PASSAR-SE DE ROSCA

El català té, com totes les llengües, alguns avantatges sobre d'altres -i desavantatges sobre d'altres-. Els parlants han anat desenvolupant una sèrie de matisos que suposen una patrimoni únic, irremplaçable  i, per tant, esquiu a la traducció literal a altres idiomes. Un maldecap per als traductors, però també una joia per a ells, ja que és allò que els justifica la feina i els fa -de moment almenys- insusbtituïbles per un ordinador. El context, el bagatge històric cultural i tants d'aquests matisos que en la comunicació entre humans juguen papers d'una riquesa i complexitat que la fan alhora lluminosa i misteriosa, són difícilment copsables per una màquina.

Naturalment, però, també hi ha humans que tenen una mentalitat maquinal i refractària a la complexitat i a la matisació. Per incapacitat o per voluntat. Veig amb pena que la literatura moderna, aquella que domina el mercat si més no, renuncia progressivament a la riquesa i als reptes en la comprensió. I en el mercat de la política la situació de la llengua és encara més susceptible de mecanització i empobriment, ja que solen privar els interessos purament partidistes sobre els de la veritable comunicació, intercanvi de reflexió, conciliació, anàlisi, debat... O simplement allò que un verb català gloriós resumeix ell sol: el terme enraonar, molt congruentment en vies d'extinció.

Tanmateix, en el nostre àmbit sociopolític, en allò que en altre temps es va dir l'oasi català, no havíem arribat a veure les cotes de la simplificació grollera i bastarda d'aquest llenguatge a què hem arribat amb l'aparició en el panorama polític nostre -català i ara per exportació espanyol- del partit d'Albert Rivera, Ciutadans. Un partit que té l'etiqueta d'haver estat fundat per un grup d'intel·lectuals catalans (alguns de dubtosa qualitat intel·lectual, és veritat), però que ha acabat sent una simple màquina de difusió de pamflets i recol·lectora de vots i llocs de poder en mans d'un grup d'analistes de màrqueting polític (els anomenats spin doctors en la terminologia anglosaxona) tan hàbils com privats d'escrúpols.

Però el risc de l'hàbil que se n'ha sortit en les seves trampes i manipulacions, en les seves mentides, és que tard o d'hora cau en les seves contradiccions internes, o, en últim extrem, en l'apoteosi de la seva maquinació, que el deriva cap a un dels aspectes més tristos del mentider, que és l'autoparòdia.

Ciutadans es troba ara en aquesta fase. No solament el seu líder nacional, Albert Rivera, sembla avui una joguina trencada, progressivament solitària en l'il·lusori cim del seu poder, sinó també els seus principals acòlits. La successora d'Inès Arrimadas -la que ben bé podria acabar fent el llit al mateix Rivera- a Catalunya, la tarragonina Lorena Roldán, és ara mateix una caricatura de as seva predecessora i un actiu de gran valor... per als adversaris del partit.

Ho va demostrar amb escreix en les seves intervencions al debat de política general del Parlament ahir. No solament perquè va insistir, fidel a la tàctica que també Rivera va seguir a Madrid, de continuar atribuint als detinguts per la Guàrdia Civil dilluns la tinença d'explosius (Goma2!), malgrat el ridícul material presumptament explosiu trobat, sinó que va continuar abusant d'un dels pocs ossos a què s'han pogut aferrar per mossegar el president Torra, i és la seva cèlebre expressió apreteu adreçada als CDR. Insistir en un argument caduc pot funcionar lluny del context català i dins dels fanàtics propis, però ja no sembla eficaç per convèncer ningú. Agafar-se a una possible relliscada pretèrita per manipular-la en un sentit impropi té els seus límits.

De fet, i recuperant el fil del principi, Quim Torra va relliscar sobretot com a persona de vasta cultura usant una expressió col·loquial -un barbarisme- ambigua. En català disposem de collar, pitjar o prémer com a formes alternatives que s'apliquen en distints contextos. En el que volia dir sens dubte Torra, que no sé si cal recordar que animava als CDR a pressionar el mateix govern de la Generalitat, era el de collar.

Quan es prem massa l'accelerador, quan es pitja amb una força i repetició innecessàries un botó, quan es colla fins a passar-se de rosca, el resultat és el contrari del perseguit. Això li va passar ahir a Lorena Roldán. I, encara més, perquè sol ser més rellevant en comunicació el llenguatge no verbal que el del pur sentit de les paraules, la seva veu -cridanera, altisonant, en el registre del grallar- resultava més repel·lent que convincent. I això, per molt que l'hagin format i preparat, és un element difícil de polir i controlar que va transparentar les males arts del mal actor que no sap dur-se el públic a la butxaca.

ALGUNS "DESPLANTES" (Y LO QUE TE RONDARÉ, MORENA)

La degana M. Eugènia Gay ordenant a tot un president que acabi el discurs (El Confidencial Digital)

Tota llengua té expressions -moltes- i mots -bastants- que són difícilment traduïbles a altres llengües, fins i tot entre dues de ben properes com el català i el castellà. Si nosaltres, els catalans, tenim el seny o el déu n'hi do, els castellans tenen d'altres, com hombría, honrilla, o aquella guerrilla que ja ha exportat a moltes altres parles. No m'ho he estudiat, però potser el castellà és més ric en termes que tenen a veure amb la confrontació i el conflicte, mentre el català ho és més en els que tenen a veure amb la conciliació i el diàleg.

Potser és agosarat dir-ho. En tot cas, sí que sembla que el castellà té un registre molt variat per a totes les expressions que tenen relació amb l'honor, un terme que ja de per si ens remet a societats on és molt preuat l'alt concepte de si mateix que té el parlant. O, millor dit, l'alt concepte de si mateix que vol que se li reconegui en la seva societat, en el seu entorn. Per això, potser, no he trobat cap equivalent català al mot desplante del castellà.

Desplante és el que va tenir ahir el president del Parlament, Roger Torrent, a aqueixa institució barcelonina de rancio abolengo -una expressió que té equivalent català (antiga soca ) però en desús-, que és el Círculo Ecuestre. Diverses intervencions del públic van ser crítiques, i dures, però la que ha donat la volta al món ha estat la d'un empresari alemany de cognom Jacobi,que a part d'altres expressions limítrofes amb l'exabrupte, li va desitjar la presó al qui actualment és la màxima autoritat autonòmica.

Aquesta actuació tan impròpia del que, a la fi, només és un particular, podria ser una simple anècdota, si no fos que plou sobre mullat. Encara no fa quinze dies, la degana del Col·legi d'Advocats barceloní, Maria Eugènia Gay -dels Gay de tota la vida-, es permetia estirar de les orelles al mateix president Torrent en un acte institucional, per permetre's parlar de presos polítics davant del ministre de Justícia espanyol Rafael Català.

No ens imaginem la situació inversa: representants de la societat civil o institucions catalanes esmenant la plana en públic a un ministre espanyol o desitjant la presó a la presidenta del Congrés espanyol. En tot cas, tots sabem què obtindria ipso facto l'agosarat o agosarada. Querella de fiscalia o citació judicial per incitació a l'odi o ves a saber quin altre delicte.

