27/9/18

FOT-LI, QUE ÉS DE REUS: SILUETES DE GANXETS


Foto d'Anna M. Flores
Faré una confessió. Quan aquest blog va començar, allà pel 2007, vaig continuar amb la pauta que havia triat aquells anys per reintroduir-me en el món de l'escriptura: preservar l'anonimat.

Jo havia abandonat pràcticament les meves ambicions d'esdevenir escriptor, que m'havien arribat molt jovenet, per a martiri de familiars i companys d'escola als quals assetjava amb els meus poemets i autoeditades revistes satíriques. Amb l'adolescència havia arribat a una convicció indestructible d'arribar a ser l'escriptor que havia de sacsejar les lletres catalanes, com ho havien fet els meus admirats Faulkner i Cortázar amb les lletres americanes. Tanmateix, encara trigaria uns anys a decidir-me a aprendre a escriure el català que no m'havien ensenyat a l'escola i a l'institut, que vaig abandonar just quan la Constitució del 78 començava a bastir l'Estat de les autonomies avui en crisi a casa nostra.

Seria massa llarg explicar ara per què vaig acabar aparcant aquells anhels. Basti dir que la vida professional i la  de la meva família -la creació de la meva pròpia,vull dir- absorbien totes les meves forces. La qüestió és que quan, allà per aquell 2007 o una mica abans, vaig descobrir les grans possibilitats d'internet i la xarxa, el nom i el renom ja no m'atreien. Buscava el contrari. Més i tot, procurava no deixar gaires rastres de la meva condició de reusenc i el meu marc territorial. Segurament per això vaig treballar el meu entorn fictici de Tavanne que ara finalment ha sortit a l'edició en paper i recuperant el meu nom.

He reflexionat algun cop sobre aquest segon canvi, aquest retorn al món real, a l'acció directa sobre el meu entorn físic més immediat, i no és el moment ara tampoc de recapitular-ho. En suma, he fet del fet de ser ganxet, com ens passa a tant fills de Reus, necessitat i virtut.

Si un es vol moure per aquesta ciutat, que els ganxets sentim com a centre de l'univers, ha de topar-se tard o d'hora amb el Josep Baiges, l'eternament jove periodista que a través de múltiples mitjans i especialment el seu blog El Món de Reus, reflecteix amb mà sobirana l'actualitat del que podríem anomenar ganxetisme. Els seus premis Als que més enganxen, que cada any organitza ala bombonera del Bravium, són, d'alguna manera, la posada de llarg d'aquest ganxetisme, que ell personifica millor que ningú: amb elegància, moltes dosis d'ironia, però sempre des d'un entusiasme carregat de bonhomia. Que ell em reconegués en l'última edició amb un d'aquests impagables -i no pagats, s'entén- guardons, va ser, em sembla, la meva pròpia confirmació personal que la meva adhesió a la vida local dels ganxets era ja un fet inqüestionable.

Per si fos poc, ara em tria per protagonitzar la seva darrera iniciativa, si bé no exactament pròpia: "Fot-li que és de Reus", el llibre de perfils -100 ganxets i ganxetes- que ha editat gràcies a l'encert d'un micromecenatge amb la plataforma de Cossetània que tan bé conec jo mateix. El coautor, i realment primer artífex del projecte, és l'amic i dissenyador Jordi Romero, un home que ha estat allunyat de Reus molts anys,i que en recuperar el pols de la nostra ciutat ha volgut reflectir-lo amb la galeria de siluetes (amb taca negra) que primer van desfilar pel seu mur del Facebook i ara arriben al paper.

L'acte de presentació d'ahir a una Sala Emili Argilaga del Centre de Lectura plena de gom a gom va resultar, com no podia ser menys, una expressió refinada i claríssima d'aquest esperit ganxet que tots dos autors encarnen.A la presentació magnífica de la Marta Magrinyà, escriptora que ha fet un pròleg preciós i que ahir va ratificar com es pot fer de l'amor a la pròpia terra una aposta positiva, sense caure en tòpics grillats, van seguir els parlament més que interessants de Romero i Baiges.

El primer ens va posar en el camí que l'ha fet dur a l'aventura que ahir culminava amb aquest llibre que jo ja havia rebut uns dies enrere, però no s'estava de fer una pertinent crítica i ultra un advertiment a un dels defectes que ens amenacen: la manca d'humor. Manca d'humor que no vol dir -deia ell- de la conyeta a la qual som tan donats, sinó aquest estat d'ànim obert a la crítica aliena i al riure's d'un mateix, que va situar molt precisament en aquest temps de marasme polític que ha fet córrer la mala llet, usant les seves pròpies paraules.

Josep Baiges va fer també una eloqüent defensa del seu encès patriotisme -entenguem-ho centrat en Reus, que vol dir els reusencs i reusenques, d'avui i del passat, dels quals en duem el llegat-. No es va estar de fer una al·lusió als crítics, que en té, com el d'un desafortunat comentari d'algú que l'ha titllat de carrincló i representant d'una crosta caduca. Els qui el seguim podem saber d'on ve el comentari, i ens expliquem que compongués una sola nota de contrast, que el va permetre tanmateix  fer explícita la seva filosofia particular de centrar-se i exalçar els elements positius de tot i de tothom.

