CIUDADANOS DEL MUNDO o LA PLAGA DE L'ÓS

Albert Sánchez Piñol, escriptor dotat d'una prosa realment afuada, deia a la seva habitual columna de l'ARA del dia 11 proppassat (Racistes, intolerats i xenòfobs), després d'una interessantíssima disquisició sobre el significat (o sigui, el no significat) del racisme, que en certa manera (...) tots estem condemnats a practicar alguna mena d'exclusió. És com un mirall: necessitem un altre per poder saber qui som, per tenir una identitat, sense la qual no seríem persones. Només hi ha una excepció: els 'ciudadanos del mundo', que són els insectes més destructius que ha creat la cultura humana. Els 'ciudadanos del mundo' no exclouen, fan una cosa infinitament més perversa: inclouen, t'agradi o no. Un català es pot entendre amb un castellà, o un catòlic amb un musulmà. Un 'ciudadano del mundo' no es pot entendre amb ningú. Es consideren el cim més evolucionat de la cultura occidental, i en conseqüència qui no pensa com ell és un pallús o una rèmora del passat. Els 'ciudadanos del mundo' odien qualsevol particularisme, que consideren un obstacle per a la concòrdia humana. No creuen que existeixin els pobles, per això voten sistemàticament contra el dret d'autodeterminació dels pobles. Destrueixen les cultures en nom d'un universalisme intolerant i per això, sigui a Intereconomía o entre els 'indignats', és lògic que cridin 'para entendernos nos basta con el castellano'. Què és un 'ciudadanos del mundo'? Molt fàcil: el fill que sortiria d'un matrimoni entre Josep Anglada i Carmen Chacón.

Sí, evidentment, a casa nostra també tenim els nostres ciudadanos del mundo. I alguns fins i tot parlen en català. Però mirem on som:

El nou govern valencià de Francisco Paco Camps, encoratjat pel gran triomf electoral del seu planter de candidats a seure a les banquetes d'acusats dels palaus de justícia, programa una ruptura total amb l'actual sistema educatiu de doble línia de llengua a les escoles públiques, per regular un sistema on una teòrica distribució equilibrada de tres llengües vehiculars (amb l'anglès al mateix nivell que el castellà i el valencià), un repartiment que a ningú se li escapa que és una sentència de mort a la més feble de les tres, precisament l'autòctona.

El nou president del PP de les Illes Balears, el madrileny José Ramón Bauzá, té com a primer gest de govern suprimir una direcció general, per a exemplificar l'austeritat que demanen els temps que corren. Casualment, la sacrificada és la de normalització lingüística.

El nou govern de PP-PAR d'Aragó derogarà la llei de llengües aprovada per l'anterior govern PSOE-PAR que, modestament, havia obert un marc legal de protecció a les llengües catalana i aragonesa.


A Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, aquesta senyora a la qual, segons la Junta Electoral, es pot votar fins quan no es presenta, sempre que es posi 'te quiero, Alicia, guapa' a la papereta, ensenya una instància on demana públicament a la Generalitat que escolaritzi el seu fill en castellà. Al seu costat, a la foto, el furibund anticatalanista Francisco Caja, que sembla que encara presideix el grupuscle anomenat Convivencia Cívica Catalana -denominació triple que conté tantes inexactituds com noms, com diu Sebastià Alzamora-. Sánchez-Camacho presideix el PP català i és, si no el pal de paller, el puntal de la part del darrere de la pallissa del govern molt catalanista d'Artur Mas.

Però no patim: aquests ciudadanos del mundo ens esperen amb els braços oberts per incloure'ns. Per incloure'ns en la seva abraçada de l'ós, naturalment.

INTIMITATS AMB ELS MANEL

Gràcies a les nostres amistats de La Pobla de Mafumet, la població del Tarragonès que viu sota els efluvis d'aquest Vesubi modern que és la refineria de Repsol, teníem entrades per al concert que hi donaven ahir els Manel, dins de la llarga gira que està recorrent bona part del país i que en els dos darrers dies els havia dut a la propera Valls i a la llunyana capital estatal.

Vam arribar amb temps per aparcar en els amples i ben cuidats carrers del poble, prop del modern Auditori del Casal Cultural, i per veure al Martí Maymó parlant pel mòbil a l'entrada. No tots els efluvis de la refineria són nocius, certament. El preu, molt subvencionat sens dubte dins el programa de festes locals, ens permetia rescabalar-nos de la decepció de no haver enganxat cap entrada al concert de Reus, precisament el que obria la gira.


Dins el coquetó i modern auditori, el contacte amb els Manel era directíssim, tal com ell sens dubte desitgen. Els quatre solets, acompanyats només per un bon equip amplificador i un bonic joc de llums, transmeten amb saviesa el seu cuidadíssim i atractiu repertori, multiplicant-se en les textures rítimiques i harmòniques en instruments i veus que embolcallen les seves contagioses melodis. I les lletres, afotunadament, arriben amb claredat! Aquestes lletres servides amb un català planer i eficaç que amaguen exercicis de gran brillantor intel·lectual, ja sigui per explicar històries quotidianes amb una perspectiva que les fa inèdites (com "Boomerang", o "Benvolgut"), o per distorsionar la perspectiva de la realitat amb apropaments surrealistes ("El gran salt") o hiperrealistes ("La bola de cristall"), o per condensar veritable narracions en unes poques estrofes ("La cançó del soldadet" o la tan coneguda "Aniversari"). Van repassar una a una totes les cançons d'aquest meravellós àlbum "10 milles per veure una bona armadura", intercalant-les amb algunes de les de l'anterior "Els millor professors europeus" (a la meva manera de veure, millorades amb els nous arranjaments), i acabant amb l'apoteosi del "Deixa-la, Toni, deixa-la" que també tanca "10 milles...", on Guillem Gisbert es llueix amb els seus imaginatius interludis narratius per obligar el públic a formar el cor de mariners que tanca la cançó i -snif!- el concert.

Aquesta cançó, per cert l'única que no signa Guillem Gisbert en aquest darrer àlbum (és de Roger Padilla), resumeix magníficament l'estil dels Manel en viu: sobris, aparentment un pèl distants, ofereix la riquesa de les seves cançons quasi de manera despullada (no perquè no hi hagi un intens treball harmònic que ja he destacat, s'entén), i si hi ha alguna cosa és una lleu distància quasi irònica sobre el que ells mateixos ofereixen a l'escenari, com s'aprecia en els parlaments de Guillem, divertits i originals sempre, però en tot cas tendint a la modèstia i gairebé a l'autoparòdia.

