17/2/14

EL PAÍS QUE SOMIEM

Dissabte vaig tenir el doble goig de presenciar un recital de poesia. Més que doble, perquè en primer lloc era una iniciativa que també en si mateixa conjuminava dos vessants molt gratificants. L'un, sorgir d'una proposta treballada entre dues entitats exemplars del que diem la societat civil (o capital social, que diria en Germà Bel) d'aquest país nostre tan convuls en aquests anys: Òmnium Cultural i Càritas. L'altre, adreçar-se a un objectiu no menys exemplar: adreçar la recaptació aconseguida en l'entrada al Teatre Bartrina en benefici del programa d'habitatge social de la mateixa Càritas de Reus.

Retall del Diari de Tarragona d'ahir
Però en segon lloc també resultava molt engrescador que es tractés d'una iniciativa cultural que agrupava un bon grapat de companyies, artistes i associacions reusenques que treballen per l'art i la cultura en general. Un motiu particular d'orgull aquí és que obrís el recital l'Escola de Música del Centre de Lectura i que fos la meva filla Aleida la que cantés dues musicacions de poemes de Joana Raspall, però he de dir que en conjunt, m'omplia d'esperança i goig que participessin un bon grapat d'artistes purament amateurs que van cantar, recitar o dramatitzar poemes d'autors que l'any passat havien estat objecte de merescut homentage al nostre país: Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i la citada Joana Raspall.

Coordinava el muntatge el grup La Gata Borda, i, amés del Centre de Lectura, van intervenir els grups de teatre Llop's Teatre, TEBAC, Bravium Teatre, Orfeó Reusenc, Scenicum cia, En Veu Alta, Aiguamarina i Les Artistes Locals, a més d'intèrprets musicals com el Duo Miró Miquel Vilella, el líder dels magnífics The Mighty Fools, que per cert -gran notícia!- prepara nou disc en català.

Iniciatives com aquesta tenen llarg recorregut a poc que el públic s'hi vulgui interessar, com dissabte ho va fer, i els espais escènics siguin oferts per aquells a qui correspongui,com en aquest cas el Bartrina gràcies a la col·laboració de la regidoria de Benestar Social. No oblidem que som a l'any Vinyoli, un poeta que demanaria a crits una reedició d'una trobada com aquesta.

Seria bo, tanmateix, que també s'obrissin a fora, a altres localitats. Sovint penso en com es malbarata l'esforç i dedicació tan abnegats de tota aquesta colla d'artistes vocacionals que veuen que les llargues hores de treball només es reflecteixen en unes poques representacions per manca de pressupostos i espais. Espais com el Bartrina que s'enclaven en un ateneu com el Centre de Lectura, amb tant de vigor artístic i cultural en el seu batec quotidià.

Llegia fa poc al diari Ara que enguany s'engega per tercer any el programa d'Espai A que va en aquesta línia, la integració d'una xarxa d'ateneus culturals que ofereixen un circuit integrat per a les companyies no professionals que hi intervenen. Són més de 50 representacions que poden aprofitar aquesta sinergia. Penso que Reus hauria d'afegir-se a aquesta xarxa, i, com es diu ara, el múscul exhibit aquest cap de setmana bé ho mereix.

En tot cas em va cridar també l'atenció que la mateixa informació quantificava en 56.000 els participants a tot Catalunya en diverses activitats artístiques, que anaven de les corals (unes 710 en total!), als tradicionals esbarts (138), passant per companyies de teatre, que sumarien 369 que aglutinen més de 9.000 persones. Aquest teixit social és part essencial, jo diria que fonamental, del gruix del capital social que abans esmentàvem, i han de ser un element constituent d'un país més ric, lliure i obert. El país al qual aspirem el que desitgem que sigui independent, sí, però com a mitjà per continuar creixent en cultura i benestar.