Filosofia a la qual jo m'he intentat adherir des de fa anys i que per això em fan tan properes persones tan entranyables com Baiges i Romero, homes continguts tots dos, observadors fins, de formes no estridents i d'impecable treball i laboriositat. Persones equilibrades, de les que fan de Reus precisament un exponent prou reeixit de la imatge que ells volen donar de si mateixos i de la seva ciutat. Que no sempre aquesta, i per tant els seus compatricis, hi estigui a l'alçada de tal imatge, no ho podem carregar al dèbit de l'obra de l'un i de l'altre.

21/9/18

LA DEMOCRÀCIA DE LES TOGUES



 
elMón.cat

La filtració de les dotzenes o centenars d'opinions de jutges, expressades en el xat corporatiu que administra el Consell General del Poder Judicial, per part dels digital eldiario.es i elMón, no fan més que confirmar el que ja dèiem en el nostre anterior post. Perquè, per bé que alguns representants de la carrera judicial, com la mateixa Montserrat Comas, catalana i portaveu de Jutgesses i jutges per la Democràcia -sector progressista del gremi, doncs-, al·leguin que es tracta d'una minoria, el cert és que l'única desautorització que ha fet l'òrgan de govern dels jutges va ser expedientar l'única veu discrepant que en aquest fòrum va gosar criticar l'operació judicial de l'1 d'octubre. Expedientar i multar. I, per cert, sota la consideració que les opinions dins d'aquest mitjà corporatiu no es podien de cap manera catalogar de privades, en contra del que diuen ara ínclits portaveus judicials i el mateix cap de l'executiu Pedro Sánchez.  Gosarà, doncs, ara el Consell General del Poder Judicial contradir les seves pròpies tesis de mesos enrere? Coneixent el pa que s'hi dona, no em sorprendria. Avui som davant una Justícia que s'aplica en funció no del que es fa, sinó de qui ho fa.

Paga la pena donar una ullada amb cert deteniment sobre les perles extretes per aquest diaris d'aquest xat vergonyós. El que es tradueix no és cap cosa que no sospitéssim, però que es confirma a bastament. Els prejudicis, la càrrega ideològica i la presumptuositat d'un gremi que es creu revestit d'un poder intocable i destinat a una missió història superior: el manteniment de l'estat al qual haurien de servir i que més aviat sembla que entenen que els serveix a ells. Es denota clarament en algunes converses que al voltant de l'1 d'octubre manifestaven serioses preocupacions per l'estatus dels jutges catalans si s'aplicava la Llei de Transitorietat Jurídica i se'ls feia servei a la república catalana -que no oblidem ara que en aquells dies havien estat proclamades pel Parlament-.

Fidels a la retòrica grandiloqüent del qui es dur amb el feble i servil amb el poderós, els jutges s'expressen amb consignen ràncies com: estem a la primera línia de lluita contra la tirania fonamentada en l’odi i la mentida, juntament amb els nostres germans fiscals, lletrats de l’Administració i amb aquests herois malpagats i humiliats de la Guàrdia Civil i el CNP (...) I, per suposat, prenent exemple del Rei, que amb el seu acte es farà un forat en els llibres d’història. 

I en ocasions descendeixen a un llenguatge més propi dels pinxos i brivalls que haurien de ser els seus enjudiciats: Diàleg: les manilles l’apreten massa o ja estan bé així?, Mediació: Desitja passar els propers vint anys a la presó del Salto del Negro o li va millor la de Badajoz?

Com tots els que es creuen imbuïts d'una veritat inqüestionable (la unitat d'Espanya), confonen el seu règim constitucional actual amb l'única versió possible de la democràcia -si bé sospito que això ho fan sabent que és un simple recurs retòric buit, més que no pas un compromís ferm amb les formes de l'Estat democràtic modern-: rebuig a qui pretén imposar un pensament únic excloent al marge de les vies legals i amb vulneració de les normes que configuren el nostre marc de convivència.


En el fons, tota aquesta bastida ideològica plena de llocs comuns, escarafalls i cridòria tavernària, encobreix la profunda depressió col·lectiva d'un poble que encarna la pitjor versió del nacionalisme: l'imperialisme, aquest verinós sentiment que no sap reconèixer-se a si mateix com a nacionalista perquè es creu posseït d'una superioritat que confon amb l'universalisme.

Tanmateix, també cal matisar que, en el cas espanyol i segurament en el de tots els imperis caiguts, en el fons cueja el petit sentiment del complex d'inferioritat. Llegim, si no, la segona part dels lliurament de les revelacions sobre el xat, la de mesos després, la dels dies en què, passada l'eufòria de la victòria dels dies finals d'octubre, s'enfronta exasperada a la desacreditació de la seva croada judicial per part de les instàncies europees. La crònica de la decepció del poder espanyol davant la incomprensió dels sistemes belga, alemany, britànic, suís... és la crònica d'un vell tuf arnat que ens remet, almenys, a 1898.

