26/1/18

NO ENS FIQUEM EN POLÍTICA

Mariano Rajoy va tornar aquesta setmana a l'escenari on va fer cèlebre la frase "i l'europea?", el plató d'Onda Cero, amb el mateix periodista, Carlos Alsina. I va tornar a demostrar que davant un periodista mitjanament incisiu ensopega un i altre cop en la pedra de la seva absoluta manca de coneixements dels temes que haurien de preocupar tot un president del govern espanyol. Fins al punt que hi ha qui sosté la teoria que ho fa expressament perquè el personal faci acudits sobre ell i passi per alt temes tan bruts com la corrupció del seu partit, que l'esquitxa a ell mateix de ple. No crec que sigui així: simplement, la seva ment no està ara per ara capacitada per a més. I el que és més evident: això no li preocupa, perquè al cap i a la fi així ha aconseguit surar al capdamunt del poder durant dècades.

La seva tàctica sembla apresa del qui sens dubte és el mentor polític d'ell i de bona part -si no tota- la cúpula del seu partit, altrament dit organització criminal per alguns jutges i fiscal que investiguen els nombrosos casos que té oberts. Em refereixo a l'anterior cap de l'Estat, el general Franco, aquell home que des del PP es neguen a considerar dictador -mentre titllen de nazis els independentistes catalans-. És cèlebre la frase de Franco dirigida, ara no recordo si al seu successor, el rei emèrit, o a algun altre personatge: vostè faci com jo, no es fiqui en política i li anirà estupendament.

I és que entre les bajanades monumentals que va deixar anar en aquesta entrevista (que podeu seguir en resum per exemple al web de la Sexta), la que potser retrata millor la mentalitat d'aquest senyor és la seva resposta a la pregunta sobre com combatre la bretxa salarial entre homes i dones, que és a Espanya una de els més altes de l'anomenat món occidental. No nos metamos en eso, va respondre el president. No ens hi fiquem, en política. Deixem que els empresaris facin la seva tasca, i nosaltres al que ens toca: a llegir el Marca i a gandulejar.


Aquesta, si es limités a això, seria una doctrina neoliberal pura que caldria analitzar com pot tenir el suport popular que té, en aquest país i en d'altres. Però que evidentment encobreix una realitat molt més complexa. L'Estat sí s'hi fica en l'economia i en les relacions laborals, sí protegeix determinades empreses i determinats sectors de la producció que els oligopolis nacionals han aconseguit reservar-se enfront de les transnacionals voraces que a poc a poc han anat menjant-se sectors complets de les produccions de tot el planeta. Aquest proteccionisme ocult, que preserva aquestes mateixes transnacionals allà on els convé, es manifesta en tota la seva cruesa quan es tracta del gran pastís de la seguretat i l'ordre públic, el tradicional paper de gendarme que sempre se li ha reservat a l'Estat burgès. 

Ho veiem transparentment quan es tracta de reprimir el sector rebels i refractaris a aquest ordre econòmic, aquesta llei del mercat que proclamen, o al seu ordre polític, les bases del règim que els asseguren el governall. Ho veiem ara els catalans que hem desafiat la unitat de l'Estat i hem fet trontollar l'ordre econòmic del qual és vassall

I ho veiem en l'augment constant de la despesa militar que els dirigents de l'imperi estan imposant arreu. La despesa militar és una magnífica arma -mai millor dit- que els permet mantenir els seus sector de producció protegits i alhora posa en cintura les poblacions que poden tenir la temptació de qüestionar el magnífic ordre dels poderosos. El que tant adoren els qui, com Rajoy, no es fiquen en política i preserven així la seva còmoda butaca des d'on escampen la seva mirada mandrosa i cínica sobre les glòries i misèries del poble que els vota, obedient i mesell.

24/1/18

DE L’ARROGÀNCIA I DEL RIDÍCUL

Va ser un il·lustre poeta espanyol de la generació del 98, aquella generació ferida per la crisi imperialista del regne espanyol que esclata al 98 –i que s’arrossega intermitentment al llarg de tot el segle XX, amb les darreres possessions africanes-, qui va dir que aquesta Espanya menysprea tot el que ignora. Antonio Machado, mort en el curt exili, era un lúcid observador de l’Espanya caïnita que es reafirma en l’opressió sobre l’altre i que, tanmateix, mira d’anihilar-lo, sense importar-li que la seva pròpia identitat es vegi compromesa en l’intent.

