ANY DE DECISIONS

Tot apunta que 2015 ha de ser un any decisiu,  un any en què hem de posar el coll per tal que molts projectes tirin endavant i arribin a bon port, o que, anant a una metàfora més casolana, requeriran posar fil a l'agulla.

Les agulles que tinc llestes, o en alguns casos els repunts que tinc embastats, es refereixen a distints projectes literaris o de creació, alguns individuals, alguns col·lectius. 2015 m'agafa amb alguns ja endreçats per part meva i que depenen de decisions d'altri. Altres projectes demanen que els impulsi jo, i encara d'altres demanen que m'hi posi amb energia per extraure'ls del seu estat inicial, de la hivernació a què la suma dels altres projectes ha dut.

D'alguns n'he parlat aquí, perquè tenen a veure precisament i directa amb la blogosfera (Projecte Zurich, rellançament de Nervi...), d'altres sobrevenen de projectes dels que n'he parlat també en aquest blog (Jam Vinyoli). D'altres es queden a l'esfera més física i, encara que pròpiament virtuals quant al nivell de realització no pertanyen a l'esfera virtual de la xarxa.

2014 ha estat, tanmateix, també l'any en què alguns projectes han cristal·litzat, l'any de les "Interseccions" que han arribat a les llibreries gràcies als amics d'Ifeelbook. L'any en què la meva salut sembla restablerta i em permet plantejar tota la munió de projectes que m'esperen amb fonamentada il·lusió. Li estic agraït, a aquesta any que acaba avui.

A nivell de país, no cal que expliqui la il·lusió que tinc que el gran projecte nacional, que ara també sembla hivernar lleugerament, definitivament prengui rumb amb bon vent de popa, per tornar a les metàfores que tant li agraden al nostre comandant en cap.

Espero i desitjo que tots els projectes que vosaltres tingueu també esdevinguin realitat, i que aquest any que ja treu el nas us sigui profitós i saludable.

LLEGINT OLGA XIRINACS

He acabat aquests dies de llegir un conjunt de relats de l'admirada Olga Xirinacs. Es tracta dels que aplega el petit volum "Relats de mort i altres matèries", que va editar-li Destino l'any 1988. Es tracta de relats molt curts, en general, tot i que alguns es despleguen en diverses seccions que els fan més llargs. També existeix un lligam entre els sis primers, que estan narrats per la mateixa primera persona, si bé només en l'últim parla realment de l'experiència pròpia, mentre en els anteriors ens ve a transcriure les narracions dels concurrents en una sessió de treball al voltant d'unes màscares mortuòries. Les narracions giren totes al voltant de la mort, o de l'aparença de la mort, suscitades pel clima creat en la reunió dels distints personatges.

Després trobem un parell de relat lligats que destaquen pel seu to descarnadament cru, impecables descripcions de l'abjecció que en un tractament menys sobri caurien en la truculència . L'aplec es va obrint així a diferents continguts temàtics. Trobem, això sí, el fil conductor de la prosa brillant, precisa i concisa de l'autora tarragonina.

Del conjunt, destacaria alguns contes senzillament impactants com "Un robí sobre el pit", un superb exercici de narració sobre les ocultacions i secrets que  uneixen -o realment desuneixen- aquestes associacions humanes que anomenem parelles o matrimonis. Per no estendre'm, voldria ressaltar també els dos últims, "Un matí glaçat" i "Berta i els déus primaris", extraordinaris relats de com es desencadena la mort, el primer en una delicadíssima aproximació a una història  privada viscuda íntimament, i el segon, un portentós relat ple de recursos enlluernadors per descriure amb una eficàcia i equilibri senzillament  insuperables una catàstrofe natural, des de la visió contraposada de les monstruoses forces naturals i la fragilitats de les petites vides humanes que hi resulten destrossades.

Olga Xirinacs tindria aproximadament la meva edat, la del narrador d'"Interseccions", quan va publicar aquest llibre. Un llibre que em va arribar en bona part per l'atzar. Va ser segurament el fet que no funcionés circumstancialment  la consulta digitalitzada del catàleg de la Biblioteca del Centre de Lectura, el que em va fer remenar el catàleg en fitxes manuals. Consultar aquestes fitxes, algunes de les quals encara escrites a mà, és sempre un plaer, un contacte amb un tresor dels molts que guarda zelosament la institució. Com que ja no conformen un catàleg ni molt menys complet, de vegades se m'oblida gaudir d'aquest plaer. I aquest cop em va dur a recuperar una obra que segurament no hauria conegut d'altra manera.

JAVIER MARÍAS , EL DOLENT I EL PITJOR

Capbussar-se en una nova novel·la de Javier Marías sempre és un plaer, per a mi, que només té dos inconvenients: un de dolent, i un de pitjor. El dolent és que em pot arribar a seduir tant que m'impedeix dedicar-me a altres obligacions i devocions -com escriure jo mateix-. El pitjor és que aquest dolent s'acaba quan un acaba la lectura, com diu  Jorge Iván Parra a la revista Tiempo, de Colòmbia que trobo al blog de Javier Marías. I això acaba passant-me aviat, a mi, que acostumo a devorar els seus llibres.

També ha estat aquest el cas. I això que, com també comparteixo amb altres ressenyes, hi ha moments que la novel·la afluixa, perd força,  i fins i tot pot induir a la temptació de deixar-la (segons algun crític, no és el meu cas). Sí que penso, com el crític Javier García Recio que hi ha una primera part brillant, que decau en la zona mitja (on jo crec que el propi autor es perd i narra sense convicció, com presoner de l'obligació de despatxar alguns elements necessaris que en el fons no el motiven), però que alça el vol, i de quina manera!, als capítols finals, on tota la paciència del lector que ha seguit la prosa recargolada i l'especulació alambinada de Marías troba una recompensa més que sobrada.

Com és usual en ell, Marías parteix d'un vers shakespearià com a títol i leit motiv de la seva obra. Aquest Així comença el dolent, i el pitjor queda enrere, frase de Hamlet, li serveix també per descriure una història que no vol ser escrita, que es resisteix a ser esventada. Novament, un dels grans tòpics de Marías: els secrets i les diverses formes d'apropar-se o allunyar-se de les veritats dels fets. O, dit d'una altra manera, com es construeix la petita història a través de memòries, desmemòries i enganys deliberats. En aquesta ocasió, Marías es fica de ple en un dels casos que sens dubte més l'ha afectat personalment i familiarment, la que hem vingut a anomenar la memòria històrica, o sigui el pacte d'oblit que va anar indissolublement unit a l'avui tan qüestionada i fa no tant tan lloada Transició.

