29/4/11

MARILYN: LA REBEL FRAGILITAT


Hollywood, màquina, monstre, feta per homes, per a homes, alhora va fer i desfer homes. I dones, naturalment. Els grans moments de la fàbrica de somnis de Hollywood, que avui en dia es pot considerar en declivi, van relacionats amb les vides que van ser impulsades a ser la cara i imatge d'aquests somnis: l'star system. (Nota marginal: que estigui en declivi no vol dir que sigui en absolut superat, ni que un dels seus elements essencials, l'efecte propagandístic i alliçonador, deixi de tenir una gran importància i influència).

Les cares dels somnis: tant com dir les cares dels mites. Un dels més pregonats: la lluita per l'èxit, la recompensa merescuda al dur esforç. El que té d'eficaç el mite és que els seus actors reals, els portadors de les màscares servides a la multitud, eren ells mateixos protagonistes reals d'una lluita despietada per aconseguir l'estrellat. No cal dir, molts eren els cridats i pocs els elegits. A l'altra banda, la contrafigura, el mite del perdedor, la cara amarga de la lluita.

Però... i la cara amarga del triomf? Molts podrien ser els exemples, però potser cap tan clar com el de Marily Monroe, el mite de la sensualitat femenina, l'èxit de la naturalesa en estat pur. La Bellesa. I la cara fosca: el seu desolat final, expulsada dels estudis, abocada a una espiral autodestructiva, immersa en un cicle de dependències de fàrmacs, psicoanalistes, tutors i viglants de tota mena que l'envoltaven tothora i la van deixar morir totalment sola.

Hollywood va autoexaminar-se i va examinar també les contradiccions del sistema capitalista que en bona part ajudava -i ajuda, ell o com es vulgui anomenar la indústria actual- a sostenir. Però la rebel·lia és una forma més del seu mecanisme protector. La llista de rebels, des de la banda dela actors o des de la banda dels directors o guionistes, seria interminable. Marilyn Monroe en forma part, a la seva manera. Era rebel per la seva debilitat, per la fragilitat del seu caràcter, incapaç al mateix temps d'amotllar-se i d'independitzar-se del sistema. Era l'inadaptat que intenta adaptar-se i s'estavella contra un mur, contra una forma de duresa que la supera.

N'era conscient? Van ajudar-la tantes psicoanàlisis i les seves tardanes introduccions en els estudis interpretatius basats en la introspecció (l'anomenat mètode)? Almenys des que es va casar amb el dramaturg Arthur Miller, és evident que va fer una reflexió profunda de la seva projecció social i dels efectes de l'entorn en el seu interior. En molts sentits, el guió de Miller que ella va interpretar a la pantalla en el que seria la seva última pel·lícula, The misfits (1961), és una fidel representació i alhora una potenciació d'aquesta qualitat d'inadaptació (un misfit és exactament un inadaptat, més que un rebel, com es va traduir al castellà).


Miller fa desfilar una galeria de diferents tipus d'inadaptats: el nostàlgic i romàntic evocador de temps més gloriosos i passats (Clark Gable), el bohemi que es mou en els marges del sistema (Montgomery Clift), la dona que ha fracassat en el matrimoni i es lliura a ajudar als altres (Thelma Ritter). El personatge de Marilyn se situa entre els límits: fracassada també d'un matrimoni arruïnat per la immaduresa i la impossibilitat de compromís (experiència real) troba en la protecció de l'independent i madur rebel una sortida. Però la situació es farà insostenible perquè el rebel viu d'una feina marginal i violenta, la caça de cavalls salvatges als erms de Montana. El personatge de Marilyn no és capaç d'afrontar una lluita d'aquest contingut. L'escena final, amb el personatge de Gable capficat en una baralla cara a cara amb el cavall fins a sotmetre'l, és un manifest èpic de la voluntat de reafirmació d'un estil de vida que ja ha caducat, i la reacció del personatge de Marilyn, la seva histèrica protesta en contra de la brutalitat humana (un dels moments màgics de la pel·lícula mgistralment dirigida per John Huston) , el manifest de la seva impossibilitat física de suportar la violència, el dolor, la inevitable caiguda en les misèries de la societat i en les agressions del temps.

Miller va saber retratar-la, i ella es va saber ben retratada fins a experimentar-ho com un dolor físic real, en aquesta representació, única en molts sentits en la carrera de Marilyn, de la seva peculiaritat. Una peculiaritat que fluctua entre extrems tibants: la seva inestabilitat emocional, l'aversió al dolor, el terror a la davallada física, la ingenuïtat gairebé infantil amb què buscava una protecció paternal i oferia impulsivament la seducció del seu cos, i la lucidesa amb què era capaç d'observar-se com a objecte seductor i com a subjecte del seu propi i intransferible drama. Unes tensions que l'abocaven a l'autodestrucció en una cursa impossible contra la destrucció que el temps havia d'operar sobre l'esplendor de la seva bellesa. La que la feia poderosa la feia implacablement feble, més mortal que el més comú dels mortals.

I el que la va destruir és el que la va fer exactament immortal. Que és la qualitat, agra i dolça, rutilant i amarga alhora, de tot mite.