En el cas dels catalans, aquest comportament arriba al paroxisme: l’espanyolisme imperial es nega a veure’s com a tal per la via d’afirmar que l’altre –el català- és en realitat una part essencial d’ella mateix –o almenys una perifèria irrenunciable del seu propi cos-, però alhora es veu incapaç d’integrar-lo com a veritable part del seu Jo.

Espanya com a entitat politicoadministrativa –que per tant té una base social i històrica que li proporciona la matèria- es nega a l’evolució més enllà d’alguns aspectes cosmètics i per tant la forma de què es dota pot variar en diverses manifestacions del seu règim constitucional, però en la seva base manté aquesta tensió entre la seva personalitat imperial i la seva profunda negació de la heterogeneïtat del seu corpus –i fins i tot del món, al qual en efecte denigra per la via d’ignorar-lo-. La seva sortida, en conseqüència, davant el conflicte, és la repressió. Una repressió doble: per una banda, reprimint el seu impuls autodestructiu mostrant un aspecte arrogant, ara fatxenda ara hipòcritament refinat, per tal d’encobrir la inseguretat dels seus complexos íntims davant un món que no governa ni encerta a entendre. Per altra banda, reprimint l’altre per la via violenta.

La violència contra Catalunya s’ha mostrat en el seu rigor més físic el dia 1 d’octubre, i per la via més sibil·lina i legalista en totes les accions comandades per l’aparell judicial. Bona part del món ho ha comprès, encara que el defensi la patent de cors d’un Estat en un ordre internacional que manté acurats equilibris de poder per tal de mantenir l’aparença d’estabilitat que desitja imposar el protogovern mundial constituït pels organismes internacionals i les grans corporacions mercantils transnacionals i els seus estats satèl·lits. Aquest avantatge de sortida que li confereix l’statu quo manté surant un Estat a la deriva, a la vora de l’hecatombe econòmica, que com l’emperador del conte es passeja nu sota una falsa vestimenta democràtica. Que continua amb aquests favors es va poder veure aquests dies amb la compareixença del president Puigdemont a una universitat danesa, on una professora autòctona el va interpel·lar durament acusant-lo de personificar una visió etnicista de l’Estat-nació, que és justament el contrari del que l’independentisme ha sabut abraçar per alliberar-se de l’asfixiant abraçada de l’ós espanyol.

 Sobre aquest punt de suport, com un dels precursors de l’imperialisme espanyol, el cardenal Cisneros,  va saber expressar, Espanya vol moure el món, fins al punt de relliscar decididament cap al fracàs quan es veu incapaç de mesurar les seves forces. Que el sistema judicial espanyol hagi hagut de retirar la seva ordre internacional de detenció contra el president Puigdemont a Bèlgica o hagi renunciat a presentar-la a Dinamarca és una mostra de la seva feblesa, que cau en un involuntari toc d’humor. Així, quan el jutge del Tribunal Suprem assegura que no va cursar l’ordre perquè això era exactament el que esperava Puigdemont, ens recorda aquella escena d’”Aterriza como puedas” en què Robert Stack renuncia a fer una de les poques accions que pot salvar l’avió perquè això és el que (ells... que no se sap qui són) esperen que faci.


El súmmum del fracàs del sistema ha estat el rebuig del Consell d’Europa a triar el candidat oficial del govern espanyol per cobrir una plaça al Tribunal Europeu dels Drets Humans, l’expresident del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos, fidel servidor del govern en la causa contra Catalunya i antic membre del propi partit. Pérez de los Cobos havia mentit sobre el seu domini dels idiomes pensant que Europa és com aquest país, on matèria i forma s’adapten a les necessitats superiors dels interessos que ells creuen encarnar.


I, de vegades, com diria el meu Magnus T. Pfaff, ni que sigui com a justícia poètica, la supèrbia fa mesurar malament les passes i fa incórrer el fatu en un espantós ridícul.

