DESPRÉS DEL MÓN DE MIQUEL VILELLA

Es pot dir de tot artista que té una mirada pròpia sobre el món? Si més no, crec, ha d'aspirar a tenir-la. L'art modern, almenys des de la revolució del pop, tendeix a sobreestimar la novetat i, potser congruentment, la joventut de l'artista. La jovenesa, tanmateix, amb la seva exultat vigoria i bellesa, pot fer enganyar els qui la contemplen, i fer prendre per una aportació consistent i independent el que no és sinó la desvergonyida força creativa de la ignorància.

Una mirada creativa pròpia requereix, en general, la maduració de les experiències que permet una perspectiva realment i genuïnament pròpia per calibrar l'experiència futura. Miquel Vilella és un artista que va aparèixer fa ara quatre anys amb força, del no-res, segons alguna ressenya que he vist, al panorama musical,amb un disc en què signava sota el nom col·lectiu The Mighty Fools, on s'hi emparava una banda fonamentalment constituïda per músics reusencs -si bé alguns fa un temps traspassats a l'escena barcelonina, com el baixista Hèctor Ortega-, però on tota la concepció musical ja era seva. Bé, de fet, Miquel Vilella no venia de nou. Feia uns anys ja havia aparegut amb el seu propi nom, havia quedat finalista del Sona 9 i va gravar un disc. La maduresa que sobtà a la crítica responia, en realitat, doncs, a una preparació, un període latent que va permetre emergir un grapat de cançons de pop àgil, fresc, farcit de brillants melodies ofertes amb un esponjós arranjament acústic que gairebé van velar unes lletres singulars i penetrants. Que fossin en anglès no va ajudar a entendre missatges, en aquest país tan poc poliglota.

El músic pot manifestar la seva mirada per diversos mitjans, però ha de partir, evidentment, de la seva personalitat musical. En altres paraules, per avaluar la condició personal d'un músic hem d'examinar en primer lloc el seu so. El so d'aquest nou àlbum que ens brinda ara Miquel Vilella, recuperant el seu propi nom, produït per ell i la seva nova discogràfica, és un so que novament ha evolucionat. Difícilment el podrà vincular a The Mighty Fools qui no conegui el lligam absolut que suposa el seu cervell creador. Vilella ha escrit lletres i músiques, com abans, però a més s'ha fet càrrec de gairebé tota l'execució dels temes, llevat de la bateria, que toca Monxo Grau, i una aportació puntual de Rafa Calatayud a la trompa.

El so acústic de "You're so Good to Me", el disc dels The Mighty Fools, deixa pas ara a un so més dens, més compacte, on la bateria sosté la base rítmica però les guitarres acústiques desapareixen o queden en segon pla, i domina un teixit de teclats i guitarres elèctrics que proporcionen riques textures a  les línies melòdiques cantades per Miquel i en ocasions es lliguen  a les harmonitzacions vocals que construeix amb distintes veus ell mateix. Veus que de vegades resulten també difícils de reconèixer com del mateix cantant, i que, en algunes ocasions més que en altres, s'allunyen del cantant de fa quatre anys.

No falten evocacions folk. Algunes de les tornades conclouen  en riffs que sonen a aires populars que l'oïda associa a violins o vents, però que Vilella munta amb teclats o guitarres nets, que eviten la distorsió. Escolteu "Des del far" o "Pa blanc" i entendreu del que parlo.

D'altre vegades, el so adquireix una certa solemnitat. No sé si és el cas, però Vilella sembla haver escoltat amb profit algunes de les propostes del rock dels setanta, aquell rock que es va venir a anomenar simfònic, i que  va ser tan denigrat després de la revolució punk i l'onada de retorn al pop de la new wave. L'he sentit comentar la influència de John Bonham, el desaparegut bateria de Led Zeppelin, en algun tema, però, tot i que no es pot dir que les citi a abastament, algunes de les grans bandes de l'època, com els Pink Floyd o Genesis, apareixen en algunes de les solucions adoptades en aquest àlbum que aspira a crear, sospito, una atmosfera semblant a la que algunes de les millors expressions d'aquells anys de barroquisme del rock van oferir. Una atmosfera dins la qual les melodies puguin vibrar però on l'acompanyament amplifiqui el contingut amb un cert to de grandiositat.  Els Pink Floyd reben, crec, un explícit homenatge a "Eco", títol que evoca el nom d'un dels clàssics de la banda britànica, dels primers temps en què va perdre's el lideratge de Syd Barrett. Un vers repeteix una de les frases més famoses de la mateixa banda, Tant de bo fossis aquí. Però això entra ja en el terreny d'un altre llenguatge, el de les paraules, que tocarem més endavant. Hi ha, tanmateix, un tema que em sona encara més als Pink Floyd, "Clam de Misericòrdia", una adaptació d'un salm sostingut només en uns acords d'orgue sobre els quals la veu de Vilella eleva la salmòdia amb un eco que em remet directament a algun dels temes dels darrers Pink, on capitaneja la línia vocal de David Gilmour. I cal escoltar "Casa salvatge", per recuperar les modulacions d'una veu a la qual s'acomoda molt bé la de Vilella, la de Peter Gabriel liderant els Genesis, amb els característics tornaveus que rematen les frases i amb cors que es fonen amb llargues notes de teclat que es trenquen en les transicions de tornada a estrofa.

