29/5/11

EL FUTBOL FET ART


Després de l'exhibició portentosa d'ahir a la final de la Champions, el debat no és ja si estem davant el millor equip actual del món, o el millor de la història, sinó si som capaços de valorar el joc del Barça.



Crec que per fi va ser així, al marge de pressions de resultats, de trampes i males tàctiques dels rivals, de visions de miserable conservadorisme.



Gaudir de l'espectacle i prou: així ha de ser el el futbol.



Gaudir de la vida i prou.


Ser feliços.

27/5/11

FELIP PUIG DIMISSIÓ

OCUPACIÓ D'ESPAIS PÚBLICS AMB VEHICLES,
INCAUTACIÓ DE BÉNS D'ÚS COL·LECTIU,
ÚS DE FORÇA DESPROPORCIONADA,
AGRESSIONS A CIUTADANS PACÍFICS...

HO HAN FET ELS INDIGNATS?
NO! HO HAN FET LES FORCES DITES DE SEGURETAT DE CATALUNYA

QUINA VERGONYA!!!

EXIGEIX LA DIMISSIÓ DE FELIP PUIG, CONSELLER D'INTERIOR DE LA GENERALITAT

AQUÍ POTS ADREÇAR LA TEVA PETICIÓ

25/5/11

DE LA DEMOCRÀCIA GREGA AL VOLCÀ ISLANDÈS




La democràcia va néixer a les polis gregues de la segona meitat del primer mil·lenni abans de Crist, quan es va donar una circumstància que, avui, ens pot semblar miraculosa: tots els ciutadans van accedir al dret a opinar i a decidir sobre les qüestions fonamentals de la política, és a dir, el govern de la seva ciutat. L’espai públic on això es feia era l’àgora o altres espais a l’aire lliure prou amplis per encabir tota la població (això sí, la dels ciutadans considerats com a tals, que no era tota, i en general només els homes barons).


L’espai públic del moviment que sembla que passarà a la Història com la spanish revolution, o dels indignats, o del 15-M, és de les places ocupades on ha acampat una població que, si bé està lluny de ser la totalitat de la població, sí és bastant més heterogènia i diversa que la de les polis gregues. Cadascú, segurament, ha aportat preocupacions, inquietuds, denúncies i propostes diferents, en funció dels seus interessos.


D’entre totes les propostes que aquests dies estan sorgint de les diferents assemblees i debats articulats dins aquest moviment, sospito que les que quedaran són aquelles que ja vénen d’un llarg recorregut però que, a primera vista, poden semblar molt poc pràctiques o marginals. Em refereixo a totes les que tenen a veure amb un sistema econòmic radicalment diferent al capitalista actual. Moltes anàlisis i propostes, en efecte, no suposen més que reformes dels sistema polític i de producció, posant l’accent en regular el benefici, en millorar-ne la seva distribució, etc. Són a penes una traducció del model socialdemòcrata que, en les beceroles de la crisi actual, alguns estats occidentals van prometre aplicar i del qual han dimitit davant les escomeses ben organitzades de l’ establishment financer internacional. Per aquest camí només podem esperar pedaços i pròrrogues en l’agonia del sistema.


El que està exigint aquest món és un gir radical. Algunes de les beceroles d’aquest canvi, com deia, ja es divisen en el si del moviment, i vénen d’abans: experiències de treball cooperatiu, d’intercanvi de serveis per serveis, models de producció basats en altres valors, en fórmules de la mateixa producció ecològiques i no agressives amb el medi, experiències de vida en comunitats reduïdes, a nivell polític en les diverses experiències de participació ciutadana directa en la gestió municipal, etc.


Tot aquest mosaic de propostes emergents són, des del meu punt de vista - crec que no desbordat per un optimisme entusiasta i exacerbat, sinó radicalment objectiu- representen el futur al qual necessàriament ens conduirà la Història.


