EL PA DE VIDA DE LA POESIA, AMB VINYOLI

Coincidint amb el Dia Mundial de la Poesia, el col·lectiu En veu alta va dedicar una de les seves habituals lectures dramatitzades  dins el Centre de Lectura de Reus a Joan Vinyoli. L'encarregat de la presentació va ser Jordi Llavina, comissari de l'Any Vinyoli que celebrem en el 100è aniversari del seu naixement i 30è de la seva mort.

Llavina està molt vinculat al Baix Camp, per filiació materna, i a la institució reusenca per una llarga tradició de col·laboracions. També lligat a la ciutat és un altre dels grans vinyolians del país, el biògraf Pep Solà, en aquest cas per afinitat familiar, per haver-hi residit un grapat d'anys i perquè compta entre nosaltres amb molts amics. No ens falten excuses, doncs, per dur la memòria del gran poeta barceloní a casa nostra, i no hi ha dubte que fer-ho directament escenificant la seva poesia és de les millors maneres.


La introducció de Llavina va ser tan amena i divertida com són sempre les seves presentacions. Com ja havia fet recentment en la seva  conferència sobre la seva vida d'escriptor, va començar per situar l'inici de la seva pròpia vocació literària en una mena d'il·luminació rebuda a edat ben precoç per la lectura d'un poema de Vinyoli.

Bàsicament autodidacta, bandejat consegüentment per una bona part de la crítica acadèmica i oficial -tot i que admirat públicament per Carles Riba i Salvador Espriu-, Vinyoli és, en canvi, una referència ineludible per a una gran part de les generacions de nous poetes catalans que sorgeixen després dels anys seixanta, com el mateix Llavina. La seva obra sol dividir-se en una de tendència metafísica o mística, que es trobaria exemplificada en llibres com "El callat" (1956), i una realista, materialista i sensual, que podria encarnarun llibre com "Realitats" (1963).

Llavina va manifestar no estar en absolut d'acord amb aquesta divisió, i malgrat citar exemples de les dues línies, va defensar que sempre l'una pot integrar l'altre, com va mostrar en poemes com "Dies al camp", un d'aquests que ell recita de memòria, i que és una profunda reflexió sobre vida, evolució, i en conseqüència la mort, des de la més directa i terrenal descripció de la realitat:

Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l’hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
el galliner que guarda
l’escapadís aviram.
I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.
Més tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.
Les eines del treball dormissen a l’entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.
Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d’un home,
però proclamen tostemps,
dessota l’òxid del tall,
l’antiga força de la mà de l’home.


Acte seguit, Jordi Francesch, Dolors Esquerda i Montserrat Auqué, sota la direcció de Dolors Juanpere, van llegir amb rigor i àgil ritme un bon grapat de poemes, una mostra ben representativa que, com va dir Jordi Llavina, ens permet als assidus lectors de Vinyoli una revisió dels seus textos sempre fecunds, sempre propicis a una nova descoberta, a una nova il·luminació. Una mostra l'havia proporcionat ell mateix, quan es va referir a l'últim poema publicat per Vinyoli, "Testament", del qual parla en un article recent a El Punt/Avui en els mateixos termes en què ho va fer al Centre de Lectura: He llegit moltes vegades els poemes d'un i altre llibre ( Domini màgic i Passeig d'aniversari), però no ha estat fins fa poc que m'he fet conscient de l'autèntica significança de l'últim poema del darrer, del seu valor testamentari. No és gens casual que aquest poema –que tanca la suite “Elegia de Vallvidrera”– citi el conegut vers-divisa de Hölderlin sobre la perdurabilitat d'allò que funden els poetes. I no ho és, justament, pel valor que té com a formalització de les últimes paraules (gairebé de les últimes voluntats) de Vinyoli com a poeta.

Aquest és el poema que acaba amb el famós vers i tot el blat es torna pa de vida. Metàfora d'arrels evangèliques que a Llavina li va servir per fer una proposta que trobo que tots hauríem de subscriure: en aquests temps on ja no anem a comprar el pa proveïts d'una bossa de roba o coixinera, com feien els nostres mares, el paper amb què ens emboliquen la barra de pa a la fleca hauria de dur, com a lema i insígnia, la reproducció d'aquest vers pletòric, al·legòric i fundador dela perdurabilitat de la poesia.