Aquest estat de coses, que tots coneixem i que hem vingut a reconèixer com a normal, ja sigui vist des de l'adhesió o des de la repulsa, és el que certifica el gran desequilibri de poders que impera en aquest Estat de Dret, en aquesta monarquia constitucional, que es vanta (o vantava?) d'haver establert una organització quasi federal, una descentralització sense parangó al món. Un mite tan fals com tants altres (recorden allò de sense violència es pot parlar del tot), en aquesta democràcia de baixa densitat que hem de gaudir/patir. Ha bastat una simple decisió coordinada entre els diversos dipositaris del poder de l'Espanya eterna, la nació més antiga del planeta però que paradoxalment no compta amb nacionalistes a les seves files, per desmuntar com un simple castell de cartes la bastida de l'Estat de les autonomies. 

I és per això que assistim a escenes com aqueixes que abans he descrit. Aquelles en què els que es consideren defensors de la llei espanyola saben poner en su lugar a aquests catalans insolents. La llista seria inacabable. I el que durarà, o com diu una altra expressió castissa, y lo que te rondaré, morena*.

*En homenatge a les feministes que es poden veure identificades en aquesta expressió tan reveladorament masclista

DESPRÉS DEL MÓN DE MIQUEL VILELLA

Es pot dir de tot artista que té una mirada pròpia sobre el món? Si més no, crec, ha d'aspirar a tenir-la. L'art modern, almenys des de la revolució del pop, tendeix a sobreestimar la novetat i, potser congruentment, la joventut de l'artista. La jovenesa, tanmateix, amb la seva exultat vigoria i bellesa, pot fer enganyar els qui la contemplen, i fer prendre per una aportació consistent i independent el que no és sinó la desvergonyida força creativa de la ignorància.

Una mirada creativa pròpia requereix, en general, la maduració de les experiències que permet una perspectiva realment i genuïnament pròpia per calibrar l'experiència futura. Miquel Vilella és un artista que va aparèixer fa ara quatre anys amb força, del no-res, segons alguna ressenya que he vist, al panorama musical,amb un disc en què signava sota el nom col·lectiu The Mighty Fools, on s'hi emparava una banda fonamentalment constituïda per músics reusencs -si bé alguns fa un temps traspassats a l'escena barcelonina, com el baixista Hèctor Ortega-, però on tota la concepció musical ja era seva. Bé, de fet, Miquel Vilella no venia de nou. Feia uns anys ja havia aparegut amb el seu propi nom, havia quedat finalista del Sona 9 i va gravar un disc. La maduresa que sobtà a la crítica responia, en realitat, doncs, a una preparació, un període latent que va permetre emergir un grapat de cançons de pop àgil, fresc, farcit de brillants melodies ofertes amb un esponjós arranjament acústic que gairebé van velar unes lletres singulars i penetrants. Que fossin en anglès no va ajudar a entendre missatges, en aquest país tan poc poliglota.

El músic pot manifestar la seva mirada per diversos mitjans, però ha de partir, evidentment, de la seva personalitat musical. En altres paraules, per avaluar la condició personal d'un músic hem d'examinar en primer lloc el seu so. El so d'aquest nou àlbum que ens brinda ara Miquel Vilella, recuperant el seu propi nom, produït per ell i la seva nova discogràfica, és un so que novament ha evolucionat. Difícilment el podrà vincular a The Mighty Fools qui no conegui el lligam absolut que suposa el seu cervell creador. Vilella ha escrit lletres i músiques, com abans, però a més s'ha fet càrrec de gairebé tota l'execució dels temes, llevat de la bateria, que toca Monxo Grau, i una aportació puntual de Rafa Calatayud a la trompa.

El so acústic de "You're so Good to Me", el disc dels The Mighty Fools, deixa pas ara a un so més dens, més compacte, on la bateria sosté la base rítmica però les guitarres acústiques desapareixen o queden en segon pla, i domina un teixit de teclats i guitarres elèctrics que proporcionen riques textures a  les línies melòdiques cantades per Miquel i en ocasions es lliguen  a les harmonitzacions vocals que construeix amb distintes veus ell mateix. Veus que de vegades resulten també difícils de reconèixer com del mateix cantant, i que, en algunes ocasions més que en altres, s'allunyen del cantant de fa quatre anys.

No falten evocacions folk. Algunes de les tornades conclouen  en riffs que sonen a aires populars que l'oïda associa a violins o vents, però que Vilella munta amb teclats o guitarres nets, que eviten la distorsió. Escolteu "Des del far" o "Pa blanc" i entendreu del que parlo.

D'altre vegades, el so adquireix una certa solemnitat. No sé si és el cas, però Vilella sembla haver escoltat amb profit algunes de les propostes del rock dels setanta, aquell rock que es va venir a anomenar simfònic, i que  va ser tan denigrat després de la revolució punk i l'onada de retorn al pop de la new wave. L'he sentit comentar la influència de John Bonham, el desaparegut bateria de Led Zeppelin, en algun tema, però, tot i que no es pot dir que les citi a abastament, algunes de les grans bandes de l'època, com els Pink Floyd o Genesis, apareixen en algunes de les solucions adoptades en aquest àlbum que aspira a crear, sospito, una atmosfera semblant a la que algunes de les millors expressions d'aquells anys de barroquisme del rock van oferir. Una atmosfera dins la qual les melodies puguin vibrar però on l'acompanyament amplifiqui el contingut amb un cert to de grandiositat.  Els Pink Floyd reben, crec, un explícit homenatge a "Eco", títol que evoca el nom d'un dels clàssics de la banda britànica, dels primers temps en què va perdre's el lideratge de Syd Barrett. Un vers repeteix una de les frases més famoses de la mateixa banda, Tant de bo fossis aquí. Però això entra ja en el terreny d'un altre llenguatge, el de les paraules, que tocarem més endavant. Hi ha, tanmateix, un tema que em sona encara més als Pink Floyd, "Clam de Misericòrdia", una adaptació d'un salm sostingut només en uns acords d'orgue sobre els quals la veu de Vilella eleva la salmòdia amb un eco que em remet directament a algun dels temes dels darrers Pink, on capitaneja la línia vocal de David Gilmour. I cal escoltar "Casa salvatge", per recuperar les modulacions d'una veu a la qual s'acomoda molt bé la de Vilella, la de Peter Gabriel liderant els Genesis, amb els característics tornaveus que rematen les frases i amb cors que es fonen amb llargues notes de teclat que es trenquen en les transicions de tornada a estrofa.

Crec que els arranjaments componen un vehicle adient per a unes lletres que són alguna cosa més que tipografies perquè les veus desenvolupin les melodies. Una de les característiques d'aquell mateix rock simfònic era la seva ambició literària. Probablement una cosa va dur a l'altra. Van sorgir el que es va conèixer com a discos conceptuals, on els temes formaven un conjunt que desplegava una sola idea central o diversos desplegaments d'una sola història.

