18/11/12

EL PES DELS SEGLES




He estat fa uns dies al Regne Unit. El viatge ha coïncidit amb la lectura de la novel·la "Lliures o morts", de Jaume Clotet i David Montserrat, que narra les peripècies de personatges històrics en el marc de la Catalunya sacsejada per la Guerra de Successió, una guerra començada pels catalans arran del Pacte de Gènova signat per diversos representants de moviments polítics catalans partidaris del pretendent austriacista amb la Corona Anglesa, i perduda definitivament quan aquesta mateixa Corona va decidir ignorar aquest pacte i signar el Tractat d'Utrecht amb el pretendent borbònic, Felip V.


M'encanta sempre tornar a aquests països britànics on les tradicions i les modernitats encaixen de manera força original per als ulls d'un europeu continental. I se m'ha fet evident, més que mai, la força dels processos històrics que galvanitzen les societats. El Regne Unit és avui el que és en bona part per l'herència d'Utrecht, com ho és Catalunya i Espanya, i de fet la majoria d'Europa. Amb raó s'ha dit que la de Successió és la primera gran guerra mundial. Felip V, o la seva cort, va preferir un cop més renunciar als privilegis econòmics per assegurar-se el sotmetiment del Principat català, i Anglaterra en va treure profit guanyant accés al comerç amb les Amèriques, s'assegurava dos ports a la Mediterrània (Menorca i Gibraltar), i assolia el monopoli del comerç d'esclaus. Aquella pau és l'inici de l'Imperi anglès i l'eclipsi definitiu de l'espanyol, i l'inici d'una llarga repressió vers Catalunya i les altres terres de la Corona d'Aragó.

Fa pocs dies, encara en precampanya, el candicat d'Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, revelava que la família d'Alejo Vidal-Quadras, el vicepresident del Parlament Europeu que propugnava la intervenció militar de la Generalitat catalana, s'havia dedicat al tràfic d'esclaus. Vidal-Quadras va contestar sarcàsticament que fa temps que no parla amb el seu rebesavi.

Si ens hi fixem una mica, els homes que van dirigir les forces catalanes a la Guerra perduda el 1714, si no van morir abans de tenir descendència o van perdre's en l'exili (es compten en vora els 30.000 els catalans que es van exiliar cap al territoris de l'Imperi Austro-hongarès després de la guerra), van tenir fills i néts que viurien fins a les darreries del XVIII. Aquests néts podrien haver conegut els seus propis néts que viurien ja fins ben entrat el XIX, quan neixen els Macià i Companys que dirigiran la restaurada Generalitat de la II República, esclafada novament per les armes espanyoles. A penes dos salts històrics intergeneracionals  separen dues desfetes d'evident paral·lelisme.

Si un s'hi fixa una mica més detingudament, i passeja pel món amb ulls oberts i amb un cert bagatge cultural i històric -és a dir, si no es limita a fer quatre fotos amb una automàtica i devorar quatre pastiches turístics mal engiponats a un tour guiat-, se n'adona del pes dels segles passats. Em refereixo al pes dels fets històrics, naturalment, i de les relacions econòmiques, socials, culturals i àdhuc espitiruals a què donen pas.

Recordo bé que quan el gran escriptor rus Alexander Solzhenitsyn va aconseguir publicar la seva memorable denúncia del gulag soviètic, va rebre moltes adhesions en l'Europa occidental, però moltes li van ser retirades quan va criticar les societats capitalistes per motius de fons similars. Si el soviètic va ser un règim que va fracassar, crec que és en bona part perquè va pretendre crear una societat nova fent cau i net de les tradicions que estaven en els fonaments de la societat que van voler substituir. Els Vidal-Quadras i altres ciutadans de l'univers que fan burla de les tradicions que construeixen el teixit subtil, la trama que lliga els pobles a través del fil històric i a través de la seva organització del present, pateixen una similar miòpia.

Llegeixo avui a The Guardian, que prepara amb el seu periodista Jon Henley un especial sobre la visió des de dins del procés electoral que estem vivint aquests dies, que Catalonia is preparing to vote in an election that could determine not just its future, but the shape of Spain and, perhaps, even the European Union. (Catalunya va cap a unes eleccions que podrien determinar no solament el seu futur, sinó la forma d'Espanya i potser, de tota la Unió Europea).

Curiós destí el nostre, que novament, com a 1714 i com a 1936, ens reserva un paper transcendental en el nostre entorn geogràfic. Alguna cosa en els conflictes socials té a veure amb els conflictes personals, amb la manera en què tossudament perviuen soterradament i es tornen a manifestar de tant en tant si no han estat degudament resolts.

4 comentaris:

  1. Crec que tothom, poc o molt, és conscient de tot allò que representa el procés que estem vivint, malgrat que alguna esquerra ho pretengui deixatar, fent cas omís d'allò que mou els pobles, com si només fos la qüestió econòmica. Així li va anar al comunisme a sudamèrica en menystenir la qüestió indígena. La jornada de reflexió ja fa dies que va començar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé, Clídice, algunes de les coses que he llegit entre els fòrums de la xarxa giren al voltant d'en quina lliga jugaria el Barça arribat el cas de la independència. Però és veritat que, conscientment o no, el que mou els pobles corre i empeny les actituds individuals i les seves manifestacions col·lectives.
      He arribat a la novel·la Lliures o morts per la teva recomanació, per cert. No sóc entusiasta del gènere, però quant ajudi a divulgar fets tan transcendents, la trobo molt adient.

      Elimina
  2. Hi ha qui diu que hi ha una ànima dels pobles, una ànima de cada poble, jo pense que passa per una col·lectiva que Jung anomenava l'inconscient col·lectiu o Lacan el gran Altre, i aquesta fa que es reproduisca a poc que ens entestem a negar-ho tots els ressorts que hi van haver en temps passats, el cert és que el poble català ha mantingut les seues arrels ben conservades i un exemple és la llengua, mentre la gent valenciana normalment a poc que s'ho posen malament fa servir el castellà, el català fa servir amb totes les seues forces la seua llengua, i és o deu ser en part per una concepció en el gaudi o principi de mort, és a dir la mateixa que fa que se siga d'un club de futbol o un altre, però també amb l'amor i el desig, de com tu dius al començament de l'article "lliures o morts", el títol del llibre que diu molt de la voluntat, el desig i l'amor d'una ànima col·lectiva que encara perviu, tot i que no hem de negar les dosis de gaudi també.

    En fi, bentrobat una altra vegada del teu viatge a Anglaterra i espere que hages tornat amb ànims renovats.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, un comentari de luxe!
      Una abraçada!

      Elimina