TERRA CREMADA

© Montserrat Forés. La Vanguardia

Em miro amb cert retard un apunt de la sempre inquieta i penetrant Lena Paüls, reusenca de lletres resident fa anys a Barcelona (abans, però, de migrar a la capital com han fet tants reusencs il·lustres, em va fer subscriure un deute etern amb ella a través del curs a Òmnium Cultural on vaig realitzar el meu únic estudi sistemàtic de la meva llengua materna, aquesta en què ara escric).

Es tracta d'un apunt sobre el tancament d'una pastisseria tradicional del carrer de Santa Anna, de Barcelona, de nom "La Montserratina". M'omple d'una vaga tristesa nostàlgica, malgrat que en veritat no recordo aquest establiment ni crec haver-ne estat mai client. Sí recordo haver menjat prou vegades en aquell carrer situat entre les Rambles i el Portal de l'Àngel  a un conegut self-service vegetarià que ja no existeix tampoc.

I és que, malauradament, el que ens explica la Lena està lluny de ser un cas aïllat, ans al contrari ha esdevingut una veritable plaga, el tancament d'establiments comercials tradicionals que no han pogut fer front a les alces dels preus de lloguer dels locals propiciada per la normativa de la Llei d'Arrendaments Urbans que va entrar en vigor a primers d'aquest any, si no vaig errat. Un veritable desastre que a Reus ha provocat aquest efecte de plaga, de terra cremada que ha arrasat amb molts comerços del seu tan lloat centre comercial urbà. I que potser aviat haurem d'anomenar ex-centre comercial. Com en el cas de "La Montserratina", no pocs comerciants han hagut d'abaixar la persiana davant la miopia i voracitat combinades de propietaris i legisladors, i van sent substituïts per establiments de grans cadenes i franquícies que uniformitzen el paisatge urbà des d'aquesta cornisa de la Mediterrània fins a les illes Fidji.

A Reus, l'antiga cansaladeria Segarra es convertirà
en una botiga de joguines. ©Carla Bergadà, Nació Digital

Al mateix compàs que tants altres sectors econòmics, la globalització arrasa amb el comerç local i ens imposa un món sense les textures i el sabor de la diferència i la personalitat. Davant d'això, és cert que floreixen múltiples petites iniciatives que han de buscar-se les garrofes -hauríem de dir molles- en l'extra-radi de l'activitat econòmica: botiguetes de barri, microeditorials, petites productores, etc, etc. Un món dur, certament, que ha de buscar un espai fora dels marges del màrqueting agressiu  i de les implacables polítiques comercials de les multinacionals.

Dissabte més de 140.000 socis del FC Barcelona estan cridats a elegir el seu president. Rara avis avui al panorama mundial dels grans clubs de futbol, amb el Real Madrid, són propietat teòrica d'una massa social de gran extensió, i no de quatre grans accionistes. Hi ha, tanmateix, indicis preocupants que aquest model social modèlic -valgui la redundància-, pot desaparèixer aviat. El rival madrileny ja fa temps que és de facto reu del caprici d'un sol soci molt poderós, el cèlebre Florentino Pérez, al qual l'Estat espanyol li paga no se sap quins serveis amb favors que ara salven el club blanc (la requalificació de la ciutat esportiva que el va treure de la bancarrota), ara el seu propi grup empresarial (per exemple i només per citar un cas escandalós, la indemnització del famós cas Castor).

racoblaugrana.com

el mundo.es

El Barça, sembla, segueix per la mateixa línia, sobretot des que Sandro Rosell (amiguet de Florentino), es va fer amb el poder ara fa cinc anys. Tot i dimitir fa un any, el seu successor Josep M. Bartomeu, és evidentment continuista d'un model que busca en inversions multimilionàries en jugadors de renom mundial i grans projectes urbanístics la seva grandesa. La diferència, de moment, són els resultats esportius, però la devastació ja ha fet malbé el gran actiu que van deixar Pep Guardiola i els seus predecessors, sobretot Johan Cruyff: el planter, l'escola de futbol i de valors que suposa La Masia. Abandonant el club a l'empori petrolier de Qatar, tacant la samarreta amb la publicitat de la companyia aèria d'aquesta nació que és al darrera de l'islamisme més violent i ferotge que està sacsejant cada cop més zones del món musulmà, Bartomeu-Rosell han posat els fonament per fer del Barça una cara més d'aquest món despersonalitzat que fa de la mida abusiva l'única llei permissible.

La llei de la selva, podríem dir-ne, si no fos perquè crema la terra al seu pas i la transforma en un desert, un erm com el de les llunyanes terres aràbigues.