20/4/11

CARTA DE JULIO A DORITA: CARTAS A LOS JONQUIÈRES


Acabo de llegir la correspondència adreçada per Julio Cortázar a Eduardo Jonquières i la seva família, editada per la seva vídua Aurora Bernárdez i Carles Álvarez Garriga per a Alfaguara (Cartas a los Jonquières). Es tracta del conjunt de cartes que el gran escriptor argentí nascut a Brussel·les (1914) va adreçar al seu amic i col·lega Eduardo Jonquières durant un arc temporal que va de primers dels 50 a prop de la seva mort el 1984 a París. Les cartes de Cortázar (sense resposta, ja que les cartes de Jonquières s'han perdut) ens permeten assistir, sí, al desenvolupament de l'amistat a partir de la primera separació que produeix la definitiva marxa de Cortázar a París, i que va continuar amb l'anada de Jonquières també a França, on va treballar a l'UNESCO com el mateix Cortázar. Alhora, tanmateix, és el testimoni d'un distanciament que, si mai va acabar en la ruptura, sí es fa fent evident a mesura que avancem en la lectura per ordre cronològic.

Les correspondències dels autors tenen, en principi, els valors de reproduir memòries més immediates, menys filtrades per la recreació d'estil i del mateix record o de l'oblit, que les tradicionals memòries. Tenen en canvi l'inconvenient de deixar buits i silencis. En el cas d'aquestes cartes, si ens els primers anys, bàsicament la dècada dels 50, trobem una fluidesa que quasi compon un relat estructurat, a partir del moment en què els Jonquières s'instal·len també a Europa, lògicament també esdevenen molt menys freqüents, si bé encara trobem una certa persistència des del moment que les absències per viatges de feina dels uns i dels altres són habituals, i encara més quan a finals dels seixanta Cortázar s'instal·la durants llargues temporades a la Provença. No es tracta, ben entès, d'uns documents absolutament immediats i poc elaborats, ja que Cortázar era molt conscient de cultivar el seu estil en cada escrit seu, fins i tot probablement amb especial interès en aquests documents que tal vegada no creia que mai serien públics.

Assistim, doncs, amb prou fidelitat a l'assentament difícil de Cortázar a París, el seu enlluernament davant el patrimoni cultural desat a la vella Europa, la reunió amb la que immediatament esdevindria la seva muller, Aurora Bernárdez, i els inicis de la consagració de la seva carrera com a autor . En canvi, a partir dels seixanta, els buits són els més reveladors. El relat, ara, és desestructurat, com si el tracés un autor donat a l'experimentalisme (el mateix Cortázar, vaja), i hem d'aprendre a llegir entre aquests espais a penes insinuats i en les breus, discretíssimes, notes a peu de pàgina dels editors. ¡Quin sentit cobra així la nota amb què Aurora ens assenyala qui és la dona que s'esmenta a una carta de 4 de juny de 1969 simplement com a Ugné! Una nota escarida que ens aclareix que es tracta d'Ugné Karvelis, companya en aquell moment de Cortázar, sense que res ens hagi preanunciat directament la ruptura matrimonial.

Entre línies, d'igual forma, assistim a l'allunyament entre els dos artistes. Un distanciament que segurament té a veure amb la deriva ideològica de Cortázar cap a postures més revolucionàries, però que fonamentalment té més a veure amb la diferència de temperaments o de recorreguts vitals dels dos homes, a més de la molt notòria diferència d'èxit en el pla artístic. Com Cortázar explicita en alguna carta, Jonquières havia fugit molt abans que ell a Europa, però aviat va retornar i es va refugiar en una feina que odiava i en una família estable i nombrosa, mentre Cortázar va seguir una trajectòria en bona part oposada.

En una tardana i molt directa i contundent carta de 1974, Julio li diu a Eduardo: ... yo no estoy deliberadamente lejos de vos ni de nadie; simplemente tenemos órbitas muy diferentes, no creo que a vos te gusten las mujeres con quienes ando o la mayoría de mis amigos, y a mí tus amigos más asiduos me parecieron perfectament incompatibles (...) ¿Qué se puede hacer contra eso? (...) estamos en la situación paradójica de dos hombres que se conocen entre ellos como poquísimas personas pueden conocerlos, y sin embargo se imponen o padecen una distancia insalvable.

Aquesta és, doncs, entre moltes altres coses, una crònica de separacions i desencontres. I, en conseqüència, la crònica de trajectòries, d'òrbites, que s'allunyen. I que tanmateix, en honor de vells i bells principis com la fidelitat, la sinceritat i l'amistat, es van mantenir tossudament en contacte.


Imatge: retrat de Julio Cortázar i Eduardo Jonquières per Alberto Jonquières (fill d'Eduardo)

13/4/11

VISCA EL REPUBLICANISME !

