modelatge del Barça, que va aportar el nucli essencial de l'equip. Un model de bon tracte a la pilota, d'esforç, humilitat i dinamisme, que és una versió actual, millorada i reforçada, de l'Holanda dels setanta on jugava Cruyff i del Barça de primers dels noranta que entrenava ell mateix. En canvi, Holanda va triar en aquest Mundial un model oposat, el que en realitat domina el futbol arreu, el model conservador, destructiu i avantatgista en el contraatac. un estil que va dur-la a la final, ben cert, i que va servir amb apoteosi contra el favorit espanyol. Un model que el seu seleccionador, Van Marwijk, sens dubte havia estudiat i copiat diligentment dels equips que han aconseguit anul·lar el Barça dels últims anys, fonamentalment l'Inter de Mourinho. Fins i tot palès en el desplegament senzillament penòs d'armes brutes i duresa excessiva exhibit a la final (amb jugadors que, com van Bommel -ex del Barça-, o De Jong, van fer-se valedors d'unes explusions perdonades per un arbitratge massa condescendent).
Molt lluny aquesta Holanda de l'Alemanya que va caure amb Espanya a la semifinal, apostant per un joc noble i exquisit. Una Alemanya que va caure igual (0-1), però que recordarem com un rival molt més digne.
El Mundial, ja fa anys, pel seu context i per la gran quantitat d'emocions i interessos en joc, sol ser escenari del joc conservador i especulatiu, amb el qual un dels seus exponents jatradicionals, Itàlia, s'havia coronat darrer guanyador. En aquest sentit, el triomf dels de Del Bosque és una gran notícia, però és dubtós que es vegi com un èxit de la justícia, i menys poètica, i que es copiï i multipliqui el seu exemple. En realitat, és ben sabut que el bon joc no és garantia de victòria, que està sotmesa en definitiva a l'atzar, que si aquest cop va afavorir la selecció espanyola, un altre cop no ho farà. Davant d'aquest senzilla i evident llei, molts més són els que trien la posició conservadora que els sembla que els empara de les fuetades de l'atzar, del bot il·lògic i imprevisible de la pilota (bé, imprevisible per als humans, però no potser per als pops). Potser, posats a buscar la lògica, aquesta dictaria que, si pot ser que perdis, almenys és millor fer-ho amb la satisfacció d'haver intentat donar el millor d'un mateix en la recerca de la victòria. Però la realitat ens mostra que aquesta lògica no opera per a la majoria dels humans -afortunadament, sí per a alguns-. Així, el gran rival del Barça, el Madrid, lluny d'aprendre la lliçó en els últims temps, ha optat per fitxar Mourinho i el seu model garrepa i poc esportiu. Jugant a la contra han estat lluny de la feina ben feta, com crec que molt encertadament parodiaven els creadors de "Crackòvia" a TV3.
Un detall addicional: el dia següent a la gran, enorme manifestació de reivindicació nacional de Catalunya al centre de Barcelona, una columna vertebral catalana li donava el seu ansiat títol a Espanya. Es pot alegrar un català de donar ales a un espanyolisme que tant ens ha castigat darrerament? Que tant li ha volgut negar el pa i la sal fins i tot al mateix Barça que ho ha guanyat tot, i que ara s'apropia desvergonyidament del seu model? -evidentment, no parlem ni de Del Bosque ni de moltíssims altres admiradors i lleials seguidors d'altres equips-.
Crec que sí, que la feina ben feta s'aplica en l'estat de les coses, i que, la nostra obligació, mentre estem dalt d'un carro, és fer que tiri amb la millor aportació de què siguem capaços. Sense oblidar, per descomptat, el que som i el que volem ser.
