28/7/13

ÉREM ALLÍ

Ser-hi present, mentre l'esdeveniment es produeix, no pot equivaler mai a la recreació, reproducció o enregistrament d'aquell esdeveniment. La tensió i l'emoció del ser-hi no pot ser substituït pel relat de l'haver-hi estat. Musicalment, el directe conservarà sempre un impacte que fins i tot el millor enregistrament només podrà reflectir llunyanament

Els Antònia Font van recalar a Cambrils per al que s'ha anunciat com a penúltim concert de la gira del disc "Vostè és aquí". No ens el podíem perdre. S'enclavava dins el Festival de Música de Cambrils, que en els darrers anys se celebra a l'encantador marc del Parc del Pinaret, un petit parc situat just davant l'entrada més genuïna del nucli antic, a dues passes doncs de la vila, aquesta part de Cambrils que viu fins a cert enfrontada -o d'esquenes- al port i les zones turístiques per excel·lència, bastant desconeguda, traquil·la i pacífica fins i tot en ple estiu. I més que ho seria, si no fos pel mercadillo que es fa cada dimecres i que atrau no pocs guiris -locals o no, que dirien els Antònia...-.

El concert, en una nit xafogosa i serena, va ser esplèndid. Em pregunto si els mallorquins em decebran algun dia. Ho dubto. Com és habitual en aquesta gira, van desplegar la recreació íntegra d'aquest increïble darrer disc, una recreació integra, neta i polida, amb un so impecable. Una escolta relaxada, en l'ampli pati de butaques, per assaborir la fascinació d'aquest seguit de quaranta  cançons curtes, segons va definir-les el Pau. Potser més aviat quaranta esbossos, quaranta apunts de temes que, cadascun per separat podrien originar veritables peces singulars. Em preguntava si algun dia el Joan Miquel Oliver cedirà a la temptació de desenvolupar el tema que cada un dels talls actuals del disc sembla demanar.

No sembla possible, tenint en compte la desbordant capacitat creativa del geni de Sóller. I tenint en compte que el disc en si suposa, com ha estat acabat, una peça compacta i rodona, una veritable innovació que té tot l'aspecte d'acabar resultant una fita històrica en la música pop. No vol dir que tingui continuïtat, és clar. Hi ha fites que per si soles s'esgoten. Se m'acut el cas de "Rayuela", una novel·la que crea línies noves que realment ni el propi Cortázar va poder ja fer evolucionar.

El concert va seguir amb uns llargs bisos que van recollir alguns dels clàssics del grup, com "Dins aquest iglú", "Jo robot", "Wah Yeah", o alguns del "Lamparetes" ("Icebergs i guèisers" i "Sospitosos habituals"), per acabar amb "Alegria" per acomiadar un públic que ja havia abandonat les butaques i s'havia llançat a ballar davant l'escenari. Un comiat que va prometre una trobada personal a la zona de merchandising i que vam aprofitar bé per aconseguir els autògrafs i la fotografia de rigor.

  Jaume Manresa, Joan Roca, Pau Debon i Joan Miquel Oliver flanquejant el "clan López-Giménez",  com ens va batejar el Joan Roca





Aquesta crònica exultant, i en certa manera íntima, em serveix per acomiadar-me fins a setembre d'aquest bloc. A punt de sortir cap al refugi a la vall d'Alforja contra la canícula d'agost, us prometo a la tornada alguna crònica del que aquest mes em dugui, i que si tot va bé començarà amb una nova visita al Mussart, la festa poètica i musical que cada any se celebra a la  màgica muntanya  de la Mussara, sota la qual espero refrescar-me.

Bon agost, doncs!

22/7/13

LLIÇONS DE FUTBOL.PETITA FILOSOFIA APLICADA (20)

CARPE DIEM?


