EL SEGON SUÏCIDI DE PLATH

Dilluns passat es va suïcidar Nicholas Hugues, el fill petit de Sylvia Plath, al seu domicili a Alaska, on exercia de professor de ciències marines. Tenia 47 anys. A penes en tenia un quan es va suïcidar sa mare.
La mort va ser anunciada per la seva germana gran Frieda, poeta i mentora de l'obra de sa mare, especialment des de la mort de son pare, el també poeta Ted Hugues. Frieda s'ha dedicat a revisar i reeditar amb respecte escrupolós als originals l'obra de sa mare. No coneixem obra literària de Nicholas, protagonista, però, d'alguns dels poemes de sa mare. Van ser els darrers tres anys de la vida de Sylvia Plath segurament els més productius, marcats per la maternitat, l'abandonament per part de Ted Hugues, i per la constant producció de la seva poesia millor, aquella que ella deia que havia de llegir en veu alta, i que cada cop creixia en força, sentit i recursos expressius.
En les cartes a sa mare, afortunadament editades entre nosaltres, parla del petit Nicholas, un nadó al qual veia extremament fort, que aguantava durant hores el seu caparró aixecat per observat el seu voltant.
Què ha passat perquè aquell nadó tan fort hagi també sucumbit a la depressió, com sa mare, la mare a la qual sens dubte observava amb aquella pertinaç i indefallibe voluntat de conèixer, no ho sabem. Probablement no ho podrem saber.

Segurament era el destinatari i l'objecte de poemes com Child o For a fatherless son, del seu poemari publicat pòstumament, Winter trees.

En aquest darrer, traduït per la gran Montserrat Abelló, deia:

Te n'adonaràs d'una absència, tot seguit,
que creix vora teu, com un arbre,
un arbre de mort, sense color, un eucaliptus d'Austràlia
que s'esclarissa, capat pel llampec -una il·lusió,
i un cel com les anques d'un porc, una manca total d'atenció.

Però ara mateix estàs mut.
I m'agrada la teva estupidesa, el seu mirall cec.
Hi miro a dins i no trobo altre rostre que el meu, i et sembla divertit.
És bo per a mi

que m'agafis el nas, un esglaó.
Un dia potser palparàs el que és injust,
els petits cranis, els cims blaus desfets, el terrible silenci.
Fins aleshores els teus somriures són moneda fàcil.

Potser en Nicholas ha travessat ara els oceans de la injustícia fins a trobar el terrible silenci. O potser emmudint definitivament ha mirat de retrobar aquella innocència, l'estupidesa d'aquell mirall cec, on els somriures són xavalla que s'intercanvia sense pena.

BOLONYA I EL SISTEMA

Confesso que em sento perplex en tot el debat (?) públic que s'ha generat al voltant de l'aplicació de l'anomenat Procés Bolonya (és a dir, la creació d'un espai europeu d'homologació de titulacions universitàries que prové de la declaració de Bolonya de 1999 signada per 29 països). Interposo interrogant perquè sembla que la majoria de les parts que l'haurien d'integrar neguen que es produeixi, fins i tot el hipotètics postulants al seu favor -al del procés, vull dir-, i perquè, a més, poc ha transcendit sobre el veritable contingut del procés.

Un exemple de cada costat. Gregorio Peces-Barba, l'ex-ministre socialista i ex-president del Congrés, i avui catedràtic a una universitat madrilenya, deia, en un article a El País del 14 de febrer passat, que creo que Bolonia como proceso de modernización y de excelencia de nuestras universidades, no ha sido bien explicado. Incluso diría que ha habido poco interés en explicarlo. Mentrestant, un estudiant de Catarroja, Marc Delcan, deia al mateix diari, el dia 14 de març passat, que Quizá vivamos en una democracia. Que el pueblo tenga o use la palabra es otra cosa.(...) La reciente campaña de propaganda del Ministerio de Innovación y Ciencia para explicar el proceso de Bolonia no es más que una pantomima. Sin voluntad real de debate, no hay camino hacia una mejor Universidad.

Qui ha estat, doncs, interessat a no fer aflorar el debat a l'opinió pública? Només el Ministeri? L'estament universitari? Les confederacions empresarials?

