PLAGIS INVOLUNTARIS

Quadre inspirat en "En l'etern ara", dins del projecte "Elogi del silenci", de Marta Ballvé.

Segurament els clàssics ja ho van dir tot, ja ha estat també dit. Entenguem per clàssics els grecs i llatins, o estenent-lo a Shakespeare, del qual s'ha dit el mateix. Però el bard d'Stratford-upon-Avon, també, va espigolar en els seus clàssics. Va copiar sense manies d'aquí i d'allà, i va dur al seu terreny el conte que ja li havien contat. Potser perquè en definitiva els homes i les dones, l'ésser humà, l'animal fabulador, ja ho havia dit tot des que el geni de l'espècie havia fabricat els mites que l'explicaven a ell mateix dins el terror del caos, el conte foll enmig del brogit i la fúria, tornant al bard.

Va plagiar ell, doncs? Han plagiat els milers, milions, que han narrat una vegada i altre el mateix conte, espigolant-lo entre el brogit de tantes veus? En realitat, tots plagiem, o sigui que no fem sinó satisfer el nostre desig de sentir el conte de nou, ara amb noves variacions, ara amb noves modulacions, ara amb noves paraules.

Deia Thomas Kuhn, el filòsof de la ciència nord-americà, que cada època genera el seu paradigma cultural. De tant en tant es dona una revolució en el coneixement que mira de donar explicacions satisfactòries a problemes que l'anterior coneixement no proporcionava. De tant en tant, reinventem el model del conte. Però el conte, a la fi, ens parla del mateix gran problema de l'ésser humà.

Tota aquesta disquisició no pretén justificar cap plagi en què jo hagi pogut incórrer. Es tracta d'explicar(-me) com pot ser que de vegades et trobis en altres autors històries o expressions que tu ja havies dit.

Llegia ahir a l'"Orlando" de Virginia Woolf, al final d'un d'aquells brillants paràgrafs que espurnegen de poesia esmunyedissa, aquesta frase: "las grandes alas del silencio latían en todo el ámbito de la casa vacía" (traducció de Jorge Luis Borges). La imatge, poderosa com tantes altres de les que componen aquest insòlit fresc de la irreal transformació del temps i l'ambigüitat del gènere humà que és el llibre, em va dur directament a un vers amb què vaig finalitzar un dels meus poemes que considero més reeixits, un poema que vaig incloure al recull "Besllums",que tinc penjat a la meva pàgina, i que d'alguna manera també juga amb l'experiència epifànica de la immobilitat del temps que de vegades ens atorga un riu:

En l'etern ara

Callàvem enmig de la multitud sonora,

ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.

Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.

Ens amarava els ulls la vibrant fosca.
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.

De la mateixa manera, un autor clàssic que he descobert fa escassos mesos, el gran Jesús Moncada, em recondueix al meu propi món literari d'una manera que, en coherència, hauria de dur-me a reconèixer la seva influència en la meva, si no fos perquè no l'havia llegit en absolut fins molt després que jo hagi conclòs el cicle narratiu sobre Tavanne que semblaria inspirat en la seva construcció literària de Mequinensa. Llegint ara el seu recull "El cafè de la granota" trobem àmbits molt similars: cafès amb xerraires i rondallaires impenitents, futbol, amors clandestins, músics eixelebrats, esquitxos de literatura negra... Descartem la seva influència per altres autors influïts per ell, que desconec si n'hi ha, i trobem l'explicació lògica en les influències pretèrites que compartim: Faulkner, sens dubte, d'altres autors segurament.

Són, tot plegat, mostres dels plagis involuntaris que un cop i altre es donen en l'aiguabarreig de la creació artística, la feina d'ordir els teixits de cada obra nova amb els vímets coneguts.

CENTENARI DE CORTÁZAR

Com deixar passar aquest any sense evocar la figura de Julio Cortázar? El cas és que observo amb una barreja de confusió i tristesa que estava a punt de fer-ho en aquest bloc.

La meva il·luminació literària li deu molt a ell. Potser gairebé tota, si descompto la segona gran il·luminació que va venir de la mà de William Faulkner.
Curiosament, tots dos van venir a través d'edicions molt barates. El gran mestre argentí a través d'una compilació de contes que es van publicar a la col·lecció de llibres RTV que va comprar religiosament mon pare en lliuraments setmanals -dec parlar de finals dels seixanta-. Es titulava "El perseguidor y otros relatos".
El gran mestre del sud dels Estats Units em va arribar a través d'una edició en imitació pell i mal relligat de "Luz de Agosto" que vaig comprar a un 3x1 a un racó de saldos de El Corte Inglés. Crec que un dels altres dos que feien paquet va ser Juan Carlos Onetti, però he oblidat el tercer. Això ja seria a finals dels setanta.
Des d'aleshores moltes són les lectures que m'han exaltat, i molts els autors que han guanyat la meva admiració. Però crec que ningú ja ha arribat a agafar-me per les solapes i obligar-me a seguir tota la seva obra com aquests dos grandíssims genis.

