UNA PIULADA SOBRE LA BREVETAT

Segons vaig sentir, la prestigiosa revista SCIENCE ha publicat recentment un estudi sobre la sensació de felicitat de les persones basat en el rastreig dels missatges que es creun via Twitter a determinades hores del dia. La conclusió en si era prou previsible. Venia a dir que els homes -i les dones- són més feliços al llevar-se, van perdent les sensacions felices a mesura que avança el dia i retroben les bones sensacions al final del dia. En fi, no és el resultat el que em va cridar l'atenció, sinó el mètode. No solament es van basar en un mitjà que fa de la brevetat eina necessària, sinó que van acudir a un mètode expeditiu: es van acontentar amb rastrejar i recomptar l'ús de determinades paraules escollides com a indicadors de felicitat en el total de paraules contingudes als missatges seleccionats.

Ja fa alguns anys que determinats estudiosos vénen cridant l'atenció sobre la invasió de les modernes eines de comunicació produïdes per internet en els àmbits acadèmics. De fet s'ha generat un debat, i no pacífic, sobre si la celeritat i compressió associada a les eines telemàtiques produeix més avantatges o més inconvenients en la investigació acadèmica.

Magnus Theodore Pfaff va morir a 1973, abans de l'explosió d'internet, però això no li va impedir tenir temps d'assenyalar una perillosa tendència cap el que ell va anomenar la trivialitat de la investigació acadèmica a partir que noves teconologies com la fotocòpia i la massificació de les aules universitàries van multiplicar els mitjans on es produeix aquesta investigació. En el seu llibre "Converses amb el gat de Gupka" (Gespräche mit der Katze Gupka), que va autoeditar-se al 1965, atribueix ja al seu mestre Janos Gupka opinions força contundents sobre aquesta trivialització i el que, posant-ho en boca de Gupka i del gat d'aquest, anomenava el vici de la brevetat. Sobre la brevetat es titula una de les seccions del llibre, que, com no podia ser d'altra manera, és la més llarga. Citaré algunes de les frases i proverbis que , en el llibre, són usualment atribuïts al gat de Gupka, que apuntala amb sentències precisament comprimides, les dissertacions i digressions que Pfaff atribueix al seu mestre i amo del felí:

La brevetat és un valor en la conversa, però és un refugi de la mandra en l'escriptura. Sota l'excusa de la brevetat sol amagar-se la ignorància i la superficialitat.

Agafa un text breu i trobaràs qualsevol explicació al que pretenguis demostrar. Agafa un text profund i trobaràs la justificació que l'autor ha volgut raonar.

La brevetat no és sinònim de concisió. En geometria euclidiana, la brevetat, és una qualitat de la geometria del pla, i la concisió de la geometria tridimensional. En fisiologia passa una cosa similar: la brevetat es refereix a la ment plana, la concisió a la profunda.

La majoria dels elogis sobre la brevetat provenen dels menyspreu a la intel·ligència dels altres.

Per últim, un comentari que sembla adreçat als saquejadors com jo dels seus textos: La brevetat només és d'agrair quan es tracta de plagiar.

Fa quatre dies, com se sol dir, l'aparició dels blocs a la xarxa va ser objecte de tot tipus de reaccions escandalitzades per part de suposats intel·lectuals i de periodistes professionals que hi veien una amenaça a la seriositat, al rigor i a l'objectivitat de la informació, per una banda, i un emblema de la banalització i reducció dels missatges, per altra.

Avui, facebooks, twitters et aliae fan dels bloguers com nosaltres uns dinosaures romàntics que encara creuen en les virtuts d'un discurs articulat. Ens queda, però, una esperança. Citant de nou a Pfaff : el món avança girant. Tard o d'hora, doncs, ens trobarem a la mateixa punta del camí d'on vam sortir*.

* Del seu article "La dialèctica i la il·lusió del progrés"("Dialektik und die Illusion des Fortschritts"), inclòs a la col·lecció pòstuma "Escrits contra la temperàcia" ("Schriften gegen Mäßigkeit", 1976).

UNA ECONOMIA POPULAR

Quan Goldman Sachs pronostica que Espanya entrarà en recessió l'any vinent de nou, podem apostar sobre segur. L'ofici de profeta és senzill quan es té la paella pel mànec. Jo puc apostar sobre segur que de la meva cuina sortirà un ou ferrat i no uns cargols a la llauna, sempre que tingui paella. I els ous, és clar.

