28/6/07

CARTAS DE JULIO A DORITA

Querida Dorita,

El Viejo Topo anda estos días dándonos la lata con su Balzac. Un nuevo amor, uno de esos arrumacos por lo general efímeros que le aprietan los zapatos. Vieras al Miqui sacando espumarajos cada vez que le cita una de esas sentencias tan sentenciosas de Monsieur de Balzac.
A mí, el don Honoré no me acaba de agitar el espíritu, pero reconozco en él uno de esos gigantes decimonónicos que basaban su obra en su absoluta e impenetrable convicción en las propias fuerzas y talentos –en los suyos y en los de la novela como género-. Desde los gigantes menores –nada pequeños en términos absolutos- de un Verne, un Dickens, un Stevenson, a los mayores –un Tolstoi, un Dostoievski, una Austen, un Balzac, Flaubert, Zola, Clarín, Galdós, James...-, todos se asientan en el olimpo de los dioses de la Gran Literatura indiscutible, poderosa y firme como un castillo imperial. Habrían de llegar un Conrad, epígono ilustre y ya crepuscular, un Kafka, una mente sembrada en la duda y sembradora de sombras, un Joyce, una conspicua mente exploradora, un Faulkner, un barroco apresador de intangibles, un Borges, un retorcedor de las lógicas formales, para horadar un castillo tan impresionante.
Pero, claro, a Miqui los castillos le traen al pairo, si no es como objetivo de sus zapas terroristas. Los hegelianos están condenados a no reconocer al enemigo que los justifica y sin los cuales no se reconocerían a ellos mismos. Andan prisioneros de sus mismos parámetros, sin saber que para trascenderlos hay que abrazar las dudas, las sombras, los crepúsculos, los sueños, las especulaciones informes, asomarse en definitiva a esa realidad que se nos pega a la cara y sin embargo cómo ver, como dijo mi tocayo Cortázar.
Sin duda –con toda duda- no con las solas armas de los balzaquianos. Con su potente prepotente penetración en el alma humana. Pero con más.


Tu Julio

23/6/07

ART I SUÏCIDI: POETESSES I SUÏCIDI (1)