POETAULADA A PRADELL DE LA TEIXETA

Enric Casasses va entretenir l'espera
 amb la seva capacitat innata d'improvisació

El Festival En Veu Alta  (EVA) a Pradell de la Teixeta ha arribat aquests dies a la seva 11a edició. Una xifra molt respectable, que parla molt bé de la constància dels seus programadors. A la presentació dels recitals poètics de dissabte passat, la directora, Jordina Biosca, va explicar que l'escenari de la Plaça dels Vellets, on es va realitzar el que el programa descrivia com a poetaulada rodona amb tots els poetes i rapsodes participants, s'havia anomenat Escenari Les Roses en honor de dues senyores anomenades Rosa que vivien a la plaça, en particular la Rosa Gairal que va ser un dels motors de la posada en marxa d'aquest singular festival. Inevitable, doncs, l'emoció de la Jordina en retre-les tribut en ocasió d'aquest primer any sense la seva presència.

Jaume C. Pons-Alorda dirigint la tertúlia

Llàstima que la poetaulada, destinada -acudeixo de nou al programa de mà- a treure l'entrellat de tot plegat i remoure el cuquet, fer salivar i desitjar amb tot el cor i tot el cos què passaria en els recitats posteriors, no va respondre a les expectatives. Ja fos per la calor de les sis de tarda d'aquests tòrrids dies de juliol, per algun precedent immediat que el públic desconeixíem, o simplement pel to inicial d'algunes respostes que van arrossegar la resta de la tertúlia, el fet és que poc entrellat se'n va poder treure. I no és que no s'hi esforcés, el moderador, el jove poeta mallorquí Jaume C. Pons-Alorda, que va repartir preguntes amb bon humor però sense perdre el fil. Només puc extraure dues qüestions remarcables: la resposta de Núria Martínez Vernis sobre el fet de publicar en llibre/publicar a la xarxa, que va evidenciar cert desencís sobre la possibilitat de publicar en paper i que alguns van fer notar que en cap cas equival al fet encara més improbable de pretendre guanyar-hi diners. Això va conduir inevitablement a la intervenció de Joan Duran, per la seva condició també d'editor al front de l'editorial Terrícola, activitat que més aviat arriba al mecenatge (us en vaig parlar aquí). Dolors Miquel, que fa unes setmanes va provocar un cer enrenou amb un contundent article sobre l'estat de la nostra cultura publicat al diari ARA, va preferir no respondre cap pregunta, tot i ser-hi present. Potser precisament perquè ja havia expressat allà tot el que volia dir.

Josep Pedrals, Joan Todó, Martí Sales, Anna Ballbona
 i Albert Benzekry en la poetaulada sense taula

Jaume Pons-Alorda, interpel·lant el narrador de la Sènia, Joan Todó, va treure també un tema encara més fonamental: el del coneixement de la tècnica literària. Ell ho va aplicar per al cas del poeta que entra a la narrativa (ell és professor de tècniques narratives a l'Ateneu Barcelonès), però igualment podríem parlar-ne a l'inrevés: la necessitat de conèixer la tècnica poètica per poder transgredir-la amb consistència. Joan Todó va definir la diferència entre poesia i narrativa pel simple fet que la poesia suposa escriure sense arribar al final de la línia. La definició, que no és seva, comporta, crec, molts riscos. Oblidar, per exemple, la premissa que cal conèixer el que es vol superar. Jaume C. Pons-Alorda, al qual la nostra literatura deurà sempre una monumental traducció del poemari complet "Fulles d'herba" de Walt Whitman , deu conèixer bé què i com es pot fer per jugar amb la tradició per trencar-la, com ho va fer el poeta emblemàtic de la nova Amèrica, que pot ser un dels fundadors d'aquesta poesia que anteposa la potència de les imatges a la depuració tècnica.

En fi, potser és que no cal esperar res més d'un debat entre poetes. Picasso deia que quan els crítics d'art es reuneixen tracten de la tècnica, l'estil, etc, mentre que quan es reuneixen els artistes parlen dels llocs on poden trobar els pinzells i els estris a millor preu. Potser els poetes només han de parlar amb els seus poemes, i la poesia només pot ser explicada a partir de la poesia.

El recital posterior, denominat A tres (+I) bandes, va desenvolupar-se en quatre escenaris (3+1) repartits pel petit i bonic poble enclavat entre les avançades de la serra del Montsant,  que oferien recitals simultanis d'uns quinze minuts de tres poetes en cada un d'ells, de manera que es podien anar seguint en grups ben organitzats (més o menys la fórmula que ja he explicat en el Mussart).

És cert que hi ha una efervescència d'actes de declamació públicade la poesia, especialment al carrer, potser en un intent de treure-la  del seu reducte exclusiu d'accés per a poetes, com solia ser, o és encara, la fama que arrossega. El recital va demostrar que sí que els poetes s'hi sentien a gust i van oferir una bona mostra de les seves obres (no tots, alguns, com Andreu Subirats, van preferir recitar poemes d'altres autors, Francesc Garriga i Jesús Lizano en el seu cas).