Avanço ja una proposta que, al meu parer, ha d’esdevenir una base sòlida per aquest canvi radical de model: una reformulació del valor d’intercanvi de productes. Els diners han de ser reconsiderats com a eina econòmica, ja que ha estat la seva desconnexió del valor real de la producció i dels costos que arrossega –inclosos els medioambientals i tots els altres que es deriven cap al temps i les generacions futures-, i ha de ser representatiu, doncs, d’aquest cost i d’altres valors, fonamentalment ètics com la justícia social. L’actual paradigma monetari s’ha desvinculat absolutament del cost tangible de la producció i del consum efectiu, i ha esdevingut una representació abstracta d’intangibles com el risc i l’avarícia d’un petit nucli d’especuladors, i s’ha de corregir immediatament i radicalment per afavorir una economia social, real i sostenible.





Som ara mateix dins el fum, com un volcà, com el volcà islandès que aquests dies és en erupció. Però Islàndia ens facilita avui un altre bon exemple de com sortir de la crisi. Si Grècia és avui un estat dèbil, inerme davant les especulacions dels mercats financers, tan lluny de la Grècia de l’Atenas de Pericles que va exportar el seu model democràtic, un país petit, allà dalt, ens ensenya que les poblacions poden plantar cara i decidir no obeir les consignes dels poders financers.
Potser, concedim-ho, la seva petita grandària demogràfica els ho permet. I aquí només apunto una altra clau important per a mi: l’organització social ha de reelaborar-se des de bases de població reduïda que permetin assegurar la participació de totes les persones en les decisions vitals que caldrà prendre, aviat millor que tard.

23/5/11

UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE (AQUEST,NO)



Onada blava a les eleccions locals i autonòmiques d'ahir a Espanya. En plena spanish revolution que manté la digníssima protesta ciutadana a les places i carrers ocupats d'arreu la península.

Una lectura fàcil, que suposo que farà la dreta de les diferents cavernes mediàtiques i més immediates és que la majoria ha girat la cara a la protesta d'una minoria exaltada i més aviat ridícula. Segur, perquè ja havien preparat la lectura avant la lettre. No em molestaré a comprovar-ho.

Però em preocuparia que fos l'esquerra sociopolítica, en les seves múltiples versions, la que se sumés a la lectura, i propagués a més que la clara reacció dretana de l'electorat pugui també haver-se vist atiada per l'anomenada revolta dels indignats. Seria una visió de molta miopia. Seria ignorar que el sistema que va parlar a les urnes a l'ahir continua sent tan poc representatiu i poc operatiu com ho era amb unes majories més equilibrades.

Lògicament, també fóra un error caure en la lectura oposada, i atribuir tota l'abstenció a l'exigència de reformes radicals que proclama la revolta del carrer d'aquests dies.

L'experiència ens mostra que els canvis socials són lents, a llarg termini. I que no es manifesta necessàriament en resultats de vots. Si ens limitéssim a això, el balanç seria descoratjador: per exemple, ¿quina imatge del país dóna llegir l'evolució d'una ciutat com Badalona -la tercera en població de Catalunya- que en aquests anys de municipis democràtic ha passat de ser governada pel PSUC al PSC i que ara li ha donat la majoria al PP de Rafael Garcia Albiol -amb una campanya que posa l'accent en el discurs contra els immigrants-? Podríem sospitar que el desencís de l'electorat, l'augment de l'abstenció en aquesta anys, empeny l'esquerra fora del circuit electoral, però no oblidem tampoc que Badalona va ser ahir un dels llocs on va pujar més la participació en relació a altres conteses electorals recents.

Tot plegat ens mostra que el camí cap a la veritable democràcia és difícil, dur i... llarg. I que estarà ple de retrocessos, marrades i reaccions. Que l'esquerra, entesa com la força que tira d'ella, de la democràcia, cap a més participació, més equitat, més justícia social, més gestió col·lectiva de la riquesa, és també la força que es replanteja constantment a si mateixa, i per això mateix pot caure més sovint en el desànim i la derrota, i fins el derrotisme.

Però no hem de caure en el parany d'una anàlisi de curt terme. El temps de l'esquerra es compta per dècades, és el temps de la Història, i la reacció, incapaç d'estratègia i perspectiva, sempre perd en aquest terreny. El cert és que els valors incorporats als ideals d'esquerra no deixen històricament d'avançar i consolidar-se. I no deixaran de fer-ho mentre la lluita es mantingui, i la lluita no pot no mantenir-se, perquè neix precisament de l'impuls renovador, de l'impuls de progrés, de la imperiosa necessitat de canvi.