“Més lleu que un fil de teranyina/ més pura que ningú/ però és ella mateixa qui se subjecta/ i es manté ferma enmig del vent de la tempesta/ i s’ha bronzejat amb focs trepidants i abrusadors./ Vida –en moments estranys/ segueixo les teves dues direccions-./ Bé que no, continuo suspesa/ atreta vers el buit/ mentre les teves dues direccions m’atrauen”.
Aquests versos són d’una suïcida, tot i que no d’una poetessa en sentit estricte. És a dir, no pas una poetessa publicada, professional, però sí una artista (“em disculpo, em considero artista, tot i que sempre hi haurà qui se’n rigui”, en les seves paraules), i prou coneguda. De fet, potser una de les artistes més famoses de la inflada galeria de famosos del segle XX: Marilyn Monroe. O Norma Jean Baker, per ser més precisos. I continuava dient, després de disculpar-se per considerar-se artista: “quan un artista busca la veritat a qualsevol preu, de vegades té la sensació d’estar vorejant la bogeria. És molt dur treure allò que hi ha de més veritable dintre d’un mateix”.
Potser això sigui el que fa tan extremadament delicada la tasca del poeta. El poeta és un explorador tossut de la pròpia autenticitat. Tal vegada, el gran explorador de la veritat íntima de cadascú.
És dubtós encara avui que se suïcidés Marilyn Monroe, el gran símbol sexual que va dir que detestava ser-ho quant representava un objecte, i també que, posat a ser-ho, preferia ser-ho del sexe que no pas d’altres coses. Com descriuen els versos citats, era molt conscient de les seves contradiccions internes, i de les contradiccions genèriques de l’ésser humà, d’allò que anomenem vida (aquesta és una clau de tot artista, clavar les arrels en si mateix per aprofundir en l’arbre sencer de l’espècie).
També va parlar algun cop del suïcidi. Cito textualment: “viure és massa dolorós. Quan vaig tornar a la meva vida després del [frustrat] suïcidi, em vaig enutjar molt”. “Ningú no té dret d’obligar a viure a algú que no vol. El suïcidi és un principi de les persones, no crec que sigui un pecat ni un crim”. I també: “A vegades penso que ha de ser fàcil evitar la vellesa, morir jove, però llavors mai no completa un la seva vida, ni arriba a conèixer-se perfectament ell mateix. No és veritat?”.
Fos com fos, es matés o la matessin, és cert que no va arribar a la velles i... potser, a conèixer-se perfectament. El que també és cert és que almenys ho va intentar un temps.
Citem ara el gran poeta rus Alexander Blok, en referència al pintor Mikhail Vrubel: “Tot i la seva passió pels esdeveniments, ell no en tenia mai prou, i els esdeveniments es van traslladar al seu interior: aquest és el destí de l’artista contemporani. Amb quanta més regularitat es divideix en les cèl·lules la crosta de la terra, amb tanta més profunditat sota terra es retiren els déus del foc i de la llum que ens dominen”. Extrec la cita del pròleg d’Efim Etkind, traduït per Mònika Zgustovà, al llarg poema de Marina Tsvetàieva “Poema de la fi”. Aquest poema parteix d’una fi aparentment banal, una ruptura sentimental, per estendre’s quasi subreptíciament a una tragèdia de caire universal. Escrit l’any 1924, feia catorze que havia mort, embogit i anorreat mentalment, Vrubel, tres que havia mort Blok, d’inanició o després de cometre suïcidi –un altre cas dubtós-. Un any més tard se suïcidaria un altre gran poeta rus, Iessenin, cinc més tard Maiakovski, onze més, a 1941, tard la pròpia Tsvetàieva, poc abans que Ossip Mandelstam morís a un camp de concentració.
Tota una generació engolida per una tragèdia col·lectiva, en els anys que van de la primera revolució russa a la definitiva revolució soviètica i l’assentament del sistema stalinista.
En l’esmentat Poema de la fi, traduït per la citada Zgustovà amb la gran poetessa M. Mercè Marçal, Tsvetàieva ens acondueix per les vores de la mort: “A l’aigua - franja de metall/ Acer de lúgubres viratges-/ M’agafo com la cantant/ Al llibret, com a negres tàpies/ (...) Por: no pas del riu –sóc nàiade d’arrel!/ Prendre el riu tal com prens la mà/ De l’estimat quan, ben fidel/ T’és al costat.../ Fidels de mena/ Són els morts –no tots amb conhort.../ La mort a l’esquerra i, a la dreta - / Tu. El flanc dret resta com mort”. L’ombra –no expressada- del suïcidi plana en la dona traïda pel seu amant. L’any 1924 l’ombra va abatre’s sobre ella després de perdre marit –afusellat pels soviètics- i veure empresonats els seus dos fills, després d’acomiadar-se per carta i demanar perdó al seu fill Gueorgui (“Perdona’m, però continuar endavant seria pitjor. Estic malalta. Ja no sóc jo”). Només tenia 48 anys, però la seva darrera foto coneguda ens la mostra com una anciana. “Ja no sóc jo”. Heus aquí algú que sabia qui era?

Citem un poema curt traduït per Lorenza Fernández del Valle:
Han caído ya tantos en este abismo
¡abierto en lontananza!
y yo me borraré un día sin rimas
de la tierra, es verdad.

Se congelará lo que fue ­lo que canta
que lucha, brilla y quiere:
y el verde de mis ojos y delicada voz
y dorados cabellos.

La vida estará allí, su pan, su sal,
olvidadas jornadas.
Y todo pasará como si bajo el cielo
¡yo no hubiera existido!

Yo que cambiaba, como un niño, su rostro
­malvado por momentos­
amaba la hora en que el leño
se enciende que cenizas se vuelve,

y el violonchelo y las cabalgatas
y campanas tañendo...
­yo viviente, verdadera
sobre la tierna tierra.

A todos ­¿qué importa?
Yo no escatimo nada,
vosotros: ¡¿sois míos y extranjeros?!­
os pido confianza plena
os ruego que me améis.

Día y noche, la voz o la escritura:
por mis "sí" y mis "no", azotadura
del hecho tan común ­estoy muy triste,
de no tener sino veinte años,

del hecho del perdón inevitable
de ofensas ya pasadas,
por toda mi ternura incontenible
y mi orgulloso rostro,

y la veloz locura de los tiempos,
mi juego, mi verdad...
­¡Escuchadme! ­tenéis que amarme más
ya que yo moriré.


