28/4/13

STN: UNS CAPSIGRANYS MOLT ENTENIMENTATS



El nou disc d'Step the Next, ara STN, és el resultat feliçment material i materialment feliç del seu premi al Concurs de Jazz de Castelló de l'any passat. Si entre Step the Next i aquest STN hi ha una evident continuïtat -present fins i tot en el disseny gràfic del llibret que acompanya el disc-, també és evident l'evolució.


Quina és la clau d'aquesta evolució? Una major maduresa? Probablement, tot i que precisament des del títol hi ha un doble joc irònic: Capsigranys l'han titulat. I aclareixen al llibret el significat d'aquest mot, de tota manera molt usat -almenys al camp de Tarragona-: persona de poc seny, no gens entenimentada. L'humor és una part constitutiva d'aquest disc, però no cal dir que aquests joves músics tenen poc de poc assenyat, i menys de poc entenimentats.

La saviesa musical del quartet no està ja en discussió. Però STN és avui segurament un projecte més integrat, més compacte i sintètic. STN era el títol d'un dels temes del primer disc, "Un pas més", compost per Nèstor Giménez, i ara és el referent del grup.

La cohesió interna entre les quatre poderoses personalitats musicals que integren el grup s'ha manifestat en la idea central del disc, sota la qual les composicions dels diversos membres  es dediquen, en un curiós i divertit exercici d'anàlisi i homenatge, als altres components. Les peces de Nèstor Giménez s'adrecen a Adrià Plana, Vic Moliner i Joan Terol, i acaben fins i tot reconeixent un membre circumstancial, el gran bateria David Xirgu. Adrià Plana li dedica també sengles composicions personalitzades als seus tres companys, i Víctor Moliner prefereix compondre dues de les seves delicades melodies en tribut conjunt a la camaraderia del grup ("Cançó dels que sempre hi són") i a l'humor que els fa esdevenir una veritable pinya ("L'humor dels capsigranys").

Joan Terol, el bateria fundador i titular, no aporta composicions, però es nota un ampli consens en el grup en reconèixer la seva qualitat de columna vertebral de l'equip, la font d'una energia interior incontrolable que es descriu a les peces de Plana ("El vol del Terolòpter") i Giménez ("Una nit teròlica"). Al llibret, Joan Terol ens diu: STN ha acabat esdevenint un projecte tant musical com vital per a nosaltres. Poc sembla, doncs, importar si en el grup se li atribueix a ell una paper vertebrador, o a Nèstor Giménez, al qual la dedicatòria de Plana dins la seva composició "La marxa del coronel" li reconeix la seva capacitat de lideratge. El que importa és la coherència del conjunt i que l'energia i saber fer de cada un dels membres es catalitza en un tot que potencia cada aportació individual.

En una peça que fa palès el creixent interès que sembla sentir Nèstor Giménez per la cançó -o així sembla que ho manifesten alguns dels seus altres projectes musicals-, ell mateix aporta una lletra -cantada excel·lentment per Kathy Sey Assare- que, encara que destinada com explica al llibret a Vic Moliner, és un excel·lent compendi de la doble vessant que expressa el conjunt. "Verd i blau" és, com explica el Nèstor, la combinació d'una part brillant i ferma, una part que et fa sentir segur, i una part introspectiva, reflexiva, la que pa trepitjar les zones de la fragilitat i que, per tant, arrisca. Trobar l'exacta mesura combinatòria és el que origina la màgia creativa d'un grup que endevinem en estat de gràcia.

De la radiant joventut de tots quatre intèrprets podem esperar que l'evolució no s'aturi i aporti encara noves esplendoroses recreacions d'aquest pacte entre seny i rauxa, amb els matisos que cadascú hi vulgui veure. Sens dubte, la maduració avançarà. Però alguna cosa ens fa pensar que STN no deixarà mai de ser un grup jove, per molt que amb el pas dels anys ja no ho siguin -tant- els seus components.

27/4/13

UN ALTRE MÓN (VA SER) POSSIBLE





La trobada anual de Sant Jordi del Grup del Te tenia com a leit motiv Un altre món és possible. En aquest món actual, tan incert, o amb tanta certesa insostenible, pensar, somiar, reivindicar un altre món és un imperatiu categòric.


Personalment, havent reflexionat sobre el mite de Sant Jordi aquests dies i havent conclòs que la nostàlgia d'un món regit per un principi femení estaria en la base d'una possibilitat d'articular un nou món en base a la recuperació de valors que ja havien estat dominadors en el passat remot de la nostra Història (vegeu entrada anterior d'aquest bloc), vaig plantejar-me la meva intervenció al voltant d'aquesta idea.

I això és el que em va sortir:

(poema sense títol, però si en tingués seria Temps era temps)




Temps era temps, hi havia herois cansats

que, havent ofert roses a castes donzelles,

després d’apagar el fogós alè dels dracs

van desar les seves armes i les cuirasses.