El món que avui reflecteix la dreta que va guanyar ahir és el que ara tenim, però no és viable, no és possible. És un món que malbarata recursos de tota mena, els humans principalment, un món amb un sistema capitalista insostenible. Només por perdurar seguint el flux de l'ànsia de revolució. Aquest món que es discuteix, es projecta, es somia, en l'aparent caos i indeterminisme dels moviments de protesta com els dels (mal) dits indignats.

A la ciutat de Reus, l'acampada de la #catalan revolution ha substituït
els artistes de la fira del circ del carrer

21/5/11

UNA REVOLUCIÓ CATALANA!


Els hem agafat amb el pas canviat: la dreta social, econòmica i política veu socialistes amb banyes de dimoni i barbeta de boc o etarres perillosos i àvols darrera les mobilitzacions ciutadanes d'aquests dies. PERQUÈ NO PODEN CREURE QUE LA GENT PUGUI PENSAR PER SI SOLA.

Què ha passat, doncs? Els ha fallat l'anestèsia col·lectiva de futbol, telebrossa i erotisme barat que ens engeguen cada dia? S'han passat de rosca? SERÀ LA SEVA FEINA REFLEXIONAR.


Com es canalitzarà això? Cap a on anirem? Ningú no ho sap... però el que és indubtable es què el sol fet d'haver-se plantejat la possibilitat d'un canvi real, d'una democràcia real, de prendre el domini sobre la pròpia vida i la societat que ens relaciona, és un pas de gegant... PERQUÈ SOM GEGANTS, QUAN ENS UNIM.




Donem suport absolut al manifest per la REVOLUCIÓ CATALANA.

Seguim el bloc de L'ACAMPADA.




La taca d'oli continua estenent-se.... CAP A UNA REVOLUCIÓ MUNDIAL?

14/5/11

COSES DIFÍCILS


Res no és fàcil, van dir els Jethro Tull en una de les seves primeres mítiques cançons. La frase està avui molt d'actualitat, gràcies al Pep Guardiola, que ens matxaca a culers i no culers recordant-nos que el que el Barça fa semblar fàcil, no ho és en absolut.

Aquests dies, la ciutat de Reus, tan pròdiga en festivals, viu el festival de circ de carrer Trapezi, que arriba a la seva 15a edició, i s'omple d'aquests itinerants i firaires que també ens fan sentir que el que fan és senzill tot i que el nostre seny ens adverteixi que... millor que no ho provem a fer nosaltres.

Hi ha molt de fascinació infantil en això de demanar, exigir fins i tot, que algú busqui per nosaltres el pas més enllà, l'exploració dels límits, la transgressió del previsible. Recordo que, de petits, ens dèiem a casa meva que estàvem disposats a veure coses difícils, quans anàvem a contemplar espectacles d'acròbates, equilibristes, funambulistes, etc. I retrobar-nos amb aquests homes i dones, joves i no tan joves, que ens retornen aquesta màgia, sempre és gratificant.

Al Trapezi, a més, s'afegeix la diversió de veure, per uns dies, reconvertir-se la ciutat en un espai més variat, més obert, segurament més relaxat. L'edició d'enguany, pels atzars del calendari, conviu amb un altre circ, sens dubte menys màgic, sens dubte menys capaç d'incitar als canvis d'hàbits, però que igualment pren carrers i espais públics. Em refereixo naturalment al circ electoral. Per uns dies, els nostres polítics es fan més pròxims, més somrients i més propensos a saludar-nos. Curiosament.

Prefereixo els ambulants que ens vénen a visitar. Sé de sobra que la seva missió és arribar, muntar la seva parada -més o menys elaborada-, actuar, desmuntar i tornar a marxar i buscar altres carrers, altres places, altres ciutats. Però ens deixen, segurament, un bri de llibertat, un modest, tal vegada petit i efímer, ensenyament d'una altra conducta possible.

Tornant a la cançó dels Jethro Tull, aquell cantant amb pinta de firaire una mica boig, l'Ian Anderson, ja ens ho deia tot, i ens ensenyava coses difícils que potser ens aniria bé no oblidar:


Nothing is easy.
Though time gets you worrying
my friend, it's o.k.
Just take your life easy
and stop all that hurrying,
be happy my way.