Goldman Sachs potser no tenen tots els ous, però no hi ha dubte que tenen la paella i força mànecs. Per posar un exemple, el senyor que rellevarà en breu Jean-Claude Trichet al capdavant del Banc Central Europeu, l'italià Mario Draghi, és un dels seus.

De tota manera, tot això és especulació. C'est ça, l'economie!

Quan ens assabentem que tres ex-directius de la nova caixa Novacaixagalicia, resultat d'una fusió a la qual l'Estat espanyol va socórrer amb uns fons de gairebé 2.500 milions d'euros, han passat a una jubilació anticipada prèvia indemnització de 23 milions d'euros, ens movem ja no en l'especulació, sinó en la constatació dels fets. Tres senyors que han contribuït a crear un forat de milers de milions -en bona part per finançar els megalòmans projectes culturals de la Xunta de D. Manuel Fraga- que l'Estat tapa diligentment, s'emporten més de 23 milions per recompensar-los de l'esforç.

Mentrestant, el nostre govern de la Generalitat escanya els milers d'usuaris de la renda mínima que cobren els poc més de 420 euros al mes perquè l'augment dels 50 milions anuals pressupostats és insostenible.

Molt bé, proposo als molt honorables ex-directius de la Caixa gallega que creïn una petita fundació amb aquestes indemnitzacions que segurament no necessitaran per mantenir una jubilació digna d'ells dins d'una de les institucions de l'Estat que tan magnàninament ha reparat el sot que van crear: una modesta però neta presó. Amb aquests 23 milions, d'entrada, podrien dotar a 450 ciutadans gallecs menys afavorits una renda mínima social com la catalana durant 10 anys.

Bé, potser aquesta mesura no farà la nova caixa més rica, però sens dubte la farà més popular!

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (10). BONISME i MALISME

Fa no gaire vaig sentir algú a la ràdio, en una d'aquestes tertúlies que semblen aquella mena de converses fútils on de vegades tot es redueix a veure qui la diu més grossa, algú que deia que n'estava segur que s'ho passaria millor dinant a la mateixa taula que Mourinho que no pas amb Guardiola.

La conversa, diguem-li així, anava d'aquell senyor que es va fer famós dient barbaritats als concursants d'un d'aquests programes de presumptes descobertes de talents que un temps enrere es van multiplicar com un virus per les graelles televisives. Parlo del Risto Mejide, persona que sembla ser té molts més mèrits dels que va demostrar a la televisió, però el cas és que, el que se li valorava, era precisament el seu vessant maligne, ni que fos fingit o histriònic purament. Com en el cas de l'entrenador del Reial Madrid.

No em sé avenir al fet que ningú prerereixi algú com Mourinho per compartir un àpat enfront d'algú com Guardiola. Començant pe la presència física, si comparem la postura que podem esperar d'un o de l'altre (aquella manera de seure repapat, abandonat sobre el seient, amb la mirada buida i el gest torçat dels llavis, del portuguès, enfront de la posició sempre dreta i mai tibada, el gest animat i la mirada viva del de Santpedor), no sembla poder haver gaires marges d'elecció.























No em sé avenir, no, però comprenc la causa. És la mateixa línia electiva que fa resultar atractiu a determinada gent el personatge que encarna els valors negatius sobre els positius: Risto Mejide encarna una manera cínica de contemplar el món, una mirada valorativa càustica sobe la condició humana, que en el fons desconfia del propi gènere humà. Mourinho és el líder de la filosofia que avantposa el resultat al mitjà, que menysté els valors ètics i si això implica un avantatge particular. En resum, és la mateixa forma de pensar que troba més interessant el dolent de la pel·lícula que el bo.

En el fons, suposo que és la forma que té la gent que s'empara en el seu egoisme per no haver d'escarrassar-se a compartir la vida i treure un profit legítim del seu esforç. La que odia el llevar-se ben d'hora, ben d'hora, que ha popularitzat el Pep Guardiola. La que s'afanya a fer-ne mofa de la filosofia que això representa i que sempre es pot veure a una llum simplista. Sempre serà més fàcil destruir que construir, sempre és més difícil enlairar els valors positius que fer-ne escarni, sempre serà més còmode ridiculitzar el bonisme que preservar la pretesa intel·ligència del pessimista.