Passaren els anys, s’escolaren els segles,

recloses les dones a les torres daurades,

rovellant-se llances i armadures a cambres

on llanguia la flaire extinta dels monstres.



Aquells herois que canviaren les espases

per lleis eixutes dictades per monarques,

es pansien també: amb cada arruga nova

més s’allunyaven les glòries passades.



I cada nit el llit era més fred i més dur,

més desolada l’estança i buida la mirada

abans encesa de les antigues companyes.



Tancaren els ulls d’on els fugia la llum,

I es preguntaven, en el silenci tortuós

de les llargues hores d’insistent insomni,

on havia quedat enterrat  aquell foc,

l’escalf, el tremp, l’ànim i la cobejança

d’aquella bèstia fera que en mala hora

havien fet dessagnar  amb la seva  llança.



:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::



Però si el record s’esvaeix, perviu el somni

on el braç que s’ha afeblit es manté fort

i la rosa que es va marcir torna dins del cor.



El món antic, que veié el sol de molts dies,

batega avui entre tenebres i eterna foscor.

Però tal volta el temps,

-qui ho sap, cavallers?-

us tornarà a veure, derrotats i humils,

rics de tot el que heu perdut en el camí.







Sant Jordi, 2013


caromeblog.blogspot
Del debat posterior, una conclusió: Un altre món és possible, perquè ja va existir. La Història és cíclica, retorna permanentment sobre si mateixa, però mai al mateix punt de partida. La imatge projectada de la seva evolució no seria, doncs, un cercle, sinó una espiral.









El marc de la trobada va ser el Restaurant Vermut Rofes, de Reus, una magnífica mostra de com es poden actualitzar les velles tradicions amb les noves necessitats. Una esplèndida restauració de l'antiga fàbrica del cèlebre vermut reusenc que obre a la ciutat un lloc de trobada i celebracions inigualable. Gràcies per la seva acollida i servei.



I el llibre que vam compartir, seguin la nostra tradició anual. Un llibre necessari d'un moviment social exemplar, el que ha cristal·lizat en la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH): Vides hipotecades, d'Ada Colau i Adrià Alemany.



22/4/13

REIVINDICACIÓ DEL PODER DEL DRAC

Sempre he pensat que el drac protagonista de la llegenda de Sant Jordi és un símbol sexual, emparentat al símbol de la serp que apareix associat al dimoni a moltes tradicions antiquíssimes, com la que reflecteix el Gènesi de la Bíblia cristiana. Sant Jordi, doncs, el matador del drac,  és col·laborador de les forces repressores de la sexualitat femenina, que històricament s'associen a les societats matriarcals, on la fecunditat és una potestat exclusivament femenina i no es valora l'aportació masculina en aquest aspecte. Sant Jordi matant el drac és el símbol de l'inici del patriarcat, i consegüentment de les societats estratificades i jerarquitzades dels pobles indoeuropeus que s'organitzen sota el poder masculí i s'escampen a la fi del Neolític sota el pes imposant de les seves cultures d'explotació del metall (bronze i ferro).

Una desmitificació de la llegenda, una aportació crítica, com la que vaig intentar fer l'any passat amb la meva aportació al certamen anual del Grup del Te, passaria doncs per reivindicar els valors femenins més propis, els que lluny de sotmetiment a la masculinitat, reivindiquen la seva diferenciació i el seu poder, la seva capacitat d'imposició d'un ordre diferent, probablement més lliure, democràtic, més solidari i basat abans en la cooperació que en l'autoritat, o, en tot cas, d'una autoritat que es deriva abans de la capacitat de convèncer que la de vèncer, abans de l'educació que la d'imposar per la força.

No vull dir que no hàgim de  celebrar Sant Jordi com ara estem habituats -el Gremi de Llibreters i les associacions de floristes me'n lliurin-. Celebrem que, si els homes regalem roses a les dones, no ho fem com el símbol de la sang perduda que se li reintegra a fi de mantenir immaculada la seva corporeïtat. Celebrem la rosa com un reconeixement, un homenatge, un símbol d'amor i de desig de compartir. Celebrem regalant llibres a les dones com a mostra de la nostra fe en la seva capacitat intel·lectual, en la paritat que convé assolir i en els drets de tot ésser humà, més enllà del seu sexe, al ple desenvolupament intel·lectual i emocional.


Una recerca d'imatges a la xarxa ens mostra avui com s'està estenent una imatge renovada del drac, una visió amable, potser edulcorada per a alguns gustos, però crec que molt simptomàtica dels canvis de paradigmes de la nostra societat, que avança afortunadament cap a la llibertat individual en tots els aspectes, i cap a la igualtat i no discriminació en raó de sexe o altres condicions naturals.


Fem que el drac, en definitiva, no mori sota la llança ferotge, sinó que sàpiga conduir el seu foc cap a la construcció d'un nou món.


