Te hablo desde Argentina, desde Buenos Aires, con lecturas de mi (nuestro) Julio Cortázar, al que siempre queremos tanto, al que siempre hay que regresar, al que siempre regresamos. Los papeles inesperados que aparecen ahora en forma de libro, sacados por Aurora Bernárdez de una desvencijada cómoda, han llenado mis verpertinas porteñas.
Julio y su desapego a lo Argentino para ser tan argentino, al cabo, para ser tan latinoamericano. Recién el día de la bandera, esa explosión de tanto argentinismo, me envolvía a la par que yo daba en sus textos con su militancia antinacionalista, sus respuestas públicas a quienes le recriminaron el no regresar a Argentina (en su descargo, el de ellos, eso era antes de Videla y sus adláteres), a quienes le injuriaron por nacionalizarse francés (en descargo de nadie). No se fue, antes del golpe, porque no le daba la gana, decia en respuestas a unos chicos argentinos que pasaron fugazmente a verle por París. ¿Y qué mejor razón, digo yo, acomodado en un rincón de Belgrano?
En uno de los papeles, su sesuda y larga respuesta a un cuestionario remitido por la norteamericana y poco latina revista Life, carga contra la etiqueta de exiliado, que, dice (te copio, por si aún no te hiciste con el libro), se traduce en una casi siempre vana búsqueda de razones de esos "exilios" y una reafirmación enfática de permanencia in situ de los que hacen su obra sin apartarse, como dice el poeta, del rincón donde empezó su existencia. De golpe me acuerdo de un tango que cantaba Azucena Maizani: 'No salgas de tu barrio, sé buena muchachita, casate con un hombre que sea como vos', etc. y toda esta cuestión me parece afligentmente idiota en una época en que por una parte los jets y los medios de comunicación les quitan a los supuestos "exilios" ese trágico valor de desarraigo que tenían para un Ovidio, un Dante y un Garcilaso, y por otra los mismos "exilados" se sorprenden cada vez que les pega alguien la etiqueta en una conversación o un artículo.
Y se desembaraza también de la polémica sobre lo autóctono, aludiendo en el mismo texto a una pregunta que le hicieron en su Cuba (a la que tanto defiende en otros artículos publicados en el mismo libro). Dice Julio que ser autóctono, en el fondo, es escribir una obra que el pueblo reconozca, elija y acepte como suya, aunque en sus páginas no siempre se hable de ese pueblo ni de sus tradciones. Y he aquí su soberbia conclusión: Lo autóctono está antes o por debajo de las identificaciones locales y nacionales; no es una exigencia previa, un módulo al que ajustarse nuestras literaturas. Cortázar, pues, ante quien pueda agitarle una bandera de antiautóctono, maneja el término y lo resitua en su profundo y fecundo sentido. El que tantas páginas memorables le hizo parir a golpes de pensamiento y ensimismamiento, o, tal vez, acaso solo de desimismamiento.
Convinamos, querida, en que él no se consideraba un exilado. Pero ché, qué contarte, es tan lindo estar ahora en Belgrano, o allá en el Tigre, husmeando en el río manso las huellas de ese "Relato con fondo de agua" que el mismo libro me revela ahora con su bellísimo horror de logradísmo cuento de terror.
Després de Francfort i la seva polseguera sobre què és i no és la cultura catalana, l'art català és convidat a la Biennal de Venècia i presenta un conjunt d'obres on brillen i resplendeixen -d'això no en dubtem- no un o dos o tres autors no catalans, sinó gairebé la meitat de l'honrosa representació. l'explicació del nostre il·lustre i molt nacionalista vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, és que l'art no té pàtria.
Aparentment, doncs, una vara de mesura és per a la literatura, i l'altra per a la resta d'arts, almenys les que no s'expressen lingüísticament. O bé és que es tracta d'una exposició sobre la cultura del país, i no la del país, i ho havíem entès malament.
Sobre aquest tema, què és i què no és cultura catalana, torno al gran escriptor Vicenç Riera Llorca, al qual citàvem en el post anterior. Infatigable lluitador per la pervivènvia de la identitat catalana, i activista indesmaiable en pro de la unitat de tots el països de llengua catalana, va ser una base fonamental d'algunes de les més duradores i prestigioses revistes catalanes editades a l'exili. Crec que ve molt al cas copiar un paràgraf d'un dels editorial que va escriure per a la revista que va editar al seu exili mexicà, als anys cinquanta, Pont Blau:
Darrerament, a Mèxic, algú ha invitat els catalans, una vegada més, a ser més universalistes. Com sempre que algú ens adreça aquesta invitació, la manifestació que s'espera del nostre universalisme consistiria a sumar-nos al conjunt de grups regionals espanyols, renunciant a la nostra catalanitat. Per a alguna gent, mostrar-nos com catalans és manca d'universalitat: presentar-nos com espanyols és entrar de ple en l'universalisme, perquè l'universalisme, per a aquesta gent, comença i acaba amb Espanya; aquesta els és compendi del món, i el que està més enllà de les seves fronteres, de la seva llengua i de les seves idees, no existeix; el seu xovinisme mesquí , exacerbat per la ignorància, ho suprimeix; i si algú, d'allà on sigui, vol entrar em aqueix "univers" al qual insistentment som invitats a entrar, no li cal sinó manifestar-se en castellà: fer-se traduir. Substituïm Mèxic per Espanya i l'escrit, datat el 1955, no podria ser de més actualitat.