Per als que no coneguessin o no conegueu Vinyoli, també Llavina va tenir les seves últimes paraules, quan va exalçar l'oportunitat d'entrar en el món vinyolià, una ocasió que com ell mateix va dir, parafrasejant Borges en relació a Wells, cal envejar als qui encara la tenen, per les hores de plaer que els ha de reportar la seva lectura.


Com a pròleg, l'acte va comptar amb la lectura del poema triat per la Institució de les Lletres Catalanes i la Federació Catalana de la UNESCO per commemorar el Dia Mundial de la Poesia. Es tracta d'un poema de la poeta  tarragonina Montserrat Abelló, quasi centenària i curiosament vinculada també a Joan Vinyoli pels llaços afectius que van unir el gran poeta amb la seva germana, Isabel.

El poema diu així:

Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia.

I aquesta és la lectura de la pròpia poeta:

LLIÇONS DE FUTBOL: PETITA FILOSOFIA APLICADA (22)

SABER PLEGAR

Què és l'èxit? La pregunta admet moltes respostes, i depenen de fet de l'òptica que triem. Si ens basem purament en la nostra apreciació subjectiva, pot considerar-se senzillament com l'assoliment d'un objectiu personal prèviament marcat, i en aquest sentit dependrà molt de la nostra capacitat de planificar, de la de posar en marxa un treball, i de la nostra possibilitat de revisar i avaluar les nostres fites.

L'èxit és, tanmateix, més habitualment valorat des d'una perspectiva social, és a dir, des la valoració que fan uns altres de la nostra activitat, la nostra realització general de la feina o de projectes en concret. En aquest sentit, podem estar parlant d'avaluacions molt subjectives que tenen a veure bàsicament amb opinions i mesures  d'ordre subjectiu, o bé en activitats que tenen clars indicadors objectius d'avaluació, com és característic de moltes activitats competitives en què l'avaluació es pot reduir a la quantificació més o menys detallada de resultats.

Sens dubte, l'esport, en bona part de les seves manifestacions almenys, és l'exponent més clar de la possibilitat de determinar resultats clars en la competició. D'aquí segurament la seva seducció i la fascinació que exerceix, no solament per als qui el practiquen sinó -i sobretot- per als qui el segueixen com a purs espectadors o aficionats, com solen anomenar-se.

Em aquestes lliçons de futbol hem parlat sovint de les claus de l'èxit, sobretot prenent com a referència el model d'èxit que ha estat aquesta anys el Barça a nivell mundial. Dèiem en una de les edicions recents que el model del Barça podia estar en crisi. Aquests darrers dies això sembla que s'ha fet evident, amb l'arribada de diverses derrotes, la pèrdua d'imatge i la pobresa en general del joc exhibit en aquesta temporada pels deixebles del nou tècnic, l'argentí Gerardo Tata Martino. 

Més enllà que pugui tractar-se d'un judici precipitat i que -novament- resulti tenir raó un jugador del qual hem parlat també en aquests petits articles, el molt assenyat també argentí Javier Mascherano, que ha advertit que no se'ls doni per morts encara, he de dir -no sense pena, aclareixo-, que les sensacions que es desprenen són d'una crisi més de fonaments del que alguns resultats concrets puguin reflectir.

Personalment, les sensacions ja resulten negatives des de la fi de la temporada anterior. I no em refereixo a la davallada de nivell de joc que es va palesar malgrat assolir la Lliga, i evident en la contundent eliminació a semifinals de la Champions amb el Bayern de Munich. Em refereixo a la forma en què va ser acomiadat un jugador emblemàtic dels anys de triomf del Barça de Guardiola, el francès Eric Abidal, l'home que va aixecar precisament la Champions de la 2011, a la final contra el Manchester United, quan el capità Puyol li cedí expressament l'honor.


Abidal havia superat durant la temporada un càncer de fetge i la història no podia ser més rodona ni podia exemplificar millor aquell projecte guanyador en què es mimava la imatge que transmetia el club i els valors de què es volia investir davant el món. Una imatge d'esportivitat, cavallerositat, voluntat de treball i sacrifici junt a l'excel·lència tècnica, solidaritat interna i projecció externa d'aquesta mateixa virtut, etc.