20/1/18

COSTOS



El flamant ministre espanyol de l'Interior, Juan Ignacio Zoido -li dic flamant no perquè sigui relativament nou al càrrec, sinó perquè llueix molt-, va comparèixer al Senat per passar comptes sobre el que es va denominar Operació Copérnico, és a dir, el dispositiu policial per intentar impedir la realització del referèndum de l'1-O, o per salvar la democràcia, segons el llenguatge del mateix ministre. Salvar la Democràcia dels demòcrates que pretenien exercir-la, ni més ni menys.

Aquesta i altres perles a les quals ens té avesats aquest llustrós ministre de llenguatge força rústec -certament una compareixença tan llarga com la de dijous passat era tota una prova de foc per a les seves escasses dots oratòries-, anaven destinades, com no, a convèncer que l'operació Copérnico i els seus elevats costos confessats -87 milions d'euros amb 6.000 agents de les forces d'ordre públic desplaçats a Catalunya- eren absolutament indispensables i s'han de carregar a la insídia i contumàcia del moviment separatista català, aquesta vil amenaça contra la paradisíaca democràcia constitucionalista espanyola. Cost grosso modo que no va detallar el ministre, com no va detallar els 1.000 milions de pèrdua general per a l'economia catalana que, segons ell mateix, està tenint la violència secessionista.

No deixa de ser curiós que es triés el nom de l'astrònom polonès que va assentar la teoria heliocèntrica de l'univers, la que seria recollida pel gran científic de Pisa, Galileu, i de la qual s'hauria de retractar davant la Inquisició. Copèrnic ja havia mort aleshores i es va salvar de judicis similars. Els disbarats del ministre Zoido xoquen amb la multitud de proves que només un espectador absolutament desinformat o un cínic pot ignorar, però té en la llibertat de premsa que avui domina l'Estat espanyol una nova Inquisició que imposa la veritat oficial a la científica. 

La Inquisició amenaçava el pobre Galileu amb la pira depuradora. Les pires d'avui en dia són, en primera instància, monetàries. Només quan fallen els xantatges econòmics l'Estat llança el seu garrot o empresona sense contemplacions. Ha estat la inesperada resistència d'una bona part de la població i la classe política catalana a la pressió del sistema espanyol la que ha desfermat la violència repressiva del seu aparell judicial-policial, i ha mostrat al món les seves vergonyes difícilment homologables en les democràcies occidentals. I això els dol. Com va dir recentment en les seves columnes al diari Ara l'escriptora Empar Moliner, no es perdonaran mai el que ens han fet. Sí, perquè estan convençuts que és la nostra maliciosa persistència el que els obliga a fer el que no volien fer (paraules exímies de l'ínclit Rajoy).

Pel mateixos dies sabíem que el grup Prisa, el propietari de El País, altre temps exemple de les llibertats que la miraculosa Transició havien dut a Espanya, ha vist de nou ajornat el seu monstruós deute de gairebé cinc mil milions d'euros amb la banca fins al 2022, que enguany suposava un venciment de prop del miler de milions. Al mateix temps, la seva prominent figura, i primer director, Juan Luis Cebrián, continua al capdavant del Consell d'Administració malgrat haver estat destituït pels accionistes majoritaris del grup, els tres grans bancs espanyols més Telefònica i el fons internacional Amber, que havia capitanejat l'operació per destronar-lo el passat octubre. Sembla ser que una intercessió personal de Mariano Rajoy el manté al càrrec, almenys de moment.

Com havia dit el mateix Rajoy fa escassos dies, cal agrair a la majoria de mitjans espanyols el seu compromís i servei amb la causa de la unitat espanyola. Costi el que costi, la Constitució contra el pèrfid nacionalisme que la vol soscavar. Ja ho sabem, només dins aquesta Constitució hi ha democràcia. I només ella ens salva de ser uns carpetovetònics nacionalistes.