Òbviament, el Ministeri ha estat impulsant el procés, i les administracions autonòmiques no semblen contestar-lo en cap cas -com han fet, per exemple, amb la polèmica assignatura d'Educació per a la Ciutadania-. Catalunya pensa posar ja en marxa el 90 % de titulacions en el proper curs -la resta queda per al següent-. No és, doncs, un debat sobre futurs llunyans o hipotètics, dit sigui entre parèntesi.

Els rectorats universitaris han ratificat també les bondats del procés. En el cas paradigmàtic de la Universitat de Barcelona, el 78 % del claustre va manifestar-se a favor del procés en una votació forçada per la representació dels alumnes. No era, evidentment, una votació que pogués vincular el govern estatal ni l'autonòmic, però un vot en contra hauria tingut un gran poder simbòlic . Qui va votar en contra, doncs? Bàsicament la representació dels estudiants, que tenen 90 membres dels 300 totals. Però no tots els estudiants van participar. De fet, només hi van assistir 42, però només 18 eren membres electes i se'ls hi va permetre votar, estatuts en mà. On eren els altres? Els alumnes van pretendre forçar que el seu vot representés el total dels 90, emparant-se en el referèndum estudiantil que havia guanyat el no, i entenent-lo com a vinculant. El cert és que no hi havia participat, sembla, més del 20 % dels alumnes -quasi tots en contra-, de manera que no semblava tampoc molt raonable la seva proposta, que tampoc hauria variat el resultat final.

Ara bé, tot el professorat no és a favor del Procés. Dies abans, 300 professors catalans (d'ells, 113 catedràtic o titulars universitaris, amb noms tan coneguts com Manuel Delgado, Jordi Arcarons, Jordi Llovet, Salvador Oliva o Manuel Cruz) havien difòs un manifest molt crític amb el procés. A part de carregar també contra la falta de debat, i encara que valorant positivament els objectius d'homologació europea, foment de la mobilitat entre estudiants i impuls de la investigació científica, titllaven el procés d' imposició que supedita el coneixement als dictamens del mercat, i lloava i donava suport a les protestes i moviments estudiantils.

En general, tot el sistema universitari ha vingut a donar suport a l'esperit de debat generat pel moviment estudiantil, però des de les seves altes esferes s'ha vist de manera un xic -o bastant- perdonavides com un moviment manipulat i dirigit subreptíciament per moviments anti-sistema. De nou, l'exemple de l'article mencionat de Peces-Barba: Hay además que distinguir a los estudiantes, que tienen intereses respetables, que en lo posible hay que atender y, en su caso, apoyar, de otras personas infiltradas en el movimiento, que tienen intereses ajenos a los universitarios para crear el desorden y descalificar al sistema.
Peces-Barba critica la forma però creu en les bondats del procés.

En general, sembla, doncs, que la clau de la discussió -ja que no del debat- estaria en el procés de mercantilització que uns atribueixen al procés, i que altres neguen. O bé: no neguen sinó simplement denominen d'una altra manera. Com deia Carlos Fernández Liria, catedràtic de la Complutense de Madrid, a un article publicat a Sin permiso el 17 de desembre passat, El proceso de Bolonia y su "revolución pedagógica" no es más que la tapadera de lo que se decidió en la OMC en el marco del Acuerdo General del Comercio de Servicios (GATS): una reconversión de la Universidad que desvía el dinero público de la educación superior hacia la empresa privada. La receta es simple: la financiación pública de la docencia y la investigación se condiciona a la previa obtención de financiación privada.

I molt oportunament assenyala: Lo más patético es que esta mercantilización de la educación superior se consolida justo en el momento en que el mercado ha conducido a la economía mundial a un abismo insondable.
El mercado no ha sabido gestionar ni las finanzas, pero se pretende que decidirá sabiamente los planes de estudio de Física o de Filología. No ha sabido ni administrar los bancos, pero se supone que hará justicia respecto a las prioridades humanas de la investigación farmacéutica.
La lógica es siempre la misma: poner el dinero público en manos privadas, un atraco en toda regla que a nivel global nos está costando miles de millones de euros.