Julio Cortázar va néixer un 26 d'agost de 1914 a Brussel·les (tot i que amb 4 anys la família tornaria a Buenos Aires), i va morir el 12 de febrer de 1984 a París. Enguany s'ha complert, doncs, el centenari del seu naixement, i els trenta anys de la seva desaparició.

Parafrasejant un dels seus últims aplecs de relats, vint autors llatinoamericans van dedicar el 1984, l'any de la seva mort, un conjunt de records i homenatges al gran mestre i amic sota el títol de "Queremos tanto a Julio".

Per aprendre a estimar-lo, els que no el vam poder conèixer, hem de recórrer a la lectura de la seva obra. Com ell ens va ensenyar a estimar amb una mostra més del seu incommensurable enginy.

LA LITERATURA OCULTA DE J.D. SALINGER

El debat en el si de l'hermenèutica de l'art sobre la transcendència de la biografia de l'autor, de l'artista, en relació a la seva obra, és inexhaurible. Algun cop ens hi hem referit en aquest bloc, i realment sembla haver-hi tantes conclusions com opinions.

Si hi ha un artista exemplar per a centrar el debat és Jerome David Salinger (Nova York,1919 - Cornish, New Hampshire, 2010). Mundialment famós per la seva singular novel·la "The catcher in the rye" ("El guardià en el camp de sègol",1951), i aclamat pels seus escassos volums de relats posteriorment publicats, la seva fama es va multiplicar al llarg de dècades de no publicar i d'intentar substreure's de l'atenció pública.

En efecte, després que que aparegués "Hapworth 16, 1924" a The New Yorker l'any 1965, i després que diferents rumors reiteratius sobre l'edició en llibre del relat o de promesos relats posteriors es frustressin, ja a mitjan del setanta Salinger era una llegenda universal pel seu silenci i pel seu apartament dels àmbits literaris. No per això va deixar de protegir el contingut de la seva obra publicada i la seva intimitat, en diversos plets o accions contra editorials i publicacions. Un dels més transcendents va ser a data tan tardana com juny de 2009, el que va sostenir contra una editorial sueca poc rellevant que va publicar una pretesa seqüela de "The cathcher", i que es va emparar en el dret a la paròdia i al caràcter d'obra independent de la novel·la del seu autor i propietari. Salinger va guanyar en el que és un veredicte bàsic per a la legislació americana sobre el dret de propietat de l'autor sobre els sues personatges de ficció.

Salinger sempre va comptar amb la col·laboració sense escletxes de la seva agència Ober Associates (la mateixa de Faulkner, entre d'altres) per guardar zelosament els drets que mantenia tenir, però això no va impedir que transcendissin molts detalls sobre la seva vida, que es publiquessin o es donessin a institucions privades les cartes personals, o que es publiquessin llibres relacionats amb la seva vida, com el de l'escriptora Joyce Maynard, que va incloure a les seves memòries de 1998 un retrat molt amarg de la seva relació sentimental amb Salinger-i posteriorment va treure a subhasta les seves cartes-, o el de la seva pròpia filla Margaret, un llibre també força denigratori ("Dream catcher. A memoir", 2001). Tampoc va impedir, al contrari, el creixement de la seva fama, i de la seva aurèola de personatge ocult i misteriós, amb tota la xafarderia consegüent que sembla que tant el va mortificar.

Tampoc va poder impedir la publicació de biografies."A live raised", escrita per Kenneth Slawensky, el mantenidor durant anys del web sobre Salinger dead caulfields, es va publicar després de mort l'autor el 2010. Ha estat publicada en castellà per Galaxia Gutemberg com "J.D. Salinger, una vida oculta". Es tracta d'una biografia respectuosa, que no defuig els detalls bàsics de la seva vida, però evita amb molt bon tacte gratar en els aspectes que podrien resultar més escabrosos, i en canvi se centra amb notable brillantor en desxifrar les claus que relacionen aquests fets bàsics de l'experiència i vivències de l'autor amb la seva obra.

Podem així constatar la transcendència que va poder tenir la seva experiència esfereïdora i traumàtica en la II Guerra Mundial , on va participar activament com a soldat en el desembarcament de Normandia, en la invasió d'Alemanya, i en l'alliberament da camps de concentració, i també com a agent de contraespionatge responsable de detenir i interrogar col·laboracionistes nazis. Transcendència manifesta no solament en relats com "Per a Esmé, amb amor i abjecció", dins de "Nou contes", i en alguns dels molts breus relats que tracten -sempre tangencialment- la seva experiència bèl·lica, sinó sens dubte en les seves obres majors, en especial els cicle de relats de la família Glass.