Andreu Subirats, Joan Duran i Dolors Miquel
van compartir l'escenari més amable
davant la sufocant calor: el del Castell

Joan Todó, Josep Pedrals i Anna Ballbona
van actuar a l'espai anomenat la Soli

Albert Benzekry, Jaume C. Pons-Alorda i  Boris Porter
-acompanyat a la guitarra per Ivan Lagarto-,
van quedar-se a l'escenari de Les Roses

Núria Martínez Vernis, Enric Casasses i Martí Sales van desplaçar-se
a l'escenari de la plaça de Soldevila, potser el més allunyat
 del centre del poble, i casualment amb les intervencions més poèticament "excèntriques"

Pot ser, tanmateix, que la poesia estigui desviant-se cap a la necessitat d'oferir espectacle i perdi la seva essència? Pot ser que acabi trobant un refugi en un artifici que especuli amb el llenguatge des del pur joc d'enginy i oblidi o abandoni els quatre o cinc grans temes que obsessionen l'home des que va aprendre a fer anar el llenguatge?

Debat que donaria per a molt, i que aquí em limito a apuntar. Només diré que crec que no són incompatibles rigor i entreteniment, com així ho demostra un Enric Casasses, amb la seva capacitat de seduir un auditori des d'un enginy superlatiu, però també des d'un coneixement enciclopèdic de la tradició.

En tot cas, llarga vida a l'EVA i per molts debats, o almenys per molta poesia en el futur!

COMIAT DE LA TEMPORADA DE LES JAMS AMB VERSOS AL MAR

El proppassat dijous vam culminar aquesta primera temporada de jams poètiques en un tercer escenari, la platja de la Llosa de Cambrils. Vam apropar els nostres versos al mar, ens vam instal·lar sobre la sorra, vora de l'aigua, i els que ho van desitjar van poder restablir forces amb els bons oficis de restauració del xiringuito proper. Un xiringuito és un element fonamental en el nostre paisatge coster, refugi habitual per als que gaudeixen/pateixen de les hores de platja. No és tan habitual que tant la sorra com aquestes instal·lacions de restauració -més o menys- desmuntables alberguin una sessió de declamació poètica, però allà érem nosaltres per trencar un cop més amb els costums.

En aquell àmbit peculiar vaig renunciar a prendre notes, però la infatigable Carme Andrade em va suplir amb l'ús d'un paper tan accidental com el marc en què ens instal·làrem: el programa de mà d'un homenatge a l'il·lustre poeta reusenc desaparegut ja fa anys, Jordi Gebellí, del qual ens va llegir alguns poemes. Acudint a ell i a la cada cop més insuficient memòria meva, us faig una crònica, més visual aquest cop que altra cosa. Però començo regalant-vos un regal (allò que diuen que no s'ha de fer mai, ja veieu si trenquem les normes!), un text de la mateixa Carme que és un resum preciós i precís no solament de la trobada de dijous sinó de l'esperit mateix de les jams:

Asseguts vora el mar, un capvespre de juliol  oratjós a l'inici, però que finalment va esdevenir plàcid i amable, ens vam reunir una vintena de persones amb una sola idea: recitar i comentar poemes. Una jam poètica on la regla és que no hi ha regles, on tothom és benvingut, tant si vol recitar, cantar o senzillament escoltar. On no hi ha ordre establert i cadascú pot intervenir en el moment que li demani el cos. De vegades, com en aquest capvespre vora el mar, l'ordre venia donat per l'acabament del poema anterior o per una associació d''idees. Tot està permès i aplaudit. Qui vol presentar i parlar de l'autor ho fa, qui vol comunicar els motius de la tria ho fa i qui no vol, no ho fa. Un parèntesi que ens allunya de la quotidianitat i ens acosta a les sensacions i al plaer estètic que ens aporta les idees. Paraules que alimenten l'esperit; mentrestant creem llaços i fem xarxes d'amics al voltant de la paraula poètica. Mar, paraules i llibertat han fet maridatge aquest vespre d'estiu a la platja de la Llosa de Cambrils.

Vam inaugurar la sessió amb la lectura del famós poema de W.H. Auden, "Funeral Blues" -que ha popularitzat la pel·lícula "Quatre bodes i un funeral"-, en la versió original a càrrec de Montserrat Aloy, Cantireta, i amb dues traduccions al català ben contrastades: una de Narcís Comadira i una altra de Salvador Oliva.

Vaig llegir també un poema propi, per no faltar -aquí sí- al meu costum, i vaig recórrer a un de ben recent inspirat en la magnífica roda que proporciona el blog Itineràncies poètiques, i que havia publicat en aquest blog amb una fotografia que encaixava perfectament en el paratge on ens trobàvem.. 