¿Ha passat això amb aquest disc "Després del món / Farewell, Dear Towermen"? Perquè el que encara no hem dit és que es tracta d'un doble disc, en veritat, en què les mateixes cançons es reprodueixen en dues llengües diferents, en català i en anglès. Fins al punt que és dubtós parlar de les mateixes cançons.

Una doble versió de les mateixes cançons només és un exponent més d'una de les característiques que destaquen en aquest àlbum: l'ambició. Una ambició de caire artístic. Diria que purament, enlluernadorament artística. En aquests temps postmoderns (o potst-postmoderns?) no és habitual trobar-se amb empreses que  aposten per la seva pròpia transcendència. I crec que aquesta és una de les qüestions més remarcables d'aquesta obra, que uneix música i lletra en una aspiració potent, desacomplexada també -o només la frivolitat pot ser-ho?-, però sense renúncies ni concessions.

Greenpoint / Viquipèdia Commons

He sentit a dir-li en una presentació a Ràdio 3 a l'autor, que la concepció del disc neix d'un projecte de novel·la que va començar a escriure a Brooklyn, Nova York. Els textos, tant en anglès com en català, es remeten a quadres, escenes que conformen el petit o gran cosmos de personatges que poblaven, doncs, aquest espai novel·lístic del qual no tenim una visió general, però sí les visions parcials, les veus que ens arriben servides per la versàtil vocalització de Vilella, i que per tant responen a ficcions en les quals la ploma del narrador queda a cobert. O no tant. Cadascú podrà entreveure fins on emergeix Miquel Vilella i fins on les seves figures literàries.

http://miquelvilella.tumblr.com/

Com diu el text que figura al peu de les transcripcions de les lletres, el disc va néixer a Brooklyn i  va començar a caminar a la vora de la Prioral de Sant Pere, a Reus -la casa familiar-. Es tracta, doncs, en molts sentits, d'un viatge. Un viatge musical i un viatge literari, que es fonen en les nostres oïdes en un viatge sensorial literalment fascinant. Em va venir al cap, entre les primeres escoltes dels dos discos que acaben integrant un de sol, la paraula sinestèsia. Un sentit explica el que copsa un altre. I se'ns obre un vastíssim panorama, de Greenpoint, Brooklyn, al nucli més primigeni de Reus, en el qual podem indagar sobre les nostres pròpies percepcions.

La condició és abandonar-se. Deixar-se guiar per la mirada de Miquel Vilella, per la seva veu i el seu treball d'orfebreria amb els instruments: confiar en ell com es confia en el company de cordada, penjat sobre el buit a la cara nord d'una muntanya gelada als Alps suïssos.

CERCLES

Comences el viatge amb un mapa: Amèrica, Mar del Sud,  illes de noms suggestius (de Ladrones, de Pájaros, la Redonda...). Per sobre, com a ben arrenglerats vaixells d’una esquadra valerosa, els textos en català i en anglès de dotze cançons. I un títol que tanca, cançó sense lletra, però amb un nom: Belgravia. Saps que has estat a Belgravia, un polidíssim barri londinenc, entre Westminster i Kensington, però no pas si potser està referint-se a un altre objecte (un vaixell?).

El mapa que ha estat estampat en els discos és en canvi una ruta, una línia irregular sobre un blau que potser pot tenir algun mar, molt al Sud. “Endurance”, Shackelton, a penes pot llegir-s’hi. La ruta de l’explorador E. H. Shackelton per l’Antàrtida, en el seu intent de creuar el continent gelat de punta a punta, que va fracassar quan el seu vaixell “Endurance” va quedar atrapat entre els bancs de gel i va naufragar. Tot el grup va sobreviure dos anys en aquell territori tan i tan hostil. Però en tornar, Shackelton ja no va ser reconegut com l’heroi que havia estat en la seva primera expedició, a 1909. El món havia canviat. El món estava en guerra, la que es diria I Guerra Mundial. Desplaçat, moriria en un nou intent d’arribar al Pol Sud, el 1921.

Desplaçat, fora de lloc. Com una cara a una cullera. La frase és del disc dels Mighty Fools, una de les moltes troballes poètiques de Miquel Vilella en un idioma que no és el seu. A “Després del món /Farewell Dear Towermen”  s’endinsa de nou en la poètica de l’anglès, però ens ofereix una versió al català. O potser no.

Hi ha alguna cosa especialment fascinant en explorar una llengua que no és la materna. Joseph Conrad, va magnificar l’anglès, una llengua molt allunyada de la seva, associant-la a la seva èpica  de les navegacions i els exploradors desesperats . Vilella ens parla de viatgers, potser d’exploradors, d’escaladors, de víctimes de la guerra, de l’amor –aquesta exploració sense fi en el domini d’altri-, de Déu. O més aviat deixa que ells ens parlin a través seu.

Aparentment, tot va començar amb l’escriptura d’una novel·la, a Greenpoint, Brooklyn. On ell tenia temps per ser i somiar. I esperar. Les paraules arribaven en la llengua materna, en català. Devien venir després melodies, harmonies, ecos, paraules en anglès. Els textos no són una transcripció del català a l’anglès ni a l’inrevés. De vegades divergeixen, de vegades es complementen, de vegades podem entendre millor el text en una llengua recorrent al cantat en l’altra.

I tens tots aquests llocs. En alguns casos es citen pel seu nom, en d’altres –normalment en anglès- es remet a un genèric. D’Albarca –aquest poblet enfilat a la serra de Prades-, al Bronx és així From up the hills Down the valley. On diu Neda fort i deixa enrere l’horitzó i el seny, retorna el She sails away Beyons her courage For us to bee free, on ella s’identifica en femení i es desfà l’ambigüitat de la supressió del pronom.

Un altre cas: “ Tots els sermons” comença amb A Sant Pere vaig veure-la Per primer i últim cop. “All those sermons” diu: At Saint Peter I saw her. I have been looking for her ever since. Sembla, doncs, que està parlant del lloc, no de la diada. Sant Pere és l’altra gran fita en aquest disc. És a Reus el que Greenpoint a Nova York. El petit nucli medieval de Reus es tancava en un clos que rodejava l’esglesiola romànica de Santa Maria, a la vora del Castell. Més tard, sobre el  temple petit i en part del castell en desús, els reusencs van  aixecar la que va ser un motiu secular del seu orgull de creients, la Prioral que va rebre l’advocació de Sant Pere.

Vilella té a esquenes de la mola gòtica tardana la llar familiar, allà on es va acabar de gestar tota aquesta música, on va prendre forma almenys. El campanar que és un dels distintius de la ciutat, deu ressonar molt, travessant la plaça que avui és l’antic pati del Castell. Però no hem sabut sentir el seu repic al disc.