El títol del recital era "Jo tenia una casa, el meu somni". Un títol molt ben trobat. Al·ludeix a una qüestió específica, a un dret bàsic com el de l'habitatge. Però també el podem usar com una metàfora del país que volem i que poemes com els que vam sentir ens han fet somiar.

12/2/14

L'ANATOMIA DEL DESENGANY, PER GERMÀ BEL

Germà Bel presentava ahir al Centre de Lectura de Reus el seu darrer llibre, "Anatomia d'un desengany", en una sala d'actes plena de gom a gom. Va fer la introducció el professor d'Economia de la Universitat Rovira i Virgili , Ferran Mañé. Amb molta gràcia, Mañé es va presentar a si mateix com a especialista en la presentació de Bel, al qual ja li ha tocat uns quants cops fer de teloner.

No és estrany, aquest també professor i economista és avui molt popular, tant per la seva vessant d'escriptor expert en temes econòmics com per la seva assídua participació en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials, on s'ha destacat com a polemista conspicu alhora que rigorosament documentat. Bel destaca avui també per la seva defensa de molts dels arguments del procés independentista català.

Coneixent la seva passada trajectòria política, afí al partit dels socialistes -amb els governs dels quals va desenvolupar diversos càrrecs-, creia jo que el títol del llibre enunciava una personal crònica de la seva progressiva conversió al sobiranisme. M'errava. De fet, el títol original en castellà -"Anatomía de un desencuentro"- sembla més ajustat al seu contingut. Germà Bel narra sense passió -tampoc amb neutralitat, cal apuntar- la crònica de la progressiva separació entre Catalunya i Espanya.

El professor Bel va desplegar la seva intervenció seguint la forma en què ha estructurat el llibre. Va començar analitzant les explicacions de la causa de l'evident augment del suport a l'independentisme a Catalunya segons els seus adversaris i detractors. Al marge de l'incentiu causat per la crisi econòmica -que no va tocar, tot i que s'hi va referir tangencialment en el torn de preguntes-, va abordar tres línies causals: el pretès adoctrinament efectuat pel sistema educatiu, l'epidèmia d'un virus nacionalista, i l'atribució d'una desmesurada ambició a la diferenciació per part dels catalans. Bel va desmuntar amb dades extretes de diversos estudis les tres línies explicatives. Però vull destacar una afirmació que em va calar: segons li han manifestat col·legues o visitants d'altres països, principalment els centreeuropeus, manifestar en públic que l'altre, sigui qui sigui, és una persona adoctrinada, és considerat com una mostra de mala educació i de manca de respecte inacceptable. Que aquí estigui tant en boca no deixa de ser mostra de la mala qualitat de la nostra democràcia.

Acte seguit, Bel va analitzar distintes estratègies que  s'usen des d'Espanya per atacar l'independentisme: la que va denominar lo que necesitas es amor (la coacció a través de l'apel·lació a un lligam afectiu entre els pobles), la d'apuntar a un objectiu d'ordre superior (la democràcia i el marc europeu), o la generació de la necessària confiança. Com va mostrar, aquesta, la confiança, només es genera des de l'empatia. L'amor és un sentiment massa volàtil per ser tingut en compte en la creació de vincles institucionals. Per analitzar quin grau d'empatia hi ha avui entre Catalunya i Espanya, es va referir a la qüestió de la llengua i l'escola, la transferència de diners entre regions (les famoses balances fiscals) i les inversions en infraestructures. Només s'hi va referir a la primera qüestió. Les altres, en què és consumat especialista, ens les va deixar per estudiar al seu llibre, o a llibres anteriors.

En resum, Germà Bel va fer molta incidència en la necessitat d'arbitrar un marc comú de respecte i comprensió que permeti articular una discussió assossegada i profunda sobre les postures discrepants quant al futur de les societat que es troben en conflicte.