D'una manera similar, les pel·lícules que fan incidència en els aspectes foscos de la societat, inventats o no, exagerats o no, presos sovint com a tot en una excessiva aplicació de la metonímia, solen estar més ben valorades que les que pretenen ressaltar i fer divulgació de les parts brillants, almenys des de molts sectors de la crítica professional.

Tot sovint s'ha dit que en Pep Guardiola és el gendre perfecte que tota bona mestressa de casa desitjaria. Ahir mateix, a la roda de premsa després del aprtit a Gijón, li deia un periodista local. No era el cas, em sembla, però molts camins se li diu amb aquella intenció satírica que bescanta amb una mirada maliciosa la bona gent, i que tan poca justícia li fa a tantes mestresses de casa que, al cap i a la fi, duen el pòndol del país llevant-se ben d'hora.

EL MIRALL DE SALINGER

Dintre de la molt limitada obra publicada per J.D. Salinger destaca, a part de la novel·la que el va fer cèlebre, "The catcher in the rye" (1951), el cicle de relats que té com a protagonistes la família Glass, una família de ficció a la qual va dedicar bona part dels altres tres llibres que va publicar. Es tracta dels dos relats aplegats a "Franny i Zooey", llibre de 1961 on s'unien dos relats concatenats que havia publicat per separat a la revista NEW YORKER el 1951 i el 1957, i d'altres dos que també va reunir en un volum, "Pugeu la biga mestra, fusters, i Seymour: una introducció" (1963) després d'aparèixer a la mateixa revista el 1955 i el 1959. L'últim relat publicat per Salinger al NEW YORKER, "Hapworth, 16, 1924", és una llarga carta escrita per un Seymor infant increïblement precoç a la seva família, i va tenir una recepció crítica molt dolenta. No comptem, que jo sàpiga, amb cap traducció al castellà o al català, i l'exemplar de la revista on es va publicar resulta de molt difícil troballa. Cal afegir al cicle una part dels contes aplegats al volum "Nine stories" (1953), singularment el que obre la compilació, "A perfect day for banana fish", probablement el primer fil del qual aniria descabdellant la trama. Però també tracten dels Glass altres dels contes que hi va incloure. Sens dubte és el cas d' "Allà baix a la barca", i molt probablement de "L'oncle Wiggily a Connectitut".

Afortunadament, comptem amb traduccions al català de totes aquests relats. "Nine stories" ha estat editat com "Nou contes" per Empúries el 1986, amb traducció de Quim Monzó. "Franny i Zooey" va ser publicat per Proa el 1970 amb una traducció de Jordi Sarsanedas, i "Pugeu la biga mestra..." va ser publicat per Edicions 62 el 1971, amb traduccions de Jordi Pigrau i Manuel de Pedrolo, i va aparèixer posteriorment dins la col·lecció de les Millors Obres de la Literatura Universal.

"Un dia esplèndid per al peix plàtan" narra el suïcidi del germà gran dels Glass, Seymour, i no apareix directament cap altre membre de la família, llevat de la política, la seva muller i la seva sogra, que mantenen una llarga conversa telefònica abans de l'aparició pròpiament dita de Seymour. "Allà baix a la barca" està protagonitzat per per una de les germanes, la gran, coneguda per Boo Boo. També en aquest relat l'entrada en escena de la protagonista es difereix bastant, després d'una escena que funciona a manera d'introducció. I també com l'anterior el membre dels Glass interactua preferentment amb nens, en una aproximació aparentment casual, però servida sota un angle inquietant, en el primer cas, i en una sàvia conducció materna dels conflictes propis del creixement de fi de la primera infància en la segona.

Més problemàtica resulta l'atribució del conte "L'oncle Wiggily a Connectitut" al cicle, però tot indica que el soldat Walt que és evocat com el novi mort durant la guerra per una de les dues protagonistes que mantenen el llarg diàleg que és la base del conte, és Walt Glass, un dels bessons, la història dels quals apareix tangencialment en els relats posteriors del cicle.