L'article encara va més enllà. No dubta a assenyalar amb el dit acusador de corporativisme als seus col•legues favorables al procés: Y lo peor es aguantar a los pedagogos cantando las excelencias de la futura universidad basura. Aunque es verdad que no lo hacen gratis: a cambio de sus servicios propagandísticos, se les ha encomendado un Master de Formación del Profesorado que a la larga quintuplicará su plantilla laboral. Una tentación corporativista a la que no van a renunciar.

Acabaré citant un altre catedràtic, aquest d'institut, Francico Javier Merchán, que en una entrevista de Salvador López Arnal per a El Viejo Topo, reflexionava així sobre les reformes educatives en general: efectivamente, la doctrina existe pero no se publica ni se somete al debate público. Esta doctrina se basa en la fe ciega en la lógica del mercado y en las formas de gestión empresarial. Se da por supuesto que aplicándolas a la escuela se resolverán todos los problemas. Pero, claro, la cuestión es que la escuela no es una empresa ni la educación un negocio, de ahí que el primer paso de esta política consiste precisamente en eso, en hacer de la escuela una empresa y de la educación un negocio, lo que está produciendo numerosos conflictos y situaciones contradictorias. Pero es que además, esa fe en el mercado y en las formas de gestión empresarial es la que nos conduce a una catástrofe medioambiental y a crisis económicas cada vez más aguda, así que como para fiarse de ella.

Podria afegir un comentari, però no podria dir-ho més clar.

I AUTOFLAGEL·LACIONS

Rubianes era un català atípic, segurament -començant perquè era gallec-. Vull dir que la seva capacitat sorneguera té poca correspondència en el caràcter general dels catalans -una cosa que, per difícil que sigui de definir, la psicosociologia ens ajudaria a examinar-. Crec, i és una qüestió d'opinió personal, és clar, que entre nosaltres, els catalans, es dóna bastant la gracieta sorneguera, però sempre matisada per una certa cautela i una sobrietat que evita la topada directa contra els destinataris dels nostres estirabots.

Rubianes potser destacava més pel vessant més cridaner, el llenguatge cru i realment mancat de finezza. I no és que no fos capaç de practicar, ni practiqués de fet, la paròdia més refinada, sinó que, deliberadament o no, contra alguns estaments es deixava anar i llançava grolleries sense fre.
El català, tanmateix, tendeix més a lamentar-se de la seva condició de víctima que a atacar amb tota la fúria, quan se sent maltractat o mal interpretat. Per dir-ho ràpid, tendeix més a l'autoflagel·lació que a la flagel·lació made in rubianes.

Un bon exemple és l'article de Miquel de Palol a l'Avui del passat dia 3, Ocasions perdudes, on el nostre venerable escriptor baixa per un pendís relliscós, des de la matisada càrrega contra l'actual periodisme (cursiva meva) d' escorxament, esbudellament, destria i vivisecció de vísceres (cursiva quant cito textualment), fins a la diatriba contra el país enfonsat en la caspa que entén per èxit l'esgarip, el xivarri i la fúria (de nou, cita textual). Item més, no entenc si aquí es refereix a Catalunya o Espanya, però conclou que potser val més tornar tranquil·lament a ser una regió de quatre províncies i deixar de fer el ridícul amb el gall, l'engargussament i la llufa, deixar de ser la riota del barri.

Entremig, l'article és un lament pels valors que considera superiors, tot i que ho faci (aquí el matís que abans deia) des de la declaració que és una qüestió de pures preferències personals. Valors que podríem assimilar a allò que anomena ell mateix realització intel·lectual, i també coratge i escala moral. Valors que subscrivim, sens dubte, igual que la seva lúcida reflexió sobre la presumpta pèrdua de tals valors: una societat presidida pel sentiment general que tant li fa, que facis el que facis tot seguirà igual, que la rectitud no tan sols no és recompensada sinó que la majoria la veuen com el ridícul del qui no sap de què va tot plegat, té els dies comptats. No és altra cosa la primera definició de decadència.

