TORNAR A CASA

Un dels elements mítics de la narrativa humana amb més arrelament i tradició és, sens dubte, la del sempre anhelat i en el fons impossible camí del retorn. A la jam del Safareig Poètic del mes de novembre, que tractava precisament d'aquesta figura o element central, el retorn, el retornat. el fill pròdig de la Bíblia, l'heroi errant protagonista de l'Odissea, vaig parlar-ne una mica. Aquí ho podeu ullar:

El retorn ens remet al passat, al temps que va quedar superat per l'avenç inapel·lable de les coses i els actes. El passat és un espai sense cos ni matèria, però és precisament allò que justifica l'espai material que ara ens fa existir.

La il·lusió, l'ànsia, l'esperança del retorn, és, doncs, la potser fútil voluntat de retenir el temps i el seu pas inexorable.

La poesia, la literatura, l'art en general, neixen tal vegada d'aquesta voluntat, d'aquesta ànsia, d'aquest somni.

Des dels relats fundacionals de la literatura la trobem, aquesta especulació. Des que l'home va "inventar" el temps es va veure abocat a invocar-lo en la literatura, la creadora de mites, llegendes i somnis.

Els cicles narratius homèrics, l'Odissea de l'heroi epònim -Ulisses-, és la representació viva de l'anhel del retorn a l'espai físic que les contingències de la vida ens van obligar a abandonar: la pàtria, la llar, la terra dels pares, de la dona i els fills, la del temps que vam anar descabdellant. El lloc, l'espai físic que ens va fer viure el temps i del que ens queda el record, la inestable, fràgil, traïdora memòria. Una memòria que pot ser confrontada cruelment amb els fets que han succeït els pretèrits en el present. Així, Ulisses quan torna a Ítaca.

Retornar als llocs és retornar al passat, que és en realitat una entelèquia. Cap lloc és igual al que hem conservat a la memòria.

És en aquesta voluntat on habita un gran motor per als nostres actes, que també pot ser una gran paralitzadora: la nostàlgia. Però parlar d'ella seria tema segurament d'una altra jam.

En efecte, també se'n pot parlar d'aquest tema connex al de la mitificació o miratge del retorn, el retorn en definitiva imposible a la llar, que és la nostàlgia o l'enyor.

Pocs dies després d'aquesta trobada amb els meus companys i amics del Safareig Poètic, vaig tenir ocasió d'assistir a dues plasmacions, en carn i ossos, de la figura del retorn en la persona de tres reusencs que han construït o estan construint la seva carrera professional i artística lluny de Reus. Com tants i tants. Reus ha aportat talent i continua aportant-lo, però inevitablement, a causa de la seva limitació, més aviat exportant-lo, perquè l'explotin i el donin a conèixer metròpolis com Barcelona o Madrid. Aquest retorn dels reusencs foravila ha estat també, no sé si encara ho és, una tradició de dates assenyalades, constitutiu d'una certa prosàpia. Al mateix Gaudí se li recorda encapçalament trobades d'aquesta mena, si no vaig gaire errat.

El primer cas va ser el de Jordi Cervera, escriptor, periodista, narrador prolífic i multipremiat, molt conegut com a crític cultural en la televisió i ràdio catalanes. No té res a veure amb un altre Jordi Cervera reusenc famós, el llegendari nedador de llarga distància, polític després, que és parent meu. El Jordi Cervera periodista va venir al lliurament del premi Martí Queixalós de poesia que cada any organitza el Centre d'Amics de Reus. La seva intervenció va ser un perfecte exemple de la crida poderosa que exerceix el territori propi, aquell en què un s'ha criat -el barri del Carme, en el seu cas-, de l'amor i l'enyorança dels pares. En vibrant i emotiu record a la mare recentment traspassada, la pintora Maria Magda Nogués, Cervera no va poder acabar el seu discurs, desbordat per l'emoció. A la sala d'exposicions de l'entitat es podia veure i es podrà veure durant uns mesos l'extens llegat de la pintura de la mare que li ha donat la família.

Poques dates més tard vaig veure com dos reusencs també de fora vila engalanaven la presentació del deliciós llibre que han publicat la Mariona Quadrada i l'Adela Blasi, titulat "Essències". El germà de la Mariona, el cèlebre músic de jazz Ramon Quadrada, va donar tres magistrals exemples del seu talent com a intèrpret i compositot, mentre que el jove actor Pau Ferran feia una molt encertada interpretació del famós passatge de l'obra de Marcel Proust, el de la magdalena (o altre pastís, que d'aquest debat en va fer ell una divertida ressenya) que desvetlla els records del narrador i en llega aquest monument meorialista que és un dels cims indisctubles de la literatura universal.

Embegut de fa uns mesos en la lectura sistemàtica de tots els volums d'"A la recerca del temps perdut", que en bona part es pot considerar una odissea del retorn al passat que només l'art pot acomplir, els mots de Proust se'm barrejaven amb la imatge dels meus compatricis reusencs que, com va dir també el Jordi Cervera, quan es troben en els carrers de la ciutat amb les rebufades impetuoses del Mestral que just en aquells dies es mostrava potent i tossut, se saben trepitjant casa seva.