Marías, o el seu transsumpte, el jove Juan de Vere que posa la veu en aquesta novel·la, té una posició molt clara: el pacte d'oblit ha de tenir el seu límit en l'acceptació d'oblidar judicialment els crims, però no ha de pagar també el preu de l'oblit oficial, i menys de la tergiversació de les històries d'aquells actes, criminals o simplement immorals -o indecents, que és paraula que usa un dels protagonistes-. Marías, o de Vere, es mostra indignat amb la manipulació dels que, no contents amb silenciar les seves col·laboracions amb fets vergonyosos, capgiren el sentit de les seves adhesions, justificables o mesquines, en els anys durs de la repressió.

La novel·la conté molts més detalls, naturalment, entre la profusa elaboració intel·lectual dels temes a què Marías ens té acostumats. En substància, és la recuperació de la història viscuda pel narrador a primers dels 80, l'època en què Espanya creu deixar enrere el pitjor, el franquisme, i s'obre a una Història moderna i en puixança que és l'Europa que ja s'endevina abocada a una nova unitat política. És també l'Espanya de la movida madrilenya, de l'alliberament sexual, i el desig dels joves de superar la pacata societat rebuda, i dels més grans d'aferrar-se encara a la vida que en part van malmetre, en un nou àmbit de llibertat. De Vere presencia la situació enverinada d'un matrimoni, com un observador -un d'aquests voyeurs típics de les obres del nostre autor-, i del seu entorn, en part per un insòlit encàrrec d'un dels elements del mateix matrimoni, el marit per al que treballa, i en part per un no ben raonat impuls. D'aquest voyeurisme sortiran i s'estiraran secrets llargament ocults i ens farà entrar així en els interiors estantissos i afligits de les ànimes dels personatges. De totes les ànimes, vaja.

És privilegi dels grans com Marías apuntar sempre al cor del que compartim com a més íntim, i alhora més universal, els representants d'aquesta espècie tan adelerada per narrar que som els humans. Per narrar i ser narrats, o simplement escoltar.

UN VINYOLI A CADA CANTONADA, SIUSPLAU!

La jam de dissabte a Tarragona, dins el cicle de la Crida a homenatjar Vinyoli des dels bars, va tenir lloc a la cafeteria La Cantonada, del carrer Fortuny. Que estigui situada al carrer que pren el nom de l'insigne pintor reusenc ja era un auguri que havia de servir de punt de trobada entre reusencs i tarragonins -en altres coses tan enfrontats-.

Bromes a part, La Cantonada és un espai de gran magnificència, d'una amplitud i noblesa de cafè antic dels que ja no queden, i l'actual direcció del Sergi li ha donat, a més, una empenta cultural que cal remarcar i agrair. Fa un bon grapat d'anys, quan treballava a la vora,va ser lloc freqüent d'esmorzars per a mi. Em sabia greu veure'l una mica abandonat i em satisfà moltíssim veure'l en plena ebullició actualment.

Pep Solà en plena acció magistral

Va ser un marc idoni per a aquesta jam, on van arribar-se els dos grans promotors d'aquesta crida, el Pep Solà i la Mònica de Dalmau. La coordinació i impuls van córrer a càrrec de Rubén Giménez, del qual ja havia parlat en aquest blog, i que no conec per cap intersecció passatgera, ja que és nebot meu. A través d'ell van apropar-se gent molt activa en els cenacles poètics tarragonins, dins l'Ateneu Llibertari Alomà.

Rubén i els seus col·legues en acció poètica

Xavi Saladrigues, Mariona Pico, Caterina Colom i un servidor, entre d'altres,vam aportar la quota reusenca amb la Mònica. Va incloure fins i tot una atrevidíssima improvisació poètica per part nostra. Espero que els assistents ens ho hagin perdonat.

La Mònica interpretant amb passió

El Xavi i el seu recitat ple de convicció

La Mariona enlluernant el públic

Un moment de l'agosarada improvisació
(Fotografia: Teresa Adserà)

Va ser una jam especial, com ho han estat totes aquelles en què he participat i com ho han estat totes en general, segons m'han explicat els amics que han acudit a les que s'han fet a Barcelona, Santa Coloma i altres indrets. I aquesta sens dubte és bona part de la gràcia i atractiu d'aquesta Crida que ha intentat revifar la flama de la poesia vinyoliana en un dels llocs on ell va saber trobar acollida per al seu art vital i apassionat, la geografia urbana que tracen els bars, cafeteries i establiments similars que fa sovint de les ciutats uns espais més hospitalaris per a viatgers i autòctons.

I encara queden altres cites, per als qui us hi volgueu enganxar. Consulteu programacions aquí i aquí.

LA MÚSICA DE PROXIMITAT DE FITO LURI

FITOLURI.COM

Amb el cantautor Fito Luri m'uneixen moltes coses, moltes interseccions, que diria jo autocitant-me sense modèstia. A part del fet de ser compatricis, és clar, i de tenir racons a sota de La Mussara, tant ell com jo, si bé ell està afincat permanentment a Vilaplana, el bonic poblet prop del qual tinc la meva casa d'estiu.

Recordo perfectament que durant una temporada que jo vaig anar diàriament en autobús a Tarragona a treballar, coincidia amb ell. Jo en tenia referències, és clar, del seu pas per mítics conjunts musicals locals com Cafè París i l'Orquestra La Padrina. Els usuaris d'aquell autobús gairebé nocturn, de primeríssima hora, que feia un itinerari una mica particular, érem gairebé tots habituals i ens coneixíem, si més no de vista.

Temps després, precisament el vaig perdre de vista. Crec que va ser el moment que va encetar la seva carrera com a cantautor, amb el seu disc editat el 2002 ("Aromes").  Sabia que duia un dels bars que han recuperat el centre de la ciutat per a l'ambient nocturn, el ja avui més que consolidat "Absenta", i poca cosa més.

Tanmateix, ara fa cinc anys ha recuperat amb renovada energia la seva tasca de cantautor, i ha editat ja tres discos consecutius : "Zoòtrop" (2009), "Entrepans i mandarines" (2012) i "1440 biorritmes i una taula on hi pot seure tothom" (enguany). I he de confessar que, per diverses raons o mals atzars mai no l'havia seguit de prop.