També podem comprovar la seva fervorosa vocació literària juvenil i la seva ambició, acompanyada sempre d'una gran seguretat i confiança en la seva pròpia qualitat. Per exemple, sabem així que només aquesta ambició el podia dur a vendre els drets d'un dels seus relats a Hollywood, el també inclòs a "Nou contes", "L'oncle Wiggily a Connecticut", que va esdevenir el 1950, un any abans de publicar "The catcher", una pel·lícula amb guió de Julius i Philip Epstein (els de la mítica "Casablanca"), titulada "My foolish heart", que va deixar per al record una nominació a 'Òscar per a Susan Hayward i una cançó de Victor Young que ha esdevingut un standard, amb el mateix títol de la pel·lícula. Això i una demostració de la manera en què es pot tergiversar una obra a l'anomenada fàbrica de somnis, i que va vacunar força a Salinger per repetir l'experiència. Si bé ho va intentar algun cop més encara amb alters relats , empre es va negar en rodó a vendre els drets sobre les seves més cèlebres i cobejades obres.





Experiències concretes com aquesta i els seus múltiples enfrontaments amb les editorials i editors de revistes expliquen també la seva obsessió per controlar totes els aspectes de l'edició, fins i tot pel que fa a les traduccions. Per una traducció de "The catcher" a l'hebreu, a 1974, per exemple, va denegar la seva conversió en un títol diferent al literal. La seva explicació és molt convincent: l'original té tan poc (o molt) sentit an anglès com en una altra llengua. En efecte, el tìtol té una explicació clara si es llegeix el llibre, en el capítol de la conversa de Holden Caulfield amb la seva germana Phoebe, on li exposa el seu somni sobre el seu paper de protector dels infants que s'extravien enmig del camp de sègol, i que s'origina en una mala interpretació del personatge d'una cançó de Robert Burns, entre agafar (catch) i trobar (meet). Alguna cosa va fallar, per això, al nostre àmbit català, quan Xavier Benguerel va poder publicar la seva traducció de 1965 amb el títol de "L'ingenu seductor" que sens dubte hagués horroritzat Salinger.

Encara que és bastant coneguda l'afició de Salinger per les filosofies orientals, especialment el vedanta i l'escola zen japonesa, podem seguir en el llibre les principals fites del seu recorregut i la seva relació personal amb centres religiosos i de filosofia índia o japonesa que van ser introduïts a Occident al segle passat per grans mestres com Vivekananda o D.T. Suzuki. Se'l pot considerar un avançat en aquest apropament de l'art a la mística oriental, que tants malentesos han generat en la seva adscripció o filiació pop, tant a prop des seus coetanis beat com Jack Kerouac, dels quals sempre va abominar, com de la generació del flower-power, de la qual sens dubte no opinaria millor. En tot cas, va ser aquesta indagació en la filosofia oriental la que va apropar-lo a la que seria la seva segona dona i mare dels seus dos fills, Claire Douglas, però que potser també és una de les claus que va acabar distanciant el matrimoni. I una relació, sobretot, clau per entendre la seva obra a partir, almenys, de la publicació del seu recull "Nou contes" a 1953. En aquest recull va compilar contes escrits abans de "The catcher", però va afegir un darrer, "Teddy", que és clau per rellegir els anteriors i entendre el procés posterior de relats, tots ells centrats en la família Glass, i que acaba amb el "Hapsworth", el darrer i mal rebut que va publicar. A "Teddy" es formula una condensada visualització de conceptes vedàntics com la reencarnació i zen com la manca de subjecció als sentiments i a la lògica. A través d'aquest relat reformula i recondueix el sentit del primer, el celebrat "Un dia esplèndid per al peix plàtan", relat que ja havia publicat al The New Yorker el 1948 i que sens dubte era prou enigmàtic. Abans, tanmateix, poc després de "The catcher", havia publicat un altre relat inclòs a la compilació, "El període blau de Daumier-Smith", si bé no al New Yorker sinó a una revista anglesa. En aquest relat, no dels més celebrats del llibre, ja trobem una clàssica il·luminació mística molt zen.

La reconducció del sentit del "Peix plàtan", on assistim a la mort de Seymour Glass, per suïcidi, li va obrir la llarga trama del cicle de relats Glass en el qual va treballar almenys fins a 1965, i que probablement va continuar elaborant en la seva soledat. Nombrosos seguidors i crítics li han retret que no continués la seva tasca de publicar, acceptant que va ser la seva voluntària renúncia a la fama i als seus efectes banals el que va fer-li tancar una tasca que, paradoxalment, una sincera voluntat de servei li hagués pretesament imposat. Potser ho diuen els mateixos crítics que el van maltractar almenys després de "Franny", el relat de 1955. Si bé els relats que va venir publicant després van ser acollits de manera fervorosa pel públic, no va ser el cas de molta part de la crítica professional, que en general va ser implacablement dura, incloent bona part del consell de redacció del New Yorker, on, segons revela el llibre, no hauria pogut publicar alguns dels últims relats de no haver comptat amb el suport incondicional del seu màxim responsable, William Shawn, que havia succeït el mític fundador Harold Ross a finals de 1951.