19/1/18

LES CONNEXIONS NO DESTAPADES DEL CAS PALAU

Dilluns vam tenir per fi, després de nou anys llargs de procés judicial, la sentència del cas Palau. I al portaveu de Ciutadans, José Manuel Villegas, li va faltar temps per vincular la condemna als Millet i Montull i el tresorer de Convergència, Daniel Osàcar, amb els expresidents Pujol i Mas i el nostre president a l'exili Carles Puigdemont. Que pugui haver un lligam entre Convergència i el PDeCat és indiscutible, i la sentència condemna a aquell partit a retornar 6,6 milions de beneficis presumptament obtinguts. La responsabilitat penal d'una persona jurídica, i més una associació tan peculiar com un partit polític, no deixa de grinyolar-li al meu esperit jurídic, però això a banda, és absolutament clar que Puigdemont no ha exercit mai cap càrrec de responsabilitat en aquell partit avui en dissolució

Miro algunes dades sobre Villegas, i comprovo que és barceloní, llicenciat en Dret per la Universitat Autònoma. Em pregunto si vam coincidir algun cop en aquelles aules i aquells passadissos enormes o en el bar que ens lligava a la Facultat d'econòmiques. Però veig que és de 1968, i per tant no pot ser, és bastant més jove que jo, i jo ja havia abandonat aquell indret quan ell hi devia fer cap. Dada que em sorprèn, ja que fins ara l'havia imaginat més gran que jo. Potser és normal i és una distorsió sobre la imatge que de manera il·lusa em projecto de mi mateix, o potser és perquè fa enganyar sobre la seva edat el posat d'aquest home, que més aviat sembla mesetario, al qual no he vist mai somriure mentre parla amb aquella veu seva engolada, una mica model No-Do. Tampoc l'he sentit mai parlar en català, tot sigui dit.

El cert és que ni de Villegas ni de cap dirigent de Cs he sentit cap comentari sobre connexions de Millet i companyia amb el PP, partit germà amb el qual avui més aviat estan en trifulgues a causa de la composició del Parlament català. Però d'això, que se n'oblida com ho fa la sentència i com ho fa tota la premsa espanyola rellevant -amb les excepcions de sempre, minoritàries-, sí que se n'ha parlat. De fet, l'acusació particular que representà la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona ha denunciat que no s'hagi investigat prou els lligams de la Fundació del Palau amb una altra fundació,la FAES que impulsà José Maria Aznar, president del govern en bona part dels anys de glòria del regnat de Millet al capdavant d'aquell malbaratament escandalós de diners públics.

La investigació hauria revelat donacions de milions d'euros del Palau cap a la FAES, però potser hauria descobert també el desfasament entre les subvencions del principal aportador de fons destinats a les obres del Palau de la Música, precisament el govern Aznar, i el cost final de tals obres. Un desfasament que s'eleva ni més ni menys que a gairebé 10 milions, entre els prop de 27 que va rebre el Palau i el 17 de cost.

Una investigació detallada també trobaria proves documentals de les intenses gestions de Millet prop de la mateixa família Aznar per mantenir trobades que es podien dir íntimes, amb invitacions personals a la seva residència a Menorca, com informava el Crític ja fa quasi un any. I una mica d'afinació més, hauria detectat també les donacions del grup d'empreses de Florentino Pérez, un altre dels noms que està a totes les olles posades al foc i que mai no es crema

De tot això, ni rastre a la sentència. I de tot això, res a esperar en el futur. Mireu per on, sembla ser que, cas que algun jutge ho volgués tornar a destapar, es trobaria que els possibles delictes han descrit. És clar que això, repeteixo, no importuna a l'amic Villegas que, impasible el ademán, preferia apuntar la seva escopeta cap a l'independentisme, en comptes de saber reconèixer que el cas Palau, com la llarga sèrie de causes obertes contra el PP, més aviat assenyalen la corrupció galopant en què s'ha negat el model constitucional del règim del 78, inclòs naturalment l'Estat de les autonomies.

12/1/18

VÈNCER, NO PAS CONVÈNCER

La renúncia explícita a la via unilateral ahir, al Tribunal Suprem, de diversos dels encausats pel jutge instructor que duu a terme la macrocausa contra l'independentisme català, se celebra avui sense rubor a l'amplificador del poder judicial-policial espanyol, que és el que abans es coneixia com a quart poder i que avui no passa de ser això, el seu altaveu.