Una nova coincidència familiar -interseccions de persones molt properes a tots dos- m'ha fet seguir en canvi el seu procés recent de recuperació a causa de problemes de salut que ara semblen feliçment superats. I en el marc del cicle de concerts que s'han programat aquest mes en el que sembla també  feliçment recuperat espai cultural de Cal Massó, he descobert en profunditat aquest cantautor que se m'ha revelat dotat d'una sensibilitat i una creativitat molt singulars.

CANALTE.XIPTV.CAT

El concert de dissabte passat, compartit amb Sanjosex, va resultar íntim i molt proper, en aquest àmbit versàtil i peculiar que és l'antiga fàbrica de licors. Cal Massó és un dels vestigis del que va ser un barri nascut al voltant de les indústries relacionades amb l'elaboració de l'alcohol, el gran motor de l'economia reusenca durant els seus segles d'or. Aquest barri, que té el carrer Ample com a eix, acarat a l'estació de ferrocarril dita dels directes (avui l'única existent a la ciutat, un cop va ser abandonada i ensorrada la del Nord), és en bona part el meu. Allí vaig córrer i passar moltes hores de la meva infantesa. Però aquesta seria una altra història. Fito Luri, acompanyat pel seu guitarrista actual, Gerard Juanpere (també de Vilaplana) va oferir un recital molt especial, repassant alguns temes del seu darrer disc però també alguns dels més coneguts dels anteriors. Va ser un recital recorregut i abraçat per l'emoció, com va expressar molt bé Carles Sanjosé, abans d'advertir-nos que ells, els Sanjosex, farien més fressa.

CALMASSO.CAT

Fito Luri, per tant, ja m'és avui molt més conegut. Ell desenvolupa una música que podríem dir autènticament local, és a dir, arrelada al seu país més immediat, però que -com tot el més autèntic- esdevé realment universal, ja que canta els sentiments, experiències i contradiccions on tothom es pot reconèixer. Això és també exactament el que passa amb els seus temes més costumistes, exquisides peces d'orfebreria on descriu amb notable bon ull la vida quotidiana, singularment la dels carrers reusencs. És el cas de temes com "Sant Pere a Cassiopea" o "Plaça del Baluard", de "Zoòtrop", o ""Barri de Santa Teresa", de "Entrepans i mandarines". Una música de proximitat, per usar una etiqueta que avui ens remet al producte fresc fet al costat de casa, però que en aquest cas pot arribar a qualsevol racó del planeta sense perdre la seva essència.

Una mostra: "Sant Pere a Cassiopea", la lletra que us podeu descarregar, com l'àudio, gratis,

al web personal del nostre cantautor. 

Sant Pere a Cassiopea

Carrer dels àngels de la guarda
numero setze, primer pis,
sobre el terrat hi ha Cassiopea
on cada nit vaig a dormir.
en Gerard Gort escriu poemes
crida que no li agrada el vi.
S'asseu a l'ombra d'una espelma
que balla amb l'aire del desig.
Silenci, llum, acció,
tothom que ompli el seu got.
Sant Pere ja és a prop,
aquí és festa major.
Émile tranquil per les Galanes,
just arribant al Mercadal,
ha ensopegat amb una pedra
i diu, que sí, sota hi ha el mar.
Núria te un bosc a la Cerdanya,
tanca els ulls i se n'hi va,
jo faig cafè sol a la taula,
la gent creu que estem casats.
Silenci, llum, acció,
tothom que ompli el seu got.
Sant Pere ja és a prop,
aquí és festa major.
Nana a la casa de la vila,
han plantat tots els gegants,
puja al coll que la tronada
és a punt de començar.
Silenci, llum, acció,
tothom que ompli el seu got.
Sant Pere ja és a prop,
aquí és festa major.

Aquesta cançó serà, segons ens va comentar Fito al final del seu concert, la que donarà títol al proper àlbum, que es gravarà en directe al Teatre Bartrina el proper dia 18 de gener. Una cita ja indefugible a les nostres agendes!

VINYOLI AL QUIN CACAU! DE CAMBRILS

Fotografia: Elena Giménez

Aquest proper diumenge es compliran els trenta anys de la mort de Joan Vinyoli. Amb una programació extensa i intensa que s'escampa arreu de Catalunya, el nostre país ret homenatge a un dels seus més grans poetes, el que tot i dubtar permanentment de la vàlua de la seva pròpia poesia no va consentir mai a amidar-la més que amb els més grans de tots els temps, com el seu adorat Shakespeare. D'aquesta manera enfilarem ja la recta final de l'Any Vinyoli, l'any del seu centenari, que gràcies a la infatigable tasca de gents com Jordi Llavina -comissari de l'Any Vinyoli-, Pep Solà -el seu biògraf-, o Xavier Macià -un dels màxims estudiosos de la seva poesia-, ha servit per apropar l'obra del poeta barceloní al lloc que es mereix.

Vinyoli és un poeta vitalista.  De ben segur, el que desitjaria és que la seva poesia fluís entre la vida de la gent: en les escoles, universitats, ateneus, i els bars. Els bars on tanta vida va fer ell mateix i on es va veure rescatat tants cops de la rutina quotidiana que tant l'aclaparava.

La Crida a homenatjar Vinyoli als bars, una iniciativa que parteix del nucli de vinyolians i que han coordinat Pep Solà i la reusenca Mònica de Dalmau, vol contribuir a fer ressonar, doncs, la seva poesia al lloc d'on tants cops va néixer i va almenys començar a prendre forma en la ment del seu autor. També pretén demostrar la seva plena vigència, donar nova acta de fe de la seva capacitat de commoure, remoure i somoure consciències i fer participar de la seva insubornable i adelerada exploració vital.

Ahir vam fer una nova edició a les nostres comarques, a la cafeteria Quin Cacau! de Cambrils. A més d'una bona excusa per trobar-nos, compartir el bon ambient d'aquest indret tan acollidor de la vila de la Costa Daurada -allunyada del seu més conegut i populós nucli portuari-, va servir per apuntalar una comunitat vinyoliana que afortunadament sembla que es pot consolidar al nostre territori, gràcies en bona part a la llavor plantada per un ganxet per afinitat com el nostre amic Pep Solà.

Fotografia: Elena Giménez

La propera cita, al cafè La Cantonada de Tarragona, dissabte vinent. No us la perdeu!

