CRÒNIQUES DE CAMPANYA.18

DENÚNCIES, QUERELLES I PECATS (I PECADORS DITS PEL SEU NOM)

Montoro: “Qui ha de comparèixer és qui té comptes no declarats a Suïssa”

El ministre d'Hisenda insisteix a donar validesa a les informacions del diari ‘El Mundo' que relacionen Artur Mas amb el frau fiscal

Critica que CiU hagi demanat la seva compareixença al Congrés pel fet que Hisenda “estigui investigant”

ELPUNT AVUI - 21/11/12 15:10 - Madrid - Agències

El ministre d'Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro, ha insistit a donar validesa a les informacions que va publicar el diari El Mundo sobre el president de la Generalitat respecte a suposats comptes no declarats a paradisos fiscals. “Qui ha de comparèixer davant la societat espanyola és qui té comptes no declarades a Suïssa”, ha etzibat durant la cerimònia dels Premis Autònom de l'Any, que atorga l'Associació de Treballadors Autònoms (ATA) .
El titular d'Hisenda ha respost aquest dimecres a la petició de compareixença que CiU ha presentat al Congrés dels Diputats perquè informi “sobre les greus declaracions” que va fer aquest dilluns “a menys d'una setmana de les eleccions” en les què va parlar “d'indicis de comptes en altres països i paradisos fiscals” de dirigents polítics catalans. La federació nacionalista també ha demanat la compareixença del ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz. Interior va admetre aquest dimecres que no troba el suposat esborrany d'informe policial en què es basen les acusacions del diari El Mundo.

Aquest ministre d'Hisenda que té una veu particularment desagradable, una fesomia  notòriament desagradable -que alguns han assenyalat que recorda molt el malèfic Burns dels Simpson-, i que no obstant sol mantenir una conducta força... desagradable, sembla que aquesta vegada s'ha enfadat. Ui, i molt! Que el citin a declarar davant el Congrés li deu fer força fàstic, s'ha de reconèixer, a ell que deu estar tan ocupat perseguint la defraudació fiscal, després del fracàs estrepitós de l'amnistia fiscal que noli ha estat degudament agraïda pels grans defraudadors i evasors d'aquest país.

Ungit de pietosa indignació, el ministre diu que el que de comparèixer és, doncs, el propi Mas, si dóna versemblança a les informacions de El Mundo sobre el misteriós esborrany que no existeix. I on ha de comparèixer? Davant la societat espanyola, aclareix. O sigui, no davant els tribunals, perquè de fet davant els tribunals ja ha comparegut per interposar una querella contra el diari al qual el ministre tanta fiabilitat atorga.

El qui ja ha citat Mas davant els tribunals és l'excoronel Tejero, aquesta icona universal de l'Espanya insubornable amb tricornii pistola en mà, que va estudiar lleis a la presó després de segrestar el Congrés dels Diputats. En una data tan entranyable com el 20 de novembre, el frustrat colpista ha presentat davant la Fiscalia General de l'Estat una denúncia contra Mas per conspiració i proposició a la sedició. Els altres conspiradors? Duran i Pujol. I no content amb això, els titlla de pecadors.
Imagino que el fiscal general de l'Estat assentiria davant aquesta expressió, amb aquell posat de bonhomia amb què enraonava de cinema amb el Garci o amb què estira de les orelles el fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per obrir diligències a El Mundo per presumptes calúmnies.

Torres-Dulce qüestiona que el fiscal català actuï contra 'El Mundo'

elPeriódico / MARGARITA BATALLAS / Madrid

• La Fiscalia General de l'Estat lamenta que s'hagi "prejutjat l'assumpte", però no prendrà mesures

Si li haguessin fet cas als tejeros, no es trobarien ara així, havent de renyar fiscals d'un Tribunal Superior (superior a qui?) de Catalunya, i lamentant no haver passat més a fons l'esclop amb què es van raspallar l'òrgan de govern judicial propi de Catalunya aprovat a l'Estatut de 2006, i haver eliminat de socarrel qualsevol autoritat judicial que no tingui seu a la capital del Estado. On per cert també té seu El Mundo i domicili el seu director, per molt que també tingui segona residència i piscina a Mallorca.