18/4/13

LA JOVENTUT MORIBUNDA DE SALES

Joan Sales amb la seva dona Núria Folch i la seva filla Núria, amb Jordi Folch a Nova York, a 1948
Aquest dimarts vaig assistir a la presentació a Reus, al Centre de Lectura, de la reedició d'un llibre de Joan Sales, el poemari "Viatge d'un moribund", publicat l'any 1952. Encara que va ser reeditat el 1976, pel propi Sales, com apèndix a la seva edició de les cartes a Màrius Torres, és pràcticament un descobriment, i en tot cas restaura un llibre avui introbable, si no oblidat. Un llibre que té una cabdal importància, no solament  per pertànyer a l'autor d'un dels cims de la novel·la catalana, "Incerta glòria", sinó perquè també suposa el que amb justícia es podria dir germen d'aquesta novel·la.

Així ho va explicar Maria Bohigas, la néta de l'autor, la tasca de la qual al capdavant del projecte editorial del mateix Joan Sales, Club Editor, ens ha atorgat aquest magnífic regal. El llibre, l'únic poemari que va publicar Sales, recull poemes escrits entre 1935 (molt poc abans de l'esclat de la Guerra Civil, doncs) i 1948, més un poema final de 1951, l'únic escrit a Barcelona un cop retornat del seu exili. Segons va explicar la mateixa Maria Bohigas, Sales no hauria tornat a escriure poesia.

Sorprenent decisió, donada la qualitat enlluernadora que ara ens descobreix aquesta acurada edició. Potser una explicació fóra l'abocament absolut de Sales cap a la gestació de la seva gran obra en prosa. O, tal vegada, la sensació d'haver deixat enrere una etapa dela seva vida, una etapa de formació com a literat. El poemari, en efecte, abunda en reflexions sobre la fugacitat de la joventut i la vida en general, i abonaria la tesi que l'autor se sent en un moment de la seva vida -que coincideix amb el retorn a Catalunya- fent un salt cap a una maduresa que l'allunya definitivament de la sentimentalitat i espiritualitat que traspuen els poemes que, un cop publicats, han de ser desterrats. Aquest to és especialment notori en el llibre tercer, dels tres en què es divideix el recull, una part on plana evident l'ombra de la pèrdua de Màrius Torres, el gran poeta mort a 1942, que va ser el seu gran referent català des de l'exili, a través de la seva relació epistolar que feliçment ha sobreviscut, com hem dit .

Precisament una carta de Màrius Torres de 9 de desembre de 1941 es reprodueix al final del llibre. Un veritable tresor ja que en ell el poeta lleidatà fa un repàs d'un recull dels poemes que li hauria enviat Sales sota el títol curiós de Poésies Esthoniennes. Tot i començar dient que les neurones no li donen per a un comentari a fons, els comentaris de Torres són altament interessants.

L'acte de presentació del llibre, que lamento haver de dir que no va atraure més d'una vintena de persones, va consistir bàsicament en una lectura d'alguns poemes triats pel poeta barceloní Josep Pedrals i la mateixa Maria Bohigas, alternats amb la lectura de fragments de les cartes de Joan Sales, autèntiques obres literàries per si mateixes que justifiquen per si soles les edicions dels seus epistolaris amb Màrius Torres, ja citat, i amb Mercè Rodoreda (2008, del mateix Club Editor), o amb el seu eminent amic Joan Corominas (2004, a càrrec de la Fundació Pere Corominas).




Pedrals va donar inici a les seves intervencions comentant la seva matinera fascinació per aquest llibre, extret de la biblioteca paterna en la seva edició original. De fet, va usar aquest mateix exemplar de la publicació de 1952 d'Edicions Ariel, i va donar vida i passió amb el seu peculiar estil declamatori a aquests versos plens de vida, desbordants de sensacions, carregats de greus apreciacions sobre el pas del temps.


Si el poemari comença arrelat en l'apreciació, que de vegades sembla presciència , de la tragèdia que s'apropa sobre els horitzons de la seva pàtria, es desenvolupa en una adolescent i exaltada contemplació de l'exotisme que l'envolta en el seu primer exili a Haití, i conclou en el més lúgubre inici del trajecte del retorn, alhora tenyit de l'amargor de les pèrdues de l'adolescència pròpia -allargada en l'evocada joventut eixelabrada i partida per la contesa bèl·lica- i dels que ja han partit definitivament -Màrius Torres-.

Us transcriuré només un breu poema inclòs al Llibre tercer, que va ser dels recitats per Pedrals, i que parla amb singular precisió d'aquesta mena d'elegia per la pròpia pèrdua de la innocència:

EDAT MADURA

El plaer no deixa records.
Només són dolços en el cor,
després que els anys lleugers han fet folla carrera,
els instants que ens van fer sofrir.
L'home, sorprès, s'adona un bon matí
que enyora la presó, l'exili, la trinxera,
el camp que amb més suors i angúnies va cavar;
i que dels seus amors solament persevera
el que més el va fer plorar.