Més que una pervivència de la República que es commemora, aquella República que va començar sent la República Catalana dintre la Federació ibèrica, i va acabar sent una República espanyola al cap de dos dies, voldria avui celebrar una pervivència de l'esperit republicà. És a dir, voldria reivindicar els valors del republicanisme, com a tradició política i com a pensament polític que defensa la llibertat de l'individu i l'articulació d'una societat sobirana constituïda per la lliure associació d'individus en contínua interacció per compartir el poder. Una tradició de pensament que avui podem trobar en filòsofs com Philip Pettit o, entre nosaltres, Antoni Domènech, i que compta amb espais a la xarxa com República i republicanisme o la revista Sin permiso . Després de veure aquests dies com alguns se'n riuen d'iniciatives tan esperançadores, engrescadores i exemplars com les de les diverses iniciatives de Catalunya decideix, com alguns partits polítics es mostren finalment partidaris a reganyadents però per votar després avui al Parlament en sentit contrari, i d'altres directament les menystenen (Zapatero ahir a la Xina, entre genuflexió i genuflexió al nou Gran Germà Imperial),
Després de sentir com dos pares de la Constitució (Felipe González i Miquel Roca) en l'acte de la presentació d'un llibre sobre les relacions entre Catalunya i Espanya ("Encara ens podem entendre?", del periodista de El País Lluís Bassets), van opinar sobre les consultes ,l'un, l'andalús que cobra la pensió d'ex-president de govern i el salari d'assessor d'una ex-empresa pública, que es tracta d'un exercici que no està entre les preocupacions immediates de la gent i que, si es pren seriosament, fa caure en la malenconia, i l'altre, el català que una vegada va optar a primer ministre espanyol, que en parla massa gent. (I d'això es deu tractar: la democràcia deu ser un joc massa seriós per a aquests senyors perquè la tracti la simple gent), Després de veure com el govern català d'Artur Mas, que prometia a la campanya una negociació per un nou concert econòmic previ referèndum, després va rebaixar el to fins a simple nou pacte fiscal, i ara ja posa en dubte la viabilitat de referèndum.
Després de tantes mostres de submissió als poders financers i tantes obediències a institucions cada cop més i més allunyades dels ciutadans...
MÉS QUE MAI VISCA LA REPÚBLICA CATALANA COM A ESTAT INDEPENDENT I VISCA EL REPUBLICANISME COM A ESTAT MENTAL D'INDEPENDÈNCIA

9/4/11

ELS ANYS DE MARILYN












(1926 - 1962)

La Norma es va mirar amb ulls crítics el pendent del camí, la terra seca amb vestigis de grava. En acabat va fer una ullada commiserativa al seu vell Renault 5 i va fer un cop de cap, va agafar el seu gruixut cartipàs del seient del darrera, va deixar el cotxe allí mateix, arrecerat al punt precís on s’acabava la vorera, i va enfilar la pujada a peu. A meitat de camí ja lamentava la seva decisió. Entre el llast de l’edat i les xacres que tenia el cotxe i el dels seus quilos de més, hauria estat tal vegada més intel·ligent triar forçar la màquina i confiar en la seva perícia com a conductora i el tracte íntim a què havia arribat amb aquell vell tros de llauna.

“Disculpa’m, noi, no et volia ofendre”, va xiuxiuejar entre panteixos, tot llambregant el Renault que descansava amb aire feliç unes desenes de metres avall. Va continuar grimpant i es va prometre no tornar a aturar-se fins haver arribat a dalt de tot. El panteix se li va accentuar i va notar una opressió al pit, però va aconseguir-ho. Al cim, per fi, va aturar-se. Amb les rodanxones mans als malucs va tenir esma de fer una ullada circular a l’àmplia talaia que s’estenia davant seu, la falda sinuosa del turó, solcada per un laberint de carrers, camins i senders esquitxats de cases i xalets, i més avall la línia corbada de la costa i la taca plana del mar, brillant sota el sol tímid que es filtrava entre la nuvolada que semblava immòbil, esqueixada a penes per l’oratge que feia ondular en crestes escumoses l’aigua que arribava a la platja i a l’escullera del port.

Es va girar i va arrossegar els peus cap a la casa. Un xalet, més aviat, d’aspecte modest, bastant tronat, però que, entatxonat en aquella alçada, semblava presidir-la amb una mena d’orgull solemne. Una alçada que semblava més apropiada per al vol de les primeres orenetes que per a morada d’un ancià solitari.

“Coi de vells tossuts”, va fer entre les dents. Amb feines i sospirs va enfilar els dos graons que separaven la porta del que per aproximació es podria anomenar carrer, i va buscar de bades un timbre. Va renegar de nou per a si mateixa i va picar amb un puny contra la porta. La va sentir moure’s de manera alarmant dintre el seu marc. Es va convèncer que si tingués prou alè la podria tombar d’un esbufec, però va esperar prudentment, tot i no tenir cap esperança que el presumpte ocupant de la casa l’hagués poguda sentir. Segons les dades de l’expedient que duia al cartipàs, es tractava d’un home de vuitanta-cinc anys, ciutadà britànic però nascut a Nord-Amèrica. No se sabia de ningú que en tingués cura. No constava cap historial mèdic ni cap dada sanitària en absolut. Tot el que sabia eren les dades eixutes i fredes del padró, llevat del que deia una succinta nota d’una assistent social que aparentment l’havia intentat visitar sense èxit uns deu anys enrere. Recollia breus testimonis de veïns que deien haver-lo vist carregant bosses de supermercat amb una furgoneta, i un altre que es podia deduir que provenia d’una indiscreció del director de la sucursal local de la caixa d’estalvis, on el vell disposaria d’un compte corrent del qual feia modestes extraccions periòdicament.