EL PES DELS SEGLES

He estat fa uns dies al Regne Unit. El viatge ha coïncidit amb la lectura de la novel·la "Lliures o morts", de Jaume Clotet i David Montserrat, que narra les peripècies de personatges històrics en el marc de la Catalunya sacsejada per la Guerra de Successió, una guerra començada pels catalans arran del Pacte de Gènova signat per diversos representants de moviments polítics catalans partidaris del pretendent austriacista amb la Corona Anglesa, i perduda definitivament quan aquesta mateixa Corona va decidir ignorar aquest pacte i signar el Tractat d'Utrecht amb el pretendent borbònic, Felip V.

M'encanta sempre tornar a aquests països britànics on les tradicions i les modernitats encaixen de manera força original per als ulls d'un europeu continental. I se m'ha fet evident, més que mai, la força dels processos històrics que galvanitzen les societats. El Regne Unit és avui el que és en bona part per l'herència d'Utrecht, com ho és Catalunya i Espanya, i de fet la majoria d'Europa. Amb raó s'ha dit que la de Successió és la primera gran guerra mundial. Felip V, o la seva cort, va preferir un cop més renunciar als privilegis econòmics per assegurar-se el sotmetiment del Principat català, i Anglaterra en va treure profit guanyant accés al comerç amb les Amèriques, s'assegurava dos ports a la Mediterrània (Menorca i Gibraltar), i assolia el monopoli del comerç d'esclaus. Aquella pau és l'inici de l'Imperi anglès i l'eclipsi definitiu de l'espanyol, i l'inici d'una llarga repressió vers Catalunya i les altres terres de la Corona d'Aragó.

Fa pocs dies, encara en precampanya, el candicat d'Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, revelava que la família d'Alejo Vidal-Quadras, el vicepresident del Parlament Europeu que propugnava la intervenció militar de la Generalitat catalana, s'havia dedicat al tràfic d'esclaus. Vidal-Quadras va contestar sarcàsticament que fa temps que no parla amb el seu rebesavi.

Si ens hi fixem una mica, els homes que van dirigir les forces catalanes a la Guerra perduda el 1714, si no van morir abans de tenir descendència o van perdre's en l'exili (es compten en vora els 30.000 els catalans que es van exiliar cap al territoris de l'Imperi Austro-hongarès després de la guerra), van tenir fills i néts que viurien fins a les darreries del XVIII. Aquests néts podrien haver conegut els seus propis néts que viurien ja fins ben entrat el XIX, quan neixen els Macià i Companys que dirigiran la restaurada Generalitat de la II República, esclafada novament per les armes espanyoles. A penes dos salts històrics intergeneracionals  separen dues desfetes d'evident paral·lelisme.

Si un s'hi fixa una mica més detingudament, i passeja pel món amb ulls oberts i amb un cert bagatge cultural i històric -és a dir, si no es limita a fer quatre fotos amb una automàtica i devorar quatre pastiches turístics mal engiponats a un tour guiat-, se n'adona del pes dels segles passats. Em refereixo al pes dels fets històrics, naturalment, i de les relacions econòmiques, socials, culturals i àdhuc espitiruals a què donen pas.

Recordo bé que quan el gran escriptor rus Alexander Solzhenitsyn va aconseguir publicar la seva memorable denúncia del gulag soviètic, va rebre moltes adhesions en l'Europa occidental, però moltes li van ser retirades quan va criticar les societats capitalistes per motius de fons similars. Si el soviètic va ser un règim que va fracassar, crec que és en bona part perquè va pretendre crear una societat nova fent cau i net de les tradicions que estaven en els fonaments de la societat que van voler substituir. Els Vidal-Quadras i altres ciutadans de l'univers que fan burla de les tradicions que construeixen el teixit subtil, la trama que lliga els pobles a través del fil històric i a través de la seva organització del present, pateixen una similar miòpia.