Ja ahir mateix l'encara delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, advertia tot cofoi que ja sabem què passa quan l'Estat espanyol es veu atacat de manera ferma. La clau és l'adjectiu, ferm. No pas de forma violenta, acompanyada de la força o per la imposició, simplement fermament. Encara que sigui de la forma més democràtica i pacífica. Basta que sigui ferma, és a dir, determinada, viable i factible. El que fa que l'Estat espanyoles es defensi, i això traduït vol dir elimini, contra qualsevol amenaça, es que atempti de manera eficient contra la seva sacrosanta unitat o contra el règim essencial que sustenta el seu aparell -els seus IBEX 35, les seves llotges del Bernabeu, etc-. Ja es preocuparà el seu aparell jurídico-policial i el seu altaveu mediàtic de construir el relat que justifiqui la seva repressió, com ho està fent la fiscalia del Tribunal Suprem i el seu instructor Pablo Llarena, convertits tots per a l'ocasió en un nou tribunal especial que ha susbtituït l'Audiència Nacional. Encara no se sap per què i sota quines lleis, tant aquest darrer tribunal especial hereu del Tribunal de l'Ordre Públic franquista com el que l'ha desplaçat a ell -i als tribunals ordinaris que havien obert causes connexes-, aquest Suprem esdevingut ara el TOP dels tops del sistema judicial repressiu que tan orgullosament publicita Millo. Però no importa. Els advocats dels encausats, i consti que no ho critico, estan més preocupats de fer sortir els seus defensats de la presó que de minúcies jurisdiccionals i altres qüestions que els durien de ple al marasme de la política en què s'han vist atrapats els Jordis, Joquaim Forn, Oriol Junqueras i la llista que cada dia s'amplia d'investigats.

Imaginem ara un país que, davant el que encara titllen d'órdago independentista, hagués triat la via britànica: hagués aplicat de veres la via negociada a la qual ara fan jurar lleialtat als empresonats per tal de perdonar-los momentàniament la pena preventiva de la presó. Imaginem que haguessin abordat un referèndum pactat i s'haguessin aplicat a una campanya intel·ligent de tergiversació i manipulació astuta de les dades i els fets que formen la base de les reivindicacions independentistes. Imaginem que en lloc del garrot haguessin fet anar els arguments -esbiaxiats en el que convingués, que d'això també han mostrat ser hàbils-. Imaginem que arribem a un 1 d'octubre o un 1 de desembre o el dia que fos amb urnes i una pregunta clara avalada pel seu totpoderós Estat. Hauria el resultat estat molt diferent al que insinua la divisió de forces del 21 de desembre? Probablement, si de cas, s'hauria decantat a l'alça cap a l'unionisme.

En lloc de la frustració, la impotència i la ràbia generada entre les files del reprimit independentisme, haurien generat sentiments de decepció, hauria laminat també la seva legítima il·lusió, però haurien acosenguit tancar el debat. Ara, el debat continua obert, soterrat i explosiu. Ara sí, com en les profecies autocomplertes, els que pregonaven irresponsablement la fractura de la societat catalana, han aconseguit dividir els catalans d'una forma difícilment reconciliable. Molt menys quan l'unionisme continua, no solament negant la seva violència, sinó mirant d'adjudicar-la al bàndol contrari.

Ja els ho va advertir Miguel de Unamuno, en els dies inicials de la guerra civil que l'Espanya irredempta que avui encarnen el govern del PP i els seus incondicionals, poden vèncer així. Però no convèncer. I així es va fent més gran la bretxa, més profunda la ferida.

10/1/18

VENEN A PER NOSALTRES

Després d'haver vist anit al programa de TV3 "Sense ficció" dos documentals seguits, la producció de Mediapro sobre l'1 d'octubre, i l'oscaritzada pel·lícula de Laura Poitras sobre el cas d'Edward Snowden ("Citizen four"), és obligatori arribar a la conclusió que vivim en un món on les llibertats bàsiques i els drets socials que creiem assentats en les societats anomenades lliures, les també anomenades democràcies occidentals, estan sota qüestió a causa de l'acció dels estats que en teoria les encarnen i fins i tot nominalment les defensen.