Des de l'òptica d'algú que es considera no nacionalista, però que entén perfectament el pensament nacionalista, l'epidèmia es revela d'ordre pràctica: una transparent defensa del dret a decidir sobre el propi govern. Una qüestió que posa no en oposició, sinó en camins divergents, Catalunya i Espanya. Com va voler demostrar amb un ràpid repàs històric, allà on Catalunya aposta per la força vertebradora del seu capital social (altrament dit societat civil) i per un moviment horitzontal que permet la intercomunicació de dalt a baix en les seves institucions, Espanya es refugia en el seu secular sentit vertical, rígidament jeràrquic. La resposta d'ambdues societats davant la crisi recent és, en conseqüència, oposada. Catalunya respon millor, de manera més oberta i flexible, als reptes de la incertesa que comporta el marc global on es desenvolupa la profunda crisi econòmica mundial.

Les apel·lacions constants de Germà Bel al respecte -i és que no cal que vingui de fora a estimar-nos, basta que ens respectin coma  diferents, si així ens veuen-, a l'enteniment del punt de vista de l'altre, a la confiança -en nosaltres mateixos, en primer lloc-, a la capacitat d'entomar el risc, em van sonar a una reproducció de classe magistral a la qual deu estar avesat. Una classe que, sense renunciar al rigor acadèmic, tenia molt d'ètica. Considerant probablement ,amb bon olfacte, que es dirigia ahir a un auditori al qual no calia convèncer sobre els avantatges de la independència, el professor Bel va semblar voler concentrar-se en impartir lliçons sobre conducta democràtica, que sens dubte  -ell se'n va declarar convençut- seran les que permetran que en definitiva el poble català decideixi per si sol el futur.

¿Era aquesta una d'aquestes recurrents apel·lacions al diàleg que sovintegen entre determinats cercles de la nostra societat, tant catalana com espanyola? Sens dubte no ho és en la línia buida, retòrica i artificiosa d'una part d'aquestes  apel·lacions que a dures penes emmascaren un anhel purament dilatori i immobilista. Entenc que quan parlava de respecte i comprensió del punt de vista del contrari, no desconeixia que aquest no juga sempre igual de net, que si sovint les desqualificacions que ens arriben d'Espanya obeeixen a projeccions de les pròpies limitacions de la comprensió dels altres, en molts altres casos es fa des d'una conscient transposició feta cínicament.

Tant se val, ens venia a dir. La nostra missió és jugar net, i en última instància de nou pel sentit pràctic del qual va fer repetides vegades gala: pensem que l'endemà haurem de conviure amb tots. Amb tots. Nosaltres i ells. Però també va deixar clar que això no ens ha de frenar. Move on, com va concloure en anglès: som-hi, com diem en català.



6/2/14

RECITAL DE LUXE D'ÈDIP REI

Fermí Reixach és un esforçat Èdip
Ahir vaig presenciar un muntatge sobre l'"Èdip, rei", de Sòfocles, que suposava l'estrena d'un cicle de recitals teatrals sobre textos clàssics que ha endegat el Teatre Fortuny de Reus, gràcies a la iniciativa de Francesc Cerro, aquest director teatral reusenc que està destacant precisament per la inquietud, originalitat i constància de les seves iniciatives. La seva actual proposta, que s'allargarà en tota la programació d'aquest semestre del gran dels teatres locals , resulta especialment apropiada, penso, a temps de crisi. De fet, com va declarar el mateix director, no es tracta realment d'un format original, ja que és conegut a bastament en alguns països europeus: una lectura dramatitzada que, almenys en aquest cas, incorpora elements escènics força atractius, si bé igualment minimalistes: un sobri decorat i una pantalla on es projecten audiovisuals.

