Estimem les noies dels trens de l’alba

Estimem les noies dels trens de l’alba,
Els seus ulls de llum nocturna,
El fugisser esquinç del somni
Que encara duen pestanyes humides.

Estimem les noies del migdia,
Les furtives mirades de què són dipositàries,
Fesomia encesa del nostre homenatge
Que es ret i es retira, però no s’oblida.

Estimem les noies del capvespre,
El llumí silenciós de la pupil·la exhausta,
Els rebrecs menuts de la minuciosa jornada
De botigues i quefers i salaris indignes.

Estimem les noies de la nit,
La boira dels seus rínxols revoltats
Per tantes hores sense el descans
Que pertinaç les acuita i les agombolarà
En les hores de la matinada prompta.
Imaginem-les rendides a l’espai sense veus
A les imatges que ens són vedades
Dins l’esbós jovenívol dels seus rostres.

Estimem-los, companys,
Que aviat volaran sense nosaltres,
Seran l’ombra del pensament precís
Que les ha admirat un breu instant.

Estimem-les i acomiadem-les,
Generosos i inútils.
I una mica tristos.