Coyoacán, 1947

La recuperació d'aquest poemari ens restaura un diàleg amb l'autor traspassat el 1983, ara fa per tant trenta anys. Contra l'oblit del que ell va deixar publicat però abandonat, els versos mantenen viva la palpitació dels instants aquells que va patir, i que per això mateix van romandre al seu record. Com ell mateix diu en un altre poema, el núm. 81 del llibre, de ribarià títol "Estances" -però amb encapçalament d'un vers de Màrius Torres (...la lenta ironia dels cels del capaltard...)-, "potser un segle aquests versos, nàufrags del meu viatge,/ arribaran a un curiós/ i en el seu esperit igual que en una platja/ reposaran un dia o dos...".

Maria Bohigas em va escriure a la dedicatòria del llibre el seu desig que cada un d'aquests versos se'm desplegui i em parli. Sospito que es quedaran amb mi més d'un dia o dos. Gràcies a ella i a la continuïtat del projecte editorial que va fundar el seu avi, aquí tenim aquest testimoni d'un viatge d'un moribund que tot just abandonava la joventut i que havia d'emprendre encara una gloriosa, i ben certa, vida professional dins la nostra literatura. Un projecte que ha de continuar amb l'edició d'una obra inèdita, la novel·la inacabada de Sales que ens han promès per a l'any vinent. Una novel·la que sembla que és al llibre segon d'aquest poemari, el de la descoberta i visió -certament estranyada i colonial- del món centreamericà, el mateix que el primer, el de la nostra Guerra Civil, és a bona part de la immortal "Incerta glòria".



15/4/13

LA TRADICIÓ TRADUCTORA A REUS

Sempre que es parla de traducció ens ve al cap la traïció. Si, certament, sense traïció (parcial, si pot ser) no hi ha traducció, un poble sense tradició de traducció és probablement un poble condemnat a l'entotsolament, capficament i aïllament de la seva cultura. La ciutat de Reus, que és probablement una ciutat amb una tradició cultural envejable -per als indígenes, transformable en allò que diem una d'aquelles males de salut de ferro-, té certament una pretensió universalista en tots els camps de les activitats humanes que no podia deixar de manifestar-se en la tradició traductora.



Des de la tasca pionera  de grans traductors de mitjan de segle XX com Bonaventura Vallespinosa o els germans Gabriel i Joan Ferrater, passant per la generació de brillants filòlegs que han excel·lit puntualment en la traducció composta pels Joaquim Mallafré, Josep Murgades i Joan Alberich, a les actuals fornades de traductors més o menys professionals, el cert és que a Reus es dóna una bona nòmina d'autors que han optat per vessar l'obra d'autors d'altres llengües a la nostra.

Una bona excusa per organitzar una Trobada de Traductors per part del Centre de Lectura, que va reunir les dues últimes generacions esmentades els proppassats divendres i dissabte a la seva sala d'actes.

Andrei Platónov
A més dels tres esmentats específicament, van participar Carles Prado-Fonts i Albert Nolla, junt amb el barceloní Miquel Cabal Guarro -traductor d'Andrei Platónov-, pel que fa a la traducció a llengües d'alfabets llunyans, Joan Cavallé -autor teatral traductor de Samuel Beckett, entre d'altres- i Claustre de Bofarull, traductora de Plaute, que amb Joan Alberich va aportar el punt de vista de la traducció divulgativa dels clàssics. Maria Eugènia Perea va aportar un estudi sobre les traduccions de Keats del gran Marià Manent, autor vinculat al Baix Camp per la seva relació amb la petita població de l'Aleixar, on solia estiuejar. La intervenció final va correspondre a Bernat Puigtobella, editor de la revista digital El núvol, que va donar la seva visió des del costat de l'editor.

Va participar també Dolors Juanpere, impecable com sempre, en la lectura dramatitzada de fragments de "La cantant calba" d'Eugène Ionesco, peça traduïda de manera exemplar per Bonaventura Vallespinosa. La conducció i moderació de les jornades van anar a càrrec de la periodista Natàlia Borbonès.

Seria massa exhaustiu fer un resum de les intervencions, però val la pena ressaltar tres punts que em van cridar poderosament l'atenció:

-Malgrat la relativament alta quatitat de traductors que van desfilar, a penes es pot dir de cap d'ells que sigui un professional íntegre de la traducció. La major part d'ells simultanegen o han simultanejat la seva tasca amb la docència, o alguns s'hi han dedicat tangencialment, com el cas de Joan Cavallé. Una excepció podria ser la de Miquel Cabal, la molt interessant exposició del qual va quedar massa retallada per imposició del temps, però que va mostrar el curiós cas d'un traductor entregat a la causa d'un autor minoritari com Platónov, de vida i obra certament apassionants. Una curiositat que va arribar a fer dir a Cabal que és conscient que dedica la seva vida a una obra que no llegirà ningú. Aquesta visió pròpia ve a accentuar l'excepcionalitat d'un autor, el traduït, que va viure marginat i silenciat sota el règim soviètic i que avui, quan la seva obra ha sortit a la llum, no troba el favor del gran públic a causa precisament de la singularitat de l'obra que va escriure des de la més absoluta soledat.