Llegeixo avui a The Guardian, que prepara amb el seu periodista Jon Henley un especial sobre la visió des de dins del procés electoral que estem vivint aquests dies, que Catalonia is preparing to vote in an election that could determine not just its future, but the shape of Spain and, perhaps, even the European Union. (Catalunya va cap a unes eleccions que podrien determinar no solament el seu futur, sinó la forma d'Espanya i potser, de tota la Unió Europea).

Curiós destí el nostre, que novament, com a 1714 i com a 1936, ens reserva un paper transcendental en el nostre entorn geogràfic. Alguna cosa en els conflictes socials té a veure amb els conflictes personals, amb la manera en què tossudament perviuen soterradament i es tornen a manifestar de tant en tant si no han estat degudament resolts.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.17

LA CURSA ARRIBA A LES TRINXERES

La Policía vincula cuentas en Suiza de Pujol y Mas con la corrupción de CiU

• EL MUNDO| Eduardo Inda | Esteban Urreiztieta | Barcelona

Actualizado Jueves, 15 de noviembre de 2012 21:31

Un informe de la Policía revela que parte de las comisiones que las empresas pagaban a Convergència Democàtica de Catalunya (CDC) -el 4% del monto total de cada adjudicación- a través de la trama del Palau ha acabado en depósitos b [...]

Si quiere leer la noticia completa...

Abónese a El Mundo en Orbyt> 

(Com que no tinc gaires ganes de subscriure'm al rotatiu madrileny, copio el resum publicat pel diari Ara)

El Mundo: "La policia espanyola vincula comptes a Suïssa de Pujol i Mas amb la corrupció de CiU". Segons el diari, un "esborrany" de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) sosté que part de les comissions que les empreses suposadament pagaven a CDC a través de la trama del Palau "s'han desviat a comptes personals dels seus dirigents". Concretament es parla de dipòsits bancaris a Suïssa i Liechtenstein "controlats per Artur Mas, pare i fill, Jordi Pujol, la seva dona, Marta Ferrussola, i el seu primogènit Jordi". Segons l'informe policial citat pel diari 'El Mundo', els Pujol tenien "tres comptes numerats i dues caixes de seguretat amb número correlatiu a la que el propi [Fèlix] Millet" té a Lausana. "El que ve a suggerir la policia espanyola és que es transvasava els diners de les caixes de seguretat de Fèlix Millet a les de Pujol", diu el diari. I afegeix: "Els agents assenyalen que les 'mossegades' eren del 4% sobre l'import total de l'adjudicació". Diu l'informe citat pel diari: "Un 2,5% revertia en els partits polítics vinculats a la Generalitat i l'1,5% es destinava a despeses, comissions i col·laboracions de Fèlix Millet i els seus col·laboradors al Palau [Jordi Montull i Gemma Montull], així com comptes privats d'alguns dirigents polítics i/o de familiars polítics directes més propers". El diari també diu que el pare del president de la Generalitat, mort el març passat, "va cobrar unes suculentes quantitats per exercir de testaferro dels Pujol a Liechtenstein" i que també "hauria dut a terme el mateix rol en favor del seu fill". Per últim, el diari diu que s'han trobat connexions entre els comptes d'Arturo Fasana –vinculat a la trama Gürtel– i els de Jordi Pujol pare i fill.   


Arribo de viatge, cap a un paisatge familiar que, en principi, no em revela res de nou en la campanya electoral, però revoltat per les seqüeles de la vaga general.

Tanmateix, i d'una manera ben curiosa, aquestes seqüeles queden silenciades per l'incendi atiat pel diari El Mundo. Personalment, m'havia plantejat no incidir dins aquestes cròniques en els comentaris de la premsa purament d'opinió, però l'andana d'El Mundo és simplement una qüestió de calibre polític i no es pot defugir en la dinàmica central de la  campanya.

