LA DEMOCRÀCIA DE LES TOGUES

 

elMón.cat

La filtració de les dotzenes o centenars d'opinions de jutges, expressades en el xat corporatiu que administra el Consell General del Poder Judicial, per part dels digital eldiario.es i elMón, no fan més que confirmar el que ja dèiem en el nostre anterior post. Perquè, per bé que alguns representants de la carrera judicial, com la mateixa Montserrat Comas, catalana i portaveu de Jutgesses i jutges per la Democràcia -sector progressista del gremi, doncs-, al·leguin que es tracta d'una minoria, el cert és que l'única desautorització que ha fet l'òrgan de govern dels jutges va ser expedientar l'única veu discrepant que en aquest fòrum va gosar criticar l'operació judicial de l'1 d'octubre. Expedientar i multar. I, per cert, sota la consideració que les opinions dins d'aquest mitjà corporatiu no es podien de cap manera catalogar de privades, en contra del que diuen ara ínclits portaveus judicials i el mateix cap de l'executiu Pedro Sánchez.  Gosarà, doncs, ara el Consell General del Poder Judicial contradir les seves pròpies tesis de mesos enrere? Coneixent el pa que s'hi dona, no em sorprendria. Avui som davant una Justícia que s'aplica en funció no del que es fa, sinó de qui ho fa.

Paga la pena donar una ullada amb cert deteniment sobre les perles extretes per aquest diaris d'aquest xat vergonyós. El que es tradueix no és cap cosa que no sospitéssim, però que es confirma a bastament. Els prejudicis, la càrrega ideològica i la presumptuositat d'un gremi que es creu revestit d'un poder intocable i destinat a una missió història superior: el manteniment de l'estat al qual haurien de servir i que més aviat sembla que entenen que els serveix a ells. Es denota clarament en algunes converses que al voltant de l'1 d'octubre manifestaven serioses preocupacions per l'estatus dels jutges catalans si s'aplicava la Llei de Transitorietat Jurídica i se'ls feia servei a la república catalana -que no oblidem ara que en aquells dies havien estat proclamades pel Parlament-.

Fidels a la retòrica grandiloqüent del qui es dur amb el feble i servil amb el poderós, els jutges s'expressen amb consignen ràncies com: estem a la primera línia de lluita contra la tirania fonamentada en l’odi i la mentida, juntament amb els nostres germans fiscals, lletrats de l’Administració i amb aquests herois malpagats i humiliats de la Guàrdia Civil i el CNP (...) I, per suposat, prenent exemple del Rei, que amb el seu acte es farà un forat en els llibres d’història. 

I en ocasions descendeixen a un llenguatge més propi dels pinxos i brivalls que haurien de ser els seus enjudiciats: Diàleg: les manilles l’apreten massa o ja estan bé així?, Mediació: Desitja passar els propers vint anys a la presó del Salto del Negro o li va millor la de Badajoz?

Com tots els que es creuen imbuïts d'una veritat inqüestionable (la unitat d'Espanya), confonen el seu règim constitucional actual amb l'única versió possible de la democràcia -si bé sospito que això ho fan sabent que és un simple recurs retòric buit, més que no pas un compromís ferm amb les formes de l'Estat democràtic modern-: rebuig a qui pretén imposar un pensament únic excloent al marge de les vies legals i amb vulneració de les normes que configuren el nostre marc de convivència.


En el fons, tota aquesta bastida ideològica plena de llocs comuns, escarafalls i cridòria tavernària, encobreix la profunda depressió col·lectiva d'un poble que encarna la pitjor versió del nacionalisme: l'imperialisme, aquest verinós sentiment que no sap reconèixer-se a si mateix com a nacionalista perquè es creu posseït d'una superioritat que confon amb l'universalisme.

Tanmateix, també cal matisar que, en el cas espanyol i segurament en el de tots els imperis caiguts, en el fons cueja el petit sentiment del complex d'inferioritat. Llegim, si no, la segona part dels lliurament de les revelacions sobre el xat, la de mesos després, la dels dies en què, passada l'eufòria de la victòria dels dies finals d'octubre, s'enfronta exasperada a la desacreditació de la seva croada judicial per part de les instàncies europees. La crònica de la decepció del poder espanyol davant la incomprensió dels sistemes belga, alemany, britànic, suís... és la crònica d'un vell tuf arnat que ens remet, almenys, a 1898.

No ha après Espanya res de les seves repetides desfetes històriques? Sembla que, almenys pel que fa al poder representat per aquestes togues, molt poc, i que continuen entenen que els valors democràtics estan molt bé.... mentre els mantinguin en la possessió de la seva Raó.