27/11/12

ELITISME I DEMOCRÀCIA




"És la Història, estúpid!" titulava Albert Sánchez Piñol el seu article habitual del diari Ara, aquest diumenge d'eleccions que es presentaven tan històriques , recorrent a una frase atribuïda a Bill Clinton que ha esdevingut cèlebre.

Si l'expresident nord-americà que potser passarà a la Història més per una taca de semen a un vestit que no com a economista remarcava la importància dels temes materials, Sánchez Piñol ens recordava que els moments transcendentals de la Història solen passar desapercebuts per als qui els viuen en directe: Què tenien en comú tots els romans que van viure la caiguda de  l'Imperi Romà? Doncs que cap ni un va saber que l'Imperi Romà havia caigut. Roma era una estructura política tan aparentment eterna que quan l'any 476 l'últim emperador va ser deposat els romans van creure que allò només era un parèntesi, que abans o després l'imperi es restauraria. Ara bé, si em permeten afegir una opinió personal, diria el següent: que si molts, moltíssims romans no es van adonar de la caiguda de l'imperi no va ser perquè tenien l'esperança que ressuscités, o perquè no tenien prou perspectiva històrica, sinó per un motiu molt més trivial: perquè hi ha gent que mai no s'assabenta de res. Si alguna cosa caracteritza la majoria dels éssers humans és l'aversió gairebé patològica al fet polític, o històric, com vulguin dir-ne. En realitat, si examinéssim la història de totes les societats humanes, inclosos els períodes més turbulents i dinàmics, veuríem que la majoria absoluta sempre la té el mateix grup: els indiferents.
 
Tot i l'alta participació unànimement celebrada a les votacions del Parlament català de diumenge, el cert és que més del 30 % d'electors van preferir quedar-se a casa. Indiferents? Indecisos? Desinformats? Potser, però no m'atreviria a dir que els que van anar a votar estiguessin més informats. De fet, tothom, cadascú de nosaltres, porta amb el seu vot la seva motxilla d'informacions rebudes des de fonts diverses i rarament escollides a consciència, i mastegades després en base a les opinions pròpies i alienes passades pel sedàs de l'entrellat de prejudicis, sentiments, fílies i fòbies que ens són naturals.

Veiem sinó quatre opinions diverses i contraposades que seleccionava l'edició digital de l'informatiu de la BBC ahir mateix. Eren quatre catalans més o menys de posicions heterogènies, des de Francesc Parcerisas a un expert en màrqueting. Si Parcerisas confessa que la independència per a ell és més que una qüestió econòmica, i que involucra tota una herència de cultura i tradicions que li fa pensar
que li deu als seus pares i avis tenir almenys l'opció de votar sobre la independència (ell, no pas els seus avantpassats), trobem respostes com aquesta: Talking about independence is the best way to forget the real problems in Catalonia, such as unemployment, homelessness and the privatisation of public health ( Parlar d'independència és la millor manera d'oblidar els problemes reals de Catalunya, com l'atur, la manca d'habitatge i la privatització de la salut pública. Pilar Abad,
cirurgiana), o aquesta : Catalonia is far more heterogeneous that MrMas wants to portray. It is a personal defeat for him, because he wanted to take advantage of the huge march for independence in September and he failed.(Catalunya és molt més heterogènia del que el Sr. Mas vol mostrar, és
una derrota personal per a ell, perquè volia treure partit de la gran manifestació per la independència de setembre i ha fallat
. Manuel de Vilarrúbia, expert en màrqueting).

Em sorprèn que es pugui parlar encara de cortina de fum de l'independentisme quan la campanya ha incidit de manera massiva en les polítiques econòmiques, fins i tot en camps que precisament desborden la manca d'autonomia real del poder polític autonòmic que l'aposta sobiranista vol superar.  Com no deixa de sorprendre'm que un expert en màrqueting jutgi tan superficialment el missatge tan cautelós i mesurat d'Artur Mas. Sospito que ell, com segurament van fer molts electors, va copsar només la imatge, els gestos, i no va aprofundir en el contingut d'un missatge força més elaborat que va deixar anar Mas en les molt nombroses intervencions públiques que ha mantingut des del mateix endemà de l'11 de setembre.


Una de les objeccions més repetides que he sentit després de la votació entre opinadors públics i particulars sobre l'aposta  plebiscitària del líder convergent és que es tractava d'una  convocatòria innecessària que ha portat al país a un panorama parlamentari de difícil governabilitat. Com es pot veure, una expressió bastant reveladora de la fe i la confiança en l'expressió de la voluntat popular que suposen les consultes a les urnes. I que encara grinyola més a partir que el resultat de les eleccions han permès clarificar justament la correlació de forces que integren complexitat de postures davant la consulta identitària.