Fins ara, l'únic atac en tota regla que havia llegit d'aquest diari de l'ínclit Pedro J. Ramírez, aquest galdós personatge que galleja a Twitter desafiant l'anunciada querella de Mas i CiU contra aquestes informacions amb un a que no lo hace?, havia estat publicar uns informes sobre els negocis de Jordi Pujol fill a Mèxic i Sud-amèrica -ja se sap que a Espanya això que els catalans facin comerç amb les seves colònies sempre ha estat perseguit-, acompanyada d'una denúncia sobre la boda secreta de la filla del mateix Pujol fill amb el fill d'un soci seu -entenem que per a alguns mitjans avesat a les bodes a El Escorial una boda discreta passi a ser secreta-. Poca pòlvora. Ara han recorregut a unes informacions velles sobre casos arxivats i les han posat al dia amb la connexió del cas Palau, agitant el fantasma d'un esborrany policial (!) que no coneix el propi jutge instructor*.

I alguns no han trigat a llançar-s'hi a les trinxeres amb entusiasme bèl·lic. I no el PP precisament, que segurament obra amb més intel·ligència des de la línia de rereguarda, sinó el PSC. Carme Chacón:Pels diners i els desfalcs, a CiU no li importen les fronteres, les fronteres ens les posen a nosaltres. Curiosament, l'exministressa de Zapatero es posa al rebuf del diari que va fustigar contínuament el seu govern amb una insidiosa investigació sobre la trama oculta dels atemptats de l'11M. I ho feia quan el dia abans l'antic rival de Zapatero en la direcció del PSOE, Pepe Bono, acusava el nacionalisme català de connexions amb el nazisme -no ha estat mai l'originalitat el punt fort de l'expresident del Congrés-, i coquetejava aparatosament amb els representants de Ciutadans-Ciudadanos.

Estranys companys de viatge se'ns estan revelant...

 * Per fortuna, els esborranys no es publiquen habitualment. Si no, quants escriptors quedarien en evidència!

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.16

COMENÇA LA CURSA

Ja som en campanya. Oficialment. Fa setmanes que hi som, de fet, però cal convenir que ha estat una precampanya especialment breu, si bé intensa, a causa del tomb inesperat que va donar la situació política catalana arran de l'11-S d'enguany.

El cas és que,amb menys o més austeritat, les diferents formacions s'aboquen ara de ple en aquests escassos vint dies que queden fins al 25-N a convèncer els integrants d'aques cos electorals que, si hem de fer cas de els enquestes, està ja força consolidat en bona part, però que compta encara amb un bon grapat d'indecisos que podrien donar importants sorpreses.

Els eslògans i els materials ja estan al carrer. El cost declarat manté les formes d'una certa austeritat, més per a alguns (C's o IC-V) que per a altres (CiU i PSC), i en general s'incrementa l'aposta per les xarxes socials, sovintejant la confecció d'espots en format  vídeo. Podeu veure el resum que publica avui l'ARA., que inclou el més friqui, el difòs per UPyD,amb l'actuació inefable de l'inefable Toni Cantó.

Els eslògans centrals en general es decanten pel to positiu i cosntructiu, responent al bo criteri de guanyar adeptes més que desanimar el de l'adversari:

CiU diu La voluntat d'un poble. Fem-ho possible. Una apel·lació a l'arrel mítica de la voluntat popular que funda les democràcies burgeses.

PSC:  Federalisme. L'alternativa sensata. Una aposta pel seny català en oferta permanent a un interlocutor espanyol inexistent, amb o sense seny. (Observació lingüística: la tria de l'adjectiu sensata l'apropa més a la paraula castellana més propera a seny, en detriment de la més nostrada assenyada)

Esquerra Republicana: Un nou país per a tothom. L'aposta per un independentisme integrador i transversal amb el to professoral del seu nou líder, molt apropiadament un historiador.