Crec que els arranjaments componen un vehicle adient per a unes lletres que són alguna cosa més que tipografies perquè les veus desenvolupin les melodies. Una de les característiques d'aquell mateix rock simfònic era la seva ambició literària. Probablement una cosa va dur a l'altra. Van sorgir el que es va conèixer com a discos conceptuals, on els temes formaven un conjunt que desplegava una sola idea central o diversos desplegaments d'una sola història.

¿Ha passat això amb aquest disc "Després del món / Farewell, Dear Towermen"? Perquè el que encara no hem dit és que es tracta d'un doble disc, en veritat, en què les mateixes cançons es reprodueixen en dues llengües diferents, en català i en anglès. Fins al punt que és dubtós parlar de les mateixes cançons.

Una doble versió de les mateixes cançons només és un exponent més d'una de les característiques que destaquen en aquest àlbum: l'ambició. Una ambició de caire artístic. Diria que purament, enlluernadorament artística. En aquests temps postmoderns (o potst-postmoderns?) no és habitual trobar-se amb empreses que  aposten per la seva pròpia transcendència. I crec que aquesta és una de les qüestions més remarcables d'aquesta obra, que uneix música i lletra en una aspiració potent, desacomplexada també -o només la frivolitat pot ser-ho?-, però sense renúncies ni concessions.

Greenpoint / Viquipèdia Commons

He sentit a dir-li en una presentació a Ràdio 3 a l'autor, que la concepció del disc neix d'un projecte de novel·la que va començar a escriure a Brooklyn, Nova York. Els textos, tant en anglès com en català, es remeten a quadres, escenes que conformen el petit o gran cosmos de personatges que poblaven, doncs, aquest espai novel·lístic del qual no tenim una visió general, però sí les visions parcials, les veus que ens arriben servides per la versàtil vocalització de Vilella, i que per tant responen a ficcions en les quals la ploma del narrador queda a cobert. O no tant. Cadascú podrà entreveure fins on emergeix Miquel Vilella i fins on les seves figures literàries.

http://miquelvilella.tumblr.com/

Com diu el text que figura al peu de les transcripcions de les lletres, el disc va néixer a Brooklyn i  va començar a caminar a la vora de la Prioral de Sant Pere, a Reus -la casa familiar-. Es tracta, doncs, en molts sentits, d'un viatge. Un viatge musical i un viatge literari, que es fonen en les nostres oïdes en un viatge sensorial literalment fascinant. Em va venir al cap, entre les primeres escoltes dels dos discos que acaben integrant un de sol, la paraula sinestèsia. Un sentit explica el que copsa un altre. I se'ns obre un vastíssim panorama, de Greenpoint, Brooklyn, al nucli més primigeni de Reus, en el qual podem indagar sobre les nostres pròpies percepcions.

La condició és abandonar-se. Deixar-se guiar per la mirada de Miquel Vilella, per la seva veu i el seu treball d'orfebreria amb els instruments: confiar en ell com es confia en el company de cordada, penjat sobre el buit a la cara nord d'una muntanya gelada als Alps suïssos.

CERCLES

Comences el viatge amb un mapa: Amèrica, Mar del Sud,  illes de noms suggestius (de Ladrones, de Pájaros, la Redonda...). Per sobre, com a ben arrenglerats vaixells d’una esquadra valerosa, els textos en català i en anglès de dotze cançons. I un títol que tanca, cançó sense lletra, però amb un nom: Belgravia. Saps que has estat a Belgravia, un polidíssim barri londinenc, entre Westminster i Kensington, però no pas si potser està referint-se a un altre objecte (un vaixell?).

El mapa que ha estat estampat en els discos és en canvi una ruta, una línia irregular sobre un blau que potser pot tenir algun mar, molt al Sud. “Endurance”, Shackelton, a penes pot llegir-s’hi. La ruta de l’explorador E. H. Shackelton per l’Antàrtida, en el seu intent de creuar el continent gelat de punta a punta, que va fracassar quan el seu vaixell “Endurance” va quedar atrapat entre els bancs de gel i va naufragar. Tot el grup va sobreviure dos anys en aquell territori tan i tan hostil. Però en tornar, Shackelton ja no va ser reconegut com l’heroi que havia estat en la seva primera expedició, a 1909. El món havia canviat. El món estava en guerra, la que es diria I Guerra Mundial. Desplaçat, moriria en un nou intent d’arribar al Pol Sud, el 1921.

