SOPA EN POT PER ALS AMICS DE LES ARTS

Ahir, per una coincidència feliç -no crec que fos del tot planificat- el Canal 33 de la nostra televisió va emetre dos programes musicals seguits que venien a reunir, i contrastar, dues formacions catalanes de diverses èpoques i molt oposats, almenys aparentment, tarannàs.

El primer espai va ser l'enregistrament en directe del concert al Palau de la Música d' Els amics de les Arts, de fa escasses setmanes. Quasi sense solució de continuïtat, el veterà programa "Sputnik" reemetia el documental sobre Sopa de Cabra que havia produït en ocasió del concert de comiat del grup ara fa deu anys.

Els Sopa, un dels grups més embemàtics d'un altre fenomen, l'anomenat Rock català, tornen a estar d'actualitat ja que han anunciat un únic concert de reunió aquest estiu. Com es pot deduir d'alguna de les coses que es diuen al documental, que es pot veure aquest mes a Tv3 a la carta, els components del grup van haver de clausurar la formació quan es van trobar abocats a un carreró sense sortida. A les habituals tensions entre interessos col·lectius i individuals que estan a la base de la vida i la mort de tota banda de rock and roll, es van sumar molts factors externs, polítics, culturals i, a molta distància, merament musicals. Però avui, a l'empara d'aquest nou fenomen que podríem anomenar el nou pop català que exemplifiquen Els Amics de les Arts i els Manel, entre molts d'altres, es deuen haver sentit temptats a trepitjar de nou els escenaris.

La coincidència, o no coincidència, va fer paleses les diferències entre els dos fenomens, o almenys entre el que representen una formació i una altra. Una diferència que és potser també una mostra excel·lent del que va d'una generació a l'altra. Els Sopa de Cabra, que també es van expressar fonamentalment en català, representen tanmateix l'acceptació i reproducció fidel dels codis del genuí rock nascut a finals dels seixanta, en el món anglosaxó, tant pel que fa a les seves lletres com als elements musicals essencials que beuen del rythm&blues. De confessada arrel en els Rolling Stones, en oposició a una arrel més pop, més Beatles per entendre'ns, que podrien exemplificar els encara actius Els Pets. Lletres senzilles, que traduïen en metàfores transparents una ideologia contestatària més o menys de manual lligada a una actitud i una aparença física externa igualment rebel.



Els Amics de les Arts , molt lluny de la imatge setentera del Sopa, exemplifica sense complexos un pop intel·ligent, fresc, català sense els prejudicis de provincianisme que van produir alguna de les vacil·lacions que va resultar fatal per al grup gironí. Lletres molt més elaborades, que denoten una cultura més sofisticada i molt menys ideologitzada, que sovint recorre a les referències metaculturals. I una imatge i una actitud normals, d'una naturalitat desarmant per als que hem viscut l'època dels dinosaures del rock.

El que podem comprovar que separa dues generacions està, doncs, meridianament representat en les formes musicals que es contraposen. Què és, en canvi, el que uneix les dues formacions? La llengua, és clar, però, sobretot, i molt bàsicament, la capacitat d'atreure el gran públic. I com es fa això? Quin és el secret? No és un veritable secret: una combinació feliç de bones melodies, força interpretativa i convicció en la capacitat de comunicar.

El que, desventuradament, van perdre un dia els Sopa de Cabra i, venturosament, el que han recuperat Els Amics de les Arts, entre d'altres, per a la música jove en català.

Els Amics i els Manel confraternitzant

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (7): FER LLENYA DE L'ARBRE DRET

Resulta gairebé paradoxal que les dues darrers grans lliçons que extrec de l'actualitat futbolística d'aquests dies siguin defensives. I encara més estrany: que les protagonitzi un jugador del Barça, l'equip al qual tots exalcem, amb sobrades raons, per personificar l'ambició i bellesa del futbol ofensiu.

Però tota aposta arriscada -i la del Barça de Pep Guardiola ho és, assenyada però arriscada-, necessita de la protecció d'un esquema defensiu . Al partit de vuitens de la Champions de dimarts passat, enfront l'Arsenal, va relluir més que mai la capacitat d'aquest equip per ofegar el rival sota una pressió asfixiant. L'Arsenal d'Arsène Wenger, un dels pocs equips que vol presumir de tocar la pilota com el Barça, a penes va poder tenir-la en possessió. Aquesta pressió és fruit, com no es cansa de recalcar Guardiola, de l'esforç i solidaritat de tot el conjunt. Però, si és cert que en el grau general d'excel·lència general sobresurt la màgia creativa de Messi, Iniesta i Xavi, en la fase recuperadora va excel·lir aquest cop Mascherano.

