30/1/15

SURT AVUI EL NÚMERO 1 DE REVISTA LEMÚRIA



Hi trobareu la meva entrevista al director de teatre reusenc Francesc Cerro Ferran.

Molt oportuna, a punt d'iniciar un nou cicle dels seus Grans mestres a escena.

25/1/15

EN MARXA LES #JAMS POÈTIQUES

Anit un grapat de bojos per la poesia vam començar a posar en marxa un projecte que em fa particular il·lusió: el manteniment d'unes trobades estables per recitar poesia en grup, de manera espontània, sense gaires guions ni compromisos. Només un, de compromís, de fet: manifestar i compartir l'amor per la poesia.

En l'àmbit acollidor i íntim del Teïna (gràcies, Sara i Zaida, per permetre-ho), ens vam trobar prop d'una dotzena de compromesos en aquesta primera crida: Carme Andrade, Pep Solà, Caterina Colom, Fina Veciana, Fina Masdéu, Ramon Salvat, Carme Masip, Rubén Giménez, Aleida López, Elena Giménez i un servidor. Altres van excusar-se, per viatges, per altres compromisos... La nit, freda i ventosa, no acompanyava, però el soterrani del local de la plaça de la Farinera va resultar un recer idoni contra l'hostilitat exterior.

El recital conjunt, en el qual cada partícip va aportar un poema o algun més que considerés especialment significatiu dins el seu gust poètic, va constar dels següents poemes:


-De Max Besora, poema sense títol del seu poemari "L'espectre electromagnètic" (per Rubén)


-D'Ibn Khafaja, en traducció de Josep Piera i Josep R. Gregori, "El temps passa de pressa", del llibre "Jardí ebri" (per Ramon)


-"Lament per Caïm", poema propi (per Eduard). Recull una notícia apareguda a la premsa, després d'un bombardeig de l'exèrcit israelià a la franja de Gaza:

Ahir dia 27 de desembre de 2008, el govern d'Israel va bombardejar la franja de Gaza i va causar prop de 200 víctimes mortals. El passat 28 d'abril, l'atac de l'artilleria israeliana a Beit Hanun, al nord de Gaza, va causar la mort de quatre nens de la mateixa família: Rudina, de 5 anys, Saleh (4), Hana (3) i Misab (15 mesos), i de sa mare, Mijasar. El pare, un refugiat de 70 anys  anomenat Ahmed Abu Mateg,  que tenia onze fills, havia sortit a comprar.


LAMENT PER  CAÏM

Abu, Abu,  què t'ha fet el teu germà?
Tens setanta anys, Ahmed Abu,
setanta anys són prou per tenir molts néts,
però tens onze fills, tenies onze fills,
ell ha mort quatre dels teus menuts,
quatre dels sis que s'estaven
a la teva caseta, a Beit Hanun.
Al pati, esmorzaven, sis d'ells,
ara ja només en queden dos.

Jo havia sortit a comprar, era a la botiga,
i he sentit esclatar les bombes tan a prop.
He tornat, he corregut, he vist la carn
dels nens barrejada amb ferros retorçats.
Mijasar, la meva dona, ha mort,
però no sé quins dels meus fills encara hi són.

Mijasar ha mort, Abu, i Rudina, de cinc anys,
i Hana, de tres, i Saleh, de quatre,
i Musab, el petit de quinze mesos.

He trobat una sabatilla, era de Saleh,
o de Hana, potser, sobre un toll de sang,
la sang de Mijasar, o de Rudina,
o de Hana, o de Saleh, o la
tan clara sang petita del pobret Musab.

Ahmed Abu, el teu germà ha matat
la teva segona dona i quatre dels teus fills.
Diu que investigarà per què les bombes
van caure, van caure allí a la teva casa
a Beit Hanun.


-De Iolanda Pàmies, diversos poemes del llibre conjunt amb la pintora Fina Veciana"L'illa de la flor" (per Fina V.)

-M. Mercè Marçal, el poema "Seda i ònix..." de "La germana, l'estrangera" (per Fina M.)



-De Patricia Heras, "Todo lo aprendido es erróneo", del blog de l'autora tristament famosa aquests dies gràcies a l'exemplar documental de denúncia "Ciutat morta" (per mi mateix)


-De Joan Maragall, "Paternal" del recull "Poesies" (per Aleida)


-De Josep Carner, "Les prunes d'or" (per Carme M.)