Res sembla indicar, doncs, que als Manel se'ls hagi d'inflar l'ego després de l'aclaparador èxit que estan collint. Com diuen a "El Miquel i l'Olga tornen", aquesta preciosa cançó amb què obrien el concert, invocant a la Verge Santa del Roser, volem el just per viure bé. Si això és realment el que volen, és exactament el que hauria de pertocar a tot artista de veres, tal com ha tingut la bondat de recordar-li algú a l'Alejandro Sanz en una carta oberta que situa els mons de la ciència i de l'art en un context històric relativista i dins un marc de justícia social: que la feina de la música, i el de la ciència, no siguin més que això, una bella feina, i no pas un negoci.

I sembla clar que no ens equivoquem pas si diem que es tracta d'un èxit, el dels Manel, ben merescut, i d'agrair per tots els que els gaudim amb ells.




Fotos de la meva filla Marta del concert d'ahir

SOTA LA MIRADA DE DÉUS I DEESSES

Robert Graves, en el seu imprescindible tractat sobre els mites grecs (Los mitos griegos, Alianza, 1985), explica així el mite olímpic sobre la creació:

En el principio de todas las cosas la Madre Tierra emergió del Caos y dio a luz a su hijo Urano mientras dormía. Contemplándola tiernamente desde las montañas, él derramó una lluvia fértil sobre sus hendiduras secretas, y ella produjo hierbas, flores y árboles, con los animales y las aves adecuados para cada planta. La misma lluvia hizo que corrieran los ríos y llenó de agua los lugares huecos, creando así los lagos y los mares. Sus primeros hijos de forma semihumana fueron los gigantes de cien manos llamados Enarco, Giges y Coto. Luego aparecieron los tres feroces Cíclopes de un solo ojo, constructores de murallas gigantescas y maestros herreros, primeramente de Tracia y luego de Creta y Licia11, a cuyos hijos encontró Odiseo en Sicilia. Se llamaban Brontes, Estéropes y Arges, y sus espíritus han vivido en las cavernas del volcán Etna desde que Apolo los mató en venganza por la muerte de Asclepio. Los libios, sin embargo, pretenden que Garamante nació antes que los cíclopes de cien manos y que, cuando surgió de la llanura, ofreció a la Madre Tierra un sacrificio de bellotas dulces. Este mito patriarcal de Urano obtuvo la aceptación oficial bajo el sistema religioso olímpico. Urano, cuyo nombre llegó a significar «el firmamento», parece haber conquistado su posición como Primer Padre al ser identificado con el dios pastoral Varuna, uno de los que constituyen la trinidad masculina aria; pero su nombre griego es una forma masculina de Ur-ana («reina de las montañas», «reina del verano», «reina de los vientos» o «reina de los bueyes salvajes»): la diosa en su aspecto orgiástico del solsticio estival. El casamiento de Urano con la Madre Tierra explica una primera invasión helénica de la Grecia septentrional, que permitió a los adoradores de Varuna alegar que él prohijó a las tribus nativas que encontró allí, aunque reconocían que era hijo de la Madre Tierra. Una enmienda del mito registrada por Apolodoro, es que la Tierra y el Cielo se dividieron en una lucha mortal y luego se volvieron a unir mediante el amor. Mencionan esto Eurípides (Melanipo el sabio, fragmento 484, ed. Nauck) y Apolonio de Rodas (Argonáutica, i.494). La lucha mortal tiene que referirse al choque entre los principios patriarcales y los matriarcales causado por las invasiones helénicas. Giges («nacido de la tierra») tiene otra forma, gigas («gigante ») y los gigantes se asocian en el mito con las montañas de la Grecia septentrional. Briareo («fuerte») era llamado también Egeón (Ilíada, i.403), y su pueblo puede ser, por lo tanto, el libio-tracio, cuya diosa cabra Egis (...) dio su nombre al mar Egeo. Coto era el antepasado epónimo de los cotianos, quienes adoraban a la orgiástica Cotito, y difundieron su culto desde Tracia a toda la Europa noroccidental. Estas tribus son descritas como «de cien manos», quizá porque sus sacerdotisas estaban organizada en colegios de cincuenta, como las Danaides y las Nereidas: o tal vez porque los hombres estaban organizados en grupos guerreros de cien miembros, como los romanos primitivos.

Vet aquí, doncs, que Urà és en realitat una derivació d'una deessa. Un déu que, segons continua el mite, va ser el pare dels titans i posteriorment castrat per un d'aquests, Crono, com a venjança instigada per la Mare Terra per haver enviat els fills anteriors de la seva unió, els cíclops, al tenebrós món subterrani del Tàrtar. És també avi del Zeus que acabaria establint l'hegemonia del patriarcat com a déu suprem en destronar el seu pare Crono, el Saturn romà, devorador dels seus fills. La castració d'Urà amb la falç d'ós típica de societats neolítiques, remetria segons Graves a la lluita de tribus pre-helèniques, els guerrers de les quals tenien costum de castrar els enemics amb aquesta petita arma, contra els invasors aris pre-helens.

Les festes del solstici d'estiu, segons Graves, ere una festa orgiàstica que remetia a aquest xoc entre cultures matriarcals i patriarcals, entre la deessa mare i la trinitat masculina ària, i eren un alliberament de la força creadora, femenina, que podia ser temible. L'orgia no era necessàriament només sexual, solia acabar amb autèntics banquets antropòfags, segurament precdeits del consum d'al·lucinògens.


Les actuals celebracions del solstici estival, el Sant Joan dels catòlics, són una romanalla d'aquella revelació de la deessa orgiàstica i vénen convenientment presidides pel foc, i marquen el cicle solar que és origen del calendari de dotze mesos. Enguany, per una casualitat que només es dóna cada moltes dècades, coincideix amb el Corpus Christi, la festa cristiana que celebra l'eucaristia, és a dir, pròpiament la participació en el cos de Crist a través de la seva deglució simbòlica (romanalla del sacrifici corporal del propi rei masculí que va segellar el pacte entre matriarcats i patriarcats en els orígens de la societat helènica, per exemple?). Com a festa mòbil del calendari religiós, remet al calendari lunar més propi de les societats matriarcals pre-àries, i la rara coincidència que es dóna enguany (que no tronarà a produir-se fins a 2095, si no m'erro) amb la celebració del solstici d'estiu, sembla multiplicar el significat màgic de la diada.

Mort i renovació, exaltació del foc i del seu poder destructiu i regenerador , un dia com avui, en les dates que corren en aquesta primavera que tot just hem deixat enrere, exemplifica la potència de la revolució que de tant en tant ha de sacsejar tot allò que es mou sota l'atenta mirada dels déus-astres.