Slawenski s'hi refereix així a aquesta censura, al final del llibre: Por lo menos durante una época, Salinger pudo considerarse a sí mismo un profeta americano, una voz que clamaba en el desiero urbano. En nuestros días, es recordado por la brevedad de su testimonio y todavía se le censura por su negativa a continuar, como si le debiera al mundo más de lo que ya había dado. De alguna manera, de una forma casi tan mísitca como las suaves epifanías de sus relatos, el paso del tiempo revelará que J.D. Salinger cumplió hace mucho tiempo con su deber de autor y quizás incluso con su vocación como profeta. El resto de las obligaciones nos corresponden a nosostros. De este modo, la historia de Salinger continúa, pasando del autor a los lectores para que la completen. Al examinar la vida de J.D. Salinger, con todas sus tristezas e imperfecciones, junto con los mensajes que ofrecen sus escritos, nos corresponde a nosotros reevaluar nuestras propias vidas, examinar nuestras `propias relaciones y sopesar nuestra propia integridad.

Estic convençut que el deure de la literatura és apuntar a l'interior de les persones i de la Humanitat sencera, és una missió que duu implícit un missatge, segurament un missatge ocult, i que no és textual ni comporta un discurs filosòfic directe. Com ens va ensenyar Salinger, que sens dubte va assumir una percepció de la seva comesa com autor com a deure de caire sagrat, la ficció elabora aquests missatges amb les imatges que ha de saber transmetre i fer arribar. I si ho aconsegueix, si l'autor reïx, no ens farà millors, però ens farà qüestionar-nos, com diu Slawenski, la nostra integritat. Tornant la mirada a Holden, el personatge emblemàtic que va sorgir de la ploma de Salinger i que tant i tantes coses diverses ha significat per a generacions senceres de lectors, l'autor ens haurà trobat, no agafat.

OMNIPRESÈNCIA DEL RELAT

Avui he escoltat a la ràdio, en una de les tertúlies que emplenen i saturen la graella, una discussió al voltant de la campanya electoral en la qual ja estem immersos de ple dret -i no només de fet, com fins ara-. En algun moment, crec que era de la boca d'una representant d'una de les faccions del tripartit, s'ha escapat aquesta expressió que, com ha recollit i apuntat un dels altres tertulians, s'ha posat de moda: el relat. El relat no com a forma concreta de ficció literària, s'entén, sinó com a quasi-sinònim de discurs.

En efecte, es tracta d'un mot que ha fet forrolla i se l'usa en molts sentits, però en general ve a designar, segons he entès, no una simple narració, sinó una elaboració verbal tenyida de matisos psicològics, d'una banda, i d'altra banda carregada de repercussions sociològiques, dins l'anàlisi psicosociològica o sociopsicològica o de qualsevol pretesa ciència, en definitiva, que es mogui al voltant de la relació entre individu i societat.

L'omnipresència de la paraula suposa una ambigüitat inevitable, a part d'una sensació de fastig -almenys a mi me la provoca-, que acaba buidant-la de cap contingut aprofitable. Una paraula destinada a cremar-se i morir tan ràpidament com multitud d'expressions que neixen, despeguen i despareixen contínuament en cada argot, ja sigui en registres col·loquials o cultes.

Ara bé, jo crec que, posats a examinar-la abans que ella sola s'autofagociti, aquesta paraula ve a fer palès un mal que crec ja haver comentat en aquest bloc, el que jo anomeno nominalisme ingenu de la nostra societat. Es tracta d'aquella creença gairebé religiosa -i, per tant, irrefutable i, doncs, indemostrable- que les coses se solucionen pel fet de parlar d'elles. Imagino que és un mal que s'origina en la psicoanàlisi i les seves seqüeles i faccions (una mena de religió del segle XX, vaja). Ben mirat, però, la psicoanàlisi ha de tenir nombrosos precedents i un pot imaginar que part d'ells deuen estar en l'interior de les llars maternals i xerraires de les dones de l'entorn familiar del vell Sigmund.

Crec que en aquests temps, la xerrameca ha substituït el raonament -ja no usem la paraula enraonar per dir parlar, per exemple-. Tot és soroll i fúria, com va dir Shakespeare i va recollir Faulkner en una memorable novel·la, on, per aquestes paradoxes de l'art, va construir un relat, ara sí, de la confusió que niua a l'interior de cada ment, igual que el bard va narrar el caos i el sense sentit de la petita i la gran història.