INTERSECCIONS A TARRAGONA

Rosa Marrugat presenta el Miquel Horrach, un servidor
 i l'Olga Xirinacs / Fotografia: Aleida López

Dijous passat vam presentar "Interseccions" a Tarragona. És la quarta que hem realizat, amb els amics de l'editorial Ifeelbook, Josep M. Pijuan i Miquel Horrach,  i la meva filla Aleida com a col·laboradora fidel. En aquesta ocasió vaig tenir l'honor immens de comptar amb la presència i la intervenció d'una acompanyant de luxe, la gran escriptora tarragonina Olga Xirinacs.

Fotografia: Aleida López

La connexió blogaire, que és tan essencial en la gènesi del llibre com en les presentacions, m'havia fet atrevir-me proposar-li  a l'Olga  que fes ella l'explicació del contingut del llibre, i la connexió, un cop més, no em va fallar. Una de les coses que més he d'agrair a aquesta petita aventura que ha estat publicar "Interseccions" és la d'haver pogut conèixer gent de la talla dels meus editors, Miquel, Josep Maria i Enric, o una literata de la magnitud de l'Olga Xirinacs, que va demostrar a més la seva generositat i senzillesa accedint de tan bon grat a perdre unes hores del seu valuós temps llegint el meu llibre i presentant-lo en públic a la seva ciutat. I a una llibreria de tant recorregut i prestigi com La Rambla, una de les històriques que contra vent i marea es mantenen com a punt de referència d'activitat literària a la capital del Tarragonès.

Fotografia: Aleida López

L'acte es va realitzar a l'espai interior de la llibreria, un espai que en paraules de l'Olga remet a les rebotigues on es conspirava en els temps en què reivindicar la cultura catalana per si sol suposava un acte de resistència... Bé, potser avui encara és així: tant la cultura com la nostra condició nacional sembla que han de debatre's contínuament contra poderosos enemics. Gent com Ramon Marrugat, el llibreter fundador, amb el qual vam tenir la sort de poder comptar en el nostre acte de presentació, com els seus fills, Ramon i Rosa, que continuen la seva tasca, em fan ser, malgrat tot, optimista i creure en el futur de la literatura en general, i de la catalana en particular. A ells, el meu sincer homenatge.

Després de la intervenció de l'Olga, que va exposar amb la seva claredat i precisió admirables el contingut del llibre, vaig fer la meva habitual explicació de la gènesi dels relats i la justificació d'aquesta mania meva d'aportar més material fictici al virtualment infinit cabal de narrativa ja existent. En acabat, Miquel Horrach va oferir una breu presentació de la trajectòria de l'editorial, encara curta però exemplarment intensa, i l'Aleida va llegir el relat "Cruïlles", potser el que millor resumeix el caràcter del conjunt.

Fotografia: Elena Giménez

Finalment, vaig tenir el plaer de mantenir un col·loqui amb els assistents: bons amics, col·legues, coneguts i d'altres desconeguts. A tots ells, el meu profund agraïment per haver contribuït a arrodonir una jornada per a mi memorable, una petita conspiració cultural que vam tramar, com va dir amb el seu fi humor l'Olga, entre una de Tarragona i un de Reus. Un fet que per si sol ja és digne de comentar.

QUEDEM AL ZURICH? / SOMNIS

Fotografia: Aleida López

He somiat que érem al Zurich.

Com hi érem abans, tempestes i vents

enllà de tota aquesta cortina de temps.

Somrèiem, cantàvem, teníem fe.

I la companyia consistia a mirar-nos,

abraçar-nos simplement

amb una mirada de reconeixement.

I érem voltant taules que creixien

amb aromes de cafè, de te,

amb escuma de cervesa i esperits

de l'alcohol que ha creuat oceans.

Com tu i com jo, mars tranquils,

rius braus, ciclons de tant en tant.

Ens han dessecat una mica la pell

i som ara, potser, més passat que futur.

Però en somnis, oh, en els meus somnis

et sé encara a prop, a tocar,

com si tot el que ens ha anat separant

fos només l'interval a penes notori

entre somni i somni, quan dormim.

I així ho penso, davant el baf del cafè:

els meus somnis derroten el temps.

Aquest poema forma part d'un projecte que camina per la blogosfera al voltant de l'epicentre Zurich. Aquí trobareu els detalls.

CAP DE SETMANA AMB VINYOLI

Foto: Elena Giménez

Aquest passat cap de setmana, Reus bullia d'activitats, comercials i culturals. Renuncio a fer-ne un inventari, però volia destacar que entre un grapat de cites temptadores, van treure el cap un parell d'actes en homenatge a Joan Vinyoli. Les dues amb el meu gran amic Pep Solà com a protagonista.

La primera va ser divendres, una xerrada amb lectura de poemes  organitzada pel Centre d'Amics de Reus. Després d'una breu introducció a la vida del gran poeta barceloní a càrrec del Pep, biògraf seu i un dels grans coneixedors també de la seva poesia, el grup de declamació del mateix Centre va oferir un recital d'una selecció de poemes ordenats temàticament, amb els enriquidors comentaris del Pep per emmarcar els diversos temes de la poesia vinyoliana (el mestratge poètic de Rilke i Nietzsche, la condició de l'home condemnat a ser poeta, la creació poètica, l'ascensió espiritual, l'amor, la mort, i la culminació de la seva obra amb aquest gran monument que és l'Elegia a Vallvidrera).

Dissabte a la nit li va tocar el torn a una activitat que sota l'impuls del mateix Pep, amb la col·laboració de Mònica de Dalmau, reusenca resident a Barcelona, està recorrent al llarg d'aquest mes de novembre diversos punts de la geografia catalana. Concretament, diversos bars. La idea, ara que som al mes en què, fa trenta anys, Vinyoli ens deixà, és celebrar la seva poesia en aquest ambient que va ser tan afí a la seva vida, especialment a l'edat més madura, i alhora tan brillantment celebrat en la seva obra. Es tracta d'unes jams poètiques, lectures dels poemes que crida tothom, més  o menys amant de la poesia, més o menys coneixedor de la seva poesia, a sumar-s'hi.

Foto: Pep Solà

A Reus, el marc triat va ser el bar Teïna, al seu atractiu i reduït soterrani, que va proporcionar un ambient molt íntim. Malgrat tractar-se d'una aposta per la improvisació, un petit nucli organitzador abanderat per Xavi Saladrigues i Mariona Pico va garantir una estructura mínima (incloent acompanyaments musicals) sobre la qual va resultar molt còmode afegir-se. En paraules del Pep, no serà fácil superar el caliu que es va crear i l'atmosfera lírica i vinyoliana que vam compartir.