Anna Akhmàtova, companya de generació, amiga ella mateixa de Tsvetàieva i amb nombrosos amics comuns, també llegida i traduïda per M. Mercè Marçal, no es va suïcidar. Va morir a edat avançada i va arribar a presidir la Uió d’escriptors Soviètics, en l’era Krustxev. Tot i així, la seva vida guarda nombrosos paral·lelismes amb la de Tsvetàieva. Dos dels seus marits i un fill van ser víctimes del terror soviètic,i ella mateixa va ser perseguida, expulsada de la Unió d’Escriptors... També destaca per la poesia amatòria, de la qual extreu ecos de tragèdia universal. S’ha de dir, però, que l’estil és ben diferent entre una i altra, original i certament independent del seu temps el d’Akhmàtova.

No es va suïcidar, però sens dubte l’ombra del suïcidi plana en la seva obra primerenca (el significatiu poema Cleopatra: “Demà, els fills amb cadenes... Oh, ja poca cosa/ li resta! Bromejar amb aquest individu/ i, com un pietós gest d’adéu, sobre el pit/ colrat, amb mà impassible, posar-se la serp negra”, o el terrible “El darrer brindis”:

Bec per la casa devastada,
pel dolor de la meva vida,
per la solitud en parella
i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,
per la fredor mortal als ulls,
perquè el món és aspre i brutal,
i perquè déu no ens ha salvat

A diferència d’aquests, “Rèquiem”, el llarg poema que va escriure entre 1935 i 1940, però que no va publicar fins a 1963 a Alemanya, és un desolador i esfereïdor relat directe de la tragèdia general viscuda en la Rússia d’Stalin. Li havia dedicat poemes lloatoris al gran dictador. La raó estava lluny de l’entusiasme, pretenia salvar el seu fill empresonat. Treure'l d'un món encara més aspre i més brutal.


Il·lustracions:
1)Marilyn Monroe llegint Joyce.
2)Anna Akhmatàvova, vista per
Nathan Altman

13/6/07

ART I SUÏCIDI: LES TENDÈNCIES AUTODESTRUCTIVES A L'ART

No es podria dir que el suïcidi sigui una pràctica privativa dels anomenats artistes. En els temps èpics, mals temps per als artistes –Homer a banda-, el suïcidi és un episodi relativament freqüent. Des de les distintes mitologies clàssiques (Dido, Hero, Príam,etc) els seus ecos reverberen en els herois ja històrics. Sol anar associat a la passió amorosa irresolta o a la redempció de la culpa, però alhora, la història ve solcada per la concepció arcaica de l’honor de caràcter aristocràtico-militar.
Aquesta , diguem-ne tradició, arrela a societats tan diferents com la romana o la japonesa (inclou diversos emperadors entre els primers, de Neró a Maximià, i un llarg reguitzell entre els segons, en la cerimònia del seppuku, que culmina en artistes cèlebres com Mishima i fins un occidental com Salgari). Una tradició que arrela, certament, en la mentalitat de la noblesa occidental cristianitzada, malgrat la formal oposició eclesiàstica dins la tradició judeo-cristiana. Tradició que, tanmateix, compta amb els seus propis suïcides, com Saül a l’Antic Testament, i, si fem una lectura no literal, tan adherida al culte de l’autosacrifici cruent, encarnat en els propi grans pares fundadors del Nou Testament, el mateix Jesús, i Pere i Pau, que es perllonga a tota la cort de màrtirs que omple els altars catòlics.
Dins l’Art, el suïcidi és tractat molt aviat, quan recull els mites èpics ja esmentats (Dido i Eneas) i es traspassa ràpidament a l’esperit tràgic. L’atemptat contra un mateix és, al cap i a la fi, la clau d’un dels principals caràcters clàssics, Èdip, i es troba en tota la tradició clàssica que va de Shakespeare (Romeu i Julieta, Ofèlia, Otel·lo, Lady Macbeth) als grans romàntics, iniciada pel Werther de Goethe.
Ara bé, indagant, més que no pas en el tractament artístic , en la pròpia pulsió suïcida dels artistes, certament ens haurem de limitar als temps més moderns per encertar a trobar l’artista professional que per una raó o altra s’aboca a la mort de la pròpia mà.