A part de la qualitat de Cerro com a escenificador, cal destacar que té un magnífic cercle de relacions que es concreta en un ampli vetall de grans actors i actrius que desfilaran al llarg del cicle. En aquesta ocasió, Fermí Reixach, Txe Arana i Jaume Montané. Pot semblar que un recital d'aquestes característiques és menys exigent per a l'actor, però, vist el resultat d'ahir, em sembla que comporta dificultats tècniques que compensen la manca del requisit de memorització del text. Notable el treball dels tres actors, amb un gran esforç de Reixach  per dir el complex paper del protagonista, però jo em quedo amb el treball de Txe Arana, que ajusta perfectament la dicció dels seus diversos papers, Iocasta -la mare/muller-, Tirèsies, l'enigmàtic i transcendent personatge de l'endeví cec, i el cor. Sòfocles va ser innovador en la participació d'aquest personatge col·lectiu, que va ampliar dels dotze clàssics als quinze. Cerro, en canvi, el concentra en l'esplendorosa veu de Txe Arana. Un tractament especialment novedós és la utilització de la projecció audiovisual per a exposar algunes de les estrofes i antiestrofes del cor, en les quals la veu de la Txe sona amb una profunditat i gravetat espectaculars. Es tracta d'una sàvia elecció que, a part de ressaltar aquelles interpel·lacions del cor que poden resultar més dirigides a un oient genèric, les que el geni de Sòfocles va fer per apuntalar alguns dels aspectes més profunds del seu drama, s'intercalen en la lectura de manera que pauten perfectament el ritme de l'obra, un ritme endimoniat que s'assossega i d'aquesta forma i permet un respir i un temps de reflexió a l'espectador.

El comiat d'Èdip de Iocasta, per Alexandre Cabanel

I aquí unes paraules sobre alguns dels aspectes tècnics de la mateixa escriptura de la tragèdia. No de bades ha estat considerada una obra mestra, probablement el zenit de les tragèdies gregues. Cal tenir en compte que, com moltes d'aquestes, es basa en un corpus llegendari i mític molt antic, el del casal dels Labdàcies, que comptava ja amb nombrosos tractaments dels poetes èpics en versions diferents -ultra alguns esments que es troben en les mateixes Odissea i Il·líada-, i que va arribar a Sòfocles segurament a través del seu immediat predecessor Èsquil. El gran mestre de la tragèdia fins que Sòfocles domina l'escena, va tractar aquesta temàtica en un cicle de tres obres, de les quals només ens n'ha arribat una, la darrera, "Els set de Tebes", però sabem que la central es referia exactament a la vida d'Èdip.

Sòfocles va manifestar el seu geni en el tractament d'aquesta peça, abordant-la en la concentració de la matèria dramàtica en un moment culminant, el de la investigació engegada pel rei de Tebes sobre la mort del seu predecessor Laios un bon grapat d'anys abans. L'autor desplega l'acció en unes poques hores, on a través del diàleg d'Èdip amb un nombre reduït de personatges i amb el cor, anirem descobrint la realitat dels tenebrosos fets del passat que l'involucren en la trama d'assassinats i incestos involuntaris que fan esclatar la catarsi de la tragèdia. Aquest magnífic ús del temps dramàtic és encara avui d'una modernitat i eficàcia insuperables.

Unes paraules, també, sobre el significat del nucli de l'obra, que ha estat objecte duna nombrosíssima literatura al llarg dels segles. Èdip ens ha arribat molt probablement amb els seus significats ampliats per la coneguda interpretació de Freud del cèlebre complex. El personatge de Iocasta, que podria resultar molt secundari en la llegenda, és posat sota una llum molt precisa per Sòfocles. La seva actitud, que alguns crítics i comentaristes han titllat de frívola, quant mira d'encobrir una veritat que es va obrint inexorablement pas, l'ha fet antipàtica a ulls de molts homes. Tanmateix, és veritat que Iocasta és el referent central de la tragèdia, i encarna un femení universal al qual, en definitiva, apunta el tractament freudià. Si excloem d'aquest el vessant de la relació entre pare i fill -potser el més discutible-, veurem que el tractament de Sòfocles encaixa a la perfecció: Iocasta és esposa, però també mare, i mira en tot moment de protegir el seu home, fill i espòs, al qual sap condemnat si persevera en la seva inflexible recerca del seu origen.