Per saber-ne més, podeu visitar el facebook de la Crida a homenatjar Vinyoli des dels bars, i l'agenda del web del Centenari Vinyoli.

Tenim en preparació dues noves jams per aquestes comarques, l'una a Cambrils i l'altra a Tarragona. En parlarem.

QUEDEM AL ZURICH? / EL PERDÓ

Mare, vinc de visitar-lo.

Curiosament, quines voltes que dóna la vida, ha acabat residint al teu costat. Després d’anys de no saber res de tu, de tu no voler res d’ell, ara esteu ben bé a la vora l’un de l’altre.

Vinc de veure el seu últim cau, uns carrers enllà només, tres o quatre. I, el que són les coses, l’he trobat gràcies a una casualitat. Afortunada o desafortunada, no sé. No sé què pensaràs.

Havíem quedat al Zurich. Com quedàvem de tant en tant. A la terrassa del Zurich, on ell podria fumar i beure’s unes cerveses que hauria d’acabar pagant jo. Fumava i tossia, divagava de les seves coses. De vegades, molt rares vegades, em preguntava per tu. Jo li deia alguna cosa, ves. Què li podia dir. Que l’odiaves? Com saber si l’odiaves, malgrat tot. Mai no en parlàvem tu i jo, d’ell. Gairebé sempre acabava per excusar-me amb qualsevol cita mal inventada i el deixava allà, a la terrassa, en aquelles fredes taules metàl·liques, encara fumant, ara en silenci, divagant sense paraules, amb un aire esmaperdut que em feia sentir inevitablement una mica culpable.

Però aquesta vegada feia tard. Arribava des de Rambla Catalunya, apressada. El vaig veure de lluny, o més aviat el vaig intuir entre una patuleia que l’envoltava, i el vaig identificar com el cos caigut a terra, quiet, encara més desarmat i indefens del que el deixava habitualment. El primer impuls va ser córrer, però aleshores el vaig veure, el noi que estava més a la seva vora, ajupit, sostenint-li amb delicadesa el cap embullat, potser per evitar que li toqués el fred empedrat, però com si volgués també mostrar-li el cel que s’agrisava en el capvespre.

Era el seu fill, el meu mig germà –es diu així, oi?-, el que va tenir amb aquella dona de què tu mai m’has volgut parlar, la que ell mai em va voler presentar, la que aparentment s’ha perdut en algun viratge de la seva vida descosida, la de mon pare vull dir, la del que et va fer patir tant.

Ja no t’ho farà més. Ara descansa per sempre aquí al costat, a prop d’on tu descanses per sempre.

-Saps si em va perdonar mai? –em va preguntar una de les últimes vegades que havíem quedat.

-No –li vaig contestar.

-No m’ha perdonat o no ho saps? –va insistir ell.

-No et va perdonar –vaig respondre amb ferocitat.

I, certament, jo no ho sabia. Com havia de saber-ho. Però li ho vaig dir així. Segurament perquè mai el vaig perdonar.

Ell és aquí, ara. Vull dir el seu fill, el meu mig germà. Té alguna cosa d’ell, una retirada, però crec que es deu semblar més a la seva mare. Té uns ulls que et miren serens, però  crec també que s’assemblen molt als meus. Són els ulls dels que han hagut de viatjar en la direcció del perdó.

Fotografia: Aleida López


Aquest relat forma part d'un projecte que camina per la blogosfera al voltant de l'epicentre Zurich. Aquí trobareu els detalls.

QUEDEM AL ZURICH? / L'AMANT

Quedem al Zurich, demà a les sis. S’havia gravat al cap aquestes paraules i el número de telèfon d’on procedien, com grava el foc al metall. Vet aquí, la prova, la constatació fefaent del que durant tantes setmanes, mesos, li havia donat voltes al cap. Ara l’amargor, la confusió d’aquell distanciament, d’aquella fredor que s’havia instal·lat entre els dos i que lentament havia obert el pas a la sospita, havia esdevingut la passió de l’odi, la flama de la gelosia concreta.

Millor així, millor la certitud, la rectitud de la traïció amb nom. O, més ben dit, amb número de telèfon. Quedava saber de qui venia, qui era l’home, el monstre, que des d’aquell telèfon havia enviat aquell maleït missatge. El missatge que ella havia llegit, creient-se a cobert d’ell, de la seva mirada, amb un somriure a la boca que ho deia tot. Aquell gest de felicitat havia estat  el delator i havia certificat la traïció d’ella.

-Què faràs demà a la tarda? –havia deixat caure ell, astutament, entre cullerada i cullerada a la sopa de ceba insípida que ella havia cuinat. Evidentment sense ganes, saltava a la vista, o millor dit al gust.

-Demà? Per què?

-Havia pensat que podíem anar a veure ma mare –va dir ell. Podia haver dit qualsevol cosa, anar al cine, a passejar per les rambles, al maremàgnum, però hauria estat massa insòlit, sospitosament estrany. Quant de temps feia, per tots els sants, que no anaven junts al cinema?

-És que he quedat amb la Roser. M’ha demanat que l’acompanyi a comprar-se una roba per  a la boda i... És que li passa res a ta mare? –va contestar ella, fingint  com una pèssima actriu.

Era tot el que necessitava per tenir la certitud absoluta. Ja havia tingut ocasió de revisar-li el seu mòbil, i aquell número d’on havia arribat el missatge no era de la Roser. Ni de ningú que ell conegués.

-Ah, no, no. Ja hi aniré jo sol –va respondre ell, astut, molt hàbilment covant la llavor dolça de la venjança.

Allà la tenia, a les sis en punt, a la terrassa del Zurich. I ell, altre cop molt llest, tan hàbilment  col·locat de manera que pogués veure sense ser vist la trobada d’ella amb l’altre, el lladre, quan arribés a la seva pròpia cita. Se somreia per dins, sentint ja el cos tibat, els músculs preparats per saltar com un gat sobre la seva presa a penes aparegués aquell desconegut que li havia espatllat la seva vida. Perquè era ell el que li havia fet perdre l’amor d’ella. És clar, l’altre, el lladre furtiu, no pas les desgràcies que a ell l’havien perseguit, i de les quals no tenia cap culpa: haver perdut la feina, haver de beure massa per oblidar, l’avortament fortuït que va patir ella... Tot allò eren mals passos que una mala sort circumstancial els havien fet donar. Tot s’hagués pogut remeiar si aquell pocavergonya no s’hagués creuat en el camí de  la seva dona i hagués fet que tot canviés entre ells dos.