La recaiguda durant la passada temporada, que va haver de superar de nou gràcies a un transplantament de fetge d'un seu cosí, va acabar amb la seva celebrada reaparició als darrers partits, ja plenament recuperat després d'un treball específic on va demostrar la seva enorme força mental, i que va protagonitzar algun reportatge televisiu memorable. 

D'aquí que la decisió de la direcció del club de no renovar-li el contracte, malgrat la voluntat del jugador, va aparèixer, als meus ulls i crec que als de molts seguidors, com una violació dels valors que deia representar la mateixa direcció.

No va ser l'únic cas. En la plantilla de bàsquet es van rescindir el d'un jugador que havia passat uns problemes físics similar, Pete Mickeal, un dels referents escassos de l'equip en els darrers anys, i el del pivot australià Nathan Jawai, que sense ser referent ja que era el seu primer any a la plantilla, sí havia donat mostra d'implicació més enllà del professsionalment exigible en jugar partits de la semifinal de la Lliga estant lesionat de gravetat i arriscant així el seu futur com a jugador.


Abidal ha tornat al futbol de màxima exigència al Monaco, amb notable èxit. Mickeal ha tornat a la Lliga Endesa, amb un equip menor, el Múrcia, i Jawai juga a la potent lliga turca, però no es tracta només de valorar que poguessin continuar donant bon rendiment a l'equip, sinó de l'exemple negatiu que la seva marxa -la forma en què van marxar, millor dit- pot reportar, a l'entitat i als que hi continuen.

Si el missatge és que per molt que t'esforcis en superar adversitats no purament esportives, el teu quip no les reconeixerà ni recompensarà la teva entrega, la motivació cau en la mateixa mida que cauen els valors que es volen airejar sobre el discurs. Es perdrà la credibilitat i, el que és pitjor, l'esperit de solidaritat dins de l'equip.

En un món tan competitiu com l'actual, potser es podran considerar aquests valors com a caducs, però crec que els resultats mostren que el manteniment de la línia de defensa dels valors humans bàsics també proporciona un bon rendiment en els resultats comptables del joc de triomfs i derrotes que és a l'ordre del dia de les competicions esportives -i de la vida social, econòmica, o fins i tot cultural-.

La identificació amb un projecte potencia el manteniment d'aquests valors que cohesionen i fortifiquen el grup. Si posem per exemple el Barça de Guardiola trobem que la identificació amb els colors s'ha mantingut amb l'apel·lació a una plantilla més o menys estable que es basa en l'emergència de jugadors formats al planter, a la pròpia casa. Per contra, el model del bàsquet blaugrana, tot i tenir també èxits puntuals, és el d'una rotació permanent de jugadors, amb molt escassos referents, que ni tan sols ha mantingut un nucli reconeixible per als no fanàtics. Tret de Juan Carlos Navarro, em costaria recordar un nom d'un jugador que porti uns quants anys seguits al club. Fins i tot fa unes temporades es va prescindir del capità, un home absolutament de casa com Roger Grimau. 

No cal ser del país ni haver-se format al club per a saber identificar-se amb el projecte, als colors, com se sol dir. El cas més evident és el d'Eric Abidal. Però sí cal treballar la identitat del club i la permanència d'uns valors. I sobretot no trair aquest projecte realitzant a la pràctica actes que contradiuen el discurs ètic.

El gran capità del Barça actual, Carles Puyol, és el paradigma d'aquest equip que avui pateix en el terreny de joc. Podríem fins i tot arriscar un símil entre la seva davallada física, produïda sens dubte més per la repetició de lesions desafortunades que per la seva reconeguda força i dedicació, i la del conjunt. Des del 1996 al club, i des del 1999 al primer equip, és no solament un dels jugadors amb més partits disputats i un dels que ha aconseguit més títols a la història del club, sinó un dels més representatius per la seva conducta, caràcter i carisma. El seu petó a la senyera del braçal de capità al famós triomf 2-6 contra el Madrid al Bernabéu, a la temporada 2008-2009, després de l'espectacular gol de cap, serà sens dubte una de les imatges més mítiques d'aquest gran equip de titans que ara sembla que s'eclipsa.