Va caminar pausadament al llarg de la façana i va sotjar cap a la banda posterior, on s’endevinava una tanca de boix o potser xiprer, i fins i tot li va semblar entrellucar la brillantor metàl·lica d’una furgoneta, quan la va sobresaltar el so de la porta en obrir-se. Es va tombar ràpidament i es va ensopegar amb uns ulls d’un intens blau que l’observaven calmosament.

-El Sr. Holdberg? –va fer ella.

L’home va assentir. Era molt alt, ella havia d’aixecar el cap per veure la seva cara esprimatxada, bronzejada i clivellada com la dels vells pescadors del poble marítim, sota una tofa densa de cabell molt blanc.

-En què puc servir-la? –va dir amb una veu lenta, baixa però gens feble.

-Sóc la Norma Langer - va fer ella allargant-li la mà amb decisió..

Ell se la va mirar com si la sospesés un moment, i va encaixar la seva, gran, rugosa al tacte, i la va prémer amb una barreja de vigor i delicadesa. La Norma va pensar si no hi havia una errada a l’expedient. L’aspecte de l’home no s’adeia de cap manera amb el d’una persona de vuitanta llargs.

-Treballo per a l’Ajuntament –va començar a dir, però ell la va fer callar molt educadament per convidar-la a entrar.

Sense esperar la seva resposta, la va precedir per un minso rebedor i van fer cap a una sala espaiosa. Amb un gest li va indicar una de les dues butaques que hi havia prop de les finestres per on entrava agradable el sol. Va seure agraïda, mentre l’home preferia atansar una cadira que va acostar fins a col·locar-se davant d’ella.

-Com li deia... –va tornar a començar, però novament la va interrompre, ara alçant la seva mà enorme amb la gesticulació suau però ferma que feia anar.

-Li ve de gust un cafè? –li va dir.

-No, gràcies –va sacsejar ella el cap.

-Una llimonada? –va insistir l’home.

La Norma va dubtar. Sentia la sequedat a la gola per l’esforç de la pujada i la invitació era temptadora.

-D’acord –es va decidir a acceptar.

L’home es va aixecar i va caminar dret, prou àgil dins d’aquella lentitud que li donava un aire cerimoniós. Ella es va arrepapar al seient i va inspeccionar la sala, lluminosa, neta i ordenada. Estava molt austerament moblada, a penes hi havia més que les butaques, una tauleta auxiliar, una taula més gran amb quatre cadires a la vora, i una prestatgeria senzilla que no cobria ni de bon tros la paret més extensa. S’hi veien disposats alguns llibres que semblaven de fotografia, o potser de pintura, i un sol marc amb foto. Des de la seva posició podia distingir la imatge de dos nens, o potser dos nois, enfundats en el que probablement eren uniformes escolars. A la paret penjaven tres o quatre quadres vulgars, del que avui en dia es compren als basars de productes fets a la Xina.

Va sentir la fressa d’una espremedora elèctrica i no va poder evitar que se li fes la boca aigua. Uns minuts després, el Sr. Holdberg va tornar carregant una safata amb un gran got de llimonada que va dipositar a la tauleta amb dues mans. La Norma es va fixar que el pols no li tremolava aparentment.

Va tastar la llimonada. Perfecta, amb el punt exacte de suc, aigua fresca i sucre.

-Molt bona, gràcies.

-És de les llimones del meu jardí –va declarar l’home-. Acabades de collir..

-Oh, quin luxe! –va exclamar.

-És un camí molt pesat, per fer-lo a peu –va dir ell.

-Oh, m’ha vist pujar.

-Sí. No puja gaire gent per aquí, i he sentit el cotxe. Una mica ofegat de motor. Ha fet molt bé de deixar-lo al final del carrer.

Va sentir-se envermellir. L’home la fitava amb els seus ulls intensos, on no es reflectia la seva edat, i va ser conscient que l’havia estat observant mentre s’afanyava tot el rost amunt. Es va refer i es va decidir a aprofitar l’ocasió per començar a indagar sobre la vida que duia aquell home en aquell cim de turó.

-Vostè fa anar la furgoneta per anar i venir –va dir.

-Sí, procuro mantenir-la en forma.

-S’encarrega vostè mateix?

-No, tinc un amic mecànic que me la porta. Bé, ell està jubilat, però segur que no li importaria donar-li un repàs al seu.

-Ah, gràcies, ja tinc un mecànic però ho tindré en compte. I, així, té amics...

-Sí, bé, no gaires –va respondre el Holdberg sense immutar-se-. Fa massa anys que visc sol aquí dalt, i tot i que he vist créixer molt tot això, vull dir amb tot de cases, em temo que he perdut l’habilitat de fer nous amics. I la resta, els d’abans, han anat desapareixent d’una manera o altra.

-D’això volia parlar-li –va intervenir la Norma.

-Vostè ve de l’Ajuntament, ha dit abans.

-Exacte.

-I què puc fer per vostè?

-Fer? No, veurà, Sr. Holdberg, el que m’ha dut fins aquí és saber si podem fer res per vostè.

-Molt amable de part seva. Però de moment no necessito res. En realitat, no necessito gran cosa per viure i encara puc mantenir jo neta la casa i el jardí.