Se sent, però, l’eco de la religió. No és que vingui de nou. Ja sortia al disc anterior, però allà era una veu tercera, un cor mutilat que cantava Amen. Ara sentim directament les veus que ens diuen els salms. “Clam de Misericòrdia” ens remet a l’altre gran centre de devoció reusenc, la Mare de Déu que e s va aparèixer a una pastoreta per salvar la vila de la pesta. I és un prec angoixat de salvació. Vilella diu que a “El darrer Amén” no canta una veu creient. És possible. Però qui presta la veu, ¿és religiós?

Trobem de nou a la dedicatòria un text en anglès: I want to thank God for all the blessings he has bestowed me with. Que té una variació prou rellevant en català: Gràcies a l’Altíssim per donar-me allò que no es pot demanar.

Hi ha un altre explorador. Un alpinista, George Mallory. Quan va intentar pujar a l’Everest, a 1924 –expedició en la qual moriria, no sabrem mai si després o abans de fer el cim-, li van preguntar per què hi volia pujar. Mallory va contestar: perquè hi és. Vilella ens diu:

'Per què volem ser un poble lliure?'

'Perquè la llibertat, com l'Everest, existeix i no convertir-la en fita seria irresponsable.'

 Ah… I el més important.

 'Per què és important la música?'

'Perquè  redimeix i té el poder de canviar vides.'

Cercles. Dels enigmàtics homes de la Torre a algun  lloc després del món. Ningú acaba de néixer del tot, com la ceràmica que encara és dins el forn, com la marea que s’ha quedat a mig pujar. O mig baixar.

 

EL NACIONALISME SALVARÀ EL PLANETA

El sol penetra pel campanar de Sant Pere a Reus
el dia del solstici d'hivern

Una de les coses que he sentit a dir a molts ben intencionats i ben pensants és que el nacionalisme és l'arrel de la major part dels problemes de la Humanitat, que és l'origen de totes les guerres i causa de la injusta distribució de la riquesa. Penso si no serà un pensament que arrenca de les tradicions mítico-religioses que es reflecteixen en la narració bíblica de la Torre de Babel, de la qual parteix la idea de la divisió entre els homes com una maledicció divina.

A les persones que m'han manifestat que els conflictes bèl·lics es basen en les separacions identitàries, els he contestat, sense gaire èxit òbviament, que les principals fonts de conflicte no rauen en els sentiments de caire ancestral que basen el nacionalisme, sinó precisament els contraris: la racionalitat, la presumptuositat, l'anhel de domini i l'ambició totalitària que trobem reflectida en l'ànsia dels homes que volen emular a Déu erigint una torre que els equipari a ell.

El nacionalisme és la traducció al pensament de l'adscripció a la identitat que hem rebut en la primera infantesa, a l'aprenentatge inconscient de la cultura (llengua, tradicions, costums, mil aspectes de la  relació i intermediació amb l'entorn natural i humà), que fonamentalment es desenvolupa en el nucli familiar. Per això, en les societats de tradició patriarcal, es denomina patriotisme: l'adhesió a la cultura transmesa pel pare. Jo prefereixo parlar de nacionalisme, que en definitiva és un terme equivalent a nivell polític, encara que els patriotes solen reprovar el nacionalisme i negar que el seu patriotisme sigui nacionalista. En realitat, l'única diferència rellevant és que el patriotisme sempre és propi i el nacionalisme és dels altres.

Jo més m'estimo parlar de nació, que no té la connotació patriarcal del concepte de pàtria, però podeu dir-li com vulgueu. En tot cas, parlo de la identificació, de l'adhesió, de l'amor al vincle que ens uneix amb la Terra que ens sosté i a la Humanitat que ens envolta. El nacionalisme no és universalista, però és universal. Com més profund i real és aquesta vinculació amb el paisatge que ens envolta, més extens esdevé. La paradoxa humana és que com més endins de cadascú mira , més arriba a la generalitat de tots. Com més sentit és el contacte amb la fecunditat material de la qual ens nodrim, més podem acceptar l'amor dels altres a les seves particulars maneres de viure aquest vincle. El nacionalisme és una estimació real, natural, no artificial, i per això pot estendre's sense cometre violència ni ànsia de dominació. Lluny de ser excloent, el nacionalisme és integrador, i és també tolerant amb la diversitat de les nacions. Qui no és tolerant, qui aspira a sotmetre als altres, qui menysprea al diferent, és un fals nacionalista, o en tot cas, si voleu, l'exponent d'una degeneració del nacionalisme: l'imperialisme.

L'imperialisme ha causat les guerres, i la seva voracitat d'explotació ha posat el planeta en la situació miserable que es troba. Insolidari com és, és insensible a la injusta distribució de la riquesa. Ambiciós com és, sempre aspira a l'apropiació de la riquesa aliena. Egocèntric com és, ho valora tot en la mesura que pot ser-li útil. Curt de mires, no pensa en les generacions futures ni es planteja una visió global de la vida al planeta.

És hora que el nacionalisme es reivindiqui contra l'imperialisme que ha dut la vida del planeta a la vora del col·lapse. És hora que tornem a la consciència que ens devem a la Terra si volem que la Humanitat continuï vivint en ella. Només els valors d'un autèntic nacionalisme poden salvar aquest planeta. Poden salvar-nos.

SÍ HI HA UN PROBLEMA

Escolto aquest matí a Catalunya Ràdio la veu alterada de pares que han denunciat -i guanyat sentències- contra el model de normalització lingüística català. També sento un senyor, català de pura "cepa", d'àrees rurals per a més senyes, indignat perquè els catalans persistim a no ensenyar el castellà a l'escola i no som capaços d'asseure'ns tots a una taula i arribar a acords.


Hi ha un concepte profundament equivocat del qual, em temo, partim d'ençà que tenim democràcia, d'ençà aquella glorificada i quasi beatificada Transició: l'apel·lació al consens com a valor fonamental de la democràcia. Que se m'entengui, no crec que el diàleg i la recerca del consens no siguin valors en la democràcia, però no han de ser el fi darrer. El fi de la democràcia és el bé comú, i en darrer extrem ha de prevaler la decisió de les majories, amb l'únic límit del respecte als drets fonamentals dels individus i de les minories.

El que ha passat és que el model del consens de la transició ha acabat impregnant i viciant tot el sistema, i en definitiva decantant el joc d'equilibris necessari en la democràcia cap a la cessió sempre de la part més dèbil, no en quantitat, sinó en pur poder. És la conseqüència d'aquell passar pàgina, d'aquella reconciliació, d'aquell l'important és entendre'ns tots plegats, etc.

El problema és haver-nos instal·lat en una ficció, que s'ha revelat buida a mesura que, amb el temps, alguns han pretés fer valer els drets a què van renunciar en ares de la pacificació de la via pública i l'assoliment de llibertat formals: la memòria històrica, la llengua pròpia, el dret real a l'autodeterminació dels pobles... Quan s'ha tibat la corda des d'aquest costat, ha aparegut immediatament la cara feixista de l'altre.