Ara l’odi era com una espasa presta a ferir i tallar de soca-rel la causa d’aquella traïció. Ferir el causant. Ferir-la a ella. O no, no ho podia saber. Com reaccionaria ella?

La continuava observant. No, no sabia què faria ella, què faria en veure’s descoberta. Protegiria encara el seu amant,o sabria, encara que fossin en els seus últims instants de vida, que només ell la podria estimar en aquest món?

Passaven els minuts. Des del seu amagatall, la veia esperar, impertorbable, a penes tocant el seu got, sense llegir, sense observar a penes al seu voltant, mostrant-se serena, dirigint la mirada impassible cap endavant, cap a la munió que s’agitava al capdamunt de les Rambles. Bonica, en la distància, hieràtica, havia recuperat d’una manera rara en el sol declinant del vespre que arribava la bellesa dels seus anys juvenils. Aquells en què havien estat feliços. Sí, ho havien estat.

Va saltar, com el gat venjatiu. Es va plantar amb llargues gambades al davant de la taula on ella continuava sola, fixa la mirada en la gentada anònima.

Ell va dipositar la navalla sobre la polida superfície platejada de la tauleta. Ella no va semblar sorprendre’s. Amb prou feines va ullar-lo un moment, abans de tornar a desviar la mirada, endavant, com un fanàtic presa d’un arravatament místic.

-No ve el teu amant? –va cridar ell.

Va brandar el seu mòbil. Va marcar el número que tenia memoritzat. El número del traïdor.

-Ara veurem si té collons de respondre’m –va tornar a bramar.

Va esperar el so de trucada amb l’auricular a l’orella. Al cap d’un parell de trucs, però, va sentir que el timbre es corresponia amb un altre que li venia de fora, de davant mateix.

Va veure com ella obria la seva bossa, va sentir el timbre encara més clar. Ella va dipositar aquell mòbil que continuava sonant  al costat de la navalla. Ell va agafar el mòbil, va contemplar a la pantalla el número d’entrada, una a una va llegir les xifres que componien el seu propi número.

-És per a tu –va fer ella, amb veu a penes més alta que  un murmuri.

Fotografia: Aleida López

Aquest relat forma part d'un projecte que camina per la blogosfera al voltant de l'epicentre Zurich. Aquí trobareu els detalls.

L'ENDEMÀ (ENCARA NO) HA ARRIBAT

Ahir va ser un dia històric. Un d'aquells dies que estan dreçant fites en un camí llarg però constant que està fent el poble català per trobar-se a si mateix. La consciència de ser-ho, d'estar un cop més escrivint la Història amb majúscules, era ben viva en la gran majoria de la gent que, somriure en boca o llàgrima a l'ull, s'apropava ahir a les urnes.

Avui és ja l'endemà, el que amb tanta ànsia havíem esperat de fa mesos, anys. Però encara ens podem prendre un breu període de respir, una mena d'interludi, per assaborir aquesta jornada que tot just acabem de viure.

Albert Gea - Reuters

Una jornada que, no podem oblidar-ho, ha tingut en la iniciativa de quatre formacions polítiques del Parlament català la seva via de materalització, amb més o menys unitat i amb més o menys encert -capítol a part per al president de la Generalitat, Artur Mas, que ha demostrat que a astut no el guanya ningú, però tampoc a coherent-. Però una jornada protagonitzada per tots els més de dos milions de catalans que es van llençar alegrement al carrer i es van dirigir a les urnes, desafiant la prohibició del govern espanyol, la incertesa del temps d'un fred diumenge de tardor, les cues a què en molts llocs calia fer per arribar davant dels improvisats locals electorals, les urnes de cartró que ja quedaran com a icona d'aquesta diada. I singularment protagonitzada pels més de 40.000 voluntaris que van permetre efectuar un exercici de tan impecable democràcia, sí, però de tanta càrrega emocional també.

Diari de Girona

Carles Capdevila, director del diari ARA, dedicava avui la seva columna a lloar aquests voluntaris, amb aquest ressò emotiu que em fa que em senti, des de la meva modesta aportació, identificat. Us destaco algun dels passatges:
VA SER EL DIA de les cues més alegres que he vist mai, de la gent gran, d’algunes llàgrimes, de les famílies. Un bany de civisme. I va ser també el dia dels voluntaris. Eren a tot arreu, ben d’hora ben d’hora i fins ben tard ben tard, amb un somriure educadíssim, que de tant en tant es desdibuixava per donar pas a l’emoció. Conscients que el que fan no és inútil, sinó una lliçó global de democràcia. 

Van de cara, trepitgen fort, no tenen res a amagar, defensen l’escala de veïns, el barri, la ciutat, el país, el món. Me’ls estimo molt, els admiro i sé que gràcies a una gent tan excepcional acabarem sent un país normal.

Capdevila també té unes paraules per als que, mirant-s'ho de lluny, no solament no reconeixen sinó que denigren aquestes esplèndides lliçons de democràcia viscudes ahir:  Em dol quan se’ls ridiculitza o menysté. I m’indigna que se’ls hagi volgut criminalitzar recentment

A mi m'estristeix comprovar que els de sempre es refugiaran en la seva ceguesa de sempre. En la seva visió reduïda, miserable, rancuniosa i insolidària. M'omple de pena veure com ni un claríssim bon exemple els fa cap efecte. Quan Mariano Rajoy diu que la jornada d'ahir no tindrà, justament,  cap efecte, està parlant per ell, pels que pensen com ell, pels que creuen com ell. No per als que han deixat enrere ja per sempre aquest horitzó asfixiant.

Elena Giménez

Ahir va ser el dia de tots el que lliurement es van deixar ser cridats pel clam de la llibertat. Dels que es van fer retratat davant l'urna amb la satisfacció de saber que estaven donant la resposta adequada a un repte i a una prohibició tan inadequada. Com diu Vicenç Villatoro, també a l'ARA,  la gent es feia una foto votant, perquè sabien que estaven fent una cosa transcendent, històrica, que canvia les coses. Per desmentir que això era un happening sense cap mena d’efecte (...) I després, la xifra. Però sabent que darrere de cada número en l’estadística hi ha la foto concreta i precisa d’una persona contenta, emocionada i confiada. Com la meva. Com les de tants.

Sí, perquè alguns continuaran entestats a veure'ns com a massa, com una reducció a una xifra en un joc de concepcions caduques del poder. Però ahir érem molts els que, un a un, però caminant en la mateixa direcció, ens sabíem amos de la nostra Història.