Il·lustracions: Giorgio Vasari i Cristofano Gherardi: Cronos derrota Urà / Imatge de la Patum de Berga

DIGNATARIS, INDIGNATS I DIGNIFICATS

Ens preguntàvem ahir en aquest bloc si les paraules de comprensió de Felip Puig cap als indignats després de les manifestacions de diumenge obrien una porta a pensar que el govern de la Generalitat estaria realment disposat a escoltar la veu d'aquests dits indignats (que haurien de dir-se simplement dignificats, o dignats, si fos correcte el mot).

Pregunta més aviat retòrica que el mateix Puig no ha trigat a respondre (en sentit negatiu, és clar), posant-se al servei dels alcaldes que vulguin desalltojar places on encara hi hagi acampades per tal de garantir unes tranquil·les i cíviques festes de Sant Joan. És a dir, unes festes de solstici d'estiu on es garanteixi l'habitual conducta incívica de la gent que es passa una mica amb l'alcohol, petards i altres elements estupefaents. Aquests, com que no reivindiquen res més que el mateix dret a celebrar la festa, ni que sigui a la seva manera, tenen dret a ocupar la via pública. No és estrany, alguna cosa hem de conservar de les èpoques en què tota la conca mediterrània cremava literalment en orgies celebrant l'arribada de l'estiu.

No ens posarem demagogs. El que volem fer notar és que, segons Puig i els seus, hi ha formes i formes d'ocupar la via pública. Si es fa en nom del Barça o de Sant Joan, hi ha tot el dret. Si es fa per reclamar legítims drets socials, no. Per ser més justos: si l'ocupació és temporal, pacífica i no deixa taca , fins i tot és tolerable la queixa i la reivindicació. S'entén l'espai públic com un domini gairebé intangible: un dret de pas, a passar i no estar, una possibilitat d'expansió momentània i fins i tot de desori i exasperació temporal, mai per a una ocupació real que permeti al cos social trobar-se de veres, articular-se, organitzar-se com a col·lectiu i no com a simple multitud, o com a molt com a simple agregat d'individus alienats que reparen en el refugi i anonimat de la massa l'angoixa del seu aïllament.

El que ha fet el moviment dels indignats, del 15-M, les acampades, és negar-se a aquest concepte de l'espai públic, físic i virtual, i, emparat en l'espai expandit de la xarxa i les comunicacions de l'era digital, congregar-se per pensar, debatre, formular expectatives d'un nou model de relacions.

He sentit avui a una tertúlia radiofònica un ex-polític que ell porta ja anys escrivint articles indignats, que això no és cosa de fa dos mesos, d'uns quants que, deia ell, l'espanten perquè es creuen en la possessió de la raó absoluta. No, no cal dir el nom, perquè és molt representatiu de tota una casta d'opinadors que no entenen dues coses d'aquest moviment:

-Que no té líders ni ideologies definides, que no es creu posseïdor de cap absolut, sinó que aspira ni més ni menys que a articular un ampli debat democràtic que faci aflorar les enormes mancances i injustícies del model econòmic i social enfront el qual no hi ha alternatives, segons sostenen tots els governants del nostre àmbit encara hores d'ara.

-Que té molt clar que els mitjans de comunicació i contacte, per potents que siguin, només són el mitjà. Que el veritable missatge és l'acció nascuda del contacte directe entre la gent. La gent que aspira a ser veritable ciutadania, veritable subjecte polític del canvi.

Realment, com ja hem dit en aquest bloc, o potser en algun altre: ni hem nascut ahir, ni el camí acabarà demà. És un llarg camí. I només es pot fer caminant.

DIGNITAT I IMAGINACIÓ

Probablement el 19-M passarà a la petita història del moviment dels indignats o del 15-M, com una jornada cimera, puntera, evocadora de la capacitat de mobilització, energia renovadora, imaginació creadora i voluntat comunicativa de la societat que li va donar fermament suport, des de diferents àmbits.

Les manifestacions van ser tan exemplars i massives que fins i tot el conseller Puig reconeix avui la seva repercussió i transcendència. Serà cert? Escoltarà la classe política la veu, la polimorfa i múltiple veu d'ahir, la veu d'uns indignats plens de dignitat, convicció i arguments per demanar amplis canvis en el sistema polític i en la distribució de la riquesa social? I, cas que sàpiguen escoltar, tindran capacitat per actuar en conseqüència?

Canviaran de parer mitjans de comunicació i intel·lectuals o opinadors que fustiguen el moviment a consciència, com mostràvem ahir en aquest bloc? Continuaran pensant que es tracta d'un grup de gent emparada en un discurs visceralment antipolític -de la política parlamentària, formal, representativa, s'entén- que propaguen amb estratègies populistes, com opinava encara a l'edició d'ahir de l'ARA Salvador Cardús? Cardús pensa que al populisme el carrega el diable, és fàcil de manipuar, de dirigir des de l'ombra, de guiar amb quatre frases brillants que enlluernen el pensament feble. A part del to deliberadament ofensiu, hem de convenir amb Cardús que l'assemblearisme té inconvenients, i un d'ells és la possibilitat que en determinades situacions les reaccions explosives preconitzades per una minoria s'apoderin amb facilitat de la majoria. Tenint això en compte, el comportament del moviment està resultant modèlic, revitalitzador i engrescador. I pacífic, amb les poques excepcions que tots coneixem i lamentem.

Per respodre al Sr. Cardús i elS que pensen com ell, em remeto a la seva columna curiosament veïna de la mateixa edició del diari ARA, de Josep Ramoneda: Em sembla que hi ha un ampli consens en la societat sobre tres coses: que la violència no és instrument admissible per fer política en un règim democràtic; que el Parlament és la peça nuclear de la democràcia perquè articula la representació i encarna la sobirania popular; que tothom té dret a l'activitat política i que per això existeixen les llibertats d'expressió, de reunió, d'associació i de manifestació.(..) Per què inquieta tant el moviment dels 'indignats'? Els seus plantejaments, de vegades confusos i contradictoris, poden contenir alguna desbarrada utòpica, però són sobretot molt reformistes: de millorament, no de destrucció, de la democràcia. Per què tant d'esforç a convertir en revolucionaris perillosos els que no ho són? ¿La nostra democràcia és tan feble que no pot suportar crítiques que assenyalen que la política institucional s'ha convertit en un espai opac i endogàmic? ¿No pot suportar que es demani més empatia amb els problemes de la gent i menys reverències als mercats i al poder del diner? ¿O és que en el fons els partits polítics es consideren propietaris de l'espai polític i tenen por que algú posi en dubte el seu oligopoli?(...) ¿O és que, en realitat, la irritació de la classe política només és l'expressió de la seva impotència davant una crisi econòmica que la desborda?