No ha après Espanya res de les seves repetides desfetes històriques? Sembla que, almenys pel que fa al poder representat per aquestes togues, molt poc, i que continuen entenen que els valors democràtics estan molt bé.... mentre els mantinguin en la possessió de la seva Raó.

11/9/18

NO HI HA DRECERES

Els Sopa de Cabra canten en un dels seus títols immarcescibles: No hi ha camins/ /no hi ha dreceres,/ el temps no s'espera/ si ets un fill de la nit.
Deia aquesta setmana Oriol Junqueras, en una entrevista feta per TV3 a través d'un qüestionari escrit, i per tant -no ho oblidem!- rere els barrots, que no hi ha dreceres per a la independència, i que el camí passa per un referèndum pactat. Junqueras, certament, és rere els barrots i per tant en la nit sòrdida i desolada de la presó, per molt que ara sigui a Catalunya.

Les dreceres, en la Història, són les revolucions, que solen engolir els seus fills, però a canvi deixen la societat agitada i preparada per a una nova fase d'evolució. Fa anys que es discuteix si l'independentisme català és una veritable revolució.

Jo sostinc que sí, que anem fent via i que els ulls del món se'ns dirigeixen, esperant que el nostre exemple cristal·litzi en una nova forma de canvi social: una revolució pacífica, democràtica i solidària. Una revolució que es faci amb camins rectes, polits, nets, com les línies dretes que va traçar Cerdà sobre un mapa per dissenyar l'Eixample barceloní, amb el dibuix lineal de les grans vies com la Meridiana -que vam omplir fa tres anys-, la Diagonal -que omplirem avui-o el Paral·lel -que de cap manera va omplir la patètica manifestació unionista de diumenge-.

El rei Felip VI amb els 12 membres masculins del Consell General del Poder Judicial

Ahir mateix el rei espanyol inaugurava l'any judicial amb la presència del ple del Consell General del Poder Judicial que presideix Carlos Lesmes, aquell  senyor la supèrbia i els tripijocs del qual poden fer tombar ara el nomenament com a jutge del Suprem del mateix jutge Llarena. Doncs bé, com era d'esperar, Lesmes va destinar bona part del seu discurs a atacar el moviment independentista -sense citar en cap moment Catalunya-, o, el que és el mateix, defensar la causa judicial que manté en presó, exiliats o processats més de vint-i-cinc líders independentistes, a més d'innombrables -més de mil- persones investigades. Va dir: Estos procesos de subversión, al desconocer los valores y principios del Estado de derecho, dividen profundamente a la sociedad, alteran gravemente la convivencia y pueden producir efectos devastadores sobre la paz interna de un Estado, per acabar citant  Alexis de Tocqueville: En una revolución, como en una novela, la parte más difícil de inventar es el final.

No em sembla ni molt menys anecdòtic que aquest home de profundes conviccions conservadores, si no reaccionàries, citi el pensador francès heroi de la revolució independentista nord-americana, i prohom de la democràcia encara en les beceroles. Lesmes representa perfectament l'arrogància i prepotència dels que es creuen investits de la sagrada missió de mantenir la sobirania d'un Estat, encara que sigui en contra dels representants polítics designats pel poble... i del mateix poble. 

És el que s'ha vingut a denominar el deep state en el pensament polític nord-americà contemporani. Una bona mostra del qual és l'article publicat fa pocs dies pel New York Times, un article d'opinió que per primera vegada en la seva gloriosa història no anava signat, i que assegura el rotatiu que és obra d'un alt funcionari del govern Trump. Aquest alt funcionari defensa la legitimitat del deep state -el citava així mateix- per, almenys, contenir les erràtiques, inconsistents i perilloses decisions del president -les seves anades d'olla, traduint en plata-. No seré jo qui defensi aquest president certament perillós, reaccionari, pretensiós, orgullós, inestable i mancat de qualsevol profunditat intel·lectual, però no deixa de ser preocupant que la política estigui determinada pels buròcrates, fora dels poders formals que la distribució de contrapoders democràtics articula en els ordres constitucionals.

Com els mateixos jutges diuen, sense embuts, és que algú podia esperar que la Constitució no es defensés contra l'atac dels que la volien subvertir? Com sempre, cal llegir bé: quan diuen Constitució volen dir el seu aparell, burocràtico-judicial-funcionarial, que viu al marge i pretén estar per sobre del govern popular, per molt que s'emparin en els conceptes de sobirania popular, democràtica, etc. Quan diuen Estat de dret volen dir el dret de l'Estat -que naturalment ells supervisen, controlen i si convé reinventen i generen-.

És contra això que la subversió és legítima. És contra això que una revolució és necessària. És contra això que el camins rectes suposen la desobediència d'un poder que és un paràsit de la societat i coarta la seva llibertat. Com en un altre títol inspirat dels Sopa de Cabra, són camins que un dia eren només pura imaginació, potser una ratlla en un mapa. Ara cal transitar-los, i encara que portem la contrària a la cançó, cal fer-ho des de la companyia i la mirada àmplia que abraci tothom.