-D'Anna Akhmàtova, un dels poemes inclosos al recull de traduccions fetes per M. Mercè Marçal i Mònika Zgustova de poemes seus i de Marina Tsvetàieva (per Carme A.)


-De Joan Vinyoli, "Versos molls" (per Pep i Caterina)

Els poemes van escandir-se entre una distesa tertúlia en què hi va caber tot, des dels comentaris de l'actualitat a què obeïen els poemes que vaig aportar (els atemptats de París, el cas 4F en què es va veure involucrada Patricia Heras) a la vella disputa entre modernistes i noucentistes que van introduir les seleccions de l'Aleida i la Carme Masip.

Una coda final va venir amb la lectura d'un poema de la reusenca Victòria Rodrigo, "Paraules a la pell", i d'un altre de Rober Graves (traduït per la seva filla Lucia Graves), "El país secret", que va introduir un debat sobre el feminisme que també connectava amb el cas Patricia Heras i la figura de Maria Mercè Marçal.

Precisament serà la poeta del Pla d'Urgell la protagonista de la primera jam temàtica que ens proposem iniciar el mes vinent, ja en el format que creiem que serà definitiu, dijous al vespre. Probablement, el dia 19 de febrer, passat Carnaval, a les 20h, al mateix soterrani del Teïna.

Ja donarem més notícies des d'aquest mateix blog.


Fotografies d'Elena Giménez


23/1/15

LLIÇONS DE FUTBOL: PETITA FILOSOFIA APLICADA (23)

PER QUÈ FUTBOL?

Revisant les entrades d'aquest blog (de quan era bloc) que fan al·lusió al futbol, comprovo -llevat d'error o omissió- que des de fa gairebé un any, des del març passat, que no incidia en aquesta temàtica. I, a més, ho havia fet amb un article prou crític que tocava un dels aspectes més tristos d'aquest món, que abastava altres esports, l'hora de plegar.

No era la meva intenció plegar de les Lliçons de futbol. I avui vull reprendre-les, però apuntant a la seva base més radical, a la justificació de la seva essència. Per què el futbol. Però no ja el perquè de seguir-lo, mirar-se'l, perdre hores davant el televisor veient els partits, seguint els informatius, les tertúlies, les anàlisis... No solament per què ser-ne un seguidor, fanàtic, fan, hooligan o el que calgui. Simplement, per què el futbol.

Per què existeix no solament com a espectacle sinó com a pràctica. Per què aquest afany de fatigar-se en la seva extenuant activitat, per què enfrontar-se a un adversari i en conseqüència representar-se'l com a rival. Per què haver de vèncer i condemnar, doncs, a aquest rival a la derrota. Per què infligir al contrari el càstig, l'oprobi, el ridícul de sentir-se vençut.

Perquè no limitar-se a córrer junts i no en contra de l'altre (com d'altra banda fan la majoria dels esports, de l'atletisme als escacs, si bé en aquest cas sigui una cursa metafòrica). Probablement sigui aquest esport (?), el dels escacs el que ens doni la clau de tot. Com a exercici, joc o -si ho acceptem-esport, els escacs ens remeten clarament a la representació del camp de batalla.

L'enfrontament esportiu no deixa de ser la recreació, sublimada, de la guerra. La topada entre dos bàndols, grups més o menys homogenis internament i heterogenis entre ells, que ostenten colors irreconciliables i que busquen el mutu extermini o, més sovint, el sotmetiment de l'altre. No sabem què és anterior, com l'ou i la gallina: si l'odi al contrari que no es deixa dominar i per això el volem derrotar, o l'ànsia de dominar que ens fa lluitar contra ell i ens provoca -en la seva contumaç resistència- l'odi que ens fatiga.

La fatiga és un dels motors de la Història, no hi ha dubte. Com diem els catalans, la feina la fan els cansats. És el desig d'alliberar-nos de la condemna del treball la que ens fa feinejar, afanyar-nos, perseguint la il·lusòria fita de l'extinció de la necessitat de treballar o si més no d'assolir una posició o acumulació de béns que ens permetin viure sense haver de treballar. Amb l'esquena dreta, com també diem.