When tension starts mounting
and you've lost count
of the pennies you've missed,
just try hard and see why they're not worrying me,
they're last on my list.
Nothing's easy.

Nothing is easy, you'll find
that the squeeze won't turn out so bad.
Your fingers may freeze, worse things happen at sea,
there's good times to be had.
So if you're alone and you're down to the bone,
just give us a play.
You'll smile in a while and discover
that I'll get you happy my way --
nothing's easy.





Una traducció, amb una petita concessió a la lliure adaptació, ens mostra aquesta lletra sorprenentment actual:

Res no és fàcil /Encara que el temps se’t faci dur,/ amic, no passa res./ Pren-t’ho amb calma/ i oblida’t de les presses,/ sigues feliç a la meva manera./

Quan les tensions es fan més fortes/ i ja has perdut el compte/ dels cèntims que has perdut,/ fes un esforç per comprendre / per què a mi tant em fa, / és l’últim a la meva llista./ Res no és fàcil./

T’adonaràs que les retallades/ no et faran tant de mal./ Els dits potser se’t gelaran / però coses pitjors passen al mar, / hi ha bons temps per arribar./ I si et trobes sol / i reduït a pell i ossos,/ fes-nos una mica de cas./ Somriuràs aviat i descobriràs/ que seràs feliç a la meva manera ../ Res no és fàcil.

9/5/11

EL MUR DE PINK FLOYD


Més de trenta anys després d'editat, The wall, per a molts l'obra cimera del grup The Pink Floyd, continua la seva carrera. El seu genuí creador, Roger Waters, a prop de complir els setanta anys, l'està escenificant en una gira mundial. I l'obra per si sola continua generant muntanyes de literatura crítica, des de tots els punts de vista, els estrictament musicals i els sociològics i, singularment, psicològics. Un dels més complets estudis que s'han fet, The wall, a complete analysis, de Bret Urick, es pot trobar de franc a la xarxa, a un web on també es poden trobar interessants enllaços.

Com molts altres fans d'aquest àlbum, vaig accedir a ell ben aviat gràcies al ganxo del single editat prèviament, la tan famosa part II d'Another brick in the wall. Això era a l'estiu del 1979. Sense més que un lleuger coneixement previ dels àlbums més cèlebres dels Pink Floyd, sobretot el Wish you were here de 1975, definitivament un no estava preparat per aquella obra conceptual tan densa . Només les escoltes repetides van obrir el terreny a la profunditat de la vasta aventura que suposa submergir-se en aquest àlbum.



Situem-nos una mica més, en termes generals ara. 1979 ens aboca al final de la dècada del rock de les grandes bandes per excel·lència, l'anomenat rock progressiu o també simfònic, on els elements dels pop dels seixanta s'havien fusionat amb conceptes musicals més complexos i on es van desenvolupar les experimentacions que ja s'anuncien en alguns del àlbums dels grans grups impulsors de la revolució del pop, com el mític Àlbum blanc dels Beatles (1968), o el Their Satanic Majesties dels Rolling Stones, del mateix any. És la dècada dels anomenats àlbums conceptuals, on el disc (o doble disc, sovint) s'edita com una obra única que integra els diferents talls o seccions en una sola història o plantejament argumental, més o menys lax o més o menys estricte. Es considera Tommy, dels The who, ja al 1969, com la primera veritable òpera rock, i si bé els temes es circumscriuen a l'essència pop del grup, té en efecte ua estructura narrativa coherent. Els mateixos Who continuarien amb Quadrophenia (1973), com l'anterior duta al cinema, i a poc a poc anirien sorgint pedres embelmàtiques com The lamb lies down in Broadway (1974) dels Genesis -darrera aportació de Peter Gabriel a la banda-, el Too old to Rock'n'Roll (1976) dels Jethro Tull, que ja havien fet aprotacions decisives amb àlbums conceptuals com Aqualung (1971) i Thick as a brick (1972), que sense ser veritables òperes rock tenien una solidesa narrativa de gran sofisticació.

Però sens dubte l'any 1979 és culminant de l'òpera rock, amb la doble aparició de The wall i, com una de les rares aportacions destacades de l'altra banda de l'Atlàntic, el genial Joe's garage de Frank Zappa, un discurs entre la fantasia i la ciència-ficció sobre la prohibició de la música en un món que coneixia la primera revolució islàmica integrista, a l'Iran.

