El Sr. Boadella ja no pot més. Ha pronunciat un "llegat lletraferit" (segons el cronista de l'Avui), i ha proclamat el seu "adiós Cataluña". Assegura que ja no tornarà a actuar entre nosaltres (ni entre els seus col·legues de Ciutadans/Ciudadanos, ens preguntem?).
Doncs no res, bona sort i ... adiós, Sr. Boadella! Nosaltres no el trobarem a faltar.
No discutirem el seu valor com a creador artístic(que podríem), ni entrarem al drap de les seves diatribes antinacionalistes (de nacionalisme català, s'entén), ni en les seves profètiques paraules de comiat sobre la secessió "inevitable" de Catalunya -cap a Espanya, suposem-, on hi ha, diu, "un sentiment antiespanyol molt fort".
No, el que ens farà estar lluny d'enyorar-lo és recordar com s'ha portat amb els seus primers companys de "Els Joglars", amb el trist i depriment contenciós sobre els drets d'autor de "La Torna". El seu trist i depriment oblit del que significava en aquells anys de plom la proposta radical de creació col·lectiva del grup que -encara a data d'avui, hem d'entendre- dirigeix. La seva trist i depriment reivindicació de si mateix com a gran i únic autor individual -per sobre de Shakespeare, segons que va dir-. En fi, això que ens ha brindat darrerament, i que ens l'ha mostrat com a superb egòlatra.
Mostrat, que no descobert, per a molts. Com va dir Stewart Copeland, el bateria de Police, referint-se al seu ex-company Sting, "no és que l'èxit el convertís en un filldeputa, ja ho era abans". Però, mira per on, els Police tornen a tocar junts. I és que un pot tancar-se totes les portes per sempre. Però els diners, ai, els diners!, poden reobrir-ne... encara més.