-I ho fa molt bé. Però vostè viu aquí sol, Déu no ho vulgui però pot tenir algun problema i no tenir ningú a prop a qui recórrer... Disculpi, però no ens consta ni que tingui telèfon.

-Sí que en tinc, Norma... La meva filla em va comprar un mòbil i tinc gravat el seu número. No és meravellós això d’aquests telèfons sense fil? –va preguntar-li el vell, amb els ulls il·luminats per una sobtada joia.

-La seva filla? Té una filla?

-Sí, una noia... Bé, hauria de dir una dona, però, ja sap, per un pare els fills són sempre uns marrecs... Vostè té fills, Norma?

-És alguna dels nens de la foto? –va desviar ella la conversa, assenyalant el marc amb la imatge dels dos infants.

-No, aquells són els meus néts-. El Holdberg es va llevar per agafar la foto que descansava a la prestatgeria, i li va apropar a la seva cara. Ella va comprovar que en efecte eren un nen i una nena, més aviat adolescents, mirant seriosos la càmera amb els seus ulls clars molt fixos sota els cabells rossos immaculadament pentinats i vestits amb un d’aquells uniformes d’escola britànica que havien estat copiats arreu del món.

-Només tinc una filla, viu a Anglaterra –va aclarir ell-. Està casada i... bé, té la seva vida, però em truca més d’un cop cada setmana, ella, el Charles, el seu marit, i els nens. Es pot dir que no em deixen en pau, d’ençà que va morir la meva dona.

-La seva dona... Vivia aquí, amb ella?

-No, no, ella va morir ara farà vint-i-dos anys, aquest novembre. El càncer. Vivíem a Norfolk, no sé si ho coneix, a l’est d’Anglaterra, prop de Norwich. Ella era filla d’allí, d’un poble molt bonic a la vora de la badia de Holkham. Ho coneix?

-Em temo que no -la Norma va capcinar. Es preguntava perquè no hi havia records d’ella a la vista, ni fotografies ni detalls que l’evoquessin. Potser era allò el que l’home havia vingut a buscar allí, en aquell turó a prop de la costa, evitar els records. O potser el contrari, evitar qualsevol distracció que li impedís concentrar-se en els records.

-Vaig venir aquí quan ella va morir –va continuar el Holdberg, com si li llegís el pensament-. La malaltia va ser molt dura i suposo que allà a Norfolk estava massa a prop del patiment. No pensava quedar-me, però el fet és que han passat ...

Es va interrompre de cop i va demanar-li si li venia de gust més llimonada, assenyalant-li el got buit que premia entre les mans. Ella va negar donant les gràcies i ell va estirar el braç fibrós i llargarut per recollir-li el got amb gentilesa. “Gestos suaus, sempre”, es va dir la Norma”, “tan diferent del Manel. Tot en ell és brusc, sense...”. Buscava la paraula que descrivís el que veia en l’home, i al capdavall en tot el seu entorn que ara l’envoltava també a ella. “Harmonia”, va pensar. Això era, un sentit d’equilibri, mesura i harmonia que li havia faltat sempre en la vida amb el seu marit.

-No m’ha contestat –va interrompre aleshores el Holdberg els seus pensaments.

-El què? –va replicar, lamentant de seguida que potser ho havia fet una mica precipitadament. Una mica massa bruscament per aquell ambient harmònic.

-Si té fills.

-Oh, tinc una filla, sí, tinc una filla i cap marit.

-Oh, ho sento –va fer ell. Se’n va adonar que no li havia expressat cap mena de condol quan ell li havia parlat de la seva dona, i es va mossegar el llavi. Potser s’estava deixant endur massa per aquella sensació apaivagadora que se li estava encomanant. No era una actitud ben bé professional.

-No, no es preocupi, ens vam separar, però tot va bé –va dir, apel·lant a una fórmula banal per reprendre el que hauria de ser la seva tasca, però sentint-se malament sense poder evitar-ho conscient d’estar mentint-li. O potser mentint-se a si mateixa?

-Tot va bé amb la seva filla –va fer el Holdberg.

-Sí, és clar –va mentir de nou ella, esquivant la mirada blava d’ell per por de tornar a envermellir. Ai, la Teresa, la Teresa! Com coi podia anar tot bé amb una adolescent rebel que ha crescut en una família com la que ella i el Manel havien muntat, o no sabut muntar, potser per ser més fidel a la realitat.

-Quina edat té, ara?

-La meva filla? Ara en té disset. Però miri, crec que hem vingut a parlar de la seva edat.

-Oh, sí, crec que l’estic destorbant –va fer el Holdberg-. M’haurà de disculpar, crec que sí que m’estic fent gran.

-No, no es disculpi –va respondre ella, penedint-se d’haver estat massa tallant- . Només volia dir que el meu deure, el que m’encarrega el municipi, és assegurar-me que té a qui recórrer en el cas de necessitat, i crec que ja ens hem assegurat. Tanmateix, li deixaré una targeta meva per si qualsevol dia necessita alguna cosa, algun dels nostres serveis, vull dir.

-Sí, és vostè molt amable –va replicar el vell amb la seva veu suau i pausada, prenent la targeteta entre les seves mans enormes que revelaven una vida de treball dur-. Norma... no és nom gaire habitual, aquí a Espanya, oi?