Però també des d'aquest costat tenim les nostres culpes, la nostra còmoda instal·lació en la ficció, que ara ens passa factura. Hem pregonat i seguim pregonant les excelses virtuts del nostre model d'escola catalana, adduint que no existeix cap conflicte lingüístic al país, sense voler treure a la llum del sol els draps bruts les seves múltiples mancances i els resultats acadèmics més que pobres que ha obtingut i que es constaten en la depauperació progressiva de tots els nivells de comunicació a la nostra societat. Hem negat que existeixi cap problema, i ens estan esclatant tots a la cara.

Només des de l'anàlisi profunda i la sinceritat com a premisses del debat es podrà començar a treballar de veres en un model educatiu que superi el desastre actual. Des de Catalunya sol instal·lar-se el debat en la ficció de l'èxit del model català, només centrat en l'èxit (molt-molt relatiu) de la immersió lingüística, i els pares dissidents d'aquest model semblen atribuir-li els mals en el baix coneixement de la llengua castellana, quan és un problema general de tot Espanya i de totes les àrees de coneixement. Una degradació general, sostinguda i que sembla premeditadament fomentada pels distints governs que assisteixen impassibles a l'enquistament del fracàs escolar.

Un botó, crec que molt significatiu, de mostra d'aquesta degradació és l'espectacle de l'estultícia abominable que vessen cada dia els mitjans televisius, amb rares excepcions com, en bona part, la televisió pública catalana. Una TV3 que és simptomàticament objecte central de l'acarnissament dels governs populars i la seva caverna mediàtica. La ignorància és avui dominant, una ignorància altiva, prepotent i sorollosa que es vanta de si mateixa. I és que, com va dir Karl Popper, la veritable ignorància no és l'absència de coneixements, sinó el fet de negar-se a adquirir-los.

LA TRADICIÓ TRADUCTORA A REUS

Sempre que es parla de traducció ens ve al cap la traïció. Si, certament, sense traïció (parcial, si pot ser) no hi ha traducció, un poble sense tradició de traducció és probablement un poble condemnat a l'entotsolament, capficament i aïllament de la seva cultura. La ciutat de Reus, que és probablement una ciutat amb una tradició cultural envejable -per als indígenes, transformable en allò que diem una d'aquelles males de salut de ferro-, té certament una pretensió universalista en tots els camps de les activitats humanes que no podia deixar de manifestar-se en la tradició traductora.

Des de la tasca pionera  de grans traductors de mitjan de segle XX com Bonaventura Vallespinosa o els germans Gabriel i Joan Ferrater, passant per la generació de brillants filòlegs que han excel·lit puntualment en la traducció composta pels Joaquim Mallafré, Josep Murgades i Joan Alberich, a les actuals fornades de traductors més o menys professionals, el cert és que a Reus es dóna una bona nòmina d'autors que han optat per vessar l'obra d'autors d'altres llengües a la nostra.

Una bona excusa per organitzar una Trobada de Traductors per part del Centre de Lectura, que va reunir les dues últimes generacions esmentades els proppassats divendres i dissabte a la seva sala d'actes.

Andrei Platónov

A més dels tres esmentats específicament, van participar Carles Prado-Fonts i Albert Nolla, junt amb el barceloní Miquel Cabal Guarro -traductor d'Andrei Platónov-, pel que fa a la traducció a llengües d'alfabets llunyans, Joan Cavallé -autor teatral traductor de Samuel Beckett, entre d'altres- i Claustre de Bofarull, traductora de Plaute, que amb Joan Alberich va aportar el punt de vista de la traducció divulgativa dels clàssics. Maria Eugènia Perea va aportar un estudi sobre les traduccions de Keats del gran Marià Manent, autor vinculat al Baix Camp per la seva relació amb la petita població de l'Aleixar, on solia estiuejar. La intervenció final va correspondre a Bernat Puigtobella, editor de la revista digital El núvol, que va donar la seva visió des del costat de l'editor.

Va participar també Dolors Juanpere, impecable com sempre, en la lectura dramatitzada de fragments de "La cantant calba" d'Eugène Ionesco, peça traduïda de manera exemplar per Bonaventura Vallespinosa. La conducció i moderació de les jornades van anar a càrrec de la periodista Natàlia Borbonès.

Seria massa exhaustiu fer un resum de les intervencions, però val la pena ressaltar tres punts que em van cridar poderosament l'atenció:

-Malgrat la relativament alta quatitat de traductors que van desfilar, a penes es pot dir de cap d'ells que sigui un professional íntegre de la traducció. La major part d'ells simultanegen o han simultanejat la seva tasca amb la docència, o alguns s'hi han dedicat tangencialment, com el cas de Joan Cavallé. Una excepció podria ser la de Miquel Cabal, la molt interessant exposició del qual va quedar massa retallada per imposició del temps, però que va mostrar el curiós cas d'un traductor entregat a la causa d'un autor minoritari com Platónov, de vida i obra certament apassionants. Una curiositat que va arribar a fer dir a Cabal que és conscient que dedica la seva vida a una obra que no llegirà ningú. Aquesta visió pròpia ve a accentuar l'excepcionalitat d'un autor, el traduït, que va viure marginat i silenciat sota el règim soviètic i que avui, quan la seva obra ha sortit a la llum, no troba el favor del gran públic a causa precisament de la singularitat de l'obra que va escriure des de la més absoluta soledat.

-Moltes intervencions es van centrar en la disjuntiva entre interferència i invisibilitat del traductor i la problemàtica que això genera. Joaquim Mallafré va emmarcar magistralment la qüestió, des de la seva anàlisi dels mètodes de traducció en la poesia, el gènere on potser resulta més àrdua la tasca del traductor. Un dels aspectes en què es va centrar més la discussió va ser segurament el de l'ús de les notes de la traducció. Hi va haver postures de tota mena, però va semblar clara la conclusió que, sigui quina sigui la del traductor, preval avui en dia la imposició dels editors d'eliminar les notes a peu de pàgina per no foragitar el lector davant la sospita d'haver-se d'enfrontar a un text massa erudit. Les anècdotes sobre el paper del traductor van ser nombroses i sucoses i, per si soles, van produir una visió molt eloqüent del panorama de l'edició al nostre país. En general, com no, l'editor queda com el dolent de la pel·lícula, des de la seva assumpció del costat comercial de la feina literària.

-La visió de Bernat Puigtobella, des del costat dels dolents, va ser, doncs, especialment rellevant. Puigtobella pot parlar avui des de l'experiència passada en grans editorials, i per això va poder permetre's també una visió crítica. Molt interessant va ser la contundència de la seva denúncia de la degradació de la tasca traductora a l'actualitat, on el traductor ha caigut del rang d'autor que havia conquerit i només conserven alguns noms de prestigi. De fet, va comentar que abunda avui el traductor amb escassa formació que tradueix  a preu fet sense un coneixement profund de la llengua pròpia, que és, cal recordar, la que primer ha de conèixer un traductor.