El magnífic documental sobre Edward Snowden, que mostra el procés amb què aquest treballador dels serveis de seguretat estatunidenc desvela fins on arriba el grau de control de totes les comunicacions a la xarxa, no solament dels Estats Units sinó de tot el món, ens ensenya també que les repressions que avui se'ns estan fent tan paleses a l'Estat espanyol a causa de la lluita contra l'independentisme català, en realitat formen part d'una manera d'actuar pròpia del que són les democràcies teòricament avançades. Varien els matisos i les finalitats, però el modus operandi té una base comuna. Perquè una de les coses que deixa clara aquesta pel·lícula, la denúncia d'Snowden i la dels periodistes que van col·laborar amb ell a fer-la circular, és que el sistema d'escolta i espionatge d'internet i totes les teelcomunicacions que promouen les agències de seguretat estatunidenques (NSA i CIA), s'han exportat arreu del món a fi d'aconseguir la col·laboració d'altres estats aliats, i a canvi de cedir-ne l'ús i la tecnologia a aquests mateixos estats.

Ara bé, el que no queda tan clar és per què tot aquest dispositiu que no discrimina en principi l'objectiu d'un exhaustiu control. Probablement, en el cas dels Estats Units, es tracta de posar-se la bena abans de la ferida: conèixer bé tota la població per detectar un potencial risc en l'ús d'aquesta mateixa població de la seva llibertat de pensament, pensament i expressió. Risc de què?

En el cas de l'Estat espanyol, l'objectiu de la repressió en el cas de l'independentisme català és notori, i a més ha corregut arreu del món amb les imatges captades l'1 d'octubre, del qual el documental dirigit per Lluís Arcarazo és una excel·lent representació. Després de l'1 d'octubre, i abans, tenim tanmateix un reguitzell continu d'accions de l'aparell policial i judicial espanyol que mira de dinamitar el que el moviment per la independència, ara més aviat per una República catalana, havia tingut i té de més alliberador: la capacitat autoorganitzativa de l'activisme. No s'escapa a ningú que un pilar d'aquesta capacitat és la de la llibertat i eficiència en la comunicació que proporciona la xarxa i les xarxes socials. Per això és en ella que se centra la persecució de les forces de l'ordre.

Naturalment, aquesta persecució no és nova, ni aquí ni als Estats Units. El que ha variat és el mètode i l'accent. I, pel que fa a la seva visibilitat, això l'ha fet més evident. Gràcies als Snowden i Assange, a nivell mundial. I gràcies a haver apuntat contra una àmplia capa de la població en el cas nostre. Els catalans estem provant una medecina que col·lectius més reduïts, considerats antisistema, han tastat a bastament des de fa anys. Com ho prova aquest vídeo del raper català Pablo Hasel, avui l'exercici de la simple llibertat d'expressió pot ser sospitós. Els casos d'un jove gallec i una anciana valenciana denunciats per enfrontar-se a manifestants feixistes contra el referèndum català demostren que una actitud pot ser jutjada de diferent forma en funció de quina sigui la finalitat política que persegueixi. I és que el fet diferencial de la democràcia made in Spain és que mai no ha trencat amb el feixisme inserit en les estructures de l'Estat, i que contamina fins i tot els mitjans de difusió, públics i privats, tots ells al servei de la causa com un sol home.





Almenys en el cas Snowden s'evidencia que, amb totes les cauteles, dubtes i pors, els mitjans de comunicació de països com els Estats Units, el Regne Unit o Alemanya, tenen un marge de llibertat, igual que almenys alguns estaments del seu sistema judicial. I que la denúncia de la situació encara és capaç d'alertar l'opinió pública i, si més no, suscitar l'escàndol. Una reacció que hem trobat a faltar no solament en la majoria dels mitjans espanyols sinó en la gram majoria de la seva intel·lectualitat i en moltes capes de la seva població. 

Més que mai és en vigor el poema de Bertold Brecht que ens advertia que no reaccionar quan van a pels altres ens farà lamentar-ho quan ens adonem, massa tard, que venen a per nosaltres.