El Jefecito, com li diuen, va fer un partit completíssim, d'una entrega i eficàcia increïbles, però se'l recordarà -i potser es recordarà tot el partit- per la gesta defensiva que va protagonitzar al minut 87, quan l'Arsenal va poder efectuar l'únic remat que li va concedir el Barça en tot el minutatge (el gol que van marcar va ser autogol desgraciat de Busquets), i Mascherano va evitar l'u contra u del davanter contra Víctor Valdès amb una espectacular acció de replegament que li va costar una pujada del bessó que el va obligar a ser substituït. El gol hagués suposat un 3-2 injust i l'eliminació del Barça, després d'un immens partit.

L'altra defensa pertany a l'escenari del post-partit, i l'ha protagonitzat el mateix Javier Mascherano a la roda de premsa d'ahir dimecres. Un discurs contundent, senzill i sincer que resulta demolidor després d'haver escoltat tanta retòrica victimista i gasiva en les hores posteriors al partit, per part de veus interessades, començant per l'elegant Wenger, que atribuïen totes les causes de la derrota a l'actuació arbitral.

Podeu trobar un resum detallat de la intervenció de Mascherano a El Periòdico, i remetent-me al seu discurs estic exempt de detalls, però val la pena subratllar algunes de les idees que va desgranar el mig centre suplent del Barça -capità ni més ni menys de la selecció argentina-:

Quan un equip guanya i juga bé se'l vol tombar de qualsevol manera i des de qualsevol lloc. Amb aquest Barça no és l'excepció. I el pitjor és que sembla que això rebi una acceptació generalitzada, com si el guanyador hagués de fer-se perdonar la seva superioritat i la resta puguin apuntar-se impunement a una guerra bruta plena de mentides i tergiversacions per talar l'arbre que mostra la seva puixança.

La correcció política, o aquesta situació a la defensiva a què sembla que se l'obliga, fa que des del Barça s'hagi eludit entrar en detalls pel que fa a l'acusació de rebre els favors arbitrals, però el Jefecito no es va callar: Ningú parla de Koscielny ni de la puntada que li van donar a Leo per darrere. Ni tampoc de les que li van donar a Villa. Ni que Leo va marcar un gol que va ser legal en el primer partit o del penal a Pedro a Londres. Ningú diu res. El Barça guanya sempre per l'àrbitre, mai pel seu joc.

Com diu l'article a què ens hem remès, Mascherano juga com parla. O parla com juga. Simple. Directe, sense perdre el temps en focs d'artifici. Fa poc més de sis mesos que és al Camp Nou i s'ha integrat en la cultura i la filosofia blaugrana amb una rapidesa sorprenent. Sorprenent per a un nouvingut. Però cal recordar que d'altres (Van Bommel, Hleb, Touré...) han sortit i entrat amb rapidesa en el projecte , incapaços de suportar un paper secundari que una estrella com Mascherano sí accepta: Tinc molt clar el lloc que ocupo en aquest equip. ¿Et pots queixar tenint davant Xavi, Iniesta i Sergio? Seria neci i tonto. Em faria vergonya queixar-me.

El secret és que sens dubte Mascherano duia ja inculcats en la seva personalitat els valors que tan bé encarna aquest Barça. Com ho mostra en la mateixa modèstia amb què treia rellevància a la seva decisiva jugada plena d'orgull, energia i tècnica combinats: «No, no sóc el salvador, em va tocar a mi ser-hi», va dir el Jefecito prioritzant «l'aspecte grupal a l'invididual».

Uns valors que ha sabut adaptar a les exigències de la situació. Com a persona sàvia que demostra ser. Ho demostra en el seu joc, i en les seves paraules també. Parlant, com aquí diem, clar i català.

CARTA DE JULIO A DORITA: OH, LES DONES!

Realmente somos menos que nada al lado de las mujeres. No creo que sabríamos soportar ni la centésima parte de sus dolores. Julio Cortázar, Cartas a los Jonquières


Sempre he cregut que la natura (digueu-li Déu, si voleu, no importa) es va desbordar quan va crear la dona. A la bellesa del seu físic, que admirem, es correspon la bellesa dels seus actes, que sovint negligim, per a la desgràcia de la nostra espècie, del nostre planeta i de la nostra Història.