L'altre gran eix de l'obra resulta, sens dubte, el tema de la culpa. Molta tinta s'ha vessat sobre aquesta qüestió, i sembla insoluble si es tracta de saber quin pensament hi tenia Sòfocles. Per a alguns, l'encaparrament d'Èdip en la seva recerca de la veritat, que farà que li atenyi la seva pròpia maledicció, exposa una afirmació de la llibertat humana. Això sembla reafirmar-ho el mateix personatge, quan en el seu brutal desenllaç s'eixorba i crida altra mà no ha fet que la meva. Les acotacions del cor, en canvi, que al·ludeixen al dèmon, aquest terme del grec clàssic de dubtosa traducció però que es pot aplicar a un fat marcat pels déus, semblen apuntar cap al prejudici tràgic de veure's lligat a una voluntat superior. La meva visió és que Sòfocles reflecteix en la seva magistral posada en escena el conflicte, la crisi que ens situa precisament en la topada entre el pensament llegendari que centra la vida humana en el determinisme de la superior voluntat dels déus, que juguen a plaer amb els mortals, i el pensament modern que situarà l'home en el centre de l'univers, amo dels seus actes. No oblidem que Sòfocles viu en ple segle V aC d'Atenes, en l'esplendor de la democràcia atenenca de Pèricles. Però l'obra està escrita enmig d'una crisi episòdica que va causar una plaga que assolà la ciutat, una plaga que ell traslladà a l'obra -no es troba en els precedents-, i que justifica els laments constants d'Èdip sobre el destí de la seva ciutat estimada, que no natal.  Sòfocles abocaria a la seva obra, doncs, aquell neguit i angoixa sobre els mals que aparentment ataquen per igual a justos i injustos, un fat cec que colpeja sense pietat i que no té explicació humana. En darrera instància, apunta a la responsabilitat de l'home, hi apel·la, més que no a un sentiment de culpa. Èdip no pot sentir-se culpable ja que és un transgressor inconscient de les lleis, però en canvi assumeix la responsabilitat dels seus actes fins a l'extrem.

I  un breu comentari sobre algunes de les paradoxes de l'obra. El nucli de la trama, que ja he dit que Sòfocles rep de la tradició, resulta força inversemblant  des d'una anàlisi lògica. Sembla difícil de pair que després d'anys de viure amb la terrible realitat oculta, una realitat de la qual tenien tots els protagonistes tants indicis com per haver-los lligat molt abans, es  desencadeni la seva resolució d'una forma tan abrupta. Aquests mateixos problemes ja es van plantejar entre els seus contemporanis, i sens dubte van motivar algunes de les variacions en les diferents versions transmeses, juntament amb d'altres probablement d'ordre moral, com l'afirmació de l'incest que origina una casa reial. Sòfocles, en canvi, va tirar pel dret i va assumir el nucli més tràgic sense maquillatges. Als nostres ulls, el que justifica la resolució sobtada del gran secret de la nissaga és certament el moment triat: la crisi social causada per la plaga. La necessitat de trobar-ne la causa última, amb la interrogació als oracles, és la que fa detonar la bomba latent. Èdip, que va viure cec uns llargs anys, girant l'esquena al passat, és enfrontat -en bona part per la intervenció d'un altre cec, Tirèsies- amb la crua llum de la veritat, i acaba cec per voluntat punitiva pròpia.

No menys inversemblant podria semblar, en el muntatge de Francesc Cerro, veure encarnat Èdip, el protagonista més jove, en l'actor més veterà, en una inversió d'edats amb els actors que assumeixen els papers dels personatges de la generació anterior, Iocasta i Creont. Crec que a cap dels espectadors, en canvi, se li fa irreal la representació. El vigor en el text i en la seva dicció superen aquests elements accidentals i, pel mateix efecte seductor de la potència de l'obra, ens despullen el centre encara enigmàtic dels seus aprofundiments en l'ànima humana.