-Moltes intervencions es van centrar en la disjuntiva entre interferència i invisibilitat del traductor i la problemàtica que això genera. Joaquim Mallafré va emmarcar magistralment la qüestió, des de la seva anàlisi dels mètodes de traducció en la poesia, el gènere on potser resulta més àrdua la tasca del traductor. Un dels aspectes en què es va centrar més la discussió va ser segurament el de l'ús de les notes de la traducció. Hi va haver postures de tota mena, però va semblar clara la conclusió que, sigui quina sigui la del traductor, preval avui en dia la imposició dels editors d'eliminar les notes a peu de pàgina per no foragitar el lector davant la sospita d'haver-se d'enfrontar a un text massa erudit. Les anècdotes sobre el paper del traductor van ser nombroses i sucoses i, per si soles, van produir una visió molt eloqüent del panorama de l'edició al nostre país. En general, com no, l'editor queda com el dolent de la pel·lícula, des de la seva assumpció del costat comercial de la feina literària.

-La visió de Bernat Puigtobella, des del costat dels dolents, va ser, doncs, especialment rellevant. Puigtobella pot parlar avui des de l'experiència passada en grans editorials, i per això va poder permetre's també una visió crítica. Molt interessant va ser la contundència de la seva denúncia de la degradació de la tasca traductora a l'actualitat, on el traductor ha caigut del rang d'autor que havia conquerit i només conserven alguns noms de prestigi. De fet, va comentar que abunda avui el traductor amb escassa formació que tradueix  a preu fet sense un coneixement profund de la llengua pròpia, que és, cal recordar, la que primer ha de conèixer un traductor.

També va destacar la seva denúncia des de l'òptica nacional de la submissió a l'hegemonia de la llengua castellana que la versió doble de la traducció, paral·lela a la doble versió que han assentat les edicions dobles d'El Periódico i La Vanguardia. Aquesta submissió es materialitza no solament en un producte de més baixa qualitat lingüística -objecte d'un atac sarcàstic de Josep Murgades-, sinó, més transcendentalment, en l'adopció inconscient del punt de vista de la llengua dominant -i l'Estat que la impulsa-. Una realitat dolorosa i paradoxal en uns temps en què Catalunya sembla haver optat decididament pel camí de la independència.

En efecte, de què ens valdria una independència formal o teòrica si, internament, ens veiéssim com uns satèl·lits de l'Estat veí? En definitiva, per continuar, com es va dir també en les intervencions  veient el món a través dels seus ulls, tal com el món ens veu des dels ulls dels espanyols.


8/4/13

INTERSECCIONS




Entre febrer de 2010 i l'abril de l'anypassat vaig publicar un seguit de relats a Relats en català, sota el pseudònim de franz appa, que tenien en comú una idea o fil conductor bastant feble, o fràgil, si em permeteu dir-ho així: el creuament entre vides diverses que coincidint en l'espai i el temps en un relat, saltaven en el següent a un altre àmbit de la seva vida i trobaven altres persones, feien altres coneixences, suscitaven nous conflictes o situacions dramàtiques.


Vaig començar la sèrie mogut pels concursos que alguns dels autors d'aquell web organitzen de manera força curiosa i engrescadora aprofitant el marc del fòrum del mateix web. Se'n diuen reptes i en general consisteixen en llançar una idea al fòrum convocant la tramesa de relats o poemes en relació a tal idea. Normalment ha de ser votats pels autors o altres participants registrats del fòrum. També generalment es tracta per força de relats curts, amb un límit restringit de paraules.

Em sembla que vaig participar en alguns  d'ells mogut pel desig de forçar el meu estil cap a la concisió. Més tard vaig deixar de banda els reptes, però vaig seguir publicant el relats amb les connexions de personatges que justifiquen la sèrie. Inevitablement, els relats ens van anar més extensos, fins passar de les 1.000 o 1.500 paraules dels primers a les més de 22.000 de "Glòria del matí", el més llarg i un dels darrers.



Ara he publicat aquest recull complet, revisat i ordenat per ordre d'aparició, al web Binibook. El conjunt  pot llegir-se com a relats independents, ja que tots ells tenen sentit per si sols, si bé alguns d’ells, llegits en relació als immediatament anteriors o posteriors, poden prendre més sentit o, fins i tot, un sentit diferent.