Molts van ser els versos que van anar succeint-se, amb el ritme assossegat que es diria que vam adoptar de l'onatge que ens envoltava.

Així, entre memòries i notes, podem extraure:
Diversos sonets de William Shakespeare, a càrrec de Montserrat Bonals.

La "Penèlope d'Esparta", esplèndid poema de Maria del Mar Bonet, del seu bellíssim llibre "Quadern de viatge", a càrrec de Ramon Salvat.

D'un altre bell llibre,  "Agonia de llum",amb il·lustracions de la pròpia autora, Mercè Rodoreda,  Fina Masdéu va extreure veritables joies poètiques de la gran mestressa de la nostra literatura.

De Jordi Gebellí, "Epitafi" i altres poemes, com he dit abans a càrrec de Carme Andrade.

Francesc Cerro-Ferran va fer una lectura d'un llarg i profundíissim poema de Ricard Creus, pertanyent a la seva única -si Viquipèdia no m'enganya- obra teatral, "Entre aigua i anís. Jo vinc d'un altre temps" (Barcelona, Edicions 62, 1986)

També va llegir un poema -o prosa poètica- del poeta suec Tomas Tranströmer, Premi Nobel fa uns anys, i traspassat el passat mes de març. "La casa blava" pertany al seu únic llibre traduït al català, si no m'erro, per obra de Carolina Moreno Tena (Perifèric edicions, 2007)

Us transcric una petita part que he trobat a la xarxa:

És una nit de sol radiant. Des de dins del bosc espès miro la meva casa amb les seves parets de color blau boirós. Com si tot just m’hagués mort i veiés la casa des d’un nou angle.

Ha estat dempeus més de vuitanta estius. La fusta ha estat impregnada amb quatre mans d’alegria i tres mans de tristor. Quan mor algú que ha viscut a la casa, es pinta de nou. El mort la pinta, sense pinzell, des de dins. […]

Helena Bonals ens va recitar tres mostres de la seva poesia, sempre sintètica, indagadora, quasi m'atreviria a dir que analítica, que ha tingut la generositat d'enviar-me:

Art i vida

Tremola l'arbre,

sacsejat pel vent dels ideals.

I tremola de nou,

en els reflexos de l'aigua,

el riu que corre.

Recolliment d'estiu

Passa així el temps,

et banyes, toca el sol,

la ploma als dits.

I aquella inexhaurible

tinta blava de l'aigua.

Permanència

Hi ha persones

que et prenen com un llibre

de la biblioteca.

Se'l llegeixen, i el tornen.

Que ja és molt.

Jo vull romandre

a la prestatgeria

de qui estimo,

com a llibre de capçalera,

que em rellegeixin,

com a clàssic de clàssics,

una obra mestra.

Si no, no em poso pas

a escriure l'amor.

Helena Martínez-Ferreruela ens va obsequiar també amb dos poemes de la seva collita, intimista en un cas ("Cara oculta"), combativa-satírica en un altre ("Les quaranta").

Ignasi Revés ens va oferir una saborossíssima primícia, una bestreta del seu llibre de molt propera aparició (en tindreu notícia en aquest blog!), sobre les llegendes marines de la Costa Daurada i terres de l'Ebre.

Elena Giménez ens va delectar amb una lectura del grandíssim poema "Dóna'm la mà" de Joan Salvat-Papasseit, i amb una interpretació de la primera estrofa musicada per Josep Crivillé i Bargalló.

Ramon Puig, Ramon Aladern a la xarxa, va llegir-nos un poema propi,"Retorn a Cadaqués", inspirat en un quadre de Mercè Bessó, que actualment és a l'exposició de l'artista reusenca al Centre de Lectura de Reus. Podeu consultar obra i text al blog del Ramon.

La nostra amfitriona del Portal de Catalunya, la Sol Navarro Tristán, ens va dur una mostra de la seva habilitat i bon gust per a les manualitats, a més d'afegir-se a la roda de recitats amb una versió o adaptació parcial de l'"Elogi del viure" de Joan Maragall 

La crònica no és completa. Vam escoltar també altres poemes (com el ja quasi tradicional enjogassament de Gianni Rodari a càrrec de la Cantireta), i d'altres que la memòria no ha retingut. Si algú ho vol i pot completar en els comentaris a aquest apunt, li ho agrairé.

I menys completa encara fóra, si no esmentéssim que la lluna, gran absent durant el recitat a causa d'una densa nuvolositat inusual aquests dies, sí va venir a visitar-nos ja a l'hora del refrigeri al nostre xiringuito.

I així vam acomiadar les jams fins a setembre, amb moltes novetats i nous projectes dels quals ja us aniré parlant.









Gràcies a Fina Masdéu i Ignasi Revés per la cessió de fotografies.