Crec que aquí rau la clau per donar resposta al crit de més democràcia: que la classe política perdi la por a admetre la seva impotència, i busqui, de la mà de la societat que ara li dóna l'esquena, veritables sortides, radicals i viables, a un model econòmic profundament injust. Si, pel contrari, s'encastella en el marge de democràcia parlamentària, formal i representativa que encara li dóna suport -amb el seu espectacle mediocre d'aparent debat i dissensions- s'abocarà a un carreró sense sortida.

UN EXCÉS DE SIMPATIA INTEL·LECTUAL?

Diu el conseller Puig -que no dimiteix ni quan es desborden els policies ni quan se li desborden els violents presumptament de l'altra banda-, que el moviment dels indignats ha rebut un excés de comprensió i simpatia per part dels intel·lectuals i dels mitjans.

És això cert? No ho acabem de detectar en el que hem llegit i escoltat aquests dies.

Alguns mitjans són directament tendenciosos: una televisió pública (pública?) com TeleMadrid, cometia aquest atemptat a la deontologia informativa, segons El Público: va mostrar fotos de disturbis en manifestacions a Grècia per intentar demostrar que els manifestants de Barcelona noe ren pacífics. Les fotos eren del diari El Mundo , en el qual sí es contextualitzaven correctament.


Què diuen els intel·lectuals, a tot això? Veiem primer el que diuen alguns intel·lectuals d'allà a la Meseta:

Fernando Sánchez Dragó a El Mundo: "Los indignados de Sol se parecen a los descamisados de Perón, pero visten, aunque muchos de ellos lo ignoren y sean sólo lo que Togliatti y otros de su colla llamaban "tontos útiles", camisas rojas (las de Stalin), negras (las de Mussolini) pardas (las de Hitler), gris maón (las de Mao) y azul eléctrico (las de Franco)". El Sr. Dragó s'ha apuntat recentment a la teoria revisionista que diu que Franco va ser un governant autoritari, no totalitari i és col·laborador habitual de TeleMadrid.

Fernando Savater: Los indignados de Barcelona son "un hatajo de mastuerzos que quiere imponerse a los representantes de la votación popular y que, por tanto, debían ser desalojados por la Policía y nada más" (El Público). El Sr. Savater és col·laborador habitual de El País i codirigeix la revista Claves de razón práctica. És membre destacat del partit polític Unión, Progreso y Democracia i del moviment ¡Basta ya!

Veiem ara el que diuen els mitjans i intel·lectuals de casa nostra.

El director de La Vanguardia, José Antich en un article d'opinió d'ahir: es el momento de recuperar el prestigio y la autoestima. La Catalunya real no es la que un grupo de desalmados quiso trasladar al mundo de nuestro país.

El mateix dia, el celebrat escriptor Quim Monzó, a La Vanguardia: Desde que el miércoles los supuestos indignados intentaron impedir el pleno del Parlament y agredieron a diputados, a muchos opinadores ya no les caen bien. Dicen: "Han traspasado una línea roja". Dicen: "El primer día despertaban simpatía y han acabado como un grupo de golpistas". De golpe les han visto el plumero. Pues ya me perdonarán, pero se les ha visto el plumero desde el primer día. Con las nobles excepciones que quieran, era evidente de qué pie calzan. ¿Qué podías esperar de un grupo que, antes de conseguir nada, ya se autobautizaba con el nombre pomposo de Revolución? Una revolución es algo serio, un cambio drástico de las instituciones y de las estructuras y, aquí, de cambio, ni uno. ¿Dónde está la revolución? ¿Cómo va a haberla si, antes de ganarla, los supuestos revolucionarios ya se ponen las medallas?

Pilar Rahola, periodista, ex-política, actualment col·laboradora a molts mitjans, entre ells La Vanguardia. Ahit també en aquest diari: Recojo las declaraciones de e-noticies, a raíz de una entrevista en RAC1 a Arcadi Oliveres, cuya insinuación es muy clara: "Puede ser que una parte de esta violencia haya sido originada por agentes policiales vestidos de paisano, porque sé que en ocasiones anteriores se había producido". La misma idea corre por la red y de golpe un movimiento que dice ser asambleario habla por boca de improvisados representantes y asegura que la violencia es de otros, de unos que pasaban por ahí, y que lo suyo es paz y amor. Entonces, los miles de congregados bajo el explícito lema de boicotear a los parlamentarios ¿sólo querían abrazarlos? Las imágenes de extrema violencia de los jóvenes ¿son puro photoshop? Intentar el boicot a un Parlamento ¿es un gesto de amor? Y la responsabilidad de encender los ánimos contra los diputados ¿recae en agentes infiltrados de los Mossos? La retahíla de preguntas podría continuar hasta el delirio.

I encara un altre article d'opinió a La Vaguardia, el mateix dia, d'Albert Gimeno: Los violentos defensores del antisistema, entremezclados entre otras personas que simplemente se sienten indignadas, son la escoria de nuestra sociedad y necesitan ser reprimidos como merecen: con mano dura. Absténgase la corte mediática defensora del papanatismo de considerar esta afirmación como un destello de la derecha más ultraliberal. Creo que hace mucho tiempo que la mayor parte de la ciudadanía percibe actitudes que no son de recibo pero lo vivido el miércoles frente al Parlament superó todos los registros. Los profesionales de la violencia tienen una impecable hoja de servicios. Desde Canaletes a las protestas del Banco Mundial. Desde el apoyo a la ETA que atentó en Catalunya hasta el disfraz de perroflauta violento. Desde los amotinados en el edificio de Banesto hasta quienes se atreven a zarandear, pegar y ridiculizar a diputados electos, por obtusa que haya sido su gestión.

(Disculpi, Sr. Antich, però no he estat capaç de trobar aquests articles en català a la seva edició digital).


Bones mostres de contundència intel·lectual i de simpatia cap als indignats.

EL LERROUXISME REVISCOLAT

El lerrouxisme, aquesta manera de fer política sibil·lina, solapada i traïdora que usa les armes de la demagògia i l'antinacionalisme per, efectivament, buscar minar els moviments de contestació social reals i els d'autodeterminació i reafirmació catalana, no és un procés històric oblidat, fill del polític republicà-radical Alejandro Lerroux que va arribar a presidir el govern de la II República entre 1933 i 1935, quan va revelar el seu veritable ésser polític dirigint la repressió de les rebel·lions populars de 1934, per acabar adherint-se al moviment franquista.

No, ni la demagògia anticatalanista acaba amb Lerroux ni tampoc en comença. Basti comprovar què escrivien ja al segle XVI els cronistes imperials pagats per la Cort de Carles V, començant una distorsió de la Història de la Corona d'Aragó que encara perviu (vegeu Josep Solervicens, Els Països catalans i Espanya : ser o no ser : coflictes político-lingüístics al segle XVI ,València : Eliseu Climent, 1988).