La postura de Sánchez Piñol, aquest mirada escèptica sobre la capacitat dels èssers humans d'autogovernar-se que en el fons és una mirada escèptica sobre la democràcia, és una postura elitista que és molt habitual entre la classe intel·lectual que mira atònita el decurs de la Història i la manera en què s'hi aboca el comú dels seus contemporanis. Ho il·lustra perfectament amb la conclusió del mateix article: Un tendeix a pensar que l'ésser humà manté les mateixes relacions amb la política que els escarabats amb els insecticides: els han assassinat amb tantes fórmules que al final el seu organisme s'ha tornat immune. Afortunadament sempre ens quedarà Hannah Arendt, que té
una visió més esperançadora. Arendt afirma que, paradoxalment, les revolucions no les fan aquells sectors que més es beneficiarien de l'èxit revolucionari, sinó individus conscienciats.
Aquesta visió més esperançadora és la pròpia dels intel·lectuals marxistes que van sostenir la tesi leninista de les elits revolucionàries que havien de mobilitzar el poble per al seu bé, malgrat el propi poble, i que és una aplicació del despotisme il·lustrat del "per al poble i en nom del poble, però sense el poble". Més benèvola o no, amb mètodes més o menys crus, aquesta tesi ha estat la base del gran engany i frustració de totes les revolucions marxistes que intenten crear un home nou i acaben per topar amb l'home vell.

És impossible, doncs, la revolució? És fins i tot utòpic pensar en una autèntica democràcia? Magnus T. Pfaff, al seu llibre "Die Fiktion der Demokratie" (La ficció de la democràcia, 1969), diu que la democràcia ha de fingir que existeixen demòcrates per poder funcionar. S'ha dit amb raó que la informació és bàsica per al funcionament d'un sistema democràtic. Donat que no existeixen veritables serveis d'informació general neutrals ni gaires humans interessats a ser informats de manera neutral, la base de la democràcia és la pura opinió. La democràcia sempre serà així  una batalla, més o menys dura, entre grups d'opinió per imposar el seu punt de vista sobre una àmplia massa d'indiferents.
Basa bona part dels seus raonament en els estudis històrics sobre la conducta humana. Per a ell, partint de la idea que la Història és una elaboració mental que no té gran cosa a veure amb la capacitat mental de ser copsada per qui l'està vivint., (...) La majoria dels éssers humans són incapaços de situar-se en un context històric, ni passat, ni present, ni futur.

 Arriba així a la conclusió que Només l'acadèmic que treballa pacientment en la investigació de la Història és un veritable cercador de la veritat. De fet, és l'únic demòcrata autèntic, però un demòcrata forçosament solitari que governa la seva torre d'ivori com un tirà absolut d'ell mateix.


Una conclusió desolada i certament amarga, encara que probablement ell no la va considerar així. Com el mateix Pfaff va dir, citant el seu mestre Janos Gupka (Converses amb el gat de Gupka, 1965) Una de les característiques de l'estudiós (podem llegir: l'elitista ) és, sens dubte, no deixar-se subornar per l'opinió que els altres puguin tenir d'un mateix, cosa que el salva dels molestos estats depressius a què pot estar sotmès qui busca l'aprovació dels altres.




Coriolà. Versió d'Àlex Rigola, Teatre Lliure, 2012

Shakespeare va escriure "Coriolà", després d'haver escrit "Hamlet", "Otelo", "El rey Lear" i "Macbeth". Potser és la més polèmica i la més política de les seves grans tragèdies. Normalment s'entén com una aguda diatriba contra la democràcia, i una defensa de la particular forma d'elitisme que suposa l'aristocràcia. El seu heroi tràgic és, de fet, un traïdor, el general romà desterrat que acaba lluitant al costat dels enemics de Roma. El seu discurs contra el poble quan marxa cap a
l'exili és una de es parts més contundents de l'obra: ¡Vosotros, vulgar jauría de perros, cuyo aliento detesto tanto como las miasmas de las ciénagas pútridas, y cuyo cariño aprecio en tanto como los cadáveres de hombre sin sepultar, que me corompen el aire! Os destierro yo: quedaos aquí en vuestra inseguridad. Que cualquier débil rumor agite vuestros corazones, y vuestros enemigos, con la agitación de sus penachos, os lleven soplados a la deseperación. Tened siempre poderes para desterrar a vuestros defensores, hasta que por fin vuestra ignorancia (que no entiende hasta que no percibe), sin perdonaros a vosotros mismos como vuestros propios enemigos, os entregue como prisioneros abatidos a algún pueblo que os venza sin dar golpes, despreciando a la ciudad por culpa vuestra. Y con eso, os vuelvo la espalda: fuera de aquí hay un mundo.


