10/12/10

VARGAS LLOSA: PATRIOTISME vs NACIONALISME


Mario Vargas Llosa ha aconseguit enguany el seu Nobel. Se'n va assabentar a Nova York, crec recordar, en tot cas al nucli de la gran potència del planeta, mentre oferia la convenient imatge, des d'un elegant distanciament, d'un Rei Midas de la Literatura baixant amb gest lleument escèptic d'un típic taxi del primeríssim Primer Món. Recordo també que es deia agradablement sorprès i que considerava -modestament- que era un triomf de la literatura en espanyol.

Que és un gran representant de la literatura, no ens generà dubtes. Que escriu en espanyol, encara menys. Però que no ha frisat durant anys per aconseguir el més prestigiós premi del món... no m'ho empasso. De fet, sospito que bona part de les bones causes que ha abraçat aquests darrers anys han estat calculades amb notable punteria per obtenir aquest guardó. Però no li trauré el mèrit per haver-se posat el costat -físicament també- de pobles oprimits com els palestins i d'alguns països africans. Tampoc li trauré mèrit com a literat, ja ho he dit.

La setmana passada el Sr. Vargas Llosa va rebre el seu Nobel, i va oferir al món el seu discurs.
Conté sens dubte elements valuosos, i demostra el seu bon pols narratiu, la seva saviesa en la combinació de temes personals, polítics i metaliteraris que, sense ser originals pel que fa a aquests darrers, aconsegueix fer, del seu, un discurs ben passador, eloqüent i ben escrit, com no podia ser menys.

Tanmateix, i potser no era la seva pretensió, ha encès una polèmica, almenys a casa nostra, quan en el repàs apressat a la seva trajectòria política (tránsito hacia el demócrata y el liberal que soy, segons les seves paraules) va fustigar el nacionalisme. Precisament, la referència al nacionalisme en el seu discurs se situa després d'al·ludir al seu pas per la Barcelona de primers dels setanta, des d'on es projectaria com a autor a tot el món. I se situa després de l'elogi a aquella ciutat que (..) Se convirtió en la capital cultural de España, el lugar donde había que estar para respirar el anticipo de la libertad que se vendría(...)una Torre de Babel, una ciudad cosmopolita y universal, donde era estimulante vivir y trabajar.

Sense a penes solució de continuïtat, el discurs passa a llançar aquesta diatriba:
Detesto toda forma de nacionalismo, ideología –o, más bien, religión– provinciana, de corto vuelo, excluyente, que recorta el horizonte intelectual y disimula en su seno prejuicios étnicos y racistas, pues convierte en valor supremo, en privilegio moral y ontológico, la circunstancia fortuita del lugar de nacimiento. Junto con la religión, el nacionalismo ha sido la causa de las peores carnicerías de la historia, como las de las dos guerras mundiales y la sangría actual del Medio Oriente. Nada ha contribuido tanto como el nacionalismo a que América Latina se haya balcanizado, ensangrentado en insensatas contiendas y litigios y derrochado astronómicos recursos en comprar armas en vez de construir escuelas, bibliotecas y hospitales.
No hay que confundir el nacionalismo de orejeras y su rechazo del “otro”, siempre semilla de violencia, con el patriotismo, sentimiento sano y generoso, de amor a la tierra donde uno vio la luz, donde vivieron sus ancestros y se forjaron los primeros sueños, paisaje familiar de geografías, seres queridos y ocurrencias que se convierten en hitos de la memoria y escudos contra la soledad. La patria no son las banderas ni los himnos, ni los discursos apodícticos sobre los héroes emblemáticos, sino un puñado de lugares y personas que pueblan nuestros recuerdos y los tiñen de melancolía, la sensación cálida de que, no importa donde estemos, existe un hogar al que podemos volver.