Repassar la Història és una manera d'entendre el present, vital jo diria. Però per comprovar com opera el poder per esclafar els moviments populars i els moviments del catalanisme polític, no cal tirar enrere.

El lerrouxisme està sent copiat com un manual de consulta per actualíssims moviments o grups infiltrats en el gran moviment del 15-M, sobretot de Plaça Catalunya, i està actuant sibil·linament, solapadament, traïdorament, per apagar qualsevol consens sobre el legítim dret d'autodeterminació de Catalunya, i alhora per fer derivar les protestes cap a radicalismes buits i cap al desencadenament de brots violents com el de la Ciutadella de l'altre dia, per tal de desacreditar el moviment.

Tenen noms i tenen cares. I per molt que els establishments polítics, comandats per l'actual govern de la Generalitat que ha pactat amb la dreta espanyolista rància i anticatalana, i dels mitjans de premsa, amb La Vanguardia i el seu grup i les emissores públiques al davant, vulguin coaccionar o ridiculitzar als qui parlen (Oliveres, Carod-Rovira, López-Tena), aquestes cares tenen un color i una llengua que no enganyen.


Vegeu informació d' El Público d'avui.

XIFRES PER INDIGNAR-SE

Raons per indignar-se davant un sistema socioeconòmic i polític que exclou tanta gent del repartiment de la riquesa sobren. I potser no ha calgut explicar-les gaire, vist el corrent de simpatia que ha generat el moviment dit dels indignats. Però potser, ara que tal simpatia sembla recular, caldrà repetir-les.

Tal vegada, una bona manera és anar verbalitzant el que dia a dia succeeix en el món. O anar sumant, simplement: posant-hi xifres. Llegim avui que la Unió Europea (UE) , reduirà un 75 % el pressupost que destina anualment a cobrir les necessitats d'aliments de les famílies amb necessitat... dintre la pròpia UE -és temps de retalls per a tothom, vaja, començant pel més pobres dels països rics!-. La xifra d'enguany: 500 milions d'euros. La reducció, doncs, 375 milionets.

El mateix dia, llegim que la UE destinarà en el termini urgentíssim d'un mes un crèdit d'11 mil milions d'euros a Grècia, dins l'ajut aprovat fa un any conjuntament amb el Fons Monetari Internacional per una suma de 110 mil milions d'euros. Sí, onze mil milions. Per satisfer les necessitats socials dels grecs necessitats? No! Perquè l'estat grec pugui pagar el servei del seu deute extern.

Diners, en definitiva, a la banca internacional i als financers.

Arcadi Oliveres, aquest exemplar economista nostre, ha calculat que amb el que els Estats han destinat a rescatar els bancs amb problemes de liquidesa des que va esclatar la crisi (la crisis financera que ells mateixos van provocar) podríem satisfer més de mig segle les necessitats del programa de l'ONU de lluita contra la fam mundial, programa al qual ningú està contribuint ja que ... no hi ha calers!!!

I sentim avui que un d'aquests bancs, el famós Goldman Sachs que és el gran planter de les primeres figures de les institucions financeres mundials (secretaris d'Estat d'economia nord-americans, el mateix nou i flamant president del Banc Central Europeu...), el mateix banc que està sent investigant per la fiscalia de Nova York com un dels principals culpables en les maniobres financeres que van desencadenar la crisi de les hipoteques sub-prime, alhora el gran desencandenant de la crisi mundial, el mateix banc que reparetxi grans primes als seus directius mentre és dels principals beneficiaris dels rescats econòmics públics, aquest banc -o, vaja, aquests delinqüents que el dirigeixen- és el principal sospitós de maniobrar en contra de les emissions de deute de l'estat espanyol.

Davant d'aquestes magnituds, indignar-se perquè el Barça tregui de les seccions més modestes 50 milions d'euros per fitxar en el mercat internacional d'estrelles que cobren 4, 5 o 6 milions d'euros l'any, sembla ridícul. Però, si pensem que amb 50 milions podríem construir deu escoles amb les quals ajudar a eliminar el barracots al nostre sistema escolar, potser ja no ens semblarà tan ridícul.

Decididament, algunes xifres ens ajuden a indignar-nos.

Si voleu aprofundir amb el rescat als bancs de l'estat espanyols, i saber què els esteu pagant, a més amés del que us cobren com a client per generar el beneficis de milers d'euros que continuen tenint, mireu aquí:

ALGUNS INDIGNATS NO SÓN PROU DIGNES?

Alguns ben intencionats estan avui indignats contra els indignats que estan actuant davant el Parlament.
Jo he recuperat aquest vídeo de l'actuació dels Mossos a la plaça de Catalunya:



Algunes coses, què voleu que us digui, em continuen indignant més que altres. Que els nostres governants, tan democràtics, enviïn les forces públiques a netejar les places i defensin coses tan indefensables com les que es veuen al vídeo, per exemple, és de les que més m'indignen. O que decideixin retallar dels pressupostos les partides més socials i abaixin el cap davant el continu, diari i escandalós espoli fiscal que patim cada dia els catalans, per exemple també. Aquests senyors de Ci U, tan nacionalistes, pacten ara amb els mateixos que van impugnar l'actual estatut i són còmplices de la seva devaluació, els mateixos que van fer campanya a tot Espanya en contra de l'Estatut i esos catalanes.

Tots voldríem un món ideal en què cadascú de nosaltres tingués veu en una democràcia perfecta. No és així, o no ho és encara. Hem de continuar treballant-hi. I hem de donar suport als indignats, perquè, encara que òbviament no poden tenir la raó (La Raó no existeix), sí tenen sobrades raons.

PRESSUPOSTOS PLENS

Ara que ja les places s'estan buidant d'acampats indignats, és l'hora de passar efectivament a l'acció, intentant aplicar el que s'ha articulat amb el debat.

Reproduïm la convocatòria per aturar el Parlament d' acampadabc:

El proper dia 15 de juny està previst debatre al Parlament de Catalunya els nous pressupostos de la Generalitat de Catalunya per l’any 2011 i 2012. La seva aprovació significaria l’implantació de les retallades socials. Reivindiquem la legitimitat de la desobediència civil per a oposar-nos a l’aprovació de lleis injustes. Serà una acció absolutament pacífica, no violenta, massiva, i determinada.

La llei que obligava Rosa Parks a cedir el seu seient a un blanc havia estat aprovada per un parlament. Gandhi va desobeir a un parlament en iniciar la marxa de la sal. L’Apartheid a Sud-àfrica va ser aprovat per un parlament. Igual que a Atenes, a Reykjavík, a Madrid, a València… Reivindiquem la legitimitat de la desobediència civil per a oposar-nos a l’aprovació de lleis injustes.