Amb raó s'ha dit que l'aficionat al futbol viu al dia i que en general no té memòria. L'alegria i la tristesa s'alternen així en funció de l'últim resultat del seu equip favorit. O, millor encara, l'eufòria i la desolació, ja que els sentiments del fanàtic solen ser extrems. Deia un humorista que elsde laseva professió viuen de la mala memòria del públic, que els permet repetir-se sense que es noti. Molt lògicament, no recordo el nom de tan notable analista, l'observació del qual es pot aplicar a moltes facetes creatives, i evidentment al futbol.

El recent cas Guardiola, denunciant les presumptes maniobres de la directiva actual del Barça presidida per Sandro Rossell que buscarien el seu descrèdit, ha sacsejat el barcelonisme i ha dividit la massa social que, si podríem dir que fins ara unànimement guardiolista, ara es manifesta desconcertada en bàndols a favors i bàndols en contra del passat heroi mític que dirigí els quatre anys més triomfals de la història del club blaugrana. Per si faltés cap ingredient, el fet de ser la seva amistat o enemistat amb el seu antic ajudant i successor en el càrrec, en Tito Vilanova, un dels motius centrals de la presumpta conxorxa, la recaiguda en malaltia i retirada de Vilanova afegeix una llenya melodramàtica al foc d'una manera que somiaria tot productor de Hollywood.

El Barça, doncs, ha d'enfrontar-se aquests dies a la dura realitat que, no obstant, tant Guardiola com Tito com alguns dels seus més lúcids jugadors sempre han manifestat: de poc valen les glòries aconseguides, sempre s'ha de lluitar de bell nou per aparèixer com el vencedor. El que constatem ara és que les glòries del passat, per recent que sigui, no impedeix tampoc que en el present es qüestionin les imatges dels herois que les van protagonitzar.

Dèiem en un dels apunts referits al nostre particular mestre Magnus T. Pfaff, que aquesta dependència del temps, és a dir, de l'atzar, és la base del'infortuni humà: la felicitat només pot ser contingent i no permanent, però l'home no accepta la seva pròpia condició fugissera i contingent. En lloc d'acceptar la volatilitat de l'atzar, s'entesta a construir una assegurança contra l'infortuni. I també citàvem: Si en realitat l'home hagués preparat a fons l'estudi d'aquests elements, singularment amb un estudi de la Història dels seus antecessors, no estaria probablement gaire més protegit contra l'infortuni, però sí contra la repercussió d'aquest sobre el seu ànim: la infelicitat. La perspectiva històrica, doncs, no ens protegeix dels revesos de la fortuna, però sí ens en fa menys vulnerables. En aquest sentit, un seguidor del futbol no deixarà de lamentar els mals resultats o les desgràcies del seu club, dins o fora del terreny de joc, però la seva visió de la trajectòria històrica el farà menys accessible al desànim. Com dèiem també citant a Pfaff en "Converses amb el gat de Gupka", l'ignorant està desarmat contra els vaivens de l'atzar, ja que no pot ser conscient de la relativitat de tota gesta humana.

Pfaff ens prevé, en definitiva, contra aquesta filosofia que magnifica la immersió en el present, aquesta pseudofilosofia que diria ell, que deforma el carpe diem dels clàssics en tot un culte a la més desvergonyida negació de la Història i l'evolució, a la ignorància i a l'esclavitud de la moda. Qui no és savi és necessàriament esclau, rebla posant en boca del gat del seu mestre Gupka aquesta probable boutade

S'ha dit que Pfaff es contradiu quan situa l'origen de la tragèdia en la invenció humana del temps esdevinguda en la Grècia clàssica. Si el descobriment de la Història ens submergeix en el pathos, com pot contribuir el seu coneixement a gestionar la felicitat? El mestre de Turíngia haiva donat, tanmateix, la solució: la percepció del passat ens  permet projectar-nos en el futur. I, si això d'una banda ens angunieja i ens marca amb el signe de la tragèdia (Pfaff era un tràgic, a la fi), d'altra banda ens permet completar-nos com a mestres del nostre esdevenir, com a éssers amb voluntat, amb capacitat de transformar els nostres fracassos anteriors en noves eines per assolir noves victòries.