Ho faci o no l'equip, Puyol sí s'eclipsarà. El seu anunci que deixarà el club a final de temporada, en una breu roda de premsa amb un missatge molt clar, estructurat i memoritzat, és un exemple de la coherència que l'ha caracteritzat. El gran capità va explicar que se sap ja incapaç de rendir al nivell que exigeix l'equip. El seu valor ètic creix encara exponencialment en comunicar que renuncia per voluntat pròpia als dos anys de contracte que encara el lligaven al Barça.

Tanmateix, la notícia no pot deixar de colpir-nos. No solament perquè el perdrem i, si continua jugant, ho farà segurament lluny d'aquí i sense sentir les emocions dels colors que l'han vist créixer, sinó perquè és aquest exemple de la seva integritat el que trobarà a faltar la plantilla i el club en general.

És clar que saber plegar a temps és també una gran lliçó, que no tothom pot donar. Fer-ho és sempre difícil, perquè en realitat és l'últim acte, per definició, que podem oferir als que resten. Saber dir adéu, deixar pas i testimoni, i fer un digne mutis pel fòrum, no és sempre possible o a l'abast de tothom. Naturalment, un esportista sempre pot continuar la seva carrera en altres àmbits, tècnics o directius, i és d'esperar que algú del carisma de Puyol ho ha de fer. 

En això es diferencia del gran mutis final que a tots ens espera, el final de la nostra vida. Però amb justícia s'ha dit que viure és preparar-se per a ben morir. I una vida digna pot ser mascarada per una trista mort, com una mort digna pot ajudar a rehabilitar una vida indigna, però l'ideal d'una plena coherència entre el viure i el morir és exactament això, un ideal al qual tots hauríem d'aspirar.

ANTÍGONA, NO ACATARÉ

Lytras Nikiforos: Atígona davant Polinices mort (1865)

Seguint amb el cicle Grans Mestres a escena que dirigeix Francesc Cerro al Teatre Fortuny de Reus, vam poder assistir dimarts a una lectura de l'"Antígona" de Sòfocles, la tragèdia que tanca el cicle de les tres tragèdies que va escriure sobre la nissaga dels Labdàcies.


Probablement la tragèdia grega favorita de la modernitat fins que "Èdip, rei", impulsada per les teories freudianes, va desplaçar-la una mica, és avui segurament més vigent que mai, quant representa el conflicte entre legitimitat i legalitat que ja va ser celebrat per Hegel o els poetes alemanys romàntics. No cal dir que ho és entre nosaltres en el moment històric que estem travessant, però també ho ha estat en ocasió de moltes altres circumstàncies transcendentals. També entre nosaltres és famós gràcies a la versió d'Espriu, que va abordar a penes acabada la gran tragèdia contemporània de la nostra guerra civil. Com se sap, el conflicte central en l'obra d'Espriu és el de la rectitud moral contra la tirania, un veritable agon o enfrontament extrem entre els dos personatges centrals, en els quals no és dubtós assimilar la figura del tirà Creont a la de Franco. En això, la visió del nostre poeta s'assembla més a la de l'oposició romàntica entre dos ideals de pàtria que defensa un Hölderlin.

En la tragèdia clàssica que representa en una mesura tan elevada aquesta "Antígona" de Sòfocles, el debat o conflicte no és exactament entre una llei tirànica i una democràtica, per dir-ho en termes polítics. Tampoc és exactament el debat de l'Estat modern que hi va veure Hegel, entre la llei de l'Estat i la llei de la família. Hegel és el gran teòric de la moralitat de l'Estat burgès, i per tant no pot centrar el debat en l'abús de poder. Aquesta aproximació, tanmateix, ens acosta més a la visió d'un contemporani de Sòfocles, o al propi Sòfocles, en definitiva, un autor que mai extreu per si sol les conclusions, sinó que exposa els elements de la confrontació que se situa al nucli de cada obra. En el conflicte central d'Antígona, Creont creu en la legitimitat del seus actes de defensa de les lleis de la polis -que certament ell mateix ha dictat-, tant com Antígona es veu legitimada per l'obediència a les lleis ancestrals del seu llinatge, lleis atribuïdes als déus.