I és que només l'art, com dèiem en un article recent manllevant al poeta Margarit les paraules, pot fer que es conformi l'ordre interior. Sense el sedàs del desordre que representa la creativitat artística, el nostre relat exterior no pot ordenar-se. Així és des dels temps primitius, quan l'home es va construir els mites per explicar-se a si mateix i al seu món, i així ho és ara, quan fabulem tothora sobre la nostra condició d'espècie racional.

De la mateixa paradoxal manera, només des del silenci pot sorgir el so, només des d'un cervell callat pot sorgir un discurs dotat de sentit, regenerador. Un relat, si voleu.

LA GEOMETRIA FALSA DEL TEMPS

He llegit aquests dies el llibre de memòries de Jim Harrison titulat "Off to the side" (en l'edició d'Atlantic Monthly Press de 2002, no conec edicions catalanes o castellanes). Compte, no confondre amb un altre escriptor Jim Harrison de Carolina del Sud que té un web patrocinat per... Coca-Cola. Aquest Jim Harrison és nascut a Michigan, el 1937, i és autor d'excel·lents llibres de relats i de novel·les conegudes com "The Road Home", "Dalva" o "Sundog", a més d'una extensa obra poètica. Destaca també el seu treball com a guionista per a produccions de Hollywood, que descriu en un extens capítol d'aquest llibre amb la barreja de sentiments típica dels grans autors literaris que han recalat als menjadors de Hollywood, com Francis Scott Fitzgerald o Faulkner, escriptors -sobretot el darrer- abundament citats al llibre i sens dubte referents de Harrison. El cinema li ha proporcionat diners i fama, especialment en les adaptacions d'obres seves com "Wolf" (de Mike Nichols, amb el seu amic Jack Nicholson i Michelle Pfeiffer, estrenada el 1994 i amb ell com a coguionista segons els crèdits), o "Legends of the Fall" (estrenada el 1995, dirigida per Edward Zwick, amb estrelles de la talla d'Anthony Hopkins i Brad Pitt, en la qual no va participar al guió,estrenada entre nosaltres com "Leyendas de pasión"). Però també és cert que no van ser, probablement, més que un mitjà de vida temporal i un accés a una fama limitada.

El llibre, evidentment una memòria personal, com diu el seu subtítol -el títol és prou significatiu també: Off to the side vindria a ser una visió des de fora i de costat, que segons Harrison és el punt de vista necessari de l'aproximació de l'escriptor a la realitat que vol recrear-, no aborda un relat ordenadament biogràfic del mateix autor, però certament descriu un seguit de vivències personals juntament amb nombroses reflexions personals sobre una multiplicitat de temes. Ambdues coses esperables en un treball memorialístic. Ara bé, podem afirmar que Harrison deixa anar abundant material reflexiu sobre el seu propi art i ofici d'escriure.

En aquest sentit, és representatiu aquest paràgraf del capítol final on s'estén sobre el sentit de l'obra literària i sobre el sentit del mateix pas del temps en una biografia: I don't ask myself if I did what I set out to do. The calling was for a life and the junctures between one work and another where often not that explicit, the future only an abstraction we pull ourselves toward with, once again, the false geometry of days and nights, months and years, an illusion in the face of the continuum that makes up our lives. I'm unsure about the character of ambitions. (...) Ambition always reminds me of a dark time during which I'd walk my yellow Labrador Sand (...) on the miles of deserted beach near our farm. Sand would chase the shadows of butterflies on the beach, scarcely ever the butterfly itself. Ambition for the breadth and resonance of the work itself is appropriate but words like "victory" or "triumph" or even "success" seem better attached to elections, wars or sporting contests. Every writer knows that nearly all of us disappear in the mordant collapse of our own generations. And I was slow to learn when younger that literary biographies lead us astray. William Faulkner was never "William Faulkner" to William Faulkner. What the think of as William Faulkner is an accretion of biographical details, not a little gossip, the specific arc and span of his work. We are privy finally to collective details and speculations that are quiet aside from the life the man lived.(1) Aquesta geometria falsa de dies i nits, mesos i anys, aquest pas del temps que la memòria recrea, o directament crea, és en si la matèria del llibre, l'esforç que tot literat ha de fer per negociar, amb les armes nues del seu art, per traçar una mentida que se sostingui sobre el paper i que guardi en relació a la realitat (la vida que els homes viuen) alguna cosa que doti tal mentida de versemblança i, encara més, autenticitat, i que, alhora, atorgui una dosi de sentit a la seva referència, la vida en si mateixa, el pas del temps, en definitiva, l'ordit sobre el qual s'ha teixit el cúmul d'experiències viscudes. Com diu més endavant Jim Harrison, la memòria, tanmateix, és selectiva, i molts cops obeeix, en la seva selecció, a regles que van en contra de la mateixa aspiració humana a la felicitat: (...) the fact that in our evolutionary curve painful events are most memorable. We survive by learning from pain. This fact can easily be allowed to distort anyone's vision including a writer's. (2) És a dir, en la nostra experiència, anem distorsionant les nostres noves sensacions per la tendència a recuperar aquelles del passat que van ser més intenses -com passa amb les més penoses-. El propi Jim Harrison cita, per un anònim reportador interposat, un altre creador que explicita una vessant del treball literari que podria explicar-se en termes de pur masoquisme: I once felt enlightened when a scholar pointed out that when Dylan Thomas began a poem, "In my craft and sullen art...", the "sullen" meant in the archaic sense "solo", although sullen and solo are emotionally frequently married.(3)