Desplaçat, fora de lloc. Com una cara a una cullera. La frase és del disc dels Mighty Fools, una de les moltes troballes poètiques de Miquel Vilella en un idioma que no és el seu. A “Després del món /Farewell Dear Towermen”  s’endinsa de nou en la poètica de l’anglès, però ens ofereix una versió al català. O potser no.

Hi ha alguna cosa especialment fascinant en explorar una llengua que no és la materna. Joseph Conrad, va magnificar l’anglès, una llengua molt allunyada de la seva, associant-la a la seva èpica  de les navegacions i els exploradors desesperats . Vilella ens parla de viatgers, potser d’exploradors, d’escaladors, de víctimes de la guerra, de l’amor –aquesta exploració sense fi en el domini d’altri-, de Déu. O més aviat deixa que ells ens parlin a través seu.

Aparentment, tot va començar amb l’escriptura d’una novel·la, a Greenpoint, Brooklyn. On ell tenia temps per ser i somiar. I esperar. Les paraules arribaven en la llengua materna, en català. Devien venir després melodies, harmonies, ecos, paraules en anglès. Els textos no són una transcripció del català a l’anglès ni a l’inrevés. De vegades divergeixen, de vegades es complementen, de vegades podem entendre millor el text en una llengua recorrent al cantat en l’altra.

I tens tots aquests llocs. En alguns casos es citen pel seu nom, en d’altres –normalment en anglès- es remet a un genèric. D’Albarca –aquest poblet enfilat a la serra de Prades-, al Bronx és així From up the hills Down the valley. On diu Neda fort i deixa enrere l’horitzó i el seny, retorna el She sails away Beyons her courage For us to bee free, on ella s’identifica en femení i es desfà l’ambigüitat de la supressió del pronom.

Un altre cas: “ Tots els sermons” comença amb A Sant Pere vaig veure-la Per primer i últim cop. “All those sermons” diu: At Saint Peter I saw her. I have been looking for her ever since. Sembla, doncs, que està parlant del lloc, no de la diada. Sant Pere és l’altra gran fita en aquest disc. És a Reus el que Greenpoint a Nova York. El petit nucli medieval de Reus es tancava en un clos que rodejava l’esglesiola romànica de Santa Maria, a la vora del Castell. Més tard, sobre el  temple petit i en part del castell en desús, els reusencs van  aixecar la que va ser un motiu secular del seu orgull de creients, la Prioral que va rebre l’advocació de Sant Pere.

Vilella té a esquenes de la mola gòtica tardana la llar familiar, allà on es va acabar de gestar tota aquesta música, on va prendre forma almenys. El campanar que és un dels distintius de la ciutat, deu ressonar molt, travessant la plaça que avui és l’antic pati del Castell. Però no hem sabut sentir el seu repic al disc.

Se sent, però, l’eco de la religió. No és que vingui de nou. Ja sortia al disc anterior, però allà era una veu tercera, un cor mutilat que cantava Amen. Ara sentim directament les veus que ens diuen els salms. “Clam de Misericòrdia” ens remet a l’altre gran centre de devoció reusenc, la Mare de Déu que e s va aparèixer a una pastoreta per salvar la vila de la pesta. I és un prec angoixat de salvació. Vilella diu que a “El darrer Amén” no canta una veu creient. És possible. Però qui presta la veu, ¿és religiós?

Trobem de nou a la dedicatòria un text en anglès: I want to thank God for all the blessings he has bestowed me with. Que té una variació prou rellevant en català: Gràcies a l’Altíssim per donar-me allò que no es pot demanar.

Hi ha un altre explorador. Un alpinista, George Mallory. Quan va intentar pujar a l’Everest, a 1924 –expedició en la qual moriria, no sabrem mai si després o abans de fer el cim-, li van preguntar per què hi volia pujar. Mallory va contestar: perquè hi és. Vilella ens diu:

'Per què volem ser un poble lliure?'

'Perquè la llibertat, com l'Everest, existeix i no convertir-la en fita seria irresponsable.'

 Ah… I el més important.

 'Per què és important la música?'

'Perquè  redimeix i té el poder de canviar vides.'

Cercles. Dels enigmàtics homes de la Torre a algun  lloc després del món. Ningú acaba de néixer del tot, com la ceràmica que encara és dins el forn, com la marea que s’ha quedat a mig pujar. O mig baixar.