Si bé no sembla que estiguin relacionats, tanmateix altres contes d'aquest volum mantenen una familiaritat i una línia similar que justificaria la seva elecció per formar un sol llibre. Cal recordar que Salinger va publicar una trentena llarga de relats a diverses revistes, com ESQUIRE o COLLIERS, però mai no els va voler reeditar en un format unitari, tret dels ja esmentats. De fet, quan cap a principis dels setanta va circular una edició pirata dels seus relats anteriors, sota el títol de "The uncollected short stories of J.D. Salinger", es va produir una de les escasses aparicions públiques de l'autor des de primers dels seixanta, per tal de dirigir una batalla legal en defensa de la propietat legal d'una obra que declarava no voler veure reeditada, com també del seu dret a la privacitat que, com és prou conegut, l'havia conduït a un total isolament voluntari.

La presència d'infants força singulars que solen expressar-se com adults prematurs, que és una característica dels Glass (encara que normalment els retrati en l'edat adulta, tenim prou notícies de la seva precocitat), es troba també a relats com "Esmé, amb amor i abjecció". Infants també són el narrador del prodigiós relat "L'Home Rialler", i una pertorbadora filla de la protagonista de l'esmentat "L'oncle Wiggily...". El cas més extrem, amb tot, és el del protagonista de l'últim relat del volum, "Teddy", que es perfila com un veritable geni d'una gran profunditat de pensament que l'associa a la personalitat de Seymour Glass, l'ascendència del qual sobre la resta de la família és evident.

De fet, la resta de relats que formen el nucli essencial de la història delsGlass, si bé tots narrats -llevat, potser, de "Franny"- pel segon dels germans, el professor, escriptor i eremita Buddy, giren al voltant del llegat espiritual de Seymour, la personalitat del qual mira de desentranyar-nos Buddy en el llarg assaig retratístic que és en realitat "Seymour, una introducció". És en tot cas un text molt dens, clarament diferenciat de la resta per la pràctica absència de diàleg, i farcit d'intromissions del narrador fictici que apel·la constantment al lector en un exercici metaliterari. De vegades de difícil comprensió, sens dubte va causar seriosos problemes de traducció a Pedrolo.

Fins i tot "Franny i Zooey", que conformen realment una novel·la curta, si bé se centren en els dos germans menors anys després de la mort del gran, mantenen la constant al·lusió a Seymour, al seu dictat moral, a la seva callada i retrospectiva tutela de la qual Zooey, el germà actor, sembla voler-se alliberar en un gest rebel, però que finalment es personifica en el seu propi discurs a la germana abatuda i deprimida. Si Seymour, segons sembla derivar-se del cicle en conjunt, se suïcida no perquè no sigui capaç d'arbitrar el seu propi camí a la felicitat, sinó perquè aquest és incompatible amb la felicitat del qui l'envolten, Zooey s'afanya a conciliar la via espiritual que atrau a la seva germana petita amb els pactes i transaccions de la vida ordinària. I en reeixirà.

Perquè els Glass, en la seva extravagància, una extravagància que més que deliberadament perseguir els ve imposada per una intel·ligència extraordinàriament precoç que els ha exposat a la llum pública a edat molt tendra, en tant que estrelles de la ràdio, són un conjunt de personalitats que difícilment encaixen en el món, però tenen una comunicació privilegiada entre ells, bé que certament a través de formes no convencionals.

Boo Boo, a “Pugeu la biga mestra, fusters”, deixa un missatge al mirall de l’apartament de sons germans grans, dirigit a Seymour amb motiu de la seva boda, la frustració de la qual és el tema central del relat. Hi insereix la cita d’un vers de Safo que li dóna títol : Raise high the roof beam, carpenters. Like Ares comes the bridegroom, taller than a tall man (...) Please be happy happy with your beautiful Muriel. This is an order. Es tracta d’una exhortació de Boo Boo a ser feliç, dirigida a un home, per molt que sigui, com Ares –el déu grec d’origen traci que destaca en les arts de la guerra però també de la seducció- més alt que un home alt. La felicitat que desitja és plenament humana, però nosaltres ja hem estat posats al corrent que Seymour ha fugit del matrimoni perquè es considera massa feliç.