Potser aquest sigui, en el fons, el motor també de la lluita permanent, del desig tan afí a l'home de barallar-se amb un contrari.Seria, així, la transposició en aquest rival d'aquesta il·lusió quimèrica de l'estat beatífic del rendista. Monarques, senyors feudals,cavallers, ciutadans honrats... tot el gremi de l'esquena dreta, seria en el fons la personificació d'aquest desig , mai reeixit del tot, sempre sotmès a la necessitat de ser defensat, d'alliberar-se de la condemna bíblica del treball que sobrevé a la pèrdua del paradís original.

És aquest atavisme, doncs, el que trobaríem en el nucli primari del futbol com a confrontació: la nostàlgia del temps en què vivíem espoliant els fruits de la natura i encara no havíem après a dominar-la, i l'exemple dels que han canviat aquesta nostàlgia per l'espoli de la força dels treballs dels altres.

Quan penso que seria molt més productiu el principi de cooperació entre els humans que no pas el de contradicció, em ve al cap un vell acudit del gran Miguel Gila, en què imitava el capellà del poble que, en el seu sermó matinal, instava als dos equips que s'havien d'enfrontar a la tarda al camp de futbol a pactar un empat a zero, per evitar el patiment a la pobra mare del porter que veuria al seu fill humiliat per l'entrada de la pilota al seu arc.


NB_ Aquest article està dedicat als amics de la Penya Bogarde, per la seva contribució impagable a la desdramatització del que només hauria de ser un joc

20/1/15

FITO LURI: PROFETA A LA SEVA TERRA



Les dites populars solen contenir un fons de raó, basat en les experiències llargament contrastades del col·lectiu. S'acosten, doncs, a allò que podem considerar impossible: la veritat absoluta. Tanmateix, encara admetent que ho fossin -que és molt admetre-, sens dubte hauríem de permetre les excepcions. Les excepcions fan els éssers excepcionals. O potser a l'inrevés: són ells, els éssers, les persones excepcionals, els que desmenteixen el dictat general.

Una de les dites més usades és aquella que diu que ningú no és profeta a la seva terra. Moltes d'aquestes mostres de saviesa popular contenen, en efecte, una concepció desenganyada i escèptica sobre la condició humana. Crec que podem concloure amb tota justícia que Fito Luri ha demostrat que ell trenca aquesta norma i és profeta a casa seva, Reus, la ciutat on s'ha fet gran -com ell mateix va dir-, i el Camp, on ara resideix, al peu de la Mussara.

Si més no, aquest diumenge va haver una prova incontestable que aquest cantautor venç i convenç entre un gran nombre dels seus compatricis. Els que van omplir a vessar el Bartrina i el van ajudar a propulsar  l'enregistrament del seu disc en directe a la categoria dels grans esdeveniments, d'aquells que deixen llarga empremta en la memòria col·lectiva local.

I segurament en la d'ell. Així ho va dir, en presentar la cançó "Dins la bossa". La tarda/vespre d'aquest diumenge de gener s'afegiria a records clau com els que formen aquest recull de petits tresors que ha anat emmagatzemant:

el cel estrellat de Mont-ral
l'Elita i el Col empaitant-se
per la plaça de la LLibertat
les nits de Salou amb els cabres
l'estiu de l'any vuitanta nou
tots els records que m'agraden
no caben en quatre acords

Aquesta bella cançó de l'àlbum "Zoòtrop" és una bona mostra del seu peculiar sentit poètic, aquest que sap encadenar elements aparentment dispars per formar una panoràmica reveladora de la realitat sempre canviant del decorat quotidià. De vegades s'ajusta pròpiament a narracions costumistes que reflecteixen amb un realisme no absent de lirisme el món exterior, el món dels seus llocs, dels nostres llocs, però fins i tot en aquests casos deixen entreveure la seva mirada personal, la que el fa tan reconeixible i alhora tan especial, la que fa que -en sentir-nos retratats per ell-, siguem capaços d'intuir-lo com un ésser afectuosament proper que ens obre delicadament les portes al seu càlid món interior.
Imatge extreta de http://dimoniet1960.blogspot.com.es/

El concert d'ahir, que venia presidit per un aire de gran ocasió, per una gairebé tangible convicció d'esdeveniment estelar, no va defraudar a ningú, crec. Flotava la densitat de les emocions que la malaltia feliçment superada de l'artista a ningú se li escapaven, però hi havia alguna cosa més. La banda, sòlida, bàsicament la del darrer disc (Gerard Juanpere, David Melgar, Xavier Francin, Jordi Salvadó, Sergi Calbache, Gerard Marsal i Gina Llauradó), els acompanyaments extraordinaris de luxe (Meritxell Gené, Joan Reig -quina versió la seva de "La rambla del cor"- i Cesk Freixas), el ple assegurat de feia dies... tot feia esperar un concert excepcional.