PP: Catalunya, sí. España, también. Juntos podemos. Un toc Obama en una aposta per la unitat nacional, d'una altra nació.

IC-V: I tant sí podem! Dret a decidir, sí. Drets socials, també. Més toc Obama amb un equilibri entre eix social i nacional, un equilibri precari que ha de jugar amb l'ambigua definició del dret a decidir.

Solidaritat per la Independència: Som garantia d'independència. Una independència desprovista de colors polítics (o sigui, de definicions de model social) i arrelada en el personalisme del seus líders.



Ciutadans/Ciudadanos: Mejor unidos. Versió menys aparatosa de l'eslògan del PP, inclou un logo bastant ridícul amb el cor dividit en tres seccions: la bandera catalana comparteix espai amb l'espanyola i l'europea.




Una altra cosa serà el contingut al detall de la campanya, la batalla diària i segurament sense concessions, com ja han demostrat les primeres hores. Novament serà l'atac al contrari un dels recursos més útils per a tots els candidats.

Un servidor se'n va uns dies a l'estranger, just quan comença aquest foc creuat. Des de la distància, potser, m'arribaran menys el retruny dels canons i més les autèntiques raons que mouen cada un dels partícips en aquesta singular batalla.

Si és així, ja us ho explicaré.

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.15

DESMUNTANT MITES: UNA TASCA MÍTICA

Imatge de www.fundacionfaes.org

Expansión.com

Elorriaga (PP) reprocha a CiU que "falsifique" el debate sobre la financiación catalana

05/11/2012 EUROPA_PRESS

Zarzalejos (FAES) cree que usar "mitos" es propio de populismos no democráticos
BARCELONA, 5 (EUROPA PRESS)
El diputado del PP Gabriel Elorriaga ha asegurado este lunes desde Barcelona que el debate sobre la financiación autonómica es legítimo, pero ha reprochado que CiU esté "falsificando" datos y los instrumentalice.
En la presentación de un informe de FAES sobre las balanzas fiscales, Elorriaga ha asegurado que CiU hace un "uso partidista y sesgado de las cifras, metodologías y resultados", mientras que el secretario general de esta fundación, Javier Zarzalejos, ha indicado que el informe que ha hecho esta fundación concluye que el déficit fiscal catalán es un mito que se utiliza para manipular.
En este sentido, Zarzalejos ha apuntado que el uso de "mitos" por parte de la clase política es propio de populismos no democráticos y además, ha lamentado que CiU tergiverse la verdad al asegurar que la independencia no implicaría la salida de Cataluña de la UE.

La FAES, aquesta Fundació de regeneració del pesament liberal d'Espanya, a la major glòria de l'expresident Aznar, havia anunciat per aquest passat dia 4 el desembarcament del seu aparell desmitificador en la nostra pobra, bruta i dissortada pàtria, per alliberar-nos dels mals dels mites del nacionalisme (catalán, por supuesto)  que ens tenen segrestats.
Encara que estava anunciada la presència del gran Fundador en persona, ens vam haver d'acontentar amb un subaltern, un exministre del seu govern , Gabriel Elorriaga. Va ser aquest l'encarregat d'obrir els trets amb la canonada bàsica sobre el mite de l'espoli fiscal construït per aquesta mitologia nefasta. La qüestió no és, tanmateix, vam descobrir, que el desequilibri fiscal resulti fals. No, la qüestió és més fonamental i bàsica encara: el debat no gira sobre la redistribución de la renta, sino sobre dónde se sitúa la soberanía fiscal originaria, (que) descansa en las Cortes Generales. Vaja, que no hi ha balances fiscals negatives per a Catalunya, perquè en puritat Catalunya no té dret a recaptar res.

