La UNESCO, aquesta institució del'ONU que sembla avui capficada a omplir el calendari anual com va fer i fa l'Esgésia Catòlica amb el seu santoral, va proclamar en la seva Conferència General de novembre passat, el 30 de abril como el Dia Internacional del Jazz. Segons la declaració oficial, aquesta jornada té com a objectiu sensibilitzar el públic general sobre les virtuts de la música jazz com a eina educativa i com a motor per a la pau, la unitat, el diàleg i el reforç de la cooperació entre pobles. Afegeix que Governs, organitzacions de la societat civil, institucions educatives i ciutadans particulares ja implicats a la promoció de la música jazz aprofitaran aquesta oportunitat per fomentar la idea que no es tracta sols d'un estil de música, sinó que el jazz contribueix també a la construcció de societats més inclusives.
Prescindint de la dificultat de definir avui com un estil la música jazz, després de la seva ja centenària evolució des de les primitives arrels dels cants espirituals o de treball dels negres als camps de Nord-amèrica, passant per tantes fusions, penetracions i hibridacions que fan que avui abarqui en realitat una varietat enorme d'estils i gèneres, prescindint que durant tant de temps hagi estat una música popular sense haver fet res per avançar cap a una societat més inclusiva, sobretot al seu país d'origen, prescindint de tantes coses i casos... el jazz és encara avui una etiqueta que crida certament a valors universals, a una música que conté unes arrels profundes i alhora una flexibilitat espontània i regeneradora que la fa justament tan versàtil i, per això, polièdrica. I profunda.
No s'ha d'oblidar que el jazz ha estat sempre una música que, en essència, conté la capacitat improvisadora però que s'expressa des d'una profunda saviesa. Els grans mestres són els que han estat la base d'aquesta capacitat constant de reinvenció, des dels primitius com Scott Joplin, Sidney Bechet o Jelly Roll Morton, passant als grans primers compositors i desenvolupadors del jazz de les grans big bands amb portentosos solistes, com Louis Amstrong o Duke Ellington, i als protagonistes de la gran revolució del bebop com Charlie Parker, Dizzy Gillespie i un llarg etcètera que dóna pas als seus epígons que executaran el salt definitiu al jazz modern, que ja serà una música capaç d'abraçar qualsevol línia d'experimentació, com Miles Davis, John Coltrane o Bill Evans.
El jazz és, doncs, a la llarga, si no una eina revolucionària per enderrocar barreres racials, socials i culturals, sí un gran pont de comunicació, com ho és la música en general, i alhora un vehicle de constant indagació envers els grans conflictes de la Humanitat.
Molts són els artistes que hi han reflexionat, sobre aquesta qualitat, però potser ningú com Julio Cortázar. Les obres del gran mestre argentí estan plagades de referències al jazz. El seu conte "El perseguidor"(inclòs a "Las armas secretas") és tot ell una crònica de la tensa relació del músic de jazz amb el món, però potser enlloc com a la seva obra mestra, la novel·la "Rayuela", trobem millors aproximacions al concepte del jazz, en boca del personatge central, Horacio Oliveira. Aquest diu sobre el jazz : Esa música universal del siglo que acercaba a los hombres más que el esperanto, la Unesco o las aerolíneas (...) es un pájaro que migra o emigra o inmigra transmigra, saltabarreras, burlaaduanas, algo que corre y se difunde y esta noche de Viena está cantando Ella Fitgerald mientras en París Kenny Clarke inaugura una cave y en Perpignan brincan los dedos de Oscar Peterson, y Satchmo en todas partes con el don de la ubicuidad que le ha prestado el Señor (...) es una definición de la libertad que se enseña en las escuelas, precisamente (...) donde jamás se enseñará a los niños el primer compás de un ragtime y la primera frase de un blues.
El jazz, en la seva història i en les seves múltiples interpretacions i recreacions originals de cada un dels seus privilegiats (i en molts sentits torturats) intèrprets, és, com assenyala Cortázar en molts altres passatges de les seves obres, una manera de travessar les barreres del temps i l'espai. És, abans que una consecució, abans que l'assoliment d'una fita, la mateixa manera de traçar la recerca, la constant i tal vegada obsessiva persecució d'una meta que contínuament es qüestiona a si mateixa. Pot semblar una fugida, però com ell mateix va deixar escrit, ir a un encuentro no puede ser nunca escapar.
El meu homenatge a Cortázar, "El perseguidor" i el jazz