Fins i tot podríem trobar encertat que d'aquí fes cap a un advertiment apocalíptic sobre una hipotètica ensulsiada de la democràcia i l'adveniment de nous cabdillismes feixistoides, però quan -a títol d'anècdota, però referint-s'hi com a insuperable emblema de Catalunya - es rabeja en el pessimisme més eixelebrat per profetitzar que el Barça perdrà en dues setmanes totes les ocasions de la temporada (de moment, per cert, la primera no l'ha perduda), veiem el llautó claríssim d'aquesta autoflagel·lació que ens caracteritza. Com a veritable emblema català.

RUBIANES, UN FLAGEL NECESSARI

La desaparició de Pepe Rubianes -vul dir la seva mort, perquè afortunadament ens quedaran molts rastres i gravacions de la seva obra irrepetible-, ens deixa bastant orfes.

No sé si és una frase gaire afortunada, encara que és socorreguda, ja que, de fet, Rubianes podria ser moltes coses, però difícilment el podríem veure com un pare. No ja solament per la seva abundant i reiterada conya sobre la seva condició de solter, que ell elevava gairebé a una categoria metafísica, sinó pel seu caràcter, per la seva característica -i abassegadora- capacitat discursiva sarcàstica i desllenguada. Condicions que, vulguem que no, no solem referir a les figures paternes, a les que suposem un paper didàctic més assenyat i mesurat.

La desmesura era, segurament, un dels seus senyals de distinció. La seva capacitat verbal, enorme i desbordant, l' havia posat -amb plena consciència, sens dubte- al servei d'una mordacitat crítica que es va negar en tot moment a autocensurar. Altres van intentar censurar-lo, és clar. Potser no és moment ja de revisar penosos incidents que va haver de patir i que, també segurament, el van fer patir, però cal remarca que mai no el van encongir.

Rubianes llançava les seves invectives contra tot i tots, començant, és clar, per ell mateix. I també exabruptes. Però aquests, sempre, ho va fer no indiscriminadament, sinó contra uns quants objectius, institucionals o més o menys personalitzats, als quals no dissimulava la seva inquina. L'església, la dreta dura pos-feixista i neo-feixista -els fatxes, que ell no es tallava d'anomenar, ara que aquesta paraula sembla dirigir-se cap a l'oblit-, la monarquia i els imperialismes de sempre. Aquests poders fàctics que no transigeixen en la seva persistent tasca repressiva dels individus lliures i alliberats com ell, com molts com ell. Molts són i volem ser tan lliures com ell, però pocs, hem de reconèixer, tenen la gallardia i la poca vergonya -a ell no li molestaria que el definíssim així- de topar de cara contra aquests poders. I menys encara amb el sentit de l'humor tan espaterrant que ell es treia del barret com si qualsevol cosa.


I s'ha de reconèixer que aquest galaico-català -com era cèlebre que es definia-, encara que fes els seus espectacles en castellà, va representar una part del país que necessita com l'aigua de gent com ell. No deixa de ser curiós que en els moments més àlgids del retorn de l'Espanya irredempta que ell tan justament odiava, ell passés a ser un símbol de la Catalunya fustigada i vilipendiada per aquests poders de més o menys dissimulada arrel feixista. Un símbol que, encara avui, no sé si vam recolzar prou.

Potser no calia, potser no ho necessitava. Desllenguat com era, tenia en canvi un sentit de la discreció estrany. Veia l'altre dia la repetició del seu "Rubianes solamente" a TV3 (a veure, quina altra televisió de l'Estat s'hagués atrevit a passar l'espectacle en hores de màxima audiència?), i mentre reia amb la seva fina conya sobre les subvencions del govern de Pujol, no podia menys que comparar-lo a l'esperpèntica crítica que sobre el mateix tema va fer anar Boadella fins a traspassar la ratlla de l'obsessió paranoica. Rubianes sabia a qui calia fustigar i a qui compadir. Quan es reia de la seva soledat, dels seus vicis, pecats i faltes, ens acompanyava com un germà caritatiu -sí, més que com un pare, certament- per les nostres misèries íntimes. I quan alçava la veu i el dit acusador, ho feia sobre els tibats i fatus personatges del poder que només juguen el joc democràtic per riure's, en veritat, de tots nosaltres. Encara que riguin tan malament -com demostrava Rubianes imitant l'Aznar-.

Per això, perquè va ser un flagel necessari de tants flagel·ladors innecessaris, es mereix la nostra més agraïda memòria.