Robert Graves, en la seva anàlisi dels mites grecs, sostingué que en un temps anterior a la Història, al voltant de la conca mediterrània, la Humanitat es regia per un matriarcat. I que era feliç.

Potser és ja qüestió de tronar a redreçar el rumb cap a aquella Arcàdia primitiva, cap al món de valors femenins que van fornir una civilització que prometia molt.. i que els patriarcats d'origen indoeuropeu va espatllar. Potser és ja una URGENT qüestió, abans que desaparaguem nosaltres, la nostra Història i el planeta. Encara que sospito que no, que el planeta se les arreglarà bé sense nosaltres. La mar de bé.




Mentre tot això ens arriba, el patiment de la nostra espècie s'acarnissa sempre de manera més accentuada en els més febles, i la dona compta entre la part més feble. No cal recordar més que la terrible i incessant rastellera de víctimes de la violència de gènere, per no haver de sortir de les nostres civilitzades societats del Primer Món. Una feblesa purament física, per comparació, però que esdevé una fortalesa més gran en termes de resistència enfront el dolor, les amargors i les penalitats en general, com també enfront de les malalties. Sempre parlem des del punt de vista estadístic, dels grans números, i resulta evident quan es fan els balanços de supervivència.




És clar que el món artístic té també la seva vessant negra pel que fa al gènere femení. No solament -o no forçosament- quant pot resultar víctima de la marginació en la valoració tradicional de la seva feina, també en aquest camp, sinó igualment en el descens als inferns particulars d'algunes creadores d'especial sensibilitat que l'han hagut de pagar també en termes d'autodestrucció. No insistirem en aquest camp, al qual ja vam dedicar una visió àmplia en el camp de les poetesses, o en els casos concrets de dues artistes en els articles publicats recentment en aquest bloc sobre Marilyn Monroe i Billie Holiday, exemples paradigmàtics d'aquesta mena de sofriment.

Per la banda del que encara ens és donat a gaudir, admirar i venerar, la bellesa de les dones ens permet una reconciliació instantània, certament fràgil però perdurable, amb les agressions de la vida. La contemplació de la bellesa femenina, en cada una de les seves facetes i fases de la vida, ens enfronta a l'esperança d'un model de pervivència més amable i esplendorós. Tornant als temps arcàdics, les famoses representacions de les Venus de les cultures paleolítiques europees ens enfronten a la tremolor i al misteri de la maternitat i la seva qualitat mítica que obre les portes de l'eternitat, bé que fugaç i potser circumstancial.























Des d'aquelles exaltacions del cos femení i la seva fecunditat a la rotunditat moderna de les representacions de Henry Moore, que a Julio Cortázar li evocaven aquelles mateixes estatuetes primitives, l'home (entenguem sisplau Home-Dona) artista, ha aconseguit preservar la forma de le bellesa que es manifesta en les dones. La dona universal i totes les manifestacions individuals que tenim la sort de poder copsar en les nostres vides cada dia.

BILLIE HOLIDAY: FRUITA DOLÇA I AMARGA

Billie Holiday (Filadèlfia, 1915 - Nova York, 1959), cantant i llegenda del jazz, mite de la categoria dels màrtirs que ha proporcionat amb massa prodigalitat aquest gènere. La triem a ella avui, Dia Internacional de la Dona Treballadora, perquè forma part d'aquest grup de dubtosa glòria amb una llum pròpia. El llustre ominós i dramàtic que destaca en el seu cas pel fet de ser dona, cosa no tan habitual.

Si Maria Mercè Marçal va fer cèlebre la seva laica i rebel triple acció de gràcies ("A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,/de classe baixa i nació oprimida./I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."), Billie Holiday podia fer seus els tres dons amb moltes raons: dona, filla de mare soltera i no clara paternitat, crescuda en ambients sòrdids i condemnada a veure el costat més fosc de l'èxit, i representant, volgués o no, d'una nació oprimida dins la gran potència mundial del segle XX, la nació de la raça negra als EEUU dels tres primers quarts de segle .