També va destacar la seva denúncia des de l'òptica nacional de la submissió a l'hegemonia de la llengua castellana que la versió doble de la traducció, paral·lela a la doble versió que han assentat les edicions dobles d'El Periódico i La Vanguardia. Aquesta submissió es materialitza no solament en un producte de més baixa qualitat lingüística -objecte d'un atac sarcàstic de Josep Murgades-, sinó, més transcendentalment, en l'adopció inconscient del punt de vista de la llengua dominant -i l'Estat que la impulsa-. Una realitat dolorosa i paradoxal en uns temps en què Catalunya sembla haver optat decididament pel camí de la independència.

En efecte, de què ens valdria una independència formal o teòrica si, internament, ens veiéssim com uns satèl·lits de l'Estat veí? En definitiva, per continuar, com es va dir també en les intervencions  veient el món a través dels seus ulls, tal com el món ens veu des dels ulls dels espanyols.

LLENGUATGE I ENTROPIA

Deia Carl Jacob Burckhardt que les llengües tendeixen a empobrir-se amb el transcurs del temps, i no a enriquir-se. De manera similar a l'historiador suís pensava l'alemany Magnus T. Pfaff, per al qual en el fons qualsevol evolució que la Humanitat ha titllat de progrés és una mostra més de la infinita capacitat de decadència de l'espècie.

Pfaff associava el principi de la decadència a un mite, el de l'Edat d'Or, i com a tal mite, conté parts de pura elaboració fictícia però també una base real. Malgrat haver fustigat en nombroses ocasions els filòsofs que recorren a l'ús -abús en tot cas- de les fórmules científiques per dotar d'una aparença  científica a les seves especulacions, pel que fa a aquest tema va mantenir que la història humana estava subjecta al principi universal de l'entropia que es desprèn del segon principi de la termodinàmica ("Golden Age und Niedergang", 1961).

Tanmateix, el que interessava a Pfaff era realment el punt de fractura d'aquest principi. Com exposa en el llibre citat, l'entropia explica el funcionament del món, però no l'origen d'aquest funcionament. Si el món pot tendir al desordre és perquè hi ha hagut un ordre, i un ordre no pot ser imposat segons les lleis de la física aplicables al seu esdevenir. L'ordre, per tant, pertany a un nivell de l'ésser, i en cap manera a l'esdevenir. Ara bé, com sigui que l'ésser és per natura inestable, ja que és subjecte al moviment i a l'evolució, i per tant a l'entropia, des del seu mateix naixement, aquesta fractura és una excepció ab initio que simplement confirma la vigència del principi.

No queda clar si Pfaff considerava aquesta excepció com purament teòrica o pel contrari  una realitat similar al mateix esdevenir, aquest fluir de l'espai i el temps que l'home clàssic fragmenta i quantifica per poder mesurar, amb la invenció del temps i, doncs, de la tragèdia (1). De qualsevol manera, el que sí es dedueix de l'obra citada, és que Pfaff afirmava l'existència d'un llenguatge original perfecte, la llengua adàmica del llibre del Gènesi que es deteriora i esmicola com descriu el mite de la Torre de Babel. Al seu parer, els estudis filològics en combinació amb noves descobertes arqueològiques i antropològiques, acabaran per provar fefaentment l'existència d'aquesta llengua de la qual les existents actualment són a penes pàl·lides evocacions.

Pfaff no coneixia el català. En català tenim una paraula, enraonar, que cada cop sembla més en desús. No solament perquè es deixi d'usar pròpiament, sinó perquè es deixa de fer-li honor. Segons l'Enciclopèdia Catalana, enraonar és parlar alternativament dues o més persones entre elles. No és, doncs, purament parlar, ni molt menys xerrar , que conté un plus de caos -si bé a Mallorca  és sinònim de parlar-. Enraonar implica, docns, un ordre, i segurament una escolta per part de qui ha cedit l'alternativa de l'ús de la paraula, una actitud atenta i receptiva que és avui definitivament passada de moda.

Tanmateix, si pot resultar avui dolorosament cert que tothom diu mentides, però no importa, ja que ningú no escolta, el que pot resultar pitjor és que més que dir mentides, és a dir, enraonar amb la intenció de faltar a la veritat, el que es dóna és un amuntegament de xerrameca insubstancial que sembla destinada únicament al combat il·lusori contra la soledat. Citant un col·lega seu a la Universitat de Turíngia, Pfaff encapçala un dels seus "Escrits contra la temperància" amb aquest vers: És infidel el que escolta només per no estar sol.

Ës precisament en un dels escrits inclosos en l'esmentat recull pòstum,  "La dialèctica i la il·lusió del progrés"("Dialektik und die Illusion des Fortschritts"), que podem veure una objecció del mateix Pfaff al seu pensament anterior : el món avança girant. Tard o d'hora, doncs, ens trobarem a la mateixa punta del camí d'on vam sortir. En efecte, si el progrés és relatiu i sembla destinat a un moviment més circular que no rectilini, també podem en justícia considerar que el retrocés o decadència és una pura il·lusió dels sentits capturats en una comprensió limitada del temps, o, en paraules del mestre, en la invenció del temps com a mesura.


Potser no està tot perdut, doncs. O res. El llenguatge es deteriora, però alhora, miraculosament, s'està recomponent en alguna giragonsa de la Història.

* 
(1) Vegeu en aquest bloc "De la recerca constant de la infelicitat"

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.11

AMICS, AMANTS I ENEMICS

DIU QUE EL GOVERN CATALÀ ELUDEIX RESPOSABILITATS

Rajoy acusa Mas de buscar un "enemic exterior"

Foto: EUROPA PRESS

MADRID, 23 Oct. (EUROPA PRESS)
El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, considera que la convocatòria d'eleccions anticipades a Catalunya és una "fugida de la responsabilitat" i ha acusat la Generalitat de "buscar-se un enemic exterior" per evitar que es parli de la seva gestió

Sol dir-se que  res uneix més la gent que l'enemic comú. Agafa dos que es barallen contínuament, mostra'ls algú que els faci rancúnia a tots dos, i aconseguiràs que es posin d'acord... almenys per barallar-se amb el tercer.
La frase de Rajoy, doncs, té el suport d'una llarga i contrastada tradició que vessa una llum poc optimista sobre el nostre gènere humà (parlo tant d'homes com de dones).
 Ara bé, el mateix Rajoy deia no fa ni un mes, en una de les seves comptades aparicions a la campanya electoral basca:

Rajoy: "El nacionalisme català és l'enemic econòmic d'Espanya"

"Estan obstinats en trencar, en fracturar i treballen en contra del destí dels temps", ha lamentat el president espanyol també en referència als bascos

elSingulardigital.cat / 29/09/2012 

Per tant, parla amb coneixement de causa quan parla ara de buscar-se enemics!

Per refer ponts, imagino, el PP ha desembarcat en ple aquest cap de setmana a Catalunya, amb l'excusa de no sé quina conferència de partit de nivell municipal -crec-, repartint missatges conciliadors. L'aperitiu el va posar ja la número dos del partit,  Dolores de Cospedal, en la mateixa inauguració de la cosa:

Cospedal: “Malgrat el que diuen alguns, el PP estima molt Catalunya”

La secretària general del PP inaugura la reunió intermunicipal del partit a Barcelona

EL PUNT AVUI -26/10/12 12:41 - barcelona - Agències

Cospedal, al centre, en la reunió del PP a Barcelona Foto: EUROPA PRESS.