Parem esment en el fet que en la tragèdia clàssica els personatges es veuen abocats a un conflicte irresoluble, ja que la inexorabilitat del càstig que han de rebre es veu determinada pel seu actuar, bé que hagi estat inconscient, com exemplifica molt clarament el cas d'Èdip, que comentàvem fa poques setmanes. De la mateixa manera, si observem detingudament el debat que avui en dia capitalitza la vida política catalana i, de retruc, espanyola, és un debat en darrer terme entre legitimitats oposades, per bé que una de les parts empari la seva postura intransigent en un principi de legalitat. Els seus més abrandats defensors, de fet, solen descobrir-se fàcilment a poc que es posin objeccions racionals serioses al seu discurs legalista, i acaben apel·lant a principis superiors, tals com la unitat espanyola, en oposició fins i tot a la legitimitat democràtica.

La versió que ens va servir Francesc Cerro, amb l'inestimable suport de les diccions superbes de Mercè Pons (Antígona i Hèmon), Jaume Comas (Creont) i Àngels Gonyalons (la resta de personatges), actualitza l'obra, evidentment respectant la seva estructura. Assumint ell mateix la traducció, amb la col·laboració de Jordi Vilaró,  deixa de banda la clàssica traducció de Carles Riba en vers, que per molt d'afecte que un li tingui, imposaria avui una distància -quan no dificultats de comprensió- a l'espectador. Però no es limita Cerro a actualitzar, molt encertadament, el llenguatge, sinó que adapta el text profundament. En essència, elimina bona part dels passatges on intervenen personatges secundaris i redueix fins quasi eliminar les estrofes del cor -que com en el muntatge d'"Èdip, tirà de Tebes" es reprodueix en veu en off amb suport d'imatges projectades-. És aquesta, de fet, una obra de Sòfocles on el cor te un inusual escàs protagonisme i sembla gairebé aliè a la trama. El cor és en la tragèdia la  personificació col·lectiva de la polis, i un element que permet que es desenvolupi i canalitzi la confrontació entre els protagonistes, però en aquesta obra, com Cerro sàviament ens demostra, és fàcilment prescindible. De fet, la seva versió arriba a crear una veritablement nova  dramatització del text original en algunes parts, especialment l'episodi II, on potencia la confrontació directa entre Creont i Antígona, que queden sols cara a cara expressant les seves visions radicalment oposades de la llei, i accentua la defensa dels valors democràtics en el discurs d'Antígona enfront de l'obcecació despòtica de Creont, aspectes que, si bé no es pot dir que siguin aliens al text de Sòfocles, a penes els hi trobarem insinuats.

Particularment, trobo decebedors els enfrontaments entre els protagonistes, en el seu paper mútuament antagònic, tant en el text clàssic com en la versió d'Espriu -desconec la resta de versions-. Per dir-ho sense embuts, se'm fan curts. Probablement, Espriu, que pinta amb tint més clarament pejoratius el tirà, va preferir la prudència, més per por del que pogués passar-li al seu espectador que a si mateix, si hem de creure el que diu el discurs final d'aquest transsumpte seu que era el Lúcid Conseller. Pel que fa a Sòfocles, hem d'entendre que el que preval és la seva pròpia prudència, la seva visió objectiva, i la mateixa essència del destí tràgic que imposa la necessària vinculació entre l'hubris, la ruptura de l'equilibri imposat per la llei divina,i la catarsi, la depuració sagnant que explicita l'endeví Tirèsies.

Les modificacions introduïdes per Francesc Cerro pretenen, en les seves pròpies paraules, (sense) desballestar la peça (...) atorgar-li una fina capa d'actualitat discursiva; i això (...) interposant parells adjacents en moments excessivament discursius. No és una qüestió de voler apropar-se a la dramatúrgia actual, sinó cercar aquelles eines que permeten allunyar-se -fictíciament- de la literatura per entrar més en la complicada poètica de l'ànima. Considero que la seva aposta resulta plenament reeixida.