I ho va ser. Amb emocions desbordades, sí, però basades en el tractament acurat i precís de les composicions de Fito Luri, un grapat de les seves millors cançons -totes magnífiques, però en podia haver afegit altres tantes més sense que decaigués la qualitat-.

Una de les receptes sàvies de Luri és saber encertar amb tornades que formen una mena d'eco sense lletra -o, per ser més exacte, constituït per una o dues vocals- que faciliten que el públic les coregi. Diumenge no li calia ni mostrar-les, el teatre les seguia com si fos una part més de la màquina ben engreixinada que es movia a l'escenari. El final, de "La taula dels marcianus", quan ja havien anat desapareixent tots els músics un a un, no semblava tenir fi, i probablement no l'hauria tingut si el mateix Fito no hagués reaparegut per dirigir el punt i final. Un final que encara va tenir la coda d'una interpretació de tota la banda i convidats del clàssic dels Creedence Clearwater Revival, "Have you ever seen the rain". Una apoteosi més en una llarga cadena d'apoteosis, de comunions entre artistes i públic com poques vegades he presenciat. I ho dic certament encara amb el cor calent, però sospesant-lo seriosament.

Els que us ho vau perdre disposeu encara del consol d'esperar a la publicació de l'enregistrament. A poc que aconsegueixi retenir una part del que va esdevenir dins el Bartrina diumenge, serà irresistible fer-se amb el disc o el DVD.

19/1/15

RODA EL MÓN I TORNA AL BLOC

Gràcies a la Carme Rosanas i a la seva amable invitació, m'he afegit a una gran iniciativa de trobada virtual a l'espai del Roda el món i torna al bloc.

La meva contribució és un petit conte titulat Epifania, pensat per aquestes dates de gener que ens obren a un nou any.

Al mateix temps, tinc el plaer de convidar-vos a visitar el meu article de contribució al web de Lemúria, l'espai que pren el relleu  de Nervi, i que aviat publicarà la seva revista digital.

10/1/15

LLIBRES INESPERATS

Feia referència en l'anterior apunt d'aquest blog a la collita de llibres que em va reportar la diada de Reis. Era una collita en el veritable sentit de la paraula, és a dir, preparada, treballada i prevista. El fruit d'un treball que, si no lliure de l'atzar, sí havia intentat minimitzar els riscos que aquest comporta. En definitiva, com ve a ser el treball humà des que va fer el pas de societats purament recol·lectores a societats agrícoles i ramaderes.

Probablement en el pas vam perdre alguns aspectes joiosos que la seguretat i la protecció majors contra les contingències de l'esdevenir no van acabar de compensar. Les societats recol·lectores, amb raó o sense raó, se'ns apareixen avui tenyides d'un tel d'innocència, l'arcàdica o edènica alegria natural que en el relat bíblic queda anorreada amb l'expulsió del paradís per culpa d'una poma.

No vull estendre'm ara en aspectes filosòfics. El que volia comentar és que si el plaer dels bons llibres triats pot ser superat -des del meu punt de vista, és clar- per alguna cosa, és pel proporcionat pels llibres inesperats, aquells que et cauen, per troballa o pel regal rebut sense haver estat escollit ni suggerit.

Això em va passar dies enrere amb tres llibres que ja formen part dels tresors més preuats de la meva modesta biblioteca. L'un per una troballa atzarosa en el si d'una de les societats on col·laboro i que m'ha arribat gràcies a la generositat d'un amic, és "Ideòlegs, gramàtics i escriptors", de Jordi Ginebra Serrabou, que li va publicar Edicions del Centre de Lectura de Reus ara fa vuit o nou anys.