Buddy s’estén a “Seymour, una introducció” en l’intent de reflectir la personalitat del seu germà gran. Potser una de les anècdotes més reveladores és la del joc de bales a un carreró de Manhattan, que Buddy rememora molt descriptivament emmarcada per la llum de capvespre i una atmosfera de temps dilatat que es correspon a certes experiències de trànsit tal vegada recurrents en la infantesa. Seymour proporciona al seu germà un consell sobre com encertar la bala que s’assimila per part del propi narrador ja adult a les lliçons dels mestres zen de tir amb arc, la teoria de l’acció sense intenció.

Salinger, com és sabut, va ser un estudiós de les filosofies orientals, especialment de l’escola zen japonesa, i de la seva poesia en particular. “Nou contes”, per exemple, du un famós koan japonès a l’encapçalament.

“Teddy” és el conte on potser va reflectir més explícitament la seva interpretació personal d’aquesta filosofia. El seu protagonista, un nen de deu anys, ens reporta algunes lliçons magistrals mercès a la inquietud d’un personatge, company de viatge al vaixell on transcorre l’acció, que li fa diverses preguntes que el nen, tot i certa reticència, contesta amb sol·licitud. Per exemple, a la pregunta de si estima a sons pares, respon: Tinc una afinitat molt forta per ells. Són els meus pares, vull dir, i cada un de nosaltres és part de l’harmonia dels altres i tot això (...) Vull que s’ho passin bé mentre visquin, perquè els agrada passar-s’ho bé... Però ells no m’estimen a mi i a Booper, la meva germana, d’aquesta manera. Vull dir que sembla que siguin incapaços d’estimar-nos tal com som. No semblen capaços d’estimar-nos, a menys que puguin anar canviant-nos una miqueta. S’estimen les raons per estimar-nos gairebé tant com ens estimen a nosaltres, i molt sovint més i tot. I això no és tan bo.

Teddy també exposa la seva absoluta manca de por a morir, donat que es postula totalment a favor de l’existència de la reencarnació. Més encara, revela que en la seva anterior vida va ser el coneixement d’una dona el que li havia impedit avançar en la seva realització. Aquest detall, que el fa més familiar a Seymour, ens mostra els motius del suïcidi d’aquest a una esclaridora llum i ens suscita la sospita que en realitat estem davant el mateix personatge en vides consecutives.

Teddy és ja un ésser a la vora mateixa de la il·luminació, o sigui el pas a la completa integració en la divinitat que fineix el cicle de reencarnacions. Però els set germans Glass, en conjunt i potser cada un d’ells en major o menor mesura, són individus que es troben en el camí, encara massa enganxats a aquesta mena d’estimació que anteposa la raó d’estimar a la persona presumptament estimada. Per dir-ho així, són habitants d’una casa amb una biga mestra massa baixa per a la seva alçada.

Cal recordar que glass es pot traduir per mirall. Tot fa pensar que Salinger ens el mostra com una imatge d’ell mateix a través de la superfície lleument deformant d’aquest mirall, o que en ells ens va deixar el seu particular missatge fet amb sabó. Sembla ser que va treballar molt més en la configuració dels personatges de la família que havia d’encarnar segurament les revelacions de la seva pròpia vida interior. A la coberta de l’edició de “Franny i Zooey” de 1961 declarava tenir molt de material sobre els Glass, a més del que ja havia aparegut –per tant, a més de les que ja hem esmentat-, el qual ell mateix definia com un projecte molt ambiciós. Afegia: jo mateix hi treballo a un lubricat ritme , però el meu alter ego i col·laborador Buddy s’ha posat insofrible últimament.

Fos com fos, si finalment es va entendre amb Buddy o no, el resultat no ens ha arribat. Almenys de moment. Podem encara, quan aviat farà dos anys de la seva mort, esperar que s’acabi desenterrant d’algun racó de la seva solitària casa de Cornish, New Hampshire. Si no és així, el molt singular eremita J.D. s’haurà dut a la tomba el fruit de les revelacions obtingudes mirant de fit a fit el seu fascinant, polièdric mirall.

JUGAR A DIFERENT TAULER

Glogster

La ironia és una figura del llenguatge que petén ocultar la veritable intenció rere una expressió de sentit aparentment contrari. Es distingeix del cinisme, que és una altra forma de distanciament entre el que es diu i el que en realitat es pensa. L'irònic intenta protegir-se davant la violència dels atacs rebuts o previstos en un enfrontament dialèctic, però no ocultar el seu veritable pensament, que és una caracterísitca del cínic.