Vargas Llosa es posa aquí la bata de politòleg i s'arrisca a fer una diferenciació hermenèutica entre nacionalisme i patriotisme. Com que d'aquestes discussions lògiques és molt difícil o impossible treure'n l'aigua clara quan no es redueix la terminologia a una formulació homologable, ens centrarem no en la diferència entre nacionalisme i patriotisme segons l'expressa Vargas Llosa, sinó entre ambdues categories ontològiques, un nacionalisme bo i un de dolent, per entendre'ns. L'un, seria provincià, excloent, de vol ras, que retalla l'horitzó intel·lectual, que s'expressa en banderes, himnes i discursos apodíctics i que té com a origen la pura circumstància (fortuïta) del naixement, i la seva conseqüència o efectes les guerres i conflictes armats. Molt dolent, certament.

El bo, pel contrari, és un sentiment sa i generós, d'amor a la terra i a les gents que poblen el lloc on un ha anat forjant la seva memòria. No es precisa, però se suposa que és bàsicament una memòria de l'edat de la infància, a jutjar per les expressions nostàlgiques i la referència a la llar. De passada, diguem que és aquest aspecte bàsic del sentiment nacionalista adherit a la pàtria l'element constitutïu de la nació el que consideràvem fonamental en un article d'aquest bloc a l'hora d'analitzar aquesta qüestió. Tampoc precisa el discurs quins serien els elements d'expressió i els efectes d'un tan noble sentiment.

Entenc que existeix una confusió, molt habitual, entre nació, com a pàtria, i nació com a Estat, i, com és visible en les seves referències gairebé místiques al seu Perú en una altra part del discurs, una confusió encara més greu -i segurament bastant deliberada- entre nacionalisme bo com a equivalent al que té base en la meva cultura i dolent com aquell que defensa una cultura diferent. Traduït: patriotisme és el meu sentiment, nacionalisme és el teu.

Potser ens seria més amable el seu discurs si, en definitiva, exercís la defensa d'una identitat nacional petita en contra d'un imperialisme opressor, com insinua en passar molt de puntetes pel tema de la conquista, que li serveix per traçar el pont entre el seu lloc d'origen i l'Europa on triomfaria com a literat. Però el cert és que el seu Perú és un marc bastant confús també, on es manifesta un privilegi: ¡Qué extraordinario privilegio el de un país que no tiene una identidad porque las tiene todas!

Extraordinari, certament, i bastant extrany. Potser altres minories culturals, les del seu propi país, estarien d'acord amb nosaltres en no agrair-li excessivament els seus elogis.


Imatge: Vargas Llosa vist per Fernando Vicente

3 comentaris:

  1. Jo pense que l'individu s'identifica sempre contra l'altre i la meua pàtria com deia Fernando Pessoa és la meua llengua, és a dir les meues llengües, el català-valencià, el castellà i una mica el francès si em permeten els francesos.
    Ara la distinció com tu bé dius entre un nacionalisme racista, o bèl·lic o un d'un poble conquerit és molt clara, no és el mateix el nacionalisme kosovar i el nazi, lògicament.
    I també una mica jo veig una altra distinció entre patriotisme o nacionalisme i és quan el patriotisme pren cos polític que passa a ser nacionalisme, ara hi ha patriotismes que fan molt de mal i creen guerres com també ho fan els nacionalismes, però què volem? un món globalitzat? l'individu s'identifica sempre contra l'altre, i cal triar, tot i que jo no solc fer ètica o política, perquè per a fer-ne cal fer el mal si més no a alguns.

    Bé et deixe per hui, he intentat com sepre veure-ho des de fora des del discurs de l'analista.
    Una abraçada Eduard.

    ResponSuprimeix
  2. Bon Nadal i Feliç Any Nou Eduard per a tu i per a tota la teua família, que fruisques d'aquests dies i ho passes d'allò més bé.

    Salutacions una altra vegada.

    ResponSuprimeix
  3. En Vargas Llosa és molt i molt hàbil però no cal dir que torna en bellesa literària coses de les quals no hauria de fugir. Típic això de criticar el nacionalisme provincià i exaltar un patriotisme generós que, com bé dius, hem de llegir com "imperialisme". Imperialisme i neoliberalisme són dos conceptes que a Llosa li encanten. Això del Perú em sembla d'un sarcasme exagerat. Ara, que s'exalti la moralitat d'un Vargas Llosa generós a tots els mitjans també em sembla un greu error...

    Bones Festes, per cert!

    ResponSuprimeix