Amb l’agreujament de la crisi econòmica, la classe política havia de triar entre retallar els drets socials de la ciutadania i seguir donant suport al benefici empresarial i de la banca, o escoltar al poble. Un cop més s’han desentès de les nostres vides i han optat per mantenir els privilegis de la minoria. Ens volen retallar els drets socials en forma de llistes d’espera a la sanitat, reduint les convocatòries a professorat, reduint els ajuts socials, les prestacions i les beques, provocant una major privatització dels serveis públics, acomiadant massivament a personal públic… Per això hem cridat i seguirem cridant: “això no és una crisi, és un robatori!”.

En el sector sanitari, usuàries i professionals porten mesos patint l’empitjorament del servei i les condicions de treball. Aquesta situació té responsables amb nom i cognoms. El Sr Boi Ruiz Garcia considera que la salut és per a qui se la pot pagar i continua treballant per a la sanitat privada: abans des de la presidència de la seva patronal, ara des del Govern.

En l’ensenyament, estem farts d’escoltar que els nostres joves són els més ben preparats de la història. Després de la implantació del Pla de Bolonya i les successives retallades, els intents de privatitzar-la i d’adequar-la a les necessitats del mercat, han donat com a resultat una generació de joves molt precaritzada.

Als barris, 10 famílies són desnonades cada dia de casa seva, per execucions hipotecaries, per no poder pagar el lloguer o per altres raons.

Per tot això, l’Acampada de Barcelona i la Trobada d’Assembleas i Acampades de Barris i Pobles de Catalunya fan una crida a tota la ciutadania per a concentrar-nos davant el Parlament els dies 14 i 15 de juny per mostrar la nostra disconformitat amb les decisions pressupostàries que es volen dur a terme, a més de proposar alternatives als pressupostos i sortides solidàries i vertaderament democràtiques a la situació econòmica actual.

De la mateixa web, d'un dels interessants fòrums, pesco aquest vídeo sobre l'explicació dels dèficit fiscal català. En aquests dies, si és legítim revoltar-se contra el Parlament català que aprovi uns pressupostos restrictius en inversions socials, també és legítim revoltar-se contra el sistema polític espanyol que restringeix la capacitat econòmica de Catalunya amb un espoli fiscal en tota regla.

L'explicació és de Jaume Vallcorba, representant d'Empresaris per l'Estat Propi, i és d'una claredat digna de tot elogi. La xifra: 22.000 milions d'euros dóna Catalunya a Espanya. O, com diu el Sr. Vallcorba, un tren que cada dia surt de Catalunya a Madrid carregat amb 60 milions d'euros. I, com ell mateix diu, no ens donen ni les gràcies. Bé, el corregim, no solament no ens ho agraeixen, sinó que ens insulten i titllen d'insolidaris si ens queixem i reclamem un esforç més just.

FEM CORAL A REUS

Avui, dins el programa Fem coral que la regidoria de Reus organitza des de fa 13 anys, s'ha estrenat la cantata composta per a l'ocasió per Anton Colom, director musical del programa, amb la interpretació a càrrec dels més de 700 escolars pertanyents a divuit centres escolars de Reus i La Selva del Camp que durant uns mesos han treballat la cantata a les seves respectives aules. Els han acompanyat l'Orquestra de grau professional de l'Escola de Música del Centre de Lectura de Reus, i la veu narradora d'Àngels Gutiérrez, que ha recreat amb molta expressivitat el meu relat, idea i fil conductor de les diverses parts de la cantata, Mediterrània, que a sota transcric.

He parlat acte seguit amb l'Anton Colom i m'ha comentat que hores d'ara la continuïtat d'aquesta magnífica aposta per la creativitat i l'ensenyament musical de la ciutat no està garantida. Són hores de canvi de colors polítics a Reus, sempre governat, fins avui, pel PSC, amb diversos socis -en tripartit des de fa molts anys-. Ara arriba una coalició de dretes, CiU i PP, i potser temps de retallades a l'horitzó.

Tant de bo no sigui així i continuem FENT CORAL entre tots!

MEDITERRÀNIA

Una tarda d’estiu, ja quasi en el capvespre, el Roger i la Laia jugaven a la platja. Els nens entraven i sortien de l’aigua sota l’atenta mirada de la seva mare, que de tant en tant els advertia que no s’allunyessin. Però, com que en aquella hora ja avançada hi havia ja molt poca gent, no es preocupava gaire. Llavors la Laia va començar a seguir un rastre de petjades que s’estenia sobre la sorra mullada a la voreta de l’aigua. “Juguem als exploradors!”, va dir. I el Roger va assentir entusiasmat, encara que no sabia ben bé què volia dir aquella paraula.

Posant els seus peuets sobre les petjades ben marcades a la sorra fresca, van avançar una bona estona.

....

Sa mare s’havia distret un moment i no se’n va adonar que els nens eren ara força lluny. Seguint el rastre van arribar fins on es perdia, entre les onades. “Ha entrat a l’aigua”, va dir la Laia. “I he tornat a sortir”, van sentir una veu al darrera seu. Es van tombar alhora i van veure un home molt alt, molt prim, amb una llarga barba blanca, que els mirava fixament. “La primera regla dels exploradors és no deixar-se sorprendre mai per l’esquena”, va tornar a dir l’home. I els va picar l’ullet i va deixar anar una riallada que, ella sola, convidava a jugar.

...

Seguint les indicacions de l’home, van trobar multitud de rastres, i van aprendre a distingir-los quan es creuaven i quasi es confonien. Van aprendre també que cada peu és diferent i propi de cada persona, però que hi ha diferents tipus de peus. “Mireu, aquest és un peu egipci: veieu com el dit gros s’avança molt sobre els altres quatre? És el peu que veiem a les pintures murals de les grans tombes dels faraons: les piràmides! “

“Què en sabeu, de les piràmides?”. Va preguntar-los l’home fent un gran triangle amb els seus llargs braços de pell cremada pel sol. “És veritat”, va continuar l’home,”no les veieu per aquí. I és que les piràmides són fetes de pedres enormes. I els egipcis no eren bons navegants, mai es van apropar per les nostres terres”.

...

L’home i els dos nens van continuar seguint rastres i es van aturar davant d’un seguit de petjades que s’enfilava molt dret cap a una suau línia de dunes. “I aquest altre, és un peu grec”, va indicar l’home de la barba blanca. “ Veieu? El dit gros és més curt que l’índex. És com el peu de les estàtues dels grans déus que van viatjar per tota la Mediterrània dalt dels vaixells grecs”. Els grecs sí eren bons navegants.