2/1/18

LA TRINITAT SOBRE EL RAMAT CONFÒS

La ministra de Defensa amb un grup de militars
 i una bateria de míssils Patriot.
Foto: Ministeri de Defensa
Tot i que és un secret a veus que l'Estat espanyol gasta en Defensa molt més del que declara en els seus pressupostos generals, mercès a una despesa oculta en partides d'altres ministeris o en els crèdits suplementaris que cada any aprova saltant-se les mínimes normes de control parlamentari, el govern de Mariano Rajoy s'ha decidit a ser un bon i aplicat subaltern de l'OTAN i incrementar el seu pressupost militar en un 80 %, fins a arribar a una xifra teòrica dels 18.000 milions d'euros per a l'any 2024, una estimació al voltant de l'1,5 % del PIB.

No està mal per a una economia amb peus de fang que transita a la vora de la fallida, com també és secret a veus. D'on treurà Espanya aquests fons, que no desboqui un dèficit que Europa li cenyeix amb mà de ferro? Tenen molts números,de nou, les despeses de les comunitats autònomes, a les quals aplica aquesta cotilla que li ve de la UE. Però... serà suficient? Tot sembla indicar que no i que les despeses socials del propi Estat central (bàsicament pensions i subsidis d'atur) tenen ja les de rebre. El que podem apostar és que no rebran retallades els fons destinats a pagar els interessos del deute sobirà. 

Ja fa dècades que veiem com la recepta de la retallada dels dèficits dels Estat van en la mateixa direcció. Van començar per Llatinoamèrica i la veiem ara a l'àrea llatina europea, i les seves latituds concomitants. Dèficits per retallar la despesa dels seus sempre febles estats del benestar, però no pas per augmentar la competitivitat dels seus mercats protegits (dominats per les oligarquies locals) ni per reduir la despesa en seguretat interior (cada cop més necessària per reprimir els  sectors de les poblacions locals que les polítiques estatals arramben cap a la marginalitat) ni exterior (cada cop més necessària per mantenir el flux econòmic des de les potències en la indústria militar, gairebé una sola, i no cal dir quina és).

Així funciona l'economia de mercat tan exalçada pel gran entramat de l'opinió dominat en aquest món global. Però... hi ha esperances de combatre-ho?

Ja a primers de la dècada del 90, quan l'ofensiva d'aquesta globalització inclement que ara ens ha arribat en tota la seva cruesa ja s'havia expandit des del seus feus d'origen, la Nord-amèrica de Reagan i el Regne Unit de la thatcher, fins a tot el continent americà,  Noam Chomsky i Heinz Dieterich havien analitzat els seus devastadors efectes sobre els pobles on arribava la bona nova del neoliberalisme, i van publicar conjuntament el llibre que es titularia "La aldea global" -una  versió a l'espanyol, si més no, que entre nosaltres ha editat Txalaparta-. Malgrat el precari castellà del'edició, val molt la pena revisar-lo avui, no solament per comprovar com d'encertats són els diagnòstics del mal que ha esdevingut mundial, sinó per llegir algunes de les propostes que feien els autors per posar-hi remei. Propostes que, com no podien ser menys, anaven del cantó de la radicalitat democràtica, i per tant d'una reforma dels mecanismes falsament democràtics que mouen els tres poders que especifica el llibre: les corporacions transnacionals que dominen el mercat, els estats nacionals que les presten servitud i són el seu braç executiu en molts sentits a l'hora d'imposar l'ordre (amb la legitimació via ús de la violència o via ús de la persuasió propagandística), i el que deien protoestat mundial (compost per les organitzacions no governamentals que des de l'ONU a l'OTAN, passant pel Banc Mundial i l'FMI, que determinen algunes de les normes de conducta als estats). En les paraules del llibre, En cuanto al contenido de la transformación (la construcció d'una societat nova), no hay misterio: son las empresas transnacionales, los estados capitalistas nacionales y el proto-Estado mundial burgués los que bloquean el progreso històrico. Esta trinidad conforma el verdadero sujeto-mundo contemporáneo -el Weltgeist de Hegel- que determina la "modernidad" del siglo XXI e impone el modo de vida utilitarista y socaildarwinista que desde hace medio milenio ha sojuzgado a la "manada confundida" de la humanidad en beneficio de unos cuantos.

Aquests unos cuantos son cada cop menys, i aquest ramat confòs som cada dia més. La solució és deixar de ser confosos, i deixar doncs de ser ramat.