Jordi Cervera, Ramon Quadrada i Pau Ferran, 

tres reusencs foravila, de dalt a baix

UNA TERRORISTA LITERÀRIA ANOMENADA ZEBRA

Vaig començar a llegir-me "Call me Zebra" el dia 5 d'aquest mes d'agost, exactament el mateix dia que va néixer la protagonista, la posseïdora de la potent i omnipresent veu narradora i discursiva d'aquesta novel·la. La segona de la jove californiana d'origens neerlandès i iranià Azareen Van der Vliet Oloomi, que li ha valgut un ampli reconeixement de la crítica i la consecució de premis diversos, com el molt prestigiós PEN/Faulkner d'enguany.

La coincidència de dates podria ser una circumstància accessòria, però el fet, en una obra que s'inicia amb una perspectiva històrica i una atmosfera de transcendència innegable, d'una ambició literària que traspua a cada frase i es manifesta a penes un s'endinsa a la seva primera pàgina, em va resultar gairebé un senyal premonitori. Llegit -devorat- enmig de viatges i rutes vacacionals, concordava també amb un àmbit fictici que, a grans trets, podríem definir com de llibre de viatges.

Si "Call me Zebra" ho és, tanmateix, s'ha d'aclarir que més aviat s'encamina a un molt peculiar viatge exploratori -un pelegrinatge, en diu la narradora-, que es desenvolupa tant en el pla pròpiament físic -la crònica d'un exili i de l'intent impossible de retorn a través del mateix camí per on es va produir la fugida de la protagonista en braços dels seus pares- com metaliterari, metafísic doncs. En veritat, el viatge d'aquesta narradora, última representant d'una nissaga d'erudits perses de la literatura, és una recerca dels seus orígens a través d'un recorregut guiat pels vastos coneixements de llengües i literatura universal de què és hereva i dipositària a títol d'epígon d'un llinatge destinat a extingir-se.

ELOGI AL SILENCI, DE MARTA BALLVÉ

Marta Ballvé és una artista plàstica barcelonina de múltiple i incansable activitat a la xarxa, que es manifesta a Facebook, a Twitter ( @BallvMarta ‏ ), o a Instagram -per no citar-ne més que uns quants dels seus llocs habituals -. Ja des de fa uns mesos està duent a terme una tasca diària en què penja una obra al voltant d'algun text al voltant del silenci, i que compon tot un enorme projecte que ha denominat "Elogi al silenci".

Encara que una part del projecte va ser ja exposat físicament a la seva ciutat, a la Nau de l'Editorial Comanegra, el passat 28 de setembre, el projecte continua inesgotable i constant omplint la xarxa de bellesa i aquesta singular exploració del que no es pot dir, d'allò que queda empresonat al silenci.

No vaig poder assistir a la inauguració del'exposició, però en tinc complerta notícia gràcies a la difusió donada entre nosaltres per dues ambaixadores reusenques a la capital, les amigues Lena Paüls i Mònica de Dalmau. Vegeu una ressenya completa de la Lena al seu blog, on recull molt amablement el poema amb què vaig contribuir-hi, i la meravellosa il·lustració que en va fer la Marta, i que vaig reproduir aquí mateix amb ocasió de parlar de plagis involuntaris.

Ara la Marta s'ha inspirat en el referent que vaig trobar d'aquells versos meus (referent desconegut en el moment de crear-los), les frases de Virginia Woolf al seu "Orlando". El resultat és així d'il·luminador:

Proyecto Elogio al silencio 

"Las grandes alas del silencio latían en todo el ámbito de la casa vacía"

Virginia Wolf . Orlando (traducció de Jorge Luis Borges)

El silenci deu ser al so, al brogit, el que el buit a l'espai. Éssers il·lusòriament aferrats a la matèria que ens revelen els nostres sentits, sentim un rebuig, un horror, al silenci i al buit. Però és quan aconseguim fer-nos-en conscients de la seva presència real (paradoxalment, la presència del que no és present, del que no es manifesta i se'ns fa esmunyedís a l'hora de reflectir-ho i anomenar-lo) quan ens alliberem de l'esclavatge, de l'encotillament, dels sentits, que ens fan reduir el nostre món a la rutina. Només l'art és capaç de traçar aquesta aproximació allò que és intangible, a allò que és inefable. Només l'art pot domesticar el buit, només la poesia pot cercar el significat més enllà del mot, només la música pot explorar el que diu el que és inaudible.

Marta Ballvé ho assoleix amb una persistència i una sensibilitat que delecten i sorprenen. Ens traça senyals en el dia a dia, com si ens marqués un camí d'exploració que, a la inversa dels contes infantils, ens guiés cap a un camí no fressat, on perdre'n-hi ens permetria trobar-nos a nosaltres mateixos. O així ho sospitem.

Us deixo amb les dues il·lustracions que n'ha fet la Marta Ballvé de poemes meus. Amb profund agraïment. 

Besllums.2: En l'etern ara

Callàvem enmig de la multitud sonora,
ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.
Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.
Ens amarava els ulls la vibrant fosca.
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.

Les hores espesses

A Pascual i Emília, in memoriam

Les rajoles vermelles eren càlides

com la catifa que tenies als peus,

a l’estenedor del terrat la roba blanca

cruixia amb reflexos de sol de tarda.

Havíem espolsat les gruixudes mantes

i els núvols havien voleiat mansament.

Ell flamejava portes i finestrons

i aquella sentor de pintura cremada

era com de diumenge, de sucre de flam,

la tèbia olor de lli vell de la planxa

amