25/2/12

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA (13)



L'aficionat al futbol, per adherir-se a un joc on el resultat és producte en bona part de l'atzar (si no fos així, per definició deixaria de ser un joc), hauria d'estar més advertit que cap altre aficionat, més que un aficionat als escacs posem per exemple, de les limitacions del nostre control sobre la pròpia fortuna.

Curiosament, tanmateix, quantes vegades podem comprovar que no és així. De fet, tants casos es donen que els protagonistes d'aquest món que intenten fer pedagogia de la qualitat profundament aleatòria de l'objecte central del joc cada cop som més minoritaris, l'excepció que crida l'atenció. I Això és així malgrat que el principi incontrolable de l'atzar estigui assentat dins el bagatge propular que arrossega aquest joc bastant més que centenari.  Així s'evidencia en dites de l'estil de quan la pilota no vol entrar, no hi ha res a fer, o els pals també juguen, o -potser la més simple i rotunda- el futbol és el futbol.

Sempre hi ha hagut un corrent contestatari, podríem dir, els dels que no accepten la derrota -és més difícil trobar el cas dels que no acceptin la victòria-, i s'afayen a buscar culpable per a les adversitats del joc. Quan no és la imperícia de l'entrenador propi, ho és el poc senderi dels directius, o la mandra o la manca de compromís amb els colors dels jugadors. Però el que sembla succeir avui és que aquest corrent és el principal, el dominant, el que, des de totes les tertúlies públiques i privades, i fins i tot des dels mitjans que es pretenen periodístics, s'assenta com una mena d'ideologia hegemònica.

Crec que la raó d'això és doble. Per una banda, obeeix a l'ànsia de seguretat, a la por al fracàs, a la necessitat de protecció contra l'infortuni que presideix les nostres societats altament organitzades. Per l'altra, a la teoria dominant que l'esforç, la dedicació i la preparació poden impedir que l'atzar ens causi mals o ens provoqui una derrota en els nostres propòsits. La conjunció d'ambdues idees ha creat, probablement, el que un professor barceloní ha definit en una obra recent com una de les grans supersticions del nostre temps. David Viñas ha analitzat al seu llibre "Erótica de la autoayuda" (Ariel Letras, 2012) l'èxit d'aquesta classe de llibres i ha mirat de desentranyar per què tenen la capacitat de seducció que tenen. Segons Viñas, totes aquestes obres es basen en la repetició d'unes poques idees per tal de fer quallar un missatge elemental. Bàsicament, es tracta de crear en el lector una motivació per canviar radicalment de vida i de confiar en el pensament positiu com a mecanisme infal·lible per aconseguir els objectius personals. En conclusió: la convicció que l'èxit, l'assoliment dels objectius, depenen exclusivament de la persona.

Aquest pensament, revestit de bones intencions, no és en realitat neutral ideològicament. En primer lloc, el mètode del pensament positiu és contrari al més elemental esperit crític. En segons lloc, crea la il·lusió d'una felicitat universal que és l'acumulació de les múltiples felicitats individuals. I, en tercer lloc, adjudica tota la responsabilitat de l'èxit o el fracàs en l'assoliment dels objectius a l'individu. Ni tan sols reconeix la possible responsabilitat del mètode. Si un no obté el que el mètode d'autoajuda promet, és exclusivament culpa de la seva aplicació personal, dels defectes de la seva voluntat o de la interpretació errònia que faci dels consells de l'orientador.

L'aficionat al futbol, probablement, és poc donat a creure en les bondats de l'autoajuda. Ha transferit a altres persones, un reduït grup humà als quals investeix d'una aura protomítica d'herois, la consecució de la seva pròpia felicitat, encara que només sigui una felicitat efímera i transitòria que s'esvaneix, en els casos en què la glòria dels resultats acompanyi, quan el sol de l'endemà aparegui de nou i despulli, amb tota la seva cruesa, la mediocritat insuportable de la vida diària. I, amb els objectius de la seva felicitat, ha transferit també la convicció que aquelles persones poden, amb el seu sol caràcter i la seva feina abnegada, dominar els factors de l'atzar i garantir la victòria.


És quan esdevé la derrota que tard o d'hora ha de sobrevenir, fins i tot als millors, que les idees vacil·len i l'afany d'uan explicació substitòria porta al fanàtic a carregar contra les seves pròpies habilitats o capacitats. O sigui, la dels seus vicaris conqueridors de la felicitat ideal.

12 comentaris:

  1. S'ha de cercar un cert equilibri en aquestes valoracions: has de pensar en el que depèn de tu per millorar, perquè no pots millorar allò aliè a tu; però és ben cert que això que tot depèn de nosaltres és del tot fals. Moltes coses ens vénen determinades, i la sort sempre influeix molt, tant en en el futbol com en la vida. Això sí, sobretot les lligues, el campionat de la regularitat, les acostuma a guanyar el que ha estat millor al llarg de la temporada (malgrat aquest any això potser ens pugui pesar!).

    ResponElimina
  2. L'important és el gol, com les idees en un artista, encara que juguis molt bé, que escriguis molt bé, l'important és marcar, i és veritat que això és una loteria en últim terme.

    Molt interessant aquest article, això de l'engany dels llibres d'autoajuda és alliberador.

    ResponElimina
  3. Òscar, evidentment no pretenia dir que tot esforç per millorar és inútil.
    És alliberador, com diu l'Helena, saber que no hi cap mètode infal·lible per garantir l'èxit d'un objectiu. En efecte, tenim uns quants números dins d'una loteria que en té un nombre que tendeix a l'infinit. Potser Déu juga amb els daus marcats, però només si el veiem també com infinit.

    ResponElimina
  4. "No tot depèn de tu", m'agrada el títol i la comparació que fas del futbol amb la vida i els llibres d'autoajuda. De vegades ens fan creure que tots el mals són culpa nostra i no agrada gens, alleugeix també pensar que no. De totes maneres, en segons quines circumstàncies hem de vigilar i no fugir d'estudi quan alguna cosa sí que depèn de nosaltres. A mi, per això, m'agrada llegir llibres d'autoajuda, per a veure fins a quin punt m'ajuden, fins a quin punt sóc jo qui ha d'actuar o no. I en futbol, tres quarts del mateix, hi ha un factor d'atzar, però també molta tècnica i entrenament personal que hi juga a favor. Res, que en tot, hem de ser crítics ;)

    ResponElimina
  5. Jo crec que el món que ens ve i el món que seria el més adient per a tots és el món de la individualitat, cada home que ho necessite un discurs, amb açò vull dir que l'autoajut si dóna normes de conducta un breviari o un catecisme de la psicologia no hem de fer-li gaire cas, cada equip de futbol, cada grup, cada poble, cada persona individualment i col·lectiva té la seua personalitat i no és qüestió de pautes sinó del que deien els antics grecs "coneixe't tu mateix", eixa hauria de ser la màxima més pregona i important.
    Ara que en base a la fe els manaments i les pautes poden fer-nos servir també, per suposat, la fe mou muntanyes i les teràpies psicològiques i fins i tot psiquiàtriques o els coach si no és amb la fe que se suposa del client no tenen gaire a fer, uns menys que unes altres.
    Per això que la psicoanàlisi es plantege la fe de l'individu, com una persona psicòtica, és a dir, sense el Nom del Pare no tinga eixe referent en ell, siga un home sense Pare simbòlic, que no es deixa convèncer vaja, dit d'una altra manera, però un grau de fe que la poden abastar fins i tot aquests darrers és importantíssima per al funcionament d'un col·lectiu, d'un poble, d'un equip de futbol o fins i tot d'un individu pres pel logos, aïllat.

    Bé fins una altra, hui lliure i he pogut anar a un cíber. Demà serà un altre dia, espere que bo també, la vida cal viure-la dia a dia, és açò també un manament que de vegades se m'oblida.

    Una abraçada

    Vicent

    ResponElimina
  6. Sílvia, Vicent, i els anterior també. gràcies per les aportacions. les matisacions són benvingudes. L'article ve a voler dir que per arribar a l'altra banda de la piscina cal llançar-s'hi... però no entra en el pas previ que és que si s'aprèn bé a nedar s'arribarà abans i millor. (Encara que en el mateix nedar vas perfeccionant-te, també... ai, mai acabaríem amb les matisacions!-)

    ResponElimina
  7. Sí, pel que he vist, que en tinc uns quants, els llibres d'autoajuda funcionen sobre la idea bàsica del "si vols, pots", és a dir, tot depèn de tu, fins a arribar a extrems ridículs i delirants com "El secret". I alguns posen èmfasi en el "coneix-te a tu mateix" com deia Vicent. Però de fet, si et coneixes a tu mateix sabràs que no tot depèn de tu, que hi ha molts factors, entre ells l'atzar, que ens influencien (dubto en posar "determinen"). Però bé, si ens hem de llançar a la piscina (o al camp) ens hi llançem, eh?

    ResponElimina
  8. Gemma, un dels els atzars més cruels de la vida és , sospito, que ens adonem sovint massa tard que no ens podem protegir mai prou contra els infortunis i revesos de l'atzar mateix. I només aleshores, ja massa tard, ens decidim a llançar-nos a la piscina sense el salvavides anhelat. En realitat potser fóra mésprecís dir que la vida, més que una piscina, és un mar, capriciós i incert... llevat del seu terme últim i ineluctable, és clar. En fi, millor que jo ja ho van dir Kavafis i Llach a "A la taverna del mar".

    ResponElimina
  9. Hola Eduard,
    Veig que els teus articles donen per a molt. Després de llegir el teu post n'he gaudit també dels comentaris que l'acompanyen. S'hi respira bon ambient, aquí.
    He de dir que el pensament positiu s'ha de treballar i, com tot, cal fer l'esforç de pensar en positiu (els llibres d'autoajuda poden anar bé, com diu en Viñas repeteixen sempre els mateixos missatges que van calant a poc a poc). L'actitud de viure té molt a veure amb la felicitat. També he llegit el vostre manifest. Et segueixo.

    ResponElimina
  10. Maijo, moltes gràcies per llegir-te aquest article i el manifest i tot... Hauràs vist que els lliga un afany bastant polemitzador, i per això posen l'accent en els extrems crítics. Tens raó, segurament de tot es pot treure profit, però el fons de l'article va en la línia de ressaltar la trampa de caure en un excés de responsabilitat sobre el destí, que ens pot derivar cap a l'autoculpabilitat i de retop en l'autoflagel·lació (una cosa a la que tendim molt els catalans, crec). Alguna cosa d'això esmento a l'article següent, d'avui.

    ResponElimina
  11. Ui, sí que dóna per comentar això de l'autoajuda sí...jo crec més en el 'coneix-te a tu mateix', és bàsic per comprendre que hi ha fets que no podem controlar i que a vegades, hem fet el que hem pogut i deixar de lamentar-nos.
    El problema que veig en aquests llibres és la idea de que només amb un canvi de manera de pensar, ja es resoldrà tot. Molta gent el que necessita es veure dins seu, conèixer perquè pateix i no llegir tantes 'fòrmules màgiques'.
    M'agrada això que dius del mar, Eduard, certament és millor que llença-se a la piscina...encara que sigui més capritxós i incert!

    ResponElimina
  12. Lupe, suposo que el problema de l'autoajuda neix quan es ven com una recepta per solucionar conflictes interiors el que en realitat és una recepta per afrontar conflictes exteriors, que tenen com a erferència models ideals dins una societat igualment estardaritzada. És a dir, que camuflen de tractament psicologic o espiritual el que en veritat és aposta ideològica.
    El mar, com a metàfora, sempre va lligada a l'aventura. Avui hem renunciat a l'aventura però ens hem lligat en canvi a un desig forassenyat de superació.

    ResponElimina