Viure l'instant? Sí, però conscient del que ens ha dut a ell, i desperts per enfrontar-nos als nous reptes del destí.

8/7/13

CONFLUÈNCIES DE JASSANS

Jassans modelant el seu Sant Jordi
Fa poc em referia en aquest bloc a les escultures figuratives que guarneixen els carrers de Reus, entre les quals brillen poderosament les de l'escultor alforgenc Josep Salvadó Jassans, conegut artísticament simplement pel seu segon cognom. Aquests dies, el Centre de Lectura culmina una triple exposició anomenada Confluències, on part de la seva obra s'exposa en paral·lel a la de dos altres artistes, Mariano Andrés Vilella, i Valeri Salvadó. Si el vincle que el lliga amb aquest és evident (és el seu fill), el que el fa confluir amb l'escultor nascut a Saragossa i actualment resident a Barcelona, resulta més difícil de precisar, a part del purament generacional.

Jassans ha excel·lit en la representació del cos humà, especialment femení. Andrés cerca l'abstracció formal a partir del bloc de la pedra -el marbre- extret de la terra. En les seves pròpies paraules, la mesura del bloc de marbre et dóna la idea, quan el tens davant, no la porto definida d’abans.
Mariano Andrés: Marbre blanc iugoslau


Jassans: La muntanya
Jassans fa un repàs en aquest antològica exposició a algunes de les seves  poderoses escultures en bonze que ens remeten a l'esplendor clàssic, o que potser millor dit remeten el classicisme a la modernitat dels cossos actuals de les dones i homes que es mouen en els nostres temps, tan efímers i volàtils. D'aquesta manera, restitueix el cos a la dignitat de l'absolut, la idea sens dubte utòpica de perpetuar la bellesa i la plenitud del nostre impacte físic en el medi. Si Andrés ens enfronta directament a l'impacte de la natura més sòlida sobre nosaltres, Jassans sembla oposar-li la solidesa i rotunditat de la bellesa humana a partir de la meticulosa reproducció del que tenim de més fugaç: la voluptat del cos juvenil. Una bellesa harmònica que, congelada en la duresa del metall sembla pretendre emular l'eternitat -relativa- del marbre i que impregna el hieratisme de les mirades i els rostres. Un recorregut pels noms d'algunes figures, amb noms propis que semblen evocar directament els models reals en alguns casos (Laia, Nerea, Mireia, Erika, Saixa, etc)  i amb clares referències clàssiques altres (Hèlia, Astígia, Medusa, etc), ens fan evident aquesta confrontació.

Jassans: Saixa
Jassans: Astígia
Jassans: Mil·lènnia



















Complementen les escultures dibuixos i esbossos, on destaquen apunts de caire familiar, entre d'altres retrats dels seus fill, com el Valeri. Valeri Salvadó ja va passar per la Sala Fortuny del Centre de Lectura, exhibint olis i grafits, on combina el retrat i el paisatge , aquest de to menys naturalista que els retrats, on abunda el nu femení -confluint amb son pare- i on destacaven molts autoretrats.

Valeri Salavadó: El repòs
Figura a l'exposició un llistat de les obres de Jassans que es poden veure als carrers de Reus, gràcies al qual puc situar també una obra que en el l'apunt abans esmentat no vaig saber atribuir-li, el de l'escultura que presideix l'entrada de l'Institut Pere Mata, i que cal de tota manera comprovar que sembla apartar-se del corrent general del seu estil, aquest estil que fa capturar la fugacitat del temps i, en ple exterior urbà, contrasta amb la voracitat de l'urbanisme modern.

Jassans: Dulaina

Fotografies extretes del catàleg de l'exposició Confluències 2013, Centre de Lectura de Reus