...

“I jo, quin peu tinc?”, va fer, ansiós, el Roger, mostrant els seus peuets empolsinats de sorra al desconegut que ja no els resultava gens estrany, ni a ell ni a la Laia. “Veiam”, va dir l’home, observant amb gest concentrat els ditets dels peus del nen. “Tu tens un peu quadrat, veus? Tens els dos primers dits iguals de llargs. Potser ets romà”. “Aleshores, no sóc grec ni egipci?”, va fer el Roger, decebut. “No t’agradaria ser romà? Pensa que amb ells va arribar el circ!”, va fer la Laia.

...

“La Laia té raó. Els romans van portar el circ. I moltes altres coses. I també van repartir, de bo i de dolent: lleis per evitar guerres i guerres per imposar les seves lleis. I com ells, molts altres pobles ho van fer. Però tenir un peu grec no vol dir ser grec, ni tenir un peu romà vol dir que els teus avantpassats fossin romans. Cada tipus de peu mostra que som únics però que venim de la mateixa família tots plegats, o d’unes poques famílies que s’han anat escampant per tot arreu a mesura que els homes han anat viatjant. Molt probablement, tots tinguem una mica de tots, perquè d’una banda a altra del mar, els pobles es van anar movent, creuant el mar o vorejant les costes, i així es van anar barrejant els uns amb els altres, amb les seves diferents llengües, cultures, costums, maneres de viure, menjar..” “I peus!”, va sentenciar el Roger. “Això mateix. Cadascú va aportar el seu peu, el seu propi color de pell, i així, per tota la Mediterrània, es van estendre tots els mateixos colors, que al final són un sol color”.

...

Es van sentir uns crits insistents, allà, molt lluny. El Roger i la Laia van girar-se i van veure sa mare que gesticulava nerviosa davant del sol que ja estava a punt de pondre’s a la ratlla de l’horitzó. “Correu, la mare us crida”, va fer l’home. Els nens van sortir corrent. “Amb qui parlàveu?”, els va dir la mare, quan van ser a prop. “Amb un home de l‘altra banda del mar”, va respondre la Laia. “Un home de...?”, va començar a dir la mare. Però el Roger la va fer aturar en sec, mentre li tocava amb les seves manetes brutes de sorra els peus. “Mira, Laia, té un peu de cada manera: el dret és grec i l’esquerre, egipci”. “Això demostra que tots estem barrejats, com ha dit ell”, va fer la Laia. La mare va obrir els ulls de bat a bat, va mirar bé cada un dels seus fills, i després va mirar en direcció a on havia vist aparèixer els seus nens. Però només va veure la sorra que formava petites dunes que es retallaven sobre un fons de muntanyes blavoses. Aleshores va adonar-se que el Roger i la Laia miraven cap a una altra banda, cap al mar. Els nens es van posar a saludar aleshores amb els seus bracets ben estirats, somrient. Va mirar ella en aquella direcció, fet pantalla amb la mà per protegir-se del sol baix que es reflectia i feia pampallugues sobre el blau de l’aigua i l’escuma de les ones que arribaven pacíficament a la platja. Per un moment li va semblar veure alguna figura, o potser només el reflex d’algun animal, un gran peix, movent-se ràpidament i llançant esquitxos que refulgien com a petits brillants en la distància.

DE FRANC

Pot ser la cultura gratuïta? Pot difondre's l'art de franc en aquest món mercantilista on tot el valor sembla que ha de poder-se traduir a diners?

Joni Mitchell, la compositora, cantant i pintora canadenca, una de les més influents en la música popular dels anys 60 cap aquí, va incloure un tema, "For free", sobre un artista de carrer, que toca a canvi de no res, en el seu tercer àlbum, "Ladies of the canyon" (1970).

Ja una artista reconeguda i amb èxit, una artista que tocava si li pagaves o si eres un amic, s'atura un moment i descobreix amb intens lirisme el valor de l'artista desconegut que omple el carrer de música deliciosa sense esperar res a canvi.



For Free by Joni Mitchell

I slept last night in a good hotel
I went shopping today for jewels
The wind rushed around in the dirty town
And the children let out from the schools
I was standing on a noisy corner
Waiting for the walking green
Across the street he stood
And he played real good
On his clarinet for free

Now me I play for fortunes
And those velvet curtain calls
I've got a black limousine
And two gentlemen
Escorting me to the halls
And I play if you have the money
Or if you're a friend to me
But the one man band
By the quick lunch stand
He was playing real good for free

Nobody stopped to hear him
Though he played so sweet and high
They knew he had never
Been on their T.V.
So they passed his music by
I meant to go over and ask for a song
Maybe put on a harmony
I heard his refrain
As the signal changed
He was playing real good for free

(De franc

Anit he dormit a un bon hotel
Avui he sortit a comprar joies
El vent bufava a la bruta ciutat
I els nens sortien d’escola
Estava aturada al semàfor
D’una cantonada sorollosa
I a l’altra banda estava ell
Tocant realment bé
El seu clarinet de franc.

Jo en canvi toco per molts diners
Quan pugen els telons vellutats
Tinc una limusina negra
I dos cavallers
M’escorten als vestíbuls
I toco si tens prou diners
O si ets amic meu
Però l’home-orquestra
Vora el bar de menjar ràpid
Tocava de veritat bé de franc

Ningú no s’aturava a escoltar-lo
Tot i que sonava deliciós
Sabien que mai no havia
Sortit a la televisió
Així que passaven de llarg.
Vaig pensar en anar i demanar
Una cançó i potser afegir-m’hi
Vaig sentir la tornada
Mentre canviava el semàfor
Tocava realment bé de franc)

La revolució de la cultura: la cultura de la revolució,

La cultura fa el món.
La cultura burgesa ha fet el món burgès.
La cultura lliure farà un món lliure.

Reprodueixo el comentari fet des d'aquest bloc al post La cultura lliure d'Una trobadora del segle XXI:

Una intuïció: el món de la cultura i l’art es renovarà no perquè les institucions renunciïn a la protecció dels mercats actuals de la cultura, sinó perquè es crearà un mercat alternatiu lliure i gratuït que el farà inútil.

Un exemple: a qui li podrà interessar aquest diccionari de l’Acadèmia Espanyola de la Història, més enllà de les rucades que digui, que val 300 euros crec, tenint el Viquipèdia a l’abast?

Una altra intuïció: un món de noves relacions econòmiques més justes i igualitàries sorgirà no perquè les institucions renunciïn a la protecció dels mercats actuals, sinó perquè es crearà un mercat alternatiu lliure i gratuït.

No ens estem inventant de bell nou. Venim de lluny, de ments creadores que han lluitat per aquesta cultura lliure, per aquest món lliure.