No obstant, Harold Bloom, en el seu penetrant estudi sobre els herois tràgics shakespearians, "Shakespeare, la invención de lo humano", matisa l'enfrontament del soldat amb la multitud, que segons ell no és vista com una xurma, ja que té prou consciència de si mateixa. I, citant a Norman Rabkin, apunta que, com altres herois previs de l'autor, Coriolà és en realitat un heroi encadenat, algú esclavitzat pel seus actes passats . La tragedia de Coriolano es que no hay absolutamente ningún lugar para él en el mundo de lo común y lo comunitario.

Com l'heroi demòcrata solitari de Pfaff, el guerrer esclau del seu honor, probablement, sent que ha de defensar una gent que no el mereix. I quan aquesta gent decidament li gira la cara, la seva fúria
és igual de destructiva envers aquells que envers ell mateix.

Potser aquesta sigui una de les grans mancances de la democràcia: mai el poble es pot mesurar a l'alçada dels millors, sinó que s'ha d'acontentar amb satisfer i respectar la mitjana -no tampoc als pitjors, que seria rebaixar el poble a la categoria de xurma-. Probablement la democràcia, en definitiva, consisteixi en el sistema organitzatiu capaç de fixar els equilibris que permetin emergir aquesta mitjana. Poc gloriosa i poc heroica? Potser sí, però també menys tràgica. I, a la fi, dotada del poder de reflectir, si més no a tall d'una il·lusió eficaç, la voluntat general.

7 comentaris:

  1. Holla,

    I am Brazilian ( Brazil )
    I have a blog.
    Please, you can now follow-me this blog.
    Welcome to my blog.
    I am happy
    HERE
    www.josemariacosta.com

    ResponElimina
  2. Els espanyols i els catalans de hui estem vivint una època límit, és a dir, s'ha sobrepassat el límit simbòlic de la independència que ha estat anomenada, i del que dius sobre la política i la democràcia, jo crec que hi ha un Édip en l'àmbit col·lectiu que enfronta a gent del discurs de l'amo que defensa els del discurs de l'amo i del capitalista i els que ho fan, immersos en el discurs de l'amo també, però que defensen, per a fer un gir i que res no canvie, els del discurs histèric, és una mena de pacte entre amos, per a oir la gent de l'histèric i arribar a un acord que hi puga permetre uns i altres. Com diu el Pfaff, la democràcia és per a uns pocs o millor, la consciència és per a uns pocs, però no li llevem la importància al poble, que és el que els mou a aquests pocs, i com diu Gupka qui pren una postura esperant l'aprovació dels altres té un camí trencat, però només però si necessita fer el seu propi discurs pel seu tarannà, si no ho necessita prou té amb ser amo o esclau, però només li quedarà una opció, la queixa sense saber on la posa, on posa el seu punt de mira, i com diu Pfaff guiat per una èlit de compromesos o conscients. És trist però és així, ara, els filòsofs o que estan al discurs de l'analista encara ho tenen pitjor que els de l'histèric, doncs són conscients però de totes les maneres no tenen la força dels del discurs de l'amo ni capitalista per a poder moure masses.

    Però per damunt de tot jo, tot i estar durant molt de temps al cap del dia en el discurs de l'analista, estime la democràcia, i és pel que ja t'he dit abans, necessite un discurs, és el meu cel i el meu infern.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exactament, Vicent, necessitem el discurs democràtic, aquesta il·lusió eficaç de detreminar la voluntat popular.
      Moltes graiesper les teves lectures i els sempre il·luminadors comentaris.

      Elimina
  3. Realment constato que és a posteriori que es fa la jornada de reflexió. Gràcies per posar-hi el gra de sorra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Clídice. Jo he vist i he sentit molta reacció, més que reflexió. De fet, escoltant alguns,sembla que: a) no sabem comptar,o b) més ens estimem perdre.
      Salut tinguem!

      Elimina
  4. Eduard, em costa de seguir-te, sobretot en la idea de la decadència de l'Imperi Romà. Et refereixes a CiU?

    ResponElimina
  5. és una citació directa de l'article de Sánchez-Piñol. Es refereix als grans esdeveniments històrics, que passen desapercebuts als ulls de la majoria. O sigui, que una majoria no arriba ni a estar informada del que està passant, i per tant molt menys hi pot participar. En el fons, es nega la possibilitat d'una democràcia real. Crec, personalment, que es una visió extremista i no es correspon amb la realitat. De fet, jo penso que cada cop hi ha més gent conscient, tot i que he de reconèixer que en molts aspectes la desinformació avança malgrat que hi hagi tants canals saturats d'informació.

    ResponElimina