Bé, després venien els grans experts en política financera que, crèiem, entrarien en el detall després d'un obús de tanta càrrega. Però els il·lustres senyors (per a mi desconeguts) Juan José Rubio i Santiago Álvarez van limitar-se a perfilar la mateixa teoria d'Elorriaga: Es la capacidad de pago y no la residencia el factor que determina la carga tributaria que soportan los contribuyentes. O sigui, paga i calla perquè qui cobra mana. ¿Indicaria alguna cosa diferent, Angel de la Fuente, de l' Instituto de Análisis Económico del Centro Superior de Investigaciones Científicas (Csic)? Aquest senyor ja em sonava més. No de bades havia escrit un article ni més ni menys que a El País, junt amb José V. Rodríguez Mora, el passat dia 2 de setbre, titulat molt astutament Las cuentas de la lechera. Va dir el referit Dela Fuente que como no hay una mayoría de "independentistas de corazón", se recurren (sic) a argumentos económicos que en su opinión no son válidos para tratar de convencerlos. Molt bé, però aquest senyor no nega en cap moment el deseuilibri fiscal que pateix Catalunya, sinó que apunta que el flux econòmic que això genera no és tan negatiu per al qui paga, o sigui Catalunya, adduint que en cas de ser independent hauria de pagar serveis que ara rep (diplomàcia, exèrcit, agències tributàries) que no serien tan eficients com els del beneït Estat espanyol. És a dir, De la Fuente i Rodríguez Mora feien anar perspectives de futur per desarmar les anàlisis de la realitat que han efectuat tots els economistes que han estudiat el tema a fons. Els autors de las cuentas de la lechera , aquesta simpàtica senyoreta que es perd en la perspectiva del futur, són ells, doncs.

Per rematar, el director del Centro de Estudios Economía de Madrid, Pascual Fernández, va ser absolutament precís i ja conclusiu  sobre el dèficit fiscal català: No sé si es mucho ni es poco, pero es comparable desde el punto de vista internacional con cualquier región con circunstancias similares. Ni poc ni molt, sinó tot el contrari.

Amb fascinació vam comprovar, doncs, una enèsima mostra de la tàctica recurrent del pensament espanyol que carrega des de fa setmanes de forma abassagadora sobre el procés sobiranista català: ens projecta el seu discurs davant el mirall sense adonar-se que és la seva pròpia imatge la que s'hi reflecteix. Quan l'acte de la FAES va anunciar que desmuntaria els mites del nacionalisme català, no va fer altre cosa que desmuntar els fets empírics amb l'ombra dels seus propis mites.

La FAES publica un butlletí que és una obra no desestimable. En el seu darrer número, l'editorial apunta a la línia de flotació del separatisme, sota l'èpic lema Nación española es redención de los humildes . Afegeix: Somos «objetivamente españoles» quienes compartimos la suerte y la responsabilidad de España, de la que no tenemos derecho a abdicar porque España es nuestra obra, sean cuales sean nuestros deseos y sentimientos al respecto. En un alma noble esto constituye un límite nítido a cualquier aspiración. Una meravella de construcció teòrica, com es veu, molt allunyada dels mites del passat, de qualsevol passat.

Al cap i a la fi, què seria de nosaltres sense la força constructiva dels mites? Cito un extracte de la contraportada d'un llibre de Roberto Bolaño, aquest xilè que va escriure de manera tan profunda sobre els sinuosos trajectes de la realitat en el seu tràmit d'esdevenir història pura. El volum és El gaucho insufrible (Anagrama, 2003), i la cita és del seu col·lega i amic Alan Pauls: Roberto Bolaño el conquistador, es un gran, incurable mitólogo: alguien para quien todo lo que sucedió (lo mejor y lo peor, las vanguardias y el fascismo, Ezra Pound i el Estadio nacional de Santiago luego del golpe del 73) sucede, sigue sucediendo ahora en el ecosistema delirante del mito, y todo lo que sucederá, sucederá por efecto del mito, o de la máquina del mito, la literatura.

En efecte, tota literatura aspira a construir mites. Tota nació té el seu sòcol de mites. Però fins ara no sabíem que es poden construir sobre la base del freds números d'una balança fiscal que diu que dos més dos sempre són quatre.