Des del mateix post, des d'un comentari, pesco aquest enllaç d'un vídeo de Gil Scott-Heron, el poeta i músic nord-americà desaparegut el passat dia 27 d emaig. El penjo com un homenatge merescut.

The revolution will no be televised

You will not be able to stay home, brother.
You will not be able to plug in, turn on and cop out.
You will not be able to lose yourself on skag and skip,
Skip out for beer during commercials,
Because the revolution will not be televised.

The revolution will not be televised.
The revolution will not be brought to you by Xerox
In 4 parts without commercial interruptions.
The revolution will not show you pictures of Nixon
blowing a bugle and leading a charge by John
Mitchell, General Abrams and Spiro Agnew to eat
hog maws confiscated from a Harlem sanctuary.

The revolution will not be televised.
The revolution will not be brought to you by the
Schaefer Award Theatre and will not star Natalie
Woods and Steve McQueen or Bullwinkle and Julia.
The revolution will not give your mouth sex appeal.
The revolution will not get rid of the nubs.
The revolution will not make you look five pounds
thinner, because the revolution will not be televised, Brother.

There will be no pictures of you and Willie May
pushing that shopping cart down the block on the dead run,
or trying to slide that color television into a stolen ambulance.
NBC will not be able predict the winner at 8:32
or report from 29 districts.
The revolution will not be televised.

There will be no pictures of pigs shooting down
brothers in the instant replay.
There will be no pictures of pigs shooting down
brothers in the instant replay.
There will be no pictures of Whitney Young being
run out of Harlem on a rail with a brand new process.
There will be no slow motion or still life of Roy
Wilkens strolling through Watts in a Red, Black and
Green liberation jumpsuit that he had been saving
For just the proper occasion.

Green Acres, The Beverly Hillbillies, and Hooterville
Junction will no longer be so damned relevant, and
women will not care if Dick finally gets down with
Jane on Search for Tomorrow because Black people
will be in the street looking for a brighter day.
The revolution will not be televised.

There will be no highlights on the eleven o'clock
news and no pictures of hairy armed women
liberationists and Jackie Onassis blowing her nose.
The theme song will not be written by Jim Webb,
Francis Scott Key, nor sung by Glen Campbell, Tom
Jones, Johnny Cash, Englebert Humperdink, or the Rare Earth.
The revolution will not be televised.

The revolution will not be right back
after a message about a white tornado, white lightning, or white people.
You will not have to worry about a dove in your
bedroom, a tiger in your tank, or the giant in your toilet bowl.
The revolution will not go better with Coke.
The revolution will not fight the germs that may cause bad breath.
The revolution will put you in the driver's seat.

The revolution will not be televised, will not be televised,
will not be televised, will not be televised.
The revolution will be no re-run brothers;
The revolution will be live.

La revolució no serà retransmesa per televisió, et posarà al seient del conductor, no es veurà en diferit, germans, la revolució serà en directe.

LLIÇONS DE FUTBOL. PETITA FILOSOFIA APLICADA A LA VIDA (9): VALOR DE MERCAT

Normalment el futbol em distreu i em fa gaudir -i molt en aquests darrers anys- a partir que sona la bandera d'inici de la temporada, i fins que s'acaba. A partir d'aquí, en aquestes setmanes en què la competició es va esgotant i salta a primer pla el que durant la temporada és només el rumor de fons, la inevitable xerrameca sobre possibles transaccions de jugadors que omplen les edicions de dia feiner sense partit dels diaris esportius, a partir del moment en què es freguen les mans directius, agents i altres intermediaris, decau la meva passió pel joc de la pilota. I fins i tot, si no sóc prou curós per blindar-me davant les notícies que van filtrant els mitjans, m'emprenyo.

És aleshores, quan m'emprenyo, quan hi veig clar: el futbol és l'apoteosi del mercat cultural. Un món superprofessionalitzat on, al capdavall, el que compta són els quartos. I no els quartos que mouen només els aficionats al futbol, sinó -com no?- els que el poder sàviament administra perquè l'espectacle es mantingui (és un mercat que no té res de lliure, com ho és tot mercat en el món neoliberal -llegim falsament liberal- d'avui en dia, és un mercat subvencionat i sostingut per la fusió d'interessos polítics de tota mena). Un món en què els seus principals protagonistes, jugadors i tècnics, són pures mercaderies.

El Barça, que en efecte tant em fa gaudir, és pretesament una societat no sotmesa a la llei de societats anònimes esportives -com el Madrid i pocs més entre els de la Lliga professional-, un club que pertany als seus socis i amb un ampli ventall de seccions dedicades a fomentar la tan noble pràctica de molt diverses modalitats esportives. Però la Junta actual, presidida per aquest Sr. Rosell que no té res a veure -crec- amb el Joan Rosell que acaba de plantar als sindicats en la mesa on es negociava precisament sobre els procediments de negociació col·lectiva, aquest senyor que respon al nom de Sandro, acaba de reduir dràsticament el pressupost de les seccions, que avui representa el 10 % del total i es pretén reduir a un 5 % en 5 anys. Cosa que suposa la supressió de la secció de beisbol, entre d'altres coses. No és que senti jo passió per aquest joc que a penes entenc, però, com d'altres seccions amateurs i semiprofessionals del club que patiran de valent la retallada, portaven amb orgull els colors del club arreu del món i demostrava que es pot encara practicar l'esport per la il·lusió de practicar-lo, sense aspirar a fer-ne una forma de guanyar-s'hi la vida -o de fer-se ric en el cas del futbol-.

I en què revertirà aquesta retallada? En disminuir la gravosa càrrega, difícilment sostenible, del deute del club? Per descomptat que no: en subministrar fons per al ball de compra i venda de jugadors per al primer equip professional de futbol.

El pitjor és que, després de passar-se tot l'any omplint-se la boca amb els valors del planter, amb l'aposta constant pels nois de casa, amb els valors humans que es difonen i infonen a La Masia, a l'estiu molts d'aquests nanos es tornen valor de canvi.


Quins valors educatius patrocinem, doncs? Els de la UNICEF, o els del que han desplaçat aquest patrocini que tantes simpaties ens havien fet guanyar, els de la Qatar Foundation, aquesta amable patrocinadora dels valors del fonamentalisme islàmic? Segurament només els que escampen els diners, encara que es faci sense ànim de lucre.

Yussuf al Qaradawi, el mentor espiritual de la Qatar Foundation, amb el rei saudita. Al Qaradawi, imam d'origen egipci, és un dels líders musulmans més reconegut per les seves opinions radicals sobre l'apicació de la llei islàmica i pels seus atacs a l'estat israelià.