-No. De fet, els meus pares eren anglòfons, americans i anglesos, vulldir –va respondre ella, ara ja més alleujada i disposada a començar a donar per acabada la visita-. I, a més, vaig néixer l’any que va morir la Marilyn Monroe, que es deia en realitat Norma Jean, i mon pare es veu que l’admirava molt.

Va deixar anar una riallada que pretenia ser despreocupada, mentre el Holdberg assentia amb el cap reiteradament i lentament.

-El 1962 –va dir després, quasi en un murmuri.

-Sí, exacte, veig que n’està al corrent. També l’admirava,a la Marilyn?

-Miri, Norma, crec que tenim moltes coses en comú, vostè i jo. Jo vaig néixer l’1 de juliol de 1926...El mateix dia que va néixer la Marilyn. Això vol dir que ens portem exactament els mateixos anys que tenia Marilyn quan va morir –va continuar parlant-. Una mica més de 36 anys. I ambdós tenim una filla. I ambdós estem sols.

-Però per diferents motius –va dir la Norma.

El Holdberg li va somriure, li va semblar que amb tristesa. O potser només un vel de malenconia enmig de la serenor que semblava inspirar.

En aquell gest li va recordar, sobtadament, a son pare, com si li vingués una imatge d’ell amb una ràfega de lucidesa. Era nord-americà, havia lluitat a Corea. Potser el Holdberg havia lluitat a la Segona Guerra Mundial, es devien dur uns deu anys, va calcular. Com ell, també va quedar-se a Europa, també va conèixer una noia anglesa amb la qual potser va creure que tindria tota una vida pel davant. I va tenir una filla, ella mateixa. Com el Holdberg. Mai li havia explicat res, però un dia ella va veure a la televisió un documental sobre la Marilyn Monroe on es veien imatges de la seva actuació davant les tropes nord-americanes a Corea. Entre la massa de soldats enfervorits que devoraven amb la mirada encesa de desig la sex-symbol rossa, va creure reconèixer la cara de son pare, jove, amb cara esmolada, els ulls transfigurats, com el de tots aquells nois que el rodejaven vestits amb els seus uniformes ben nets i planxats que no tenien res a veure amb el que devia ser el seu dia a dia en el front. Després li va preguntar a sa mare si ell n’havia parlat mai, d’aquell dia. Ella va dir que no, amb tota seguretat, però va afegir que tampoc seria estrany. Ja sabien totes dues que ell havia tingut per la Marilyn una mena d’obsessió. Era un home silenciós, taciturn, per a la Norma un pare llunyà, més gran que els pares de les seves amigues, més aviat absent. Tenia una feina en una multinacional que el feia tombar molt pel món i estar fora de vegades llargues setmanes. Quan va morir, de càncer, ell i sa mare van descobrir que tenia una maleta farcida de papers, retalls de diari,fotos, i alguns discos, tot sobre la Marilyn Monroe. Després de veure el documental, la Norma es va entretenir en revisar la maleta, que sa mare havia deixat tal com l’havia trobat. En un sobre groguenc va trobar retalls de fotos de la visita a Corea. En una de les fotos va retrobar el rostre del soldat que pertanyia al de son pare o d’algú que se li assemblava com un germà bessó. Era molt més jove del que ella l’havia conegut mai, és clar, però va poder confrontar-la amb les que la mare guardava del pare a Corea, només dues imatges no gaire clares, però va estar prou segura que en efecte aquell era son pare, tot i que no hi havia cap nota o marca que permetés identificar especialment aquella foto, aquella cara. I ella tampoc li’n va dir res a la mare. Encara no sabia per què.

-Disculpi –va dir en Holdberg-, de fet volia dir que ens hem quedat sense parella, però cap dels dos estem de veres sols. Vostè té la seva filla, i jo tinc la meva i els meus néts, encara que estiguin lluny. Però avui no hi ha distàncies, sap? La Lucy, la meva filla, diu que es veu cada dia amb el seu xiquet gran, el Robert, i això que ell ara estudia alguna cosa allà a Amèrica. Es veu que per l’ordinador poden veure’s amb una càmera que va enganxada al mateix ordinador, i fins i tot parlar-se, sense haver de pagar res. Ella i el Charles m’han dit que m’ho de fer instal·lar, però em temo que jo ja he fet tard per tot això de la informàtica.

-Mai no és tard, Sr. Holdberg.

-Mai no és massa tard, és clar –va acceptar accentuant el seu somriure trist en Holdberg-. Llevat de per aquells que ja se n’han anat. Abans m’ha preguntat si jo admirava a la Marilyn Monroe. No sé què en pensava son pare, en realitat. Qui ho pot saber? Però per a mi, quan ella va morir, va ser com descobrir de cop i volta, no sé com dir-ho, que el món ja deixava de ser jove. Vull dir que era com perdre la innocència. Sap què vull dir?

-Crec que l’entenc –va afirmar la Norma.

-Vull dir que el món no és un lloc tan acollidor i càlid com jo em pensava que era, des del meu racó a Norfolk, amb la meva dona i la meva filla. Que algú que semblava tenir a l’abast tot el que pretengués decidís acabar amb la seva vida, com ella, em va impactar. Encara avui m’impacta.