Sí, ha estat una joia per a mi la victòria de la selecció espanyola, la qual sent entranyable, però per altra banda una llàstima la derrota de l'Holanda, que no del joc holandès, aquella Holanda dels Neskens, Croif, Rep, Kroll, René Van der Kerkoff, l'altre germà Van der Kerkoff del que no recorde el nom,John Bloe, etc (sic). Ha estat una derrota que podríem qualificar de malefici pel que comporta perdre tres finals i dues consecutives, hui nogensmenys Holanda no ha fet el joc Holandès que ha fet servir la selecció espanyola, i per a mi justa victoriosa, no es pot dir que siga el millor equip, jo estic fora de la lògica del fal·lus en aquest moment per a dir qui és el millor o el pitjor, això sí, la sort ens ha acompanyat i el bon joc, gràcies a cinc o sis equips que han aportat els seus jugadors, això sí portats per l'estil del Barcelona i és cert, no cada poble, sinó cada individu és allò que vol ser, jo no sóc, res més lluny que el tan controvertit concepte de "Ser" però sent meu aquest país, potser per ma mare extremenya i per la força d'una cultura que existeix a la meua ciutat, però no deixe de veure i estimar la meua ciutat, la València de la seua llengua catalana-valenciana si s'escau el nom amb tota la seua història i sobretot la seua ànima, la llengua de mon pare al que he estimat i estime, no entenc de països i sí de llengües, la meua materna, el castellà i la paterna el català, i no comprenc perquè es vol mantenir al marge de l'espanyolitat la llengua a la que la història d'aquest poble representa, és una llàstima, pèrò jo seguisc creient en el projecte d'Espanya, de l'Estat Espanyol o com es vulga anomenar en base a com diu Salvador Espriu a "La pell de brau" les parles diverses dels teus fills malgrat els nacionalistes de tota mena que canvien llengües per decret i a colp de bastó. El projecte de Països Catalans per a mi existeix com una unitat lingüística de la que els valencians prenent el nom que volguem no podem renunciar, o dit d'una altra manera, la defensa de la llengua catalana-valenciana, que és junt al castellà, els euskeres i el gallec, jo humilment pense espanyols tot i que no sóc ningú per passar del logos a l'ethos i deixe als revolucionaris i als polítics que s'hi entesten, jo només visc, en català, en castellà i una mica en francès des del discurs de l'analista.
ResponEliminaEsperant que no me malinterpretes m'acomiade esperant els teus saborosos i intel·ligents comentaris. Una abraçada de Vicent
Un incís, els que volen mantenir al marge de l'espanyolitat el català no som els valencians sinó una unilateral concepció d'Espanya tot parlant lingüísticament, doncs la major part del País Valencià i una gran part del Principat pensa el català espanyol fins i tot actualment, no em deixe guiar pels mass media.
ResponEliminaUn altre incís, en faig dos per la sensibilitat que cal tenir en parlar d'aquest temes, han estat vuit jugadors del Barça, tot i que Villa era de joc valencianista, i alguns jugadors no titulars i titulars com els anteriors d'alguns clubs més.
ResponEliminaBé, ja finalment m'acomiade de tu esperant, t'ho demane una altra vegada que no em malinterpretes, jo parle sempre, o sempre que puc des del discurs de l'analista, obviant els altres quatre discursos de la teoria lacaniana, ho dec al meu anàlisi.
Es pot pensar tot, es pot fer tot si no ferm servir la violència, la barbàrie, la manca de llibertat o la fam.
I em deixe ja de romanços que et poden atabalar, vinga, t'espere a la meua casa. M'ha agradat aquest article. Salutacions des de València.
Intentaré ser més breu que el meu antecessor... Eduard, per una vegada i sense que serveixi de precedent, discrepo completament amb tu. De fet estic tan indignat amb què el Barça i una colla de jugadors catalans hagin guanyat el Mundial per Espanya que ara mateix sento una desafecció profunda envers el propi Barça i envers aquest esport. No sé si se'm passarà. Si no se'm passa doncs mira, la sort que tindré d'aprofitar el temps que perdia amb tot això en coses més interessants. Visca Holanda, manque pierda!
ResponEliminaBenvolguts Vicent i Òscar,
ResponEliminacadascú és molt lliure de sentir-se de la nació que triï -o que se li ha imposat més aviat per multitud factors que li han determinat aquesta nació de pertanyença, tal com va mirar d'explicar el Miqui en un dels primers articles en aquest blog: http://antiartistes.blogspot.com/2007_08_01_archive.html-.
I no patiu per si us malinterpreto o discrepeu. Ara... Òscar, SÉ que acabaràs tornant al teu amor pel Barça, perquè, el nostre club de futbol, com la nació, ens ve determinat per factors molt complexos i... inamovibles.
Abraçades...
I les alegries que va donar ser Campions (ooohhh!!!!), amb o sense prediccions del polp Paul (?). I aquest patiment fins a l'últim minut, no és molt català?.
ResponEliminaSalutacions i bon estiu.