Es tracta d'una compilació de textos d'heterogènia procedència del professor barceloní de la Universitat Rovira i Virgili, que tenen com a tret comú tractar d'intel·lectuals reusencs que han fet decisives aportacions a la cultura catalana des de la Renaixença i fins a l'assentament del noucentisme. Des dels precursors com Antoni de Bofarull -home decisiu en els impulsos inicials de la referida Renaixença- o Joaquim M. Bartrina, fins a Joaquim Santasusagna, un dels més eminents erudits de la generació noucentista que tindria a Reus molt destacats representants (Salvador Vilaseca, Prous i Vila, Josep Iglésies, etc), i passant per la generació intermitja que va donar a la ciutat un dels grups més singulars i brillants del Modernisme, el de l'anomenat Grup Modernista articulat al voltant de l'alcoverenc Josep Aladern, i que van integrar els Miquel Ventura, Hortensi Güell, el selvatà Puig i Ferreter, etc.

Precisament els altres dos llibres que m'han arribat tenen a veure amb alguns d'aquests personatges. Els dec a la recerca -afortunada- de les meves filles a la capital del Principat, però són dos dels fruits impagables de l'activitat de l'Associació d'Estudis Reusencs a través d'Edicions Rosa de Reus. Ambdós són de primers dels vuitanta,però l'un és reedició del fonamental estudi de Santasusagna "Reus i els reusencs en el Renaixement de Catalunya fins al 1900", que havia escrit durant els anys de plom de la cultura catalana, allà pel 1949. Es tracta d'un llibre que, gràcies a la generositat de la bibliotecària del Centre de Lectura, M. Rosa Molas,  hem consultat durant mesos enguany a la família a causa d'una feliç conjunció de treballs.

L'altre és un treball molt més recent,el fruit de la tesi doctoral del poeta i professor nascut a Picamoixons, Magí Sunyer i Molné, que tracta d'un dels trets més característic del ja citat Grup Modernista: "Els marginats socials en la literatura del Grup Modernista de Reus". Un llibre clau per reconstruir la història d'aquest irrepetible aplec de personalitats singularíssimes que ha estat, per a orgull meu, objecte del treball de graduació de la meva filla Aleida.

Fa temps que tinc la sospita que li dec un tribut a les distintes generacions que han fet de la meva ciutat el nucli generador de cultura que encara avui és. De moment, aquí m'han arribat alguns dels seus ecos més valuosos.


6/1/15

REGALS AMICS

La diada de Reis, la dels Reixos, en el dialecte del Camp, té aquest despertar màgic que és la collita de regals que ha deixat la matinada. La d'enguany, de pleniluni esplèndid, amb un satèl·lit que s'abocava tafaner, rodó i enorme a la nostra terra, ha deixat un cop més la collita de regals per a tothom (uns més desitjats, uns no tant potser, alguns segurament amargs per a bona part del planeta).

Fa anys que a casa nostra hem establert el costum de sol·licitar per aquest dia una collita de llibres, un per a cada membre de la nostra petita república -que només transigeix davant la monarquia màgica que ve d'orient-. La collita d'enguany té regust de llibres amics, amb l'autor local Pep Macaya i el seu darrer llibre, "La balada de Mossèn Dallonses" (Silva Editorial), i la compilació de dones poetes catalanes que va realitzar l'amiga Sandra D. Roig amb Noèlia Díaz Vicedo sota el títol de "Donzelles de l'any 2000" (Editorial Mediterrània, 2013). També la darrera novetat d'Andrei Platónov servida gràcies a l'exemplar treball de traductor de Miquel Cabal Guarro, al qual conec de les darreres trobades de traductors al Centre de Lectura on ha assistit. Es tracta de "La rasa", novel·la curta del singularíssim autor rus que va patir l'isolament sota el règim estalinista (Edicions de 1984). A més, la novetat de l'exquisida Siri Hustvedt ("El món resplendent", Anagrama), i una edició bilingüe de T.S. Eliot que ha publicat Adesiara a partir de diversos llibres del gran poeta nord-americà ("Poemes 1925-1930"), amb traduccions al català d'Alfred Sartagal.

Una bona collita, vaja, que segur que donarà els seus fruits. Com moltes altres petites troballes, descobriments o simples reflexions passavolants, queden reflectides en el nou projecte que he encetat el 2015, aquest any que com us deia a l'anterior entrada d'aquest blog, sembla conjurat per farcir-me de projectes. Es tracta d'un blog de Tumbrl, alternatiu a aquest i segurament més freqüentment actualitzat donat el seu caràcter procliu a la immediatesa.

Feliços reixos a vosaltres també!