Dèiem en el post sobre la gratuïtat de l'art que una de les objeccions més recurrents que se li fa a la multiplicació de les fonts d'informació que es deu a l'explosió de l'anomenada segona xarxa a internet (aquest conjunt més aviat caòtic de blocs, les anomenades xarxes socials i altres artefactes similars) és la poca fiabilitat dels missatges, en mancar el suposat control rigorós que garantien els editors diguem-ne clàssics.
Llegint testimonis de grans escriptors i periodistes del nostre país com Vicenç Riera Llorca o Josep Pla, te n'adones de la falàcia de tal argument. El més habitual era que el periodista, fins i tot el reporter que havia teòricament de retratar la notícia sobre el terreny, es limités a copiar el que altres periodistes ja havien publicat. Pla retrata, crec que en el deliciós Homenots que dedica a Miró i Folguera, director de Las Notícias, els reporters de tribunals. El consell del seu predecessor: copiar el que els diaris del matí han publicat (es tractava d'un vespertí). Riera Llorca es va confessar com un rara avis, una excepció en un ofici en què la notícia mai no es cercava a peu de carrer, a peu d'obra, com si diguéssim. La fiabilitat, per tant, no estava precisament garantida a l'època del monopoli de la informació per part dels diaris professionalitzats. Certament, no és del tot clar que hàgim de considerar que sempre és més fiable la visió més propera als fets, però convindrem que, almenys, el contrast amb el testimoni directe afegeix credibilitat a la narració.
Ja que parlem de Josep Miró i Folguera, Lluís Nicolau d'Olwer cita una anècdota fabulosa d'aquest homenot en una carta a Ferran Cuito, inclosa a l'Epistolari de l'exili francès del primer. Sembla ser que el Sr. Miró tenia una mania (curiosament, Nicolau d'Olwer explica entre parèntesi que era reusenc, com si això ja justifiqués que l'home havia de tenir les seves manies). En fi, Miró i Folguera no atorgava credibilitat més que al que publicava el britànic The Times. En ocasió d'esclatar la guerra del 14, naturalment totes les agències de notícies van emetre tot de telegrames amb informacions al respecte. Informacions quetambé naturalment van reproduir tots els diaris, inclòs Las Noticias, que ell dirigia. Va succeir, però, que el desgavell del moment va fer que The Times no arribés a la redacció fins al cap de 15 dies. Només aleshores, Miró i Folguera va creure realment que havia esclatat la gran guerra europea.
No crec que Josep Guardiola, ara per ara una de les persones segurament més idolatrades del planeta, hagi inventat les tècniques de motivació modernes al futbol. Potser sí serà el primer que hagi apostat per la innovació tecnològica -relativa- del muntatge d'un vídeo en un moment crític: a pocs minuts de l'inici d'una final d'una competició tan prestigiosa, amb tanta repercussió mundial i -per tant- econòmica com la Champions League de futbol.
El vídeo, per si encara calia, ha agegantat la seva fama, i la del fenomen Barça en general. Aquesta sàvia i hàbil manipulació de sentiments i missatges subliminals que implica el muntatge tècnic on es barregen a ritme de vertigen imatges d'esforç i èxit dels propis protagonistes amb escenes de la pel·lícula i la música apropiada, dins d'un clima tan impregnat de tensió com un vestidor a les fosques a poc de començar un partit de tanta transcendència, ha tingut una repercussió en si mateixa que, tal vegada, implicarà una revolució en les mateixes tècniques d'entrenament. Abans era la imaginació, allò que les fantasies intuïtives de jugadors i seguidors bonament sabia posar en marxa, o segurament més modernament les anomenades tècniques de visualització creativa, les que manaven. Ara la tècnica ha desembarcat també en aquest àmbit.