Si l'art és un ofici per a esquerps solitaris, on queda l'ambició de la qual parla, aquell sentiment que pot ser tan poc consistent com l'ombra d'una papallona sobre la movedissa sorra d'una platja però que, no obstant, jau sota qualsevol vocació literària o artística i impulsa la vida del seu portador?

Oscar Wilde va dir que l'ambició és el germen d'on procedeix tot creixement de la noblesa, però també que és l'últim refugi del fracàs. Pot ser que, en el fons, el genial irlandès no es contradís. En l'ambició està el millor del que podem ser, i segurament el pitjor del que hem aconseguit.

(1) No em pregunto si he aconseguit el que em vaig proposar. La vocació era per a tota una vida i els punts de connexió entre un treball i un altre sovint no van ser tan explícits, el futur només és una abstracció que impulsem envers, un cop més, la falsa geometria de dies i nits, mesos i anys, una il·lusió de continuïtat que estructura les nostres vides. No estic segur sobre el caràcter de l'ambició. L'ambició sempre em recorda una temporada negra durant la qual passejava el meu groc labrador Sand pels quilòmetres de platja deserta que hi ha vora la nostra granja. Sand hauria caçat les ombres de les papallones sobre la sorra, rara vegada la papallona mateixa. L'ambició per l'amplada i ressò del treball en si mateix és apropiada, però paraules com "victòria" o "triomf" o fins i tot "èxit" semblen més lligades a eleccions, guerres o competicions esportives. Tot escriptor sap que gairebé tots nosaltres desapareixerem en el col·lapse total de les nostres generacions. I em va costar aprendre quan era més jove que totes aquestes biografies literàries ens fan errar. William Faulkner (WF) no va ser mai "WF" per a WF. El que pensem com a WF és una sedimentació de detalls biogràfics, no simples tafaneries, l'arc i ampli ventall del seu treball. Estem reduïts finalment a un agregat de detalls i especulacions que són força a banda de l'home que va viure.

(2) ... el fet que en la nostra línia d'evolució els esdeveniments dolorosos són més fàcilment recordables. Sobrevivim a base d'aprendre del dolor. Aquest fet pot distorsionar fàcilment la visió de qualsevols, inclosa la d'un escriptor.

(3) Una vegada em vaig sentir il·luminat quan un erudit va puntualitzar que quan Dylan Thomas va iniciar un poema, "Al meu ofici i esquerp art...", "esquerp" significa en un sentit arcaic "solitari", tot i que esquerp i solitari solen anar lligats en un sentit emocional.

(Les traduccions són pròpies, disculpeu les més que probables errades)

PER QUÈ ESCRIURE?

Per què escriure? Escriure vol dir afegir alguna cosa més a un llegat ja inabastable, inabarcable, il·legible en la seva totalitat per a un sol lector. Les noves tecnologies, la facilitat comunicadora actual proporcionada per internet, han multiplicat exponencialment aquesta capacitat, acostant-nos al món descrit per Borges a "La biblioteca de papel".

Per què escriure si no podem ser llegits? Certament, es pot escriure per a un sol i intransferible lector que seria un mateix, en un onanisme intel·lectual que seria autoalimentable. Però no sembla funcionar, al menys no com l'onanisme sexual, que, encara que sigui substitutiu -no dic que ho sigui sempre-, sí que sembla sostenible. No ho sembla el literari, encara que alguns, com el misteriós J.D. Salinger, diguin haver-lo fet. En general, escriure implica, almenys, aspirar aser llegit.

Però, doncs, si ja n'hi ha TANT d'escrit, per què entestar-se a afegir embalum a un volum que ja podríem considerar virtualment infinit (caldrà donar-hi voltes a aquesta expressió, ben mirat).
La solució, possiblement, no és única. I potser n'hi ha tantes com escriptors en exercici. El que sí sembla evident és que l'edificació literària, aquest urbanisme especulatiu, de bombolla, de la creació de més artefactes literaris, no seia sostenible sense l'existència de l'especimen del lector, el membre d'aquesta espècie tossuda que, encara que es declara en extinció per no pocs apocalíptics defensors de la teoria de la desaparició imminent del material narratiu, sobreviu i dóna alè i atia el foc dels que encara es mantenen en aquest ofici o afició o mania sense sentit ni potser futur.