PRESENTACIÓ A LA IMPOSSIBLE

Fotografia de La Impossible

Dimarts passat vam presentar "Interseccions" a La Impossible, la llibreria del carrer de Provença a Barcelona que des del primer moment ens va obrir les portes per poder acollir amics, companys blogaires i familiars residents a la capital que em van acompanyar en aquest acte, i que d'alguna manera resumien els múltiples vincles que m'uneixen a la gran ciutat on transcorren, d'altra banda, bona part de les històries del llibre.

Com sempre, vaig expressar el meu agraïment en primer lloc a les responsables de la llibreria que m'ho van facilitar, l'Olga i la Mireia,i immediatament als de l'editorial Ifeelbook, i concretament a Josep Maria Pijuan, que va desplaçar-se des de Palma i va obrir la presentació. A part d'unes paraules cap a mi que no tinc paraules per agrair, va comentar que aquell acte, gràcies a la meva caparruderia, suposava un cert avançament del desembarcament que havien previst de l'editorial a la capital catalana. Ifeelbook, en efecte, pot veure ja els seus llibres a la venda en diverses llibreries barcelonines. I naturalment gràcies a la constància d'ells mateixos i del bon treball que estan fent.

També, òbviament, vaig agrair a la companya de les aventures de Nervi, la Sílvia Cabezas, la seva intervenció, presentant un llibre que havia hagut de llegir amb molt poc marge de temps, i fent-ho a més d'una manera admirable, clara, estructurada i amena. A més, gràcies a la presència de Marta F. Soldado, també vam poder improvisar una petita reunió de rellançament de Nervi, que amb una nova denominació i alguns canvis importants està ja tornant a caminar.

Per la meva part, vaig tornar a aportar les meves reflexions sobre el fet de l'escriptura, que probablement acabi penjant en aquest blog, quan acabin de madurar en la fi d'aquest cicle de presentacions. Almenys no abans de la següent aturada, que serà a Tarragona, el dia 20, a la llibreria de la Rambla.

Va seguir la lectura per part de la meva filla Aleida del relat "Cruïlles", i vam acabar amb un col·loqui amb els assistents, que en un espai tan íntim com el de La Impossible va resultar, almenys per a mi, força enriquidor.

QUEDEM AL ZURICH?/ TOS

No havíem quedat al Zurich. I tanmateix eres allí, fumant en silenci a una taula, sol i envoltat pels altres clients que havien triat la terrassa, per fumar o per prendre simplement l’aire. Tenies aquell mateix aspecte desordenat de sempre, el que et feia singular i el que comunicaves d’una manera inefable a tot el que tocaves. Jo recordava l’última vegada que havíem estat junts allí, a l’antic cafè, quan encara no havia estat víctima de la remodelació que l’havia reconvertit en una mena d’annex de l’edifici anodí i funcional que ara cobria el triangle que recalcat en la plaça s’estén Pelai amunt.

Recordava que érem dins, i tu fumaves perquè encara no havien prohibit el tabac als interiors dels establiments públics. Aquest vici em matarà, crec que vas dir aquell dia, o si no qualsevol altre dia, ho deies sovint, tossint i articulant dificultosament les paraules entre el borbolleig ominós de flegmes ocultes. La prohibició, beneïda sigui, ha reanimat les terrasses de cafeteries i bars, les ha fet florir on no hi eren, i les ha repoblat i fet més populoses allà on ja hi eren, fins i tot en els cada cop més escassos dies de cru hivern. I tot gràcies al fum.

Jo m’estava dins del cafè, de tota manera. No he aconseguit mai aferrar-me a cap vici, i menys al del tabac, al qual mai no he trobat gust ni sentit. Tenia per companyia un llibre, un que havia comprat al mateix edifici, als grans magatzems d’aire tan cool on els venen com qui ven pernils o ampolles de vi. O cigarrets. Ara que hi penso, no me’n recordo de quin llibre era. Tant se val, el vaig perdre aquell mateix dia. Es devia quedar obert a la taula. Algú en deu haver tret profit. O avorriment.

És comprensible que l’abandonés, amb tot el que va passar. Et vaig veure abans de sentir-te, doblegant-te sota l’embranzida brutal de l’atac de tos. En acabat vas caure com un fardell al terra de la plaça, de genolls, crec que vas picar de cap damunt les rajoles.

Et vaig girar boca amunt, mentre cridava estúpidament que algú avisés una ambulància, en comptes de fer-ho jo mateix, que segurament era el que tocava. Però vaig tenir el premi de la teva mirada de reconeixement, un esbós de somriure en la teva boca amarada de saliva bruta. Vaig saber que sabies que t’estaves morint, però el reflex als teus ulls mig emboirats era, ves per on, d’alegria.

Vas intentar parlar, entre el brogit de la ranera. Vas aconseguir articular algunes síl·labes a penes audibles. Crec que volies dir: Quedem al Zurich? Llavors vas mirar amunt, al cel, potser registrant un últim raig de sol, un núvol estrany, el vol desganat d’una gavina.

Llavors et vas morir.

Fotografia: Aleida López

Relat que forma part d'un projecte narratiu de la comunitat blogaire. Trobareu les dades necessàries al blog de la Gemma Sara

NO EM CAL RES MÉS

Pla Narbona (Ara.cat)

Literalment tenim un vot. Jo escric aquestes ratlles havent-me imprès la papereta del 9N, via el web participa2014.cat. Conec també on he d’anar el dia 9N a votar. Ja no em cal saber res més. A les 9 en punt seré davant les portes del meu col·legi electoral amb el meu vot pel SíSí.

Quim Torra El Singular, 29/10/2014




Ara és l'hora que el govern espanyol i tota la seva maquinària burocràtica descobreix estupefacte que no té poder real sobre la vida dels seus ciutadans quan el desig d'aquests és diametralment oposat als seus designis, normes i vacus discursos.

Ara és l'hora de deixar nu l'emperador-estat.

CENTENARI DE CORTÁZAR

Com deixar passar aquest any sense evocar la figura de Julio Cortázar? El cas és que observo amb una barreja de confusió i tristesa que estava a punt de fer-ho en aquest bloc.