La relació que els uneix i que conforma l’associació dels personatges conforma un mapa d'interseccions que es  es proporciona com a epíleg al final del recull.

Com ells, com els personatges que entren i surten dels relats, nosaltres entrem i sortim en les vides dels altres, de vegades circumstancialment, de vegades per quedar-nos per molt de temps, de vegades disposats a pagar qualsevol preu per no sortir-ne mai (fills, amors, amics íntims). Però està clar que no som eterns, el nostre mapa algun cop ha d'arribar a la seva fi.

El final del recull és menys tràgic:  el trobareu si teniu la paciència de buscar el recull o de seguir-los a Relats en català -on no cal registrar-se per llegir-los-, si bé les versions en alguns casos difereixen.

Us transcric, el primer-o l'últim, segons ens vulgui mirar-, que es va titular Els no trobats.



ELS NO TROBATS

Plovia, si bé darrera els entelats vidres d'aquell petit cafè la pluja era a penes una intuïció, una part de la tenebra que només esquerdaven els ocasionals llums oscil·lants dels cotxes que passaven patinant silenciosos. De vegades, algunes, rares, notes de color revelaven apressats vianants que recorrien la vorera. Però en general eren poc més que difuminades formes borroses. Com el mateix Houseman ho havia estat a penes uns minuts abans.
I en canvi ara el tenia al davant, concret, il·luminat per la grogosa llum de l'interior. No sé què m'havia fet perseguir-lo, encara insegur d'haver-lo reconegut, i aturar-lo cridant el seu nom a l'ensems que fregava lleugerament el seu braç. O sí ho sé.
Jo venia de l'últim assaig d''Il trovatore'. Aquella òpera, i Houseman lligat a ella, eren una part essencial de la meva vida. Sense ella, ara probablement no seria el que sóc, un baríton de reconegut prestigi al qual no li manca mai la feina i que pot viure més que decentment d'ella. Houseman havia abandonat els assajos del meu primer 'Trovatore', ara feia vint anys. Ell era poc més gran que jo, però ja gaudia d'una posició de primera figura, i jo era a penes un meritori. Com tantes vegades en aquesta professió nostra, és l'atzar el que et fa jugar-te-la tot d'una, i jo vaig pujar meteòricament en l'escalafó. El que no va ser tan corrent va ser el que va passar amb ell. La seva baixa no es va deure a una indisposició de les que tothom pot comprendre, ni a una de les arrauxades reaccions que també solen donar-se dins d'aquest món nostre per enfrontaments entre divos. Es va comentar durant un temps que Houseman, aquell tan prometedor cantant argentí, havia literalment fugit del muntatge. Vaig saber que va continuar treballant amb èxit en altres òperes, però finalment, i això ja va ser mundialment comentat, havia abandonat l'escenari enmig d'una representació, precisament d''Il trovatore', ni més ni menys que al Metropolitan.
Després vaig tenir algunes notícies esporàdiques i poc concretes sobre ell. Es deia que havia tornat a Buenos Aires i havia abandonat del tot la música, o potser es dedicava a l'ensenyament. No feia gaire, gent del tot fiable m'havia assegurat que havia retornat a Barcelona i que havia muntat una escola de cant, però d'alguna misteriosa manera ningú no me'n sabia donar senyes.
La vida de cantant et porta, evidentment, a períodes d'agitat viatjar, i a llargs intervals d'estudi on, almenys en el meu cas, els neguits i les manies t'atabalen de tal manera que no pots prestar atenció a altra cosa. I així i tot, mai no havia deixat d'interessar-me qualsevol notícia sobre Houseman. La prova devia ser la forma en què havia perseguit aquella borrosa figura que a penes em podia recordar-lo, l'home que feia vint anys que no veia.
Ara el tenia al davant, sens dubte ell, tot i que físicament era a penes una ombra d'aquell exultant divo que jo havia conegut, admirat i segurament envejat. Fumava en aquella carregada atmosfera i els ulls, evasius, i tot els seu amagrit i mortalment pàl·lid rostre, semblaven perduts en una boira artificial que ell mateix produís.
Els cafès se'ns refredaven i no manteníem pròpiament una conversa. Jo parlava sense parar, com sol passar-me quan els nervis se m'apoderen, i ell a penes contestava amb monosíl·labs. Tampoc les nostres mirades es creuaven gairebé en cap moment. La seva, perduda gairebé sempre en l'esvaït exterior a través del finestral. De cop i volta, però, no estic segur si com a resposta a alguna al·lusió meva a algun detall del darrer assaig que m'havia semblat singularment divertit, va fitar-me amb una intensitat colpidora i va començar a parlar amb una lúgubre agitació.
-De manera que esteu preparant un altre 'Trovatore'? -va fer-. És l'òpera que m'ha condemnat. O salvat, segons es miri. Vull dir que no saps mai què et pot reservar el destí, però en tot cas a tu se't veu feliç, oi? No sembla que la venjança d'Azucena hagi fet efecte en tu, en el teu comte de Luna.