És clar que hi ha nombrosos intel·lectuals de cella aixecada que, com els crítics apocalíptics esmentats, arrufen el nas i asseguren no llegir res dels seus contemporanis, i que se centren en els clàssics i/o en autors del passat que els donen -creuen- una pàtina de distinció i diferenciació per sobre de la resta dels mortals (lectors, autors i autors/lectors -qui pot haver excrit sense haver llegit abans?-).

Exponent clar és el cas de Salvador Espriu, que vam comentar en aquest blog, un cas de radical defensa del món clàssic (en la seva acepció més estricta i reduïda, que fins i tot deixaria de banda Shakespeare o Cervantes, per no parlar d'ell mateix). Però si a Espriu no li podem atribuir -crec- una actitud farisaica, una falsa postura tartúfica, sinó una -gosem a dir excessiva i desmesurada- coherència intel·lectual, creiem que en la majoria dels autors que arrufen el nas hi ha més de tartuf que de docte conseqüent. Si prevalgués la seva postura, al cap i a la fi, s'acabaria el món editorial i la producció d'auqesta massa inabordable, inabastable i il·legible del material que apareix, no ja cada any sinó cada dia en tots els inabordables, inabastables i il·legibles mitjans de comunicació actuals.

Acudim, per acabar aquest petit al·legat a favor de la creació, a un mestre que, si sens dubte ja és clàssic, és encara modern, el gran William Faulkner. Amb 46 anys va deixar escrit en una carta a Malcolm Cowley: "Pienso... que he trabajado bastante en mi (elegido o predestinado, no sé qué) oficio, con orgullo pero sin vanidad, a mi juicio, con mucho ego pero con humildad (al ser poeta, no he soltado ningú pedo por la gloria) para no dejar en esta nuestra inútil crónica ninguna señal superior a la que al parecer voy a dejar".
I, a una carta posterior al mateix Cowley,deia: "El arte és más sencillo de lo que piensa la gente porque hay muy poco de que escribir. Todas las cosas conmovedoras son eternas en la historia del hombre y han sido escritas con anterioridad, y si un hombre escribe con ahínco suficiente, con suficiente sinceridad, con suficiente humildad (y, con el inalterable propósito de no considerarse por ello nunca nunca lo bastante satisfecho), las repetirá, porque el arte, al igual que la pobreza, se cuida de sí mismo, comparte su pan".

Doncs, poetes, narradors, lletraferits: continueu, insistint, escrivint, fent esborranys o simples mals esborralls.. Això sí, no llenceu un pet per la glòria.

EPIFANIES DE FAULKNER

És improbable que William Faulkner sigui objecte d'una polèmica en el futur similar a la que encara es debat al voltant del seu il·lustríssim homònim company de glòries literàries, el gran Shakespeare. Com que l'autor del Sud dels Estats Units ha viscut en uns temps on els testimonis bibliogràfics, gràfics i de tota mena ja eren habitualment conservats-si bé encara abans de la revolució internet-, no és probable que en en els segles de l'avenir es pugui discutir l'autoria de les seves obres, com encara es fa de manera entusiasta amb el bard anglès.
Com demostra en el seu darrer llibre l'estudiós nord-americà James Shapiro (Contested Will: who wrote Shakespeare?), la polèmica al voltant de l'autoria de les obres shakespearianes es remunta a inicis del segle XIX, i ha tingut renomenats militants de la teoria negacionista de l'autoria del vulgar fill d'un comerciant sobre algunes de les més universals joies de la literatura de tots els temps. Basti citar Mark Twain, Henry James o Sigmund Freud entre ells. Shapiro intenta tancar la polèmica amb una exhaustiva anàlisi de les obres, però és segur que, si el llibre aporta coneixement i llum sobre aquesta vasta obra, no tancarà en absolut l'afany de sembrar dubtes que tant sembla caracteritzar l'esperit humà.

Faulkner no patirà aquesta mena d'ombres, sens dubte. Entre d'altres coses, era fill d'una noble estirp d'autèntics cavaller del Sud, encara que en resultés un traïdor per a molts dels seus paisans. Però sens dubte haurà de patir -o gaudir- de moltes revisions i reinterpretacions de les seves immortals obres. Moltes d'elles tan plenes de zones d'ombres que són sens dubte fructífer caldo per a tota mena d'especulacions sobre els seus orígens i referents. És sabut que va construir un territori propi, el mític comtat de Yoknapatawpha, però també és ben sabut que el va bastir amb els teixits de la realitat que l'envoltava i que tan bé va demostrar conèixer.