Curiosament, l'àlbum dels Pink Floyd, tan diferent al del geni sardònic de Baltimore, tenia en comú amb ell la prospecció en el joc de realitats i al·lucinacions d'un músic, en aquest cas una estrella de rock amb seriosos transtorns psíquics.

Però situem-nos ara més concretament en l'àmbit temporal específic de la banda. 1979 és l'any en què els Pink han donat ja al món tres obres colossals que els han fet mundialment cèlebres, el multivendes The dark side of the moon (1973), Wish you were here (1975) i Animals (1977). Lluny queda l'etapa de la pura psicodèlia que havia liderat a finals dels 60 Syd Barrett, que va deixar la banda a causa del seu estat mental pertorbat probablement pel consum de LSD. L'èxit els ha fet rics i, com molts altres estrelles de l'època, il·lustres exiliats fiscals per evitar l'alta imposició del Regne Unit . Al mateix temps, tal com ell mateix ha declarat, Roger Waters està passant una seriosa crisi personal, especialment en relació al seu estatus d'estrella. A la gira d'Animals havia tingut altercats amb els fans que l'havien sotragat en adonar-se de la distància que estava cobrant respecte al seu públic.

Quan es planteja la necessitat de fer un nou àlbum, Waters lliura un munt de material en què barreja records personals, records de la vida del grup i introspeccions sobre el paper dels músics. La resta de la banda (David Gilmour, Nick Mason i, en menor grau, Rick Wright), remodelen en bona part un treball que, tot i tenir moments melòdics espectaculars, els apareix massa dens i caòtic.

El resultat dels pactes, transaccions i disputes és, a part d'algunes escletxes ja mai solucionables entre Waters i la resta, l'acomiadament enmig de la gravació de Wright , poc col·laborador, enfrontat a Waters i sembla ser que bastant poc eficient a causa de l'addicció a la cocaïna, i, en fi, l'esporgada de bona part del material més autobiogràfic i la inclusió d'alguns temes compostos per Gilmour. De pas diguem que les aportacions de Gilmour, tot i trencar en part l'homogeneïtat de l'obra, la doten de més varietat tímbrica i d'alguns dels moments rítmics més incisius. Per altra banda, els materials descartats serien en part reaprofitats a la pel·lícula d'Alan Parker de 1982, amb guió del propi Waters, i sobretot a l'últim àlbum de Waters amb la banda, The final cut (1983), de fet una obra molt personal on acaba d'indagar en les seves memòries d'infància i en la figura del pare mort a la guerra, combinant-les amb la situació política del moment dominada per la Guerra de les Malvinas que el govern Thatcher va promoure contra l'Argentina de final de les dictadures militars. La producció d'aquest àlbum suposarà també el tall final de Waters amb els Pink, però no la desaparició del grup, ja que, amb plet pel mig, Gilmour i Mason van continuar endavant amb la marca en successius àlbums.

The wall esdevé així un exercici que, en molts sentits, es pot considerar un cim i a l'ensems un punt final per al rock conceptual. El rock aviat experimentaria la sotragada del punk i l'era de les grans bandes seria declarada feliçment (!) superada.

Com a òpera rock es pot definir precisament com una exploració en els costats foscos del gran negoci del rock de les grans bandes de l'època, les contradiccions que es generen en el si del sistema i en l'interior dels seus màxims protagonistes. Abans que els crítics i els revisionistes li giressin l'esquena i apostessin per la simplicitat dels codis punk, Waters ja havia fet el seu propi examen de consciència, doncs.

Però també és una exploració profunda i dolorosa en les contradiccions de l'ésser humà al nivell més general possible, i en particular dels membres de la generació de Waters, els que neixen en plena Segona Guerra Mundial i viuen la revolució de la psicodèlia i les seves consegüents derrotes i frustracions. A un nivell més íntim, és una introspecció en la ment d'algú que s'ha criat amb l'absència del pare que no ha conegut, mort precisament a la guerra, i que ha provat les conseqüències de l'abús de les drogues. En aquest sentit, com ha aclarit també Waters, la figura del personatge protagonista deu molt als seus records de Syd Barrett. Una seqüència recurrent a la pel·lícula, amb el protagonista Pink assegut en estat catatònic amb un cigarret quasi consumit entre els dits, sembla directament extreta d'una imatge real de Barrett.