Ens estimen, doncs, malgrat el que diuen alguns. Perquè, quines raons podríem tenir per creure que no ens estimen?

Potser perquè el PP va ser el que va iniciar una campanya contra el projecte d'Estatut del 2006 arreu d'Espanya, que es coneixia a carrers i places com vamos a firmar contra los catalanes?

Potser perquè va ser el partit que va recórrer al Tribunal Constitucional contra aquest estatut ja referendat pel poble català, malgrat haver estat ben passat pel ribot de les Cortes?

Potser perquè va ser el partit que va fer saltironets d'alegria quan el referit Tribunal va acabar de passar-li el ribot i elpaper de vidre al text estatutari?

Potser perquè és el partit que es va presentar a les darreres eleccions catalanes fent bandera  del dret dels pares a reclamar l'ensenyament en castellà?

Potser perquè des que governa, en menys d'un any, ha continuat incomplint les previsions de finançament de Catalunya que preveu el ben raspallat Estatut:
a) Negant-se a pagar les liquidacions anuals ja adeutades pel govern de Zapatero
b) Assignant de nou molt per sota del que preveu l'Estatut les inversions a Catalunya en el pressupost de 2013
3) Continuant executant sempre les inversions a Catalunya per sota fins i tot del que pressuposta
4) Negant-se en rodó a millorar el finançament de Catalunya i a reconèixer el greuge fiscal que pateix
5) Escanyant en les trasferències de liquiditat per a la despesa corrent a la Generalitat de Catalunya, i fent encara escarni de la situació amb un to prepotent i burleta?

Potser perquè ha exercit o anunciat ja més de dues i de tres mesures recentralitzadores en competències plenes de Catalunya com l'ensenyament i cultura?

Potser perquè aplaudeix sense vergonya les sentències judicials que estan laminant el model educatiu català o l'estatus del català en la funció pública?

Potser no són motius per dubtar de paraules tan ben sonants com les de la monacal Cospedal. Potser de veritat Mas i alguns de per aquí volem veure enemics on no n'hi ha.

Si és així, mai serà tan certa la dita aquella: amb amics com aquests, per què volem enemics?

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.10

Juan Carlos Moreno Cabrera: "Seria un error que el castellà fos oficial en una Catalunya independent"

Perfil Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és catedràtic de lingüística general a la Universitat Autònoma de Madrid. En els seus llibres desmunta els mites del nacionalisme espanyol sobre el castellà, per exemple la idea que és una "llengua comuna". És dels pocs espanyols favorables a la independència de Catalunya sempre que es prioritzin els interessos de la població per sobre del gran poder financer i de la UE.

ARA/ DAVID MIRÓ

| Actualitzada el 27/10/2012 00:00

 

JUAN CARLOSMORENO CABRERA: "Seria un error que el castellà fos oficial en una Catalunya independent" CÈLIA ATSET

 

Ningú millor per conèixer el nacionalisme lingüístic espanyol que un madrileny com Juan Carlos Moreno Cabrera, un lingüista que conjuntament amb Montserrat Alberte i Silvia Senz ha elaborat un document de treball sobre quina hauria de ser la gestió del castellà en el marc d'una Catalunya independent. Ell, que és especialista en nacionalisme lingüístic espanyol, considera que la clau és mirar cap a Hispanoamèrica.
Què passaria amb el castellà a Catalunya en cas d'independència?
Precisament en el document advertim que seria un gran error que el castellà fos llengua oficial perquè això seria utilitzat en contra del català, seria una amenaça contínua. Tot i així, s'hauria de mantenir el castellà dins la planificació lingüística amb l'objectiu de projectar una visió de l'idioma més americà i menys espanyol. No es pot deixar el castellà només en mans d'Espanya.

Juan Carlos Moreno Cabrera es defineix com a marxista-revolucionari. Diu les coses molt clares: la sentència de l'Estatut va deixar clar que Catalunya no és una nació, i això sumat a les actituds dels governs del PP i del PSOE ha fet que el poble català s'hagi adonat d'una cosa que és una obvietat per mi: que la idea que Catalunya és una nació és incompatible amb el concepte d'Espanya que té el nacionalisme espanyol. 

També respon moltclarament a la pregunta:Espanya sí que és una nació i té 3.000 anys, segons Esperanza Aguirre....
Contesta:

Aquesta afirmació demostra la manipulació de la història que fa el nacionalisme espanyol. Per a ells hi ha una història verdadera, la d'una Espanya imaginària que es remunta als celtibers. Tota nació crea els seus mites per justificar el present, això també passa a Catalunya i el País Basc. El que no val és dir que els meus mites són els de veritat i els dels altres són falsos. 

Entre nosaltres, Alícia Sánchez Camacho escurça la història espanyola a només 2.000 anys. O sigui, la història de la gran nació seria en veritat la del sotmetiment dels espanyols primer als romans, després als invasors germànics com els gots i després als musulmans. Espanya quedaria lliure just quan inicia la seva gran gesta imperial -segurament recollint l'experiència dels imperis que l'havien envaït-, que comença amb l'anomenada colonització d'Amèrica. Una història exemplar que va escampar la cultura natural, mil·lenària  i superior en aquells pobres pobles oblidats de Déu.

O no? O hi ha una part fosca en aquella gloriosa part de la història? Què hi ha de la llegenda negra?
Els Antònia Font se'n recorden al seu darrer disc, aquesta singular obra d'art que ens han regalat que porta per nom "Vostè és aquí". L'única peça en castellà és així de descriptiva: "Llegenda negra".

CRÒNIQUES DE CAMPANYA.2

LA SENYO ENTRA EN CAMPANYA

Les senyores del PP demostren que en això de campanyes electorals, o preelectorals, l'agressivitat no discrimina per sexes. Rita Barberà i Esperanza Aguirre, de fet, no s'han tallat mai a l'hora de ser tan agressives -o més- que els seus col·legues masculins. Ambdues tenen un aspecte de mestres, d'aquelles antigues i rotundes senyoretes o senyos que jo recordo de la meva escola. L'escola franquista, donada la meva edat. I sisplau, que ningú no llegeixi que les estic anomenant franquistes. El cel m'ho impedeixi.

Es pot preguntar un què fan ambdues senyores irrompent a la precampanya catalana, l'una alcaldessa de València, i l'altra ja dimitida presidenta de la comunitat de Madrid. Suposo que va amb el tarannà de les senyos, això de no privar-se d'intervenir en tota polèmica i dir la seva. La seva i la de tothom, que per a elles, per a aquesta mena de senyos, és la mateixa cosa.