Part de la seva fama, sens dubte, es deu a aquesta atracció obscura de la vida contracorrent i marcada per successius daltabaixos que la porten a la prematura mort amb 44 anys, víctima d'una cirrosis hepàtica mentre patia un arrest docimiciliari per la seva addicció als narcòtics. Un altre crim a l'Amèrica daurada dels 50. I una bona part d'aquesta fama fosca es deu a la seva pròpia contribució, a través de la seva dubtosa autobiografia "Lady sings the blues", en realitat escrita per una altra persona, William Duffy, i potser sense la seva col·laboració. El llibre, que seria adaptat al cinema per Sidney J. Furie amb l'estrella Diana Ross de protagonista, conté un dels inicis més brillants del gènere: "Mom and Pop were just a couple of kids when they got married. He was eighteen, she was sixteen, and I was three." (1) Solament que sembla fals. Els pares eren joves en tenir-la, però no tant, i en tot cas no es van arribar a casar, i fins i tot es dubtós que el músic que la va reconèixer com a filla (Clarence Halliday) fos en realitat. Però el llibre va ser cèlebre i la seva descripció d'una vida atribulada, amb violació en edat infantil, contactes amb la prostitució, addiccions diverses, vida sentimental atrafegada amb sexualitat escandalosa que inclou la bisexualitat, et, etc, projecta aquesta llarga ombra d'heroïna de la cara tràgica sobre els seus indubtable valors artístics.

Si bé posseïa una veu limitada per a una cantant de jazz, compensava aquesta mancança amb un sentit impecable del ritme i, sobretot,amb una profunditat interpretativa incomparable. Això li va permetre debutar als escenaris molt jove, i aviat triomfar en els grans escenaris de la mà de Benny Goodman i, més tard, de Lester Young, amb qui mantindria una llarga col·laboració intermitent fins a llur mort gairebé simultània, a més de molts altres gegants del jazz. Un èxit que no li evitava, ben cert, haver d'usar les entrades del darrera dels llocs on actuava.

La frescor de la seva veu inicial es va anar degradant a mesura que també ho feia el físic fascinant de la seva joventut, però la seva veu, més greu i trencada per moments, havia adquirit aleshores una dimensió que la feia encara més única. Moltes vegades derivada en un lament que era com la queixa inveterada d'una raça que havia sortit de l'esclavitud però no encara de la violència, la misèria i la marginació.

Solia tancar la seva actuació amb la interpretació d'Strange fruit, el tema compost per Abel Meeropol, un professor jueu afiliat al Partit Comunista, la musicació del qual , com tantes coses a la vida de Lady Day -com també se la coneixia- és també dubtosa. Al·legat radical contra el racisme i la pràctica del linxament, especialment amb els negres com a víctimes, es necessitava un gran valor per interpretar-la, fora del refugi magnànim que va trobar en les millors fases de la seva vida, el Café Society del bohemi Greenwich Village, regit per l'antiracista Barney Josephson. Tanmateix, ella ho va fer molts cops, fins i tot en el Sud, a risc d'haver de sortir fugint per cames com va haver de fer en més d'una ocasió.



La lletra de Meeropol:

Southern trees bear strange fruit,

Blood on the leaves and blood at the root,

Black bodies swinging in the southern breeze,

Strange fruit hanging from the poplar trees.



Pastoral scene of the gallant south,

The bulging eyes and the twisted mouth,

Scent of magnolias, sweet and fresh,

Then the sudden smell of burning flesh.



Here is fruit for the crows to pluck,

For the rain to gather, for the wind to suck,

For the sun to rot, for the trees to drop,

Here is a strange and bitter crop.

(Arbres del sud duen fruit estrany

Sang a les fulles i a les arrels

Cossos negres que la brisa mou,

Fruit estrany penjant dels trèmols.

Escena bucòlica del sud galant,

Ulls sortits i boca torçada.

Flaire de magnòlies, dolça i fresca,

I sobtadament olor de carn cremada.

Aquí teniu el fruit per al bec del corb,

Per a ser xop de pluja, eixut pel vent,

Perquè el sol el floreixi i sigui abatut,

Aquí teniu l’estranya i amarga collita.)

Es va salvar de ser un d'aquells fruits estranys, però per desgràcia no de la persecució dels seus propis fanstasmes interns. Diuen que, quan ja agonitzava, la policia maldava per tornar-la a emmanillar per ús de narcòtics.

(1) Mama i papa eren només una parella de nens quan es van casar. Ell tenia divuit anys, ella setze, i jo tres