Causes de suïcidi n’hi ha moltes, i seria absurd pensar que l’artista en té de pròpies, particularitzables respecte a la resta de la Humanitat. Tanmateix, és cert que criden l’atenció molts casos, quant podrien servir per a un estudi de l’afany autodestructiu dels humans. El que realment, potser, resulta més revelador i específic del suïcidi de l’artista és un sentiment heroic, un aura mítica i de prestigi. Es tracta d’una expressió més, bé que tal vegada la més acabada i extrema, de la bona fama de l’artista maleït.
En aquest sentit, segurament el romanticisme és el període on neix aquesta mena de fanàtic culte a l’artista turmentat, misteriosament afligit i finalment desesperadament abocat al propi anorreament de la vida. De la vida física, potser recompensada per l’esperança en el guany de la fama i la glòria eternes.
Intencionalitat aquesta, la de perdurar en la memòria dels qui es queden a la vida física, sens dubte tampoc no específica de l’artista, però sí dotada de més...glamour, que la resta de mortals. Eros i Tànatos, vida i mort, bipolarització humana, massa humana. Individus i fins i tot pobles semblen tenir aquesta mena de contraposició com a part essencial del seu trànsit vital.
Examinem, sinó, el cas nostre, el sentiment nacional dels catalans. Des del punt de vista de les fabulacions col·lectives, se li sol atribuir al poble català una oscil·lació entre el seny i la rauxa. Tòpics no menyspreables, com quasi sempre passa amb la tossuderia dels tòpics, però no anàleg a la lluita eros/tànatos. Tanmateix, sí es podria establir un cert paral·lelisme: el seny és el matís pragmàtic que domina els interessos col·lectius, i la rauxa els impulsos destructius que de tant en tant, o subterràniament, recorren la seva intrahistòria. Quant s’aboca a l’exterior es manifesta en la rebel·lió , especialment quan se centra en el gran agressor extern (Espanya, evidentment), i quant s’aboca a l’interior, provoca una onada de derrotisme i victimisme fatalista.
El romanticisme, nacionalista, arrauxat, omple de pàgines la història i la lletra petita del suïcidi. Potser emmirallats en la gran figura de Werther, poetes i artistes en general es donaran a si mateix la mort al llarg del XIX (von Kleist, Nerval, Larra), o bé la trobaran després d’un dolorós procés d’autodestrucció lenta (Poe, Schumann, Schubert). Aquest cas, que podríen tipificar de suïcidi indirecte, complica les categories i crea nombroses zones grises, però segurament és essencial per abarcar una visió general de la pulsió autodestructiva.
Els dubtes són aquí inevitables. No deixa de ser digne de ressaltar que el gran fustigador del romanticisme, el gran vitalista Nietzsche, morís de forma similar a Schumann o Schubert, i probablement per la mateixa causa, la sífil·lis. La medicina, en aquesta qüestió, sol ser de poca ajuda. Qualsevol podria sospitar que les mateixes causes que a uns els condueixen al dràstic atemptat contra la pròpia vida, a d’altres els desencadena una lenta mort, per agents externs (fàrmacs i drogues, microorganismes patògens) o interns, arrissant el ris. Veiem un caràcter clàssic del romanticisme tardà, aquesta Mme. Bovary extremada de la Traviata de Verdi, que a diferència de la de Flaubert, es lliura a una mort natural.
El seny, racionalista, analític, moderat, refusa els actes extrems de l’arrauxat, però aquest dualisme pot ser tan fals en el cas individual com qualsevol generalització. Nietzsche, l’antiromàntic, és també un arrauxat, un integrador en el seu pensament –en la seva vida- de les dues pulsions. La persona assenyada no és pas lliure de caure en la pulsió autodestructiva. Com un corrent subterrani –subconscient- que és prest a saltar a la jugular, pot desencadenar la fi de manera abrupta, o després de processos depressius. L’ús de substàncies psicotròpiques, afí a una certa estètica artística, és un element important a tenir en compte en l’abultada nòmina d’artistes suïcides del segle XX, (Malcom Lowry, Diane Arbus, Hemingway -Ernest i la seva néta Margaux-, el dubtós cas de Marilyn Monroe, Kurt Cobain, Sid Vicious...) Nòmina que s’ampliaria molt si afegíssim els casos que hem anomenat suïcidis indirectes (tota una llarga seqüència de músics de jazz i rock, casos de Charly Parker, John Coltrane, Jaco Pastorius, Bill Evans, Jim Morrison, etc, etc).
L’artista pot enfrontar-se a l’èxit i al fracàs de la mateixa desesperada manera i sucumbir de la mateixa forma a un i altre. D’èxit es pot morir quan es contradiu íntimament la imatge aureolada de l’artista maleït que l’entorn ha alimentat i a la qual l’artista, probablement, ha estat parasitat fins al punt de crear una dependència de la seva inspiració. D’èxit, així, van morir Mark Rothko, l’esmentada fotògrafa Diane Arbus, i tal vegada nombrosos casos del que anomenem suïcidis indirectes, en què l’ombra de la pròpia (mala) fama sembla percaçar l’artista cap a una vida que el condueix a l’autodestrucció més o menys premeditada (els citats jazzistes, com també el dubtós cas de Chet Baker, o amb molts sentits el cas de Marilyn Monroe, perseguida no per la banda fosca de l’èxit, sinó per la superficialitat de la visió d’estrella eròtica que l’envoltava), o bé més o menys atzarosa (les vides perilloses de Rimbaud, Lord Byron, etc.)
De fracàs, del dolor i la frustració i la depressió, han mort tants més, que han esdevingut famosos i enormement venedors un cop morts –i sens dubte en bona part gràcies a la seva acció generosa de treure’s del mig-, com el cas paradigmàtic de Van Gogh. És clar que sovint èxit i fracàs són vessants de la mateixa pendent, i és en funció de la perspectiva que es pot situar l’un o l’altre. L’èxit social, diguem-ho així, pot ser viscut íntimament com un fracàs personal. Millor que ningú ho va explicar Julio Cortázar a “El perseguidor”, el conte on es retrata una generació d’artistes del jazz que van trencar esquemes a costa de les seves pròpies vides.
La nòmina dels que han mort i no han guanyat fama ni amb l’ajut d’una mort sublim, tanmateix, potser sigui la més gruixuda. Però no hi ha ningú per donar-ne fe i aixecar acta.