Imatge extreta del compte de Twitter de Francesc Cerro

En una piulada posterior a la lectura de dimarts, el mateix Cerro opinava que cal fer un pas enrere i tornar a aquells elements indispensables que han fet gran el teatre: la veu, el text i el sentit comú. En efecte, aquesta austeritat ben entesa pot ser clau en la recuperació d'un esperit que tal vegada el teatre actual ha negligit en excés en benefici de l'espectacularitat que sovint pot fer soterrar el missatge, quan no ocultar una absoluta buidor de continguts.  Una altra piulada de Jaume Comas aplaudia el públic tan atent a un discurs dur, despietat, emocionant, antic i actual. Durant tota la lectura vaig sentir també estendre's pel pati de butaques aquell especial clima quasi reverencial amb què se segueixen les grans solemnitats.

Goso dir que es tracta d'una recuperació, en certa manera, de l'esperit amb què els contemporanis de Sòfocles i Pèricles assistien a les representacions de les tragèdies, en aquelles autèntiques maratons de tres dies en què cada jornada veia representat consecutivament un cicle sencer de tres tragèdies. Per als grecs, assistir a aquella representació era acudir gairebé a l'escenificació d'un misteri sagrat, una ocasió de depuració col·lectiva de les contradiccions i conflictes interns de la polis.  Succeeix, però, que aquests conflictes petjaven en el més profund de la seva ànima, una ànima que encara ens pertany com a membres de la mateixa espècie. Aquesta espècie que el cor, en la seva primera aparició a l'obra en la pimera stasima -de manera força excepcional no apareix en el pròleg-, elogia en unes singulars estrofes (aporto el text de Riba en l'edició de 1977 a cura de Carles Miralles):

Moltes són les coses que admiren,
i cap n’hi ha que admiri més que l’home.
Ell fins a més enllà de la blanquina
gran mar, amb el llebeig tempestuós
avança, travessant les aigües
inflades que entorn s’apregonen.
I dels déus la suprema,
la Terra inconsumible, infatigable,
turmenta, amb el vaivé de les arades,
d’any en any, quan la gira, amb la força
de la nissaga cavallina.
(...)
I el llenguatge, i el pensament
que és com un vent, i l’impuls d’habitar
ciutats, és ell mateix que se’ls ha apresos;
com a defugî els trets al ras
de les incòmodes glaçades
i de les males pluges,
amb recursos per tot; sense recursos
a res no s’aventura
del futur; només de la mort
no es procurarà una fugida;
les malalties intractables
ha imaginat, però, com evadir-se’n.
Tenint en la inventiva
d’art un talent per damunt l’esperança,
ja cap al mal, ja cap al bé camina.
Fent, doncs, una part a les lleis
de la terra i al dret pels déus jurat,
un home ocupa el cim
més vistent d’una pàtria; de la pàtria
s’exclou qui amb el mal
fa companyia, per bravata.
Que amb mi no segui en una llar
ni tingui un pensament
igual, qui obra d’aquesta manera.

La tragèdia grega es desencadena al fil dels actes que lliguen els seus contraposats executors a la implacabilitat d'un destí, d'un dèmon, però es desenvolupa necessàriament en el llenguatge, en les paraules, que és l'eina de la qual es valen els seus protagonistes per oposar les seves raons als antagonistes, ja que no forçosament a intentar convèncer-los.

¿Podria ser que en els temps actuals, de crisi a tants nivells, tornem a poder identificar-nos plenament amb aquest sentiment que la modernitat creia haver bandejat del cor humà, aquest sentiment íntimament implicat en l'inevitable encadenament dels fets que la voluntat d'homes i dones a penes ateny a comprendre? Sent així, la cançó del cor, en l'estrofa final de la seva segona stasima ens interpel·la més directament que mai:

Per saviesa brilla aquella il·lustre
dita, no sé de qui,
que el mal ve dia que li sembla 
un bé, a aquell a qui un déu mena 
cap a tiranys de desventura:
poquíssim temps viu ja ell aleshores
fora de desventura.

Aquestes paraules contenen el pensament que ens arriba travessant els segles , com un vent on s'hi troba encara l'alè de Sòfocles i els homes que les declamaven i escoltaven en els teatres grecs, i perviuen unes i altres gràcies a l'abnegada tasca de la gent del teatre com Francesc Cerro, Jaume Comas i tants d'altres.