El que més m'ha cridat l'atenció, de tota manera, del muntatge triat per Guardiola, és la combinació amb material fictici, d'una pel·lícula comercial, amb el material documental. Sembla ser, a més, que no obeeix a una idea d'ell, sinó al suggeriment d'un germà seu, però s'ha de reconèixer que l'ús de la pel·lícula Gladiator venia molt a tomb, no solament pel marc tan apropiat en què es presentava, la mateixa Roma, sinó per la mitologia i simbologia del gladiador que en general funciona com a metàfora del futbolista modern, i en particular la que la pel·lícula sembla (jo no l'he vista) construir a l'entorn de la força del conjunt sobre l'individu. Missatge que ha vingut a encarnar d'una manera amable però abassegadora el tècnic blaugrana, i que fins i tot es palesa en un anunci comercial protagonitzat els astres de l'equip (amb imatge, per cert, reciclades també en el vídeo famós).
El gladiador, figura d'una antiguitat on encarna, en la tradició de la Roma imperial que en ha arribat, l'heroi individual, es reconverteix així en la pel·lícula de Ridley Scott en un heroi col·lectiu apte, adient, per a l'ús de l'heroi modern que és la figura del futbolista solidari que tan bé ha sabut encarnar aquest Barça de Guardiola (Tots som un, diu l'eslògan de l'anunci). Fins al punt que alguns comentaristes han volgut llegir la mateixa confrontació entre els estils del Barça i el Manchester com una confrontació entre estils, encarnats respectivament per l'egoista i més aviat altiu crac dels anglesos, Cristiano Ronaldo, i el sacrificat i modest crac blaugrana, Messi (vegeu l'article de diumenge de John Carlin a El País).
Un altre tema connex: la identificació del gladiador amb els colors que defensa. El gladiador romà podia arrossegar masses de seguidors, fins i tot fanàtics probablement, però com a lluitador es defensava i representava a si mateix -que sapiguem-. El futbolista modern s'ha d'identificar, en major o menor mesura, amb uns colors, els d'un club . I, per tant, d'un ampli grup humà. Avui en dia, i en el cas de clubs com els citats, d'influència universal, repartits per tot el planeta gràcies a l'associaicó televisió/internet. L'incident, escassament ressenyat a la premsa, que es va donar a Nigèria l'endemà o el mateix dia de la final entre Barça i Manchester, en què un enfollit seguidor d'aquest club va envestir amb una furgoneta i matar o ferir seguidors del Barça que celebraven la victòria, és ben emblemàtic. Els colors, però, que compartiria aquesta extensa comunitat mundial, també poden anar associats a una identitat més petita o local, en el cas del Barça (més que un club) genuïnament nacional i -per tant- associada a les identificacions que es donen en les competicions de seleccions nacionals, donat que el Barça representa una nació sense estat, com l'Athletic Club (l'episodi de la petita sublevació popular a la passada final de Copa del rei és absolutament il·lustratiu). En aquest sentit, la identificació de la massa s'aglutina al voltant d'identitats localistes als quals els gladiadors, perdó, jugadors, no tindrien per què respondre. La qüestió, però, és que ho fan. Crec que l'anàlisi del curiós fenomen identificatiu que suposa la famosa curs del Palio que es realitza cada any a Siena, on competeixen distints barris o contrades de la petita ciutat de la Toscana, és molt significatiu. La passió i adhesió de cada seguidor al seu barri és total i similar a la de qualsevol seguidor culer, però els seus representants difícilment poden sentir-la. Un cavall podria fins i tot notar la pressió, però en tot cas no és producte de cap especial treball de preparació, ja que els cavalls participants s'assignen a cada barri per sorteig pur. Els genets podrien ser uns representants més conscients, però en realitat són professionals quasi tan intercanviables com les muntures. En el futbol, que sembla que extrau de fonts com la que representa aquesta celebrada cursa la seva vasta capacitat d'adhesió col·lectiu, els representants semblen adquirir, nogensmenys, una particular capacitat d'influència per part d'aquesta passió identitària. Així, que Messi besi l'escut i mostri una barretina en la celebració de la final, o que Henry es proclami culer -en català-, o que Puyol besi la senyera i Piqué mostri extasiat els colors blaugrana en marcar al Bernabéu , no obsta que els mateixos jugadors es proclamin l'endemà entusiamats per defensar altres colors nacionals. Cap, però cap, jugador del Barça seria capaç de dir Viva España a un Camp Nou que celebra els títols, i sap que ha de dir Visca el Barça i Visca Catalunya -i com a molt, Viva Fuentealbilla, com va dir Iniesta sabent que la petita identitat local no molesta-, però Xavi Hernández sap que pot dir Viva España quan celebra l'Eurocopa de la selecció espanyola.
Crec honestament que no es tracta de cinisme: la identificació funciona de manera immediata i directa en aquest agressiu i vertiginós fenomen del futbol professional, i això explica la capacitat de reconversió del futbolista cap a la representació tenyida de sentimentalisme dels colors que defensa en una tasca que l'il·lusiona i per la quals -si té sort de ser dels pocs elegits- generosament li paguen.