-O sigui que estar segur que es va suïcidar. Mon pare sostenia que l’havien assassinat.

-Ja. Com li he dit, qui pot saber què hi ha dins del cap dels altres? Amb prou feines sabem el que hi ha a dins del nostre...

Què hi ha, al cap dels que ens envolten? Què hi ha al cap de la Teresa? Aquesta noia tossuda, esquerpa i silenciosa com ho havia estat son pare, és a dir el seu avi, va pensar la Norma. I què hi pots fer, sinó patir i desfer-se en interrogants des d’una distància prudencial, es va dir.

-I en acabat vaig perdre la meva Jane, la meva dona. Sempre fèiem broma, sap? Jo era el seu Tarzan, ella la meva Jane. Jo sempre he sigut un paio alt, ara estic una mica magre, però era més aviat cepat, realment no exagero si dic que era molt fort. Algú fet per al treball dur. Diu que ella no havia trobat mai ningú tan fort a l’hospital. Era infermera a un hospital a Londres, i a mi em van evacuar després de desembarcar a Normandia. Una peça de metralla em va obrir el pit fins al ventre i jo sempre he cregut que van ser les seves mans les que van acabar de cosir la ferida. I sempre vaig pensar que seria la seva pèrdua el que me la tornaria a obrir. Però ja veu, encara aguanto, aquí.

La Norma va agafar el seu cartipàs, que havia tingut tota l’estona a la falda, i el va remenar, pensant que ara hauria de donar per conclosa l’entrevista, si fos una bona professional, una assistent social afable i sol·lícita, però rigorosa i seriosa, com se suposava que esperava d’ella el municipi, a canvi del sou que li pagava. Però encara tenia una pregunta que li ballava pel cap.

-Com s’ho ha fet per resistir? –es va decidir a formular-la-. No vull dir físicament. Vull dir...

-Vol dir el dolor?

-El dolor, sí. Va venir fins aquí per oblidar-lo?

-Veurà –va dir en Holdberg, fitant el seu intens esguard en la finestra que tenia al davant-. Un cop a l’any vaig a la meva casa de Norfolk. Continuo tenint-la, continua estan igual que quan ella hi era. Hi vaig cada any per l’aniversari de la seva mort, el 15 de novembre. Obro la porta, trec la pols, frego el terra, netejo les finestres, i després sec un moment al menjador, a la tarda, quan el sol es pon i es filtra des de la badia, com a ella li agradava fer. Sense encendre encara la llum elèctrica, sap? Així feia ella, només esperant un moment, i alguns dies una mica més, fins que l’últim raig del sol desapareixia, i aleshores anava a la cuina, es posava el davantal i preparava el sopar. I cantava, alguna de les cançons de Sinatra o de Bing Crosby que se sabia bé, o potser posava la ràdio. I això és el que faig allí, aquell dia de l’any. Encenc la cuina per ella, i engego la ràdio. I en acabat truco a la Lucy, que viu a Norwich, i li dic que ja sóc a casa.

En Holdberg va quedar-se callat, i la llum exterior va anar baixant mentre ell abaixava també els ulls, i se li enfosquien. La Norma va pensar que era com si el dolor tirés d’ells, tirés suaument, quasi amb delicadesa, sense arribar a trencar l’harmonia d’aquella sala, d’aquella hora, d’aquella casa dalt del turó.

Mentre en baixava, pujava al cotxe i encoratjava el vell Renault 5 a enfrontar valentament la forta rampa de descens, es deia que potser, qui sap, se’n duia amb ella una mica d’aquella harmonia de la vida del vell Sr. Holdberg en la seva casa del turó i de la casa de la costa de Norfolk que romania tancada tres-cents-seixanta-quatre dies a l’any. Tant de bo, va pensar, Teresa, tant de bo. Sempre havia pensat que tenia tantes coses a dir-li, i que la seva filla no volia escoltar, i potser en definitiva era ella mateixa la que havia d’aprendre a esperar que fossin les coses les que sorgissin amb les seves paraules i els seus silencis, amb la seva pròpia harmonia. “I aleshores potser no caldrà dir-te gairebé res, Teresa”, va fer en veu alta, procurant elevar la seva veu per sobre del soroll desajustat del motor. I va decidir mentalment que l’endemà trucaria al vell Holdberg i li demanaria el número del seu amic mecànic jubilat.



Per Aleida, 31 de març de 2011

6/4/11

SOM ESCOLA CATALANA



Ahir va tenir acte a Reus una presentació de la plataforma cívica Somescola.cat.

El Col·lectiu d'antiartistes s'adhereix de manera ferma i decidida a aquesta iniciativa en defensa del model d'immersió lingüística a l'escola, a la defensa de la nostra llengua que comporta, i a la defensa igualment del model integrador que representà en ser creat, que avui encara representa, i que ha de representar en el futur si ens mantenim, els catalans, units com a poble i units com a ciutadans, en defensa d'aquest model enfront de les agressions externes i internes, que han encapçalat petits grups minoritaris al nostre país i grans grups de pressió a l'Estat espanyol, arribant fins a les més altes instàncies dels seus poders polítics i judicials.

Som escola catalana perquè som nació i ho volem continuar sent.