-Com? -vaig replicar jo, enfrontant-me a la seva inquietant mirada, tement en una ràfega de pensament a penes expressat que pertanyia a algú que ja havia caigut en la demència absoluta.
Però ell va relaxar immediatament la seva actitud i va tornar a esguardar evasivament cap a l'exterior emboirat, xuclant amb alguna cosa similar a la voracitat la seva cigarreta.
-No es deia Azucena, és clar, ni era cap gitana -va continuar parlant, tanmateix. Era la mare del meu millor amic. Jo era aleshores molt jove, feia el servei militar just quan Videla i els seus van donar el cop d'estat. Com que era ja una promesa del cant, m'havien col·locat a un lloc molt còmode a la Comandància General de l'Exèrcit de l'Aire, on a penes tenia deures de servei i sí moltes hores per estudiar. La insurrecció militar em va agafar a la Comandància, però al cap de pocs dies jo havia tornat ja a la meva rutina i a la meva tranquil·litat. Fins que ella va venir a veure'm, a penes unes setmanes més tard. Em va dir que no sabia res del seu fill des de l'endemà del cop. El meu amic, la seva mare... Havíem passat tantes tardes junts al casalot familiar d'ell a Belgrano, molt sovint amb la presència discreta i elegant d'ella, una senyora atractiva, si no realment bella, potser una imatge de precoç sensualitat en l'adolescent que era aleshores. L'evocava en aquell moment i a penes la reconeixia en la dona demacrada, envellida, tremolosa. Després, amb els anys, ens havíem distanciat una mica, però jo l'havia acompanyat a algunes reunions de les organitzacions estudiantils que en aquells temps eren . Sabia que hi estava ficat, però tampoc em vaig preocupar gaire. No li donava més importància. No vaig creure que li pogués passar res greu. Vaig intentar calmar a la vella, però ella va insistir que tenia notícies que estava detingut a l'Escuela de Mecánica de la Armada. Jo vaig dir-li aleshores que miraria d'esbrinar alguna cosa. I de fet ho vaig fer, vaig parlar amb un comandant al qual li tenia molta confiança, un aficionat a l'òpera que em tenia endollat. No oblidaré com per un moment se li va canviar el seu posat i vaig copsar clarament un reflex ferotge al seu esguard. Va ser a penes un segon, abans que no recuperés el seu posat paternal, amb el qual em va recomanar que no em fiqués en aquella mena de coses. Així ho va dir, i li vaig fer plenament cas.
Ara va tornar a fitar-me. A penes un segon també. Els seus ulls ja no es veien extraviats, sinó submergits en una amargor indescriptible. Després va tornar a la seva obsessiva observació distreta de l'a penes visible panorama extern, i va continuar explicant-se. Crec que ja aleshores vaig sospitar que era una confessió que s'havia fet tants cops a si mateix que ja no podia aturar-la a poc que algun ressort, una trobada casual com la que havíem tingut, la desfermés.
-La mare va venir a trobar-me uns dies després. Menys encara que la cara del comandant podré oblidar la seva cara de decepció, l'abatiment i la desolació un cop vaig desempallegar-me d'ella amb un reguitzell d'excuses mal barbotejades. Anys després, vaig veure la cara i el nom del meu amic en una llista de desapareguts que difonien les Madres de Mayo. Jo estava preparant aleshores un 'Trovatore' aquí, al Liceu. En un dels assaigs, quan Azucena li revela al comte que ha manat executar al seu propi germà, i el comte, jo, ha de replicar "Ei, quale orror!", i ella diu a la fi "Sei vendicata, o madre!", em vaig quedar sense veu i no vaig poder fer l'última frase. Ja saps quina dic.
La pluja tamborinà ara amb força sobre els vidres embafats, afegint una nota més fosca al to progressivament més malenconiós i adolorit amb què m'havia anat descabdellant la seva història.
Es va aixecar de sobte, va fer gest de pagar que vaig refusar amb energia i va sortir, capcot però amb grans gambades, gairebé exagerades, com si novament fugís de vells fantasmes que l'havien anat perseguint des d'aquell dia.
El dia de l'estrena jo tenia un considerable refredat, que vaig atribuir pesarós a la imprudència d'haver-me sotmès al rigor de la tarda de pluja en què vaig seguir a Houseman pels carrers. No va haver temps per substituir-me i la direcció del teatre va anunciar que no em trobava en òptimes condicions però que jo faria un esforç per dur a terme la presentació. La gola em feia mal i vaig estar patint contínuament però la veu va aguantar mal que bé.
Quan vaig enlairar la frase a la qual ell havia al·ludit, la que tanca l'obra, "E vivo ancor!", vaig aixecar alleujat l'esguard fins a l'últim pis, i juraria que vaig distingir els seus febrosos ulls, els de Houseman, observant-me amb la seva torturada intensitat, abans que caigués el teló i comencessin a ressonar els primers aplaudiments.
 