La nova ministressa de Cultura de Zapatero, la molt interessant cineasta Ángeles González-Sinde, ha aixecat, abans d'obrir boca, en peu de guerra la comunitat internauta, ja que s'havia destacat sempre com una activa activista -valgui la reiteració- en contra de la pitareria a internet.
Segurament al fil d'aquesta polèmica, s'ha desencadenat un ampli debat en els mitjans sobre la llibertat, gratuïtat, ús i abús de les descàrregues a la xarxa. Per dur aquí un exemple, l'escriptor i habitual col·laborador de El País José María Guelbenzu, deia en un article en aquest diari publicat el passat dia 24 de maig, ("Sobre piratas y ladrones", títol prou explícit): Para los internautas, Internet és un espacio de libertad. Ésta es la idea bajo cuya bandera muchos de ellos, consciente o inconscientemente, están cometiendo toda clase de atentados contra la propiedad intelectual. (...) Es la palabra gratuidad la que lo envenena todo y la coartada perfecta, así que debe usarse la palabra adecuada: latrocinio, despojo, apropiación indebida... y tendría que explicarse ya desde el colegio. Realment, a part que caldria discutir els matisos entre latrocini i apropiació indeguda, aquest senyor ho té clar. Els internautes que baixen materials d'internet són (majoritàriament) delinqüents que maquillen la seva mala consciència amb argumentacions llibertàries, etc. I, posat a clamar, proclama que negar la propiedad intelectual y sus derechos es una manera de fomentar la quiebra del Estado de derecho. Agafa't! Ni més ni menys que l'Estat de dret!!!
En un to bastant més moderat -que també s'ha apressat a adoptar, per cert, la nova ministressa-, un dels gurus de la xarxa, ni més ni menys que un dels seus creadors des dels primitius temps de la creació de les xarxes militars que originen internet, el nord-americà Vinton Cerf (actualment vicepresident de Google), en una entrevista al suplement d'El País d'aquest passat diumenge, proposa també que cal prevenir cert usos (abusos?) o acabarem pagat les conseqüències. Però, ho diu ell mateix, també a la vida real la gent s'extralimita. "És el preu de la llibertat". Una de les principals al·legacions contra internet, la recull l'entrevista, és la poca fiabilitat de la informació accessible tan lliurement i ràpida. Molt bé, però sempre ha estat el mateix problema, almenys des que es va inventar la linotípia i es va multiplicar l'abast de la informació periodística: destriar la font fiable de la que no ho és, per manipulada o per purament defectuosa. El canvi, amb internet, és purament quantitatiu.
Una qüestió diferent és la de la gratuïtat. Aquí, Mr. Cerf diu una cosa força assenyada: cal identificar els materials publicats clarament amb etiquetes que avisin què s'ha de pagar (si escau) per al seu ús, o quines restriccions ha imposat el seu autor (en la línia dels creative commons). Al final, per a mi és tan senzill com això: s'ha de poder respectar la voluntat d'ús compartit que hagi determinat l'autor. Això, tècnicament, pot ser més o menys complex, però idealment ho veig clar. I veurem aleshores si els que usen coartades ideològiques no són només els propietaris de drets interl·lectuals que temen la lliure competència dels qui facilitin drets d'ús gratuïts.
Fet i fet, potser, la millor proposta sigui la d'abaratir els preus per a incentivar el pagament, en la línia del que proclama el líder de The Pixies, Frank Black, a una entrevista a New Musical Express: establir un preu únic de descàrrega, un tot a 5 euros, per exemple, per comprar qualsevol producte cultural, ja sigui un cd, un concert o una camiseta.
A la democràcia igualitària, doncs, per la igualació del preu.
En uno de los papeles, su sesuda y larga respuesta a un cuestionario remitido por la norteamericana y poco latina revista Life, carga contra la etiqueta de exiliado, que, dice (te copio, por si aún no te hiciste con el libro), se traduce en una casi siempre vana búsqueda de razones de esos "exilios" y una reafirmación enfática de permanencia in situ de los que hacen su obra sin apartarse, como dice el poeta, del rincón donde empezó su existencia. De golpe me acuerdo de un tango que cantaba Azucena Maizani: 'No salgas de tu barrio, sé buena muchachita, casate con un hombre que sea como vos', etc. y toda esta cuestión me parece afligentmente idiota en una época en que por una parte los jets y los medios de comunicación les quitan a los supuestos "exilios" ese trágico valor de desarraigo que tenían para un Ovidio, un Dante y un Garcilaso, y por otra los mismos "exilados" se sorprenden cada vez que les pega alguien la etiqueta en una conversación o un artículo.