Les fonts, però, de tot escriptor, no tenen per què ser de primera mà. I recórrer a elles no pot ser per si sol objecte d'acusacions de plagi, com encara avui es vessen sobre autors que consulten obres alienes per ambientar i dotar de versemblança les seves creacions. No es pot dir que Faulkner es vegi acusat així, però una acadèmica nord-americana, Sally Wolff-King, ha desvelat en una entrevista a The New York Times que el gran escriptor es va basar en els diaris d'un ric propietari amic seu, Francis Terry Leak, per a no pocs elements que va reflectir en els seus llibres, en l'immens, vivíssim i suggeridor panòptic del Sud americà que és el conjunt de les seves novel·les.

Aparentement, Faulkner visitava sovint a Leak i, a part de discutir llargament amb ell -propietari tradicional d'idees oposades a les seves-, va consultar i prendre moltes notes dels seus diaris, d'on sortirien, entre altres detalls, noms de molts dels seus personatges.

Una eloqüent mostra de la difícil relació que Faulkner va tenir amb els seus coetanis compatriotes, i que encara avui perviu, és que aquesta història no hagi transcendit, tot i que els diaris no siguin precisament secrets -estan dipositats a la Universitat de Carolina del Nord-. Els descendents de Leak no han estat precisament interessats en divulgar la influència del seu avantpassat en l'obra d'un autor tan poc simpàtic per a ells com Faulkner. Com revela la pròpia Wolff-King, el rebesnet de Leak li va confessar que mai havia prestat gaire atenció a l'obra de Faulkner.

És d'esperar que el llibre que la professora té en preparació (Ledgers of history: William Faulkner, an almost forgotten friendship, and an antebellum diary) aclareixi nous punts dels combats que Faulkner va haver de lliurar contra la mentalitat del món que va descriure tan magistralment.

Però la pervivència d'aquestes no gens ben engreixinades relacions de Faulkner amb el seu entorn social es poden veure en multitud d'aspectes, alguns encara de ben palesa actualitat. Si el segregacionisme pot considerar-se fins a cert punt un record, un combat menys conegut del mateix Faulkner, el que va lliurar contra les estrictíssimes normes de restricció de les begudes alcohòliques, encara és de rabiosa actualitat. El passat 12 de gener, la ciutat d'Oxford, la seva ciutat natal de l'estat del Mississipi, va votar per fi abolir una norma contra la qual va promoure ell mateix una campanya allà pel 1950: una norma que impedia la venda pública de cervesa que datava dels tempsde la famosa Llei seca. Per fi ha estat rebocada la norma, tot i que els partidarus de la no tolerància encara no han donat el seu braça tòrcer. Faulkner, gran -massa- bevedor, ha guanyat una batalla després de mort, però potser no de manera definitiva, ja que està prevista una nova votació d'aquí a 5 anys.

Faulkner no és profeta a la seva terra, però això és una condició que comparteix amb molts altres genis de la literatura. James Joyce, a Irlanda -o el menys genial però recent cas del famós autor de Les cendres d'Angela, Frank McCourt- són exemples de refús dels pobles cap als narradors de la seva història que no s'avenen a donar la imatge d'ella que els paisans voldrien veure reflectida cara al món. En tot cas, confiem que la divulgació de detalls de la seva vida, de com es va manejar amb el seu entorn i amb les seves pròpies vivències i experiències, no facin remoure a la seva tomba l'home que va deixar escrit, en una carta a l'editor de la revista Time, que li havia demanat col·laboració per publicar un article sobre ell: "Si debe venir aquí para hacerlo, ello significa que necesita husmear en mi vida privada. No quiero de ningún modo, aunque tal vez no puedo evitarlo. Pero por el simple hecho de que en nuestro sistema americano yo sea noticia, al menos mi familia y mis amistades no deberían estar sometidas a la vergüenza que significan estas noticias Quizás estoy equivocado, pero aquí abajo la intimidad de las personas no se utiliza para estetipo de cosas".

No sé allà baix, però és evident que per aquí, Faulkner ha perdut aquesta altra batalla. Com ell mateix va escriure en una altra carta, a Malcom Cowley, ell es considerava "...un tipo chapado a la antigua y tal vez un poco extravagante; no me gusta que mi vida y mis asuntos privados estén al alcance de cualquiera que tenga los medios para pagar el precio del libro, o un amigo que lo comprò y se lo quiera prestar".

De manera que tanquem aquí la intromissió en la seva vida, prudentment, però això sí, confiant que el vell cavaller fet a l'antiga es prendria amb nosaltres una cervesa si pogués donar-se un tombet en alguns bar del seu Oxford avui dia.