Recentment vaig sentir un memorable exemple d'ironia a les ones de Catalunya Ràdio, dins els breus espais de participació que alguns programes cedeixen a l'audiència. Un oient anònim, al fil de les darreres escomeses de l'anticatalanisme espanyol, aconsellava el recurs de la ironia davant les actituds intolerants dels espanyolistes, i a tall de mostra explicava que ell les replicava dient-los que, en realitat, els catalans parlem tothora els castellà entre nosaltres, i que només fem ús del català quan detectem que hi ha a l'abast algun espanyol que no comprén aquesta llengua.

Un altre exemple. La columna d'avui d' Empar Moliner, a l'ARA, on tracta la imatge de José Mourinho, adalil segurament involuntari de l'ofensiva espanyolista contra el catalanisme que d'alguna manera -obliqua, potser- representa el Barça. La Moliner se centra en un Mourinho estrella de la televisió que sembla ser que ha rodat un anunci per a una coneguda casa de màquines d'afaitar. El seu text és un destil·lat dels seus millors recursos irònics -potser hauríem de dir sarcàstics, que suposen sempre una intensitat en l'ús de la ironia que la fan endinsar-se en el terreny de la burla-, com en la seva conclusió que l'anunciant potser dóna en el clau, ja que promourà la compra del producte tant entre madridistes fervorosos com entre culers que vulguin fer el tradicional regal friqui de l'amic invisible.

Ara bé, la ironia és com una picada d'ullet còmplice que necessita la intel·ligència del receptor per ser eficaç. Tots sabem que la ironia és un recurs que no podem usar si ens dirigim a infants. La lògica de la ironia és altament sofisticada i implica una capacitat de desdoblament en el pensament que no és a l'abast de les persones encara no prou avesades a les formes usuals d'associació amb què treballa el cervell adult. De la mateixa manera, tots sabem que no la podem usar amb oients obcecats, ja sigui per la passió o per la manca de formació.

Un parèntesi: (Empar Moliner no es resisteix al traç més gruixut, quan apunta a la panxeta del Sr. Mourinho, que diu que la té força preocupada. Probablement aquesta estocada punxi més els possibles destinataris del seu atac).

Quan un juga a un terreny contrari, ha de calcular aquests efectes. Quan no s'està en el mateix nivell de llenguatge, la incomprensió intercepta el missatge. Les virtuts del diàleg per resoldre tot conflicte, tan pregonades en la nostra democràcia constitucional des de la molt ensalçada Transició, són en realitat una entelèquia quan es formula des de bàndols enquadrats en perspectives ideològiques inconciliables. Un exemple clarificador me'l va proporcionar també des de les ones de Catalunya Ràdio el president de Ciutadans/Ciudadanos, Albert Rivera, quan va dir al programa L'ORACLE, de Xavier Grasset, referint-se a d'altres convidats com Matthew Tree o Imma Tubella, que ell i ells jugaven en diferents taulers, i que des d'aquestes perspectives és impossible posar-se d'acord. Certament, així ho sembla -i ho dic sense ironia- . Des del moment que els espanyolistes consideren que el castellà és tan llengua pròpia de Catalunya com la catalana, i l'única veritablement oficial del territori espanyol, no hi ha encaix dins el mateix tauler per als que sostenim que només hi ha una llengua pròpia a Catalunya.

Com resoldre, doncs, el conflicte? Cal encara recordar que en democràcia el consens és desitjable, però la majoria és la que acaba regint quan no és realitzable l'acord general?

Ferreres, EL PERIÒDICO

Una altra cosa és que el debat polític sigui necessari abans de passar al recompte de partidaris de cada postura en conflicte. Curiosament, és sovint que des d'un bàndol es pretén desqualificar l'altre atribuint-li la persecució de pures finalitats polítiques. En trobem nombrosos exemples al conflicte que aquests dies enfronta protaurins amb antitaurins. És com si s'hagués instal·lat en l'opinió pública la idea que la política no pot ser ja el mitjà per resoldre postures aparentment inconciliables. Veiem aleshores com el debat topa amb la incomunicació. En tal cas, potser, només ens queda realment la ironia si no ens conformem amb el silenci.