En essència, l'àlbum suposa un recorregut mental pels espais de la memòria que es combinen amb les al·lucinacions de la ment pertorbada de Pink, músic de rock, que se sent constrenyit dintre d'un mur aixecat per successives experiències (familiars, amoroses, professionals) que l'han anat aïllant progressivament de la societat. Aquestes experiències arrelades en la seva vida s'alternen, no necessàriament amb ordre, amb fantasies on es veu abocat a sortides de la seva confusió mental: les escenes del concert on es representa com un petit dictador que manipula el seu públic dins una ostentosa parafernàlia nazi/soviètica,


o l'apoteosi del judici imaginari on finalment serà condemnat a mostrar-se en públic, despullat de disfresses i màscares.


La pel·lícula, escrita per Waters, recupera alguns dels materials més narratius, i podem així prendre més contacte amb l'arrel primera dels traumes de Pink, la pèrdua del pare a la batalla d'Anzio (experiència autobiogràfica), alhora que també explicita més directament la denúncia de l'estament político-militar que va sacrificar tantes vides (les dues parts de When the tigers broke free). Narrada com un anar i venir mental a aquest cúmul de records i fantasies per part de Pink des de l'habitació de l'hotel on espera la seva anada a un concert, la pel·lícula també explica millor la seqüència una mica desconcertant de l'àlbum, on les dues parts de In the flesh? que obren respectivament la primera i quarta cara dels discos originals semblen servir com a introducció de l'espectacle, vist aquest com una representació escenogràfica per part d'un grup fals de la vida dels veritables Pink Floyd. En el film se'ns revelen més precisament com fantasies de l'alienació de Pink en relació al seu públic, i una representació, d'una banda, del seu sentiment de frustració per l'allunyament respecte al públic a què havia arribat en la seva carrera, i, de l'altra, de la perplexitat a què el duia comprovar el seu real poder de manipulació sobre masses de fanàtics seguidors que no s'immuten davant les seves reaccions, per impròpies que siguin d'un autèntic comunicador de les alienacions socials que denuncia.

Altres fantasies vénen il·lustrades per les animacions dels dibuixos de Gerald Scarfe fets per a la coberta de l'àlbum i per a les poques representacions en directe de l'obra en la primera gira, i única dels Pink Floyd sencers. Són imatges impactants que doten la pel·lícula d'alguns dels seus moments més suggerents. El final de la pel·lícula, després que s'enderroca el mur, aclareix també alguns dels elements de l'àlbum. L'últim tall, Outside the wall, sona vagament recomfortant al disc, una mena d'oasi final de calma que té un regust de malenconiós alliberament de les tensions quasi insuportables dels temes anteriors -que a penes coneixen moments de repòs-. Aquest to, que la lletra dota d'una calculada ambigüitat (una descripció dels cors sensibles i els artistes que miren de donar, bastant impotents, el seu suport al Pink devastat) s'incrementa en la pel·lícula, on una colla de nens de molt curta edat recullen les restes produïdes per l'enderrocament del mur, en una escena que sembla més pròpia de les conseqüències d'un bombardeig durant la Segona Guerra Mundial.

Els temes principals, tanmateix, es barregen amb múltiples temes col·laterals que fan de l'àlbum aquesta justificada font d'interminable material hermenèutic. Això, i el seu vehicle, la sumptuosa música escrita majoritàriament pel mateix Roger Waters i interpretada pels Pink Floyd (amb moltes ajudes, la principal de Bob Ezrin, coautor als crèdit del tall The trial), aquesta música especial que, des de l'inici, assenta el clima de densa gravetat que ja els era reconeixible, ens avisa que el discurs de l'obra pretén ser tot menys divertit o evasiu.

Com diu la cançó que tancava la tercera cara, The show must go on. Però això no és pur entreteniment, companys i companyes, això és art en tota la seva extensió. És a dir, un intent lúcid, sens dubte amarg però en absolut cínic, d'explicar-se a un mateix. D'explicar-nos tots plegats.