La meva il·luminació literària li deu molt a ell. Potser gairebé tota, si descompto la segona gran il·luminació que va venir de la mà de William Faulkner.
Curiosament, tots dos van venir a través d'edicions molt barates. El gran mestre argentí a través d'una compilació de contes que es van publicar a la col·lecció de llibres RTV que va comprar religiosament mon pare en lliuraments setmanals -dec parlar de finals dels seixanta-. Es titulava "El perseguidor y otros relatos".
El gran mestre del sud dels Estats Units em va arribar a través d'una edició en imitació pell i mal relligat de "Luz de Agosto" que vaig comprar a un 3x1 a un racó de saldos de El Corte Inglés. Crec que un dels altres dos que feien paquet va ser Juan Carlos Onetti, però he oblidat el tercer. Això ja seria a finals dels setanta.
Des d'aleshores moltes són les lectures que m'han exaltat, i molts els autors que han guanyat la meva admiració. Però crec que ningú ja ha arribat a agafar-me per les solapes i obligar-me a seguir tota la seva obra com aquests dos grandíssims genis.

Julio Cortázar va néixer un 26 d'agost de 1914 a Brussel·les (tot i que amb 4 anys la família tornaria a Buenos Aires), i va morir el 12 de febrer de 1984 a París. Enguany s'ha complert, doncs, el centenari del seu naixement, i els trenta anys de la seva desaparició.

Parafrasejant un dels seus últims aplecs de relats, vint autors llatinoamericans van dedicar el 1984, l'any de la seva mort, un conjunt de records i homenatges al gran mestre i amic sota el títol de "Queremos tanto a Julio".

Per aprendre a estimar-lo, els que no el vam poder conèixer, hem de recórrer a la lectura de la seva obra. Com ell ens va ensenyar a estimar amb una mostra més del seu incommensurable enginy.

INTERSECCIONS A BARCELONA

Per als amics de Barcelona i voltants... Ens veiem a La Impossible, el dia 4 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre!

INTERSECCIONS A PALMA

El passat cap de setmana vaig estar a Palma de Mallorca. A part de presentar el meu llibre "Interseccions" (a la llibreria Embat, un veritable cau de cultura resistent, ja que també els seus propietaris i gestors, Glòria Forteza-Rei i Francesc Sanchis, es dediquen a la distribució), vaig tenir ocasió de participar al programa  El hilo, que presenta Regina Palomero a l'emissora local BN Mallorca, i de mantenir una entrevista per a un dels diaris de més circulació de l'illa, Úlltima hora.

Però, sobretot, vaig tenir l'ocasió de gaudir de la insuperable companyia dels tres atrevits i indesmaiables components de l'editorial Ifeelbook, Miquel Horrach, Josep Maria Pijuan i Enric d'Abadal, que es van desviure per fer el màxim d'agradable la nostra estada a la bellíssima capital mallorquina, a part de facilitar-nos un recorregut pels ingualables paratges que emmarca la Serra de Tramuntana: Valldemosa, Deià i Sòller, escenaris alguns d'ells, per cert, d'un dels contes que conformen el llibre.

A més a més, vaig tenir elprivilegi de conèixer directament els dos primers autors que havia publicat l'editorial, Climent Picornell i Jordi Bayona. Jordi va col·laborar generosament en la presentació, amb una intervenció brillantíssima sobre l'estil literari, i el meu estil en particular -que gairebé em va fer posar vermell-.

Ha estat la sort,el pur atzar, o alguna jugada estranya del destí la que m'ha posat en contacte amb una empresa que, per sobre de tot, està formada per grans persones? D'atzar i fatalitat vaig tenir ocasions de parlar en les meves diverses entrevistes i en la presentació, ja que és la base de les connexions, de les interseccions, a què convido al lector que s'aventuri dins el meu llibre. Novament he de donar les gràcies aquí, en aquesta qüestió del joc de l'atzar i la predestinació, a Sandra D. Roig, en el blog de la qual vaig pescar la notícia de l'arrencada d'Ifeelbook.

Us deixo amb unes poquetes fotografies de les que va fer la meva filla Aleida, que també em va ajudar en la presentació, com va fer a Reus, llegint un dels relats, concretament "Es moment", el que transcorre en aquella meravellosa illa.

L'entrevista a BN Mallorca

Escolteu el podcast

L'aparador d'Embat llibres (els editors, darrere)

Miquel Horrach, jo i Jordi Bayona

L'Aleida llegint i embadalint-nos amb la seva dicció

UN DIA D'INTERSECCIONS

Ignasi Revés, un servidor i Miquel Horrach

Gairebé fa una setmana ja de la presentació del meu primer llibre, "Interseccions". El temps accelerat en què sovint vivim s'ha menjat els dies quasi sense un respir, però em queda encara el rastre viu de tantes emocions i tantes vivències condensades en un sol dia: la coneixença de dos homes com el Miquel Horrach i el Josep Maria Pijuan, senzills, treballadors i discrets que operen dia a dia el miracle de posar en marxa una nova editorial des de Palma de Mallorca i que han cregut a ulls clucs en la meva obra, l'arribada de tants amics i familiars que van omplir a vessar el noble espai de la sala Miquel Ventura de la Biblioteca del Centre de Lectura, la fresca i amena exposició  -encara que excessivament laudatòria, crec- de l'amic Ignasi Revés sobre el meu llibre (1), la lectura tan encertada de la meva filla Aleida del relat que ella mateixa havia triat...

Jo vaig parlar d'algunes de les meves dèries, les que desitjava compartir, la de llegir, que segur sí comparteixen els presents, la d'escriure, que també comparteixen alguns d'ells que vaig poder saludar: el propi Ignasi, el gran músic Miquel Vilella, el poeta Antoni Mateu, el meu nebot Rubén Giménez, i d'altres potser, més o menys secrets.

Potser il·luminat per la presència del retrat de Miquel Ventura, un eximi integrant de l'anomenat Grup Modernista de Reus, aplec singular de singulars homes de Reus i comarca, vaig tenir la sensació de no estar parlant, sinó de deixar fluir paraules que necessitaven ser dites, explicant precisament aquesta estranya i embriagadora sensació que -de vegades- tenim la fortuna de sentir els que ens dediquem a aquesta tasca: la de, ans que escriure,  deixar que l'escriptura s'obri pas a través de nosaltres.

Moltíssimes gràcies a tots i totes. Els que vau ajudar a fer possible aquesta presentació i aquest llibre, als que vau assistir, i als que no vau poder però vau ser amb mi amb alguna guspireta de la vostra ànima.

Fotografies: Teresa Adserà

(1) El mateix Ignasi ha penjat una versió escrita de la seva presentació al seu bloc Broma Plana