Rita Barberá confirma que es presentarà a la reelecció com a alcaldessa de València el 2015

L'alcaldessa valenciana denuncia en la intervenció en el Fòrum Europa que la Generalitat de Catalunya "es gasti diners" a catalanitzar València

ACN / ARA

Madrid | Actualitzada el 16/10/2012 12:05

Barberà ha afirmat que a través d'Òmnium Cultural el Govern difon la cultura catalana al País Valencià i a les Illes Balears i publica documents on s'afirma que Ausiàs March, Joanot Martorell o la Dama d'Elx són catalans.

La senyo Rita va identificar Òmnium com un organisme de la Generalitat de Catalunya, cosa que es voler fer passar  bou per bèstia grossa. O és que la Generalitat ja operava a la Catalunya franquista de 1961, quan va ser fundat? 

Però bé, aquestes minúcies cronològiques no van amb les senyos del PP, com després veurem. El cas és que a la senyo Rita la irrita que volguem catalanitzar el seu terrer, per això es regira i intervé. Em pregunto, però, si ella ha estat capaç de llegir-se aquests documents tan escandalosos que segons denuncia afirmen que Ausiàs March o Joanot Martorell escrivien en català, com afirmen per cert totes les seccions filològiques de català del món sencer, inclòs l'ambit universitari valencià. Més aviat li ho deuen haver explicat, amb el bon acudit de la Dama d'Elx que Madrid té a bona custòdia. Dient-se Barberà, té el català com a llengua bàrbara.

Aguirre, sobre Espanya i Catalunya: "L'arbre pateix i la branca s'asseca"

La presidenta del PP de Madrid afirma que no concep una sense l'altra

Diu que l'educació és per "ensenyar la història verdadera, no la que s'inventen els nacionalistes"

Dimecres, 17 d'octubre del 2012 -El Periòdico

La dirigent popular ha trencat una llança a favor del ministre d'Educació i Cultura, José Ignacio Wert, amb qui està "totalment d'acord amb el que fa i el que diu", a propòsit de la seva frase sobre l'"interès" del Govern d'"espanyolitzar" els escolars catalans. Segons la seva opinió, l'educació "és per instruir, no per manipular ningú" i perquè els nens "aprenguin a sumar, a llegir i la història verdadera, no la que s'inventen els nacionalistes". "Espanya és una gran nació, amb 3.000 anys d'història. Això ho han de saber els nens", ha rematat. 

La senyo Esperanza no s'ha quedat curta. Espanya té tres mil anys d'història, i Catalunya es va fundar com a província espanyola, sembla ser. Mai va existir Guifré el Pilós ni cap dels comtes catalans,  ni Jaume I ni Martí l'Humà, ni mai va haver unes Corts Catalanes que van fer jurar fidelitat a les seves constitucions a Felip V abans que es decantessin per Carles d'Àustria i esclatés així la guerra coneguda com de Successió. Aleshores, a 1714, Espanya ja havia creat les piràmides a Egipte, havia fundat Roma i colonitzat tota la costa mediterrània i enviat catalans a crucificar a Jesucrist.

Evidentment, amb una senyo com l'Esperanza, per què necessitem estudiar la història? Sisplau, això no va d'educació, estem parlant d'instrucció!

 

LA NIT QUE VAM MUSSARAR

El 4 d'agost passat es va celebrar la quarta edició d'un festival molt singular: el Mussart, un esdeveniment poètico-musical que el petit ajuntament de Vilaplana, al Baix Camp, organitza als paratges evocadors i encisadors de La Mussara, el poble abandonat i en runes que es dreça encara al cim de la serra del mateix nom, una de les portes de les muntanyes de Prades. El festival, en paraules del seu coordinador Francesc Cerro, pretenia repassar la poesia des de fa dos segles fins ara, amb una mescla d'autors internacionals i nacionals, centrats en quatre temes relacionats amb la Mussara. Obria el gran traductor Joaquim Mallafré amb una conferència, seguien els recitats de poemes a càrrec dels actors Jaume Comas, Martí Peraferrer, Txe Arana i Jaume Montané, i tancaven l'actuació musical dels Taima Tesao, de Laura Guiteras i Toni Xuclà. 

Tot un èxit de participació  i caliu. Com diu el mateix Francesc Cerro, un exemple del que pot fer la imaginació en temps de retallades.

Pugem ja tard. El capvespre d'abalança a la muntanya, mentre ens enfilem pels seus vertiginosos revolts per sobre de la vall d'Alforja. De sobte, un grupet de gossos vigilant a un costat de la carretera. No cal alarmar-se: aviat veig el pastor, intuïcions del ramat. Fa dies que sento de manera inusitada tràfec de ramats per la nostra vall. En acabat sabrem que van al concurs de gossos d'atura de fan demà a Prades.

Arribant al refugi, una filera de cotxes arrecerats al límit del bosc ens guia sense possibilitat de pèrdua cap al poble abandonat. Escampats per diversos indrets de les nostàlgiques runes, els rapsodes deixen anar els versos. La peribilitat dels pobles, la permanència de la natura, se senten com una veu, un xiuxiueig constant,   aquí on la petjada dels homes que tants anys ho han habitat a penes mostra restes, esquelets de pedra entre la dura vegetació que obstinadament avança any rere any. La boira envia vels estiragassats per l'oratge progressivament fresc entre els rapsodes i els grups d'oients,  esquinçalls que contrasten amb el seu vol fugaç la intuïció de brins d'eternitat de les paraules que els perforen.

Ja de nit, al refugi, ens reunim en un escenari improvisat. Els Taima Tesao actuen de cara a les taules i les tendes dels que han acampat. La boira s'ha fet més espessa, però el vent l'empeny igualment, com fum fràgil entre l'ambient més fred. La Laura comença a cantar ben tapada, però aviat s'escalfa i ens escalfa amb les seves paraules amb múltiples llenguatges, planant sobre la versàtil guitarra del Toni Xuclà. Ens repten a endevinar en quin idioma canten un text que sona exòtic i que ens revelen tremendament quotidià, irònicament proper.

Ella ens passa un barret ple de paperets. Hem d'escriure un verb, una acció, motius per a un diàleg que encara només intuïm. El barret torna a les seves mans i ella va filant els verbs: qui no ha gaudit, qui no ha rigut, qui no ha saltat, qui no ha brillat... qui no ha estimat? Recull dues vegades el paper d'estimar al seu pit. I aleshores llegeix: La Mussara. No és un verb, però la fresca espontaneïtat de la Laura el permet conjugar immediatament: mussarar, jo mussaro, tu mussares, ell mussara, nosaltres mussarem...

Baixem en la fosca densa,  ja sense boira, les llums oscil·lants dels fars desvelen la presència d'una vida pletòrica entre la densa fosca del bosc que sembla vigilar-nos, amatent, falsament adormit. Ens duem records de versos, de verbs, de notes espargides. O s'han quedat a dalt, com una nova petjada de la presència dels homes en aquesta contrada que la nit fa més salvatge. Testimonis de la nit que vam mussarar.

Fotografies de Taima Tesao: http://www.myspace.com/taimatesao/photos