Miquel Mur

4/6/07

CARTAS DE JULIO A DORITA

Querida Dorita,

El Viejo Topo nos ha ordenado que debatamos la posibilidad de apuntarse a una segunda vida. Así, de primeras, nos fascinó a ambos la idea, hasta que sin más hiato el VT nos aclaró que se trataba de apuntarse a una web llamada Second Life, donde aparentemente se puede actuar a través de un doble virtual con dobles virtuales (avatares, se llaman en la jerga internáutica) de otros seres humanos. Prosaica derivación de un tema inicialmente interesante, Miqui y yo nos peleamos, como de costumbre, y no llegamos a ninguna conclusión vàlida, como siempre. Ni siquiera nos hemos molestado en indagar en internet , yo por... por absoluta pereza, y Miqui porque a las primeras de cambio descubrió que había que enredarse en compras, ventas, cambio de moneda y otras mercantilistas transacciones. Había que ver su mastodóntico corpachón agitado por la furia de apóstol del anticapitalismo.
Digamos que no hay otras vidas, digamos que no hay segundas oportunidades sin soltar las primeras, que no se puede delegar en intermediarios la compra y venta de la emoción, que la lucha en el barro cocerá nuestros propios pies, que una pantalla más allá de la caverna en que nos movemos sólo creará otra caverna.
Pero no condenaré al que huye en pos de los contactos que de este lado se le han negado, quien huye del acoso diario y la burla de los congéneres, de las armas afiladas tras de un muro, de la violencia de las guerras de baja intensidad que cada día cosechan daños colaterales en las columnas laterales de los diarios.
No los condenaré yo.
Pergeño versos estos días. Ahí nomás se morirán sin alcanzar otra orilla que el remanso de tus ojos:

Baste con amar,
Tendido en la noche,
Sobre el depósito de las sombras porosas,
Agitar la fecunda raíz
De lo que despunta en el sueño.
Oír sin escuchar la nada
Y apresar el vocerío de los ausentes,
Hurtar a la desmedida oquedad
De lo por vivir lo que se fue
Sin ser vivido.
Baste apresar un nudo
De inasibles corredores
Y soltar en la mano abierta
Su exánime violencia inerte.
Andar en ese crepúsculo virgen
Y revolverse contra la tristeza
De los ojos cerrados en el lodo.
Huir hacia su encuentro,
Como fantasmas de luces
que poblaron otro universo.
Y ser testigo, baste,
Para mudar la piel muerta
Y caer de un olvido a otro,
Como un extranjero extraviado
Sin destino, ni origen,
Sin más nacimiento que el itinerario
Desnudo de mapas y estaciones.


Tuyo afectísimo,

Julio