Adheriu-vos aquí:

2/4/11

ROGER I TALLO


Uso aquest títol d'una cançó de l'incombustible Neil Young (Roger and out, o sigui, la fórmula per acordar el tall en les comunicacions per ràdio), un dels cants antibel·licistes que conformen el seu disc de 2006, Living with war, la seva personal i contundent resposta a la guerra de Bush a l'Iraq.

M'ha vingut aquest títol per saludar la recent i coincident visita de dos altres figures llegendàries del rock a Barcelona, ambdós de nom Roger. Roger Waters, el geni compositor dels Pink Floyd de l'època més creativa, i Roger Hodgson, igualment el màxim geni creatiu dels també mítics Supertramp -amb permís de Rick Davies-.

Waters, que llevat d'alguna gira fa uns anys s'ha mantingut més aviat allunyat dels escenaris -no així Hodgson, que ha fet una carrera mediocre després de deixar Supertramp però ha visitat diverses vegades el nostre país reversionant els vells èxits-, ha elaborat de manera sorpresiva un muntatge mastodòntic de la seva obra cimera, personal i també de Pink Floyd -i del rock en general-, el doble àlbum The wall (1979), després de la qual ja només dirigiria el grup al que es pot considerar una coda d'aquesta obra, el The final cut de 1983. Més o menys quan Hodgson i Davies trenquen a nivell personal i Davies continua sol amb Supertramp, Waters decideix que els Pink ja han dit tot el que tenien a dir i plega. David Gilmour i Nick Mason, els supervivents de la banda (Richard Wright ja havia plegat abans, arran de l'elaboració de The wall, on pràcticament va ser expulsat per Waters, malgrat que va participar en la curta gira/espectacle de presentació), van estar en desacord absolut. La història és coneguda i va arribar als tribunals per la propietat del nom de la banda, que finalment van assolir Gilmour i Mason, que encara van tenir temps de realitzar un parell de discos estimables, reenganxant a Wright -fins a la seva recent mort a 2008-, abans de dedicar-se a reeditar en directe les glòries passades, com fan Hodgson o els Supertramp, o tants d'altres víctimes de les pèrdues de royalties després de la revolució digital.

No és el cas de Waters. Home inquiet per excel·lència, membre fundador dels primer Pink sota la figura rutilant de Syd Barrett a mitjan dels seixanta, va ser el que amb energia, talent i sobretot ambició va fer dels Pink Floyd el grup estrella de l'anomenat rock simfònic als setanta. Tot i que el qualificatiu de simfònic sembla més apropiat per als orígens que per als discos centrals, des de The dark side of the moon (1973), que potser deu ser encara el disc de rock més venut de la història. En aquest disc, i els posteriors Wish you were here (l'homenatge íntim al Syd Barrett que havia abandonat el grup, o havia estat expulsat donat el seu estat mental) i Animals, el grup va anar lliscant cap a una música més concreta i menys donada als llargs desenvolupaments musicals propis de la psicodèlia, i cada cop més atenta a la claredat melòdica i més complexa alhora. Bases del seu èxit, sens dubte. Alhora, tanmateix, Waters va anar agafant el governall de la banda amb mà més ferma, cosa que decididament executa amb The wall, on a penes deixa ficar mà a la resta de membres. Tot i que David Gilmour ha reivindicat la seva part, i la de Mason, en les tasques de composició i, sobretot, de muntatge final, és evident que es tracta d'un projecte molt personal de Waters, per la seva unitat conceptual, pel desplegament del conjunt, i pels detalls de cada tema. És comprensible, amb una idea tan fabulosa, que Waters, sempre més aviat un líder tendent a exercir la seva autoritat, no volgués que altres mans retoquessin les línies principals de l'àlbum, a risc de generar les tensions que, primer, van acabar amb la marxa de Wright, i uns anys després van forçar el ja esmentat traumàtic final del seu pas per la banda.

The wall és, en veritat, una obra personal, íntima diríem, un farcit d'elements autobiogràfics que es van encadenant de forma sorprenentment coherent, a la manera d'una autopsicoanàlisi que despulla i deixa a l'exterior el procés invers, el de tancament i aïllament d'una persona davant dels reptes de la vida social, política i sentimental. Hi ha, evidentment, una al·lusió molt directa a l'entorn propi de Waters i tots els Pink, el món de les grans bandes de rock, i l'aparell comercial que els envolta. Els Pink ja havien explorat aquest camí (des de l'arxifamós Money de The dark side... a tot l'àlbum Wish you were here), però sense la profunditat i globalitat de The wall, i en tot cas des d'un distanciament irònic que no es troba pas en aquesta projecte que s'apropa més a una tragèdia d'estil operístic.

Waters, després de la ruptura, ha seguit línies de creació molt personals, i, si no exitoses, sí almenys coherents amb la seva decisió de donar per liquidat el camí de Pink Floyd. Només havia reinterpretat The wall arran del multitudinari concert de 1990, a Berlin, donant-li un caire festiu insòlit, obert a l'esperança -acabava l'obra aprofitant un tema d'un àlbum posterior en solitari, The tide is turning.

Ara ha decidit, aparentment, acomiadar-se dels escenaris, a prop dels setanta, en bon estat de forma física i mental, i quin millor regal per als seus seguidors que revisitar la seva més genial i immortal obra.