3/4/13

GRAFITI: UN ART DEMOCRÀTIC





El grafiti és un tipus d'expressió artística associat fonamentalment a la cultura del hip-hop, que neix a les ciutats de Nord-Amèrica cap als anys setanta del passat segle. Certament, té precedents importants, especialment als moviments contraculturals de la dècada anterior, però de fet podríem buscar-los ja a l'època romana, com es pot veure a les catacumbes romanes o a les ruïnes de Pompeia.

La seva explosió, tanmateix, va associada fonamentalment a l'ús de l'aerosol, que permet una pintada sobre murs o altres suports urbans, immobles o mòbils -com els trens, especialment el metro, un dels vehicles mes usats en la seva època de màxima difusió-.

Es podrà discutir el seu caràcter artístic, però els que li ho neguin partiran d'un concepte reduccionista de l'art. Entès aquest, com ho hem fet nosaltres, com a expressió lliure de l'afirmació individual dins d'una societat democràtica, antiutilitarista i exempta de la mediació de subjectes mercantils, seria el més pur dels arts.
En efecte, la cultura del grafiti neix molt associada a la signatura, el tag o altres formes de reafirmació de la persona que l'exposa a la publicitat del carrer des de la configuració del seu nom propi, real, artístic o fingit, purament individual o col·lectiu. No es tracta exactament d'una apropiació de l'espai públic, sinó de la redefinició d'aquest espai per a un ús particular però que troba en la seva dimensió pública el seu sentit.
El tag ha evolucionat, primer en altres formes més o menys sofisticades, cap a veritables elaboracions pictòriques, generalment molt influïdes per l'estètica del còmic, o ha resseguit una tradició anterior, la de la proclama en forma de lema que busca una emissió de missatges textuals, directament polítics o no.

Algunes signatures han transcendit l'anonimat, fregant el terreny de la comercialitat, però independentment d'això existeix una enorme, inabarcable quantitat de material arreu del món, molts cops d'una gran qualitat artística que mereixeria ser retinguda en la memòria, tot i que per essència, el grafiti no deixa de ser un art destinat a ser anorreat pel temps. Com tot testimoni mut de la vida quotidiana que transcorre al carrer, és en la seva no permanència que troba la seva raó de ser.

En això té una nota diferencial respecte a l'art en general, que bàsicament busca la seva autoperpetuació, sens dubte il·lusòria i destinada al fracàs. En això, el grafiti, conscient de la seva condició efímera, potser li dóna una gran i definitiva lliçó de modèstia.

La xarxa ha vingut a reorientar en bona part aquesta idea, i la difusió de l'obra mitjançant la fotografia qüestiona precisament la seva condició temporal i espacial, multiplicant la seva difusió i dilatant la seva durabilitat. Vegeu,per exemple, aquest web, entre centenars.

Una altra cosa és la permanència de l'original, sempre més problemàtica -almenys mentre internet perduri-. Encara que, per descomptat, no se sap mai què passarà amb cada obra dins els atzars de la vida. Qui sap si una catàstrofe natural com l'erupció d'un volcà no farà que la modesta pintada a un carreró perduri per a les generacions de segles futurs que un dia la descobriran i la tractaran com una gran joia, com un diamant en brut sorgit de les capes cegues de sediments.

A Reus, el grafiti ha estat durant dècades un art fins a cert punt respectat i protegit, per la seva societat civil tradicionalment tolerant i oberta, i per unes institucions que han estat prou intel·ligents per seguir amb aquesta tolerància, ja que no directament al seu foment. L'actual equip de govern municipal, on sembla que la política urbanística està molt subjecte a la tinença d'alcalde del Partit Popular, ha anat inequívocament posant setge a l'expressió d'aquesta cultura de carrer i a d'altres associades, com la de l'skating -posant traves i obstacles a la circulació, denegant permisos per a concerts a espais públics, etc-. La crisi també està passant factura a la proliferació de la pintada -el cost de l'aerosol no és menyspreable-.

Malgrat tot, un passeig per les avingudes del Comerç i dels Jocs Olímpics, que conformen els flancs de la via de ferrocarril en el seu pas pel nord de la ciutat, amb els seus murs en forma de talussos que sostenen l'elevació de les vies, ens proporciona una mostra àmplia i representativa del grafiti. Us ofereixo una part mínima del que s'hi pot veure avui, amb la pretensió, sens dubte pueril, de dotar-les d'una mica de la longevitat dins la xarxa que abans comentava.


Camí del pont entre les dues avingudes, obstacles urbans reconvertits en smileys

El tag evolucionat en autoretrat

Integració de mobiliari urbà en la pintura


La degradació de la pintura sembla alarmar la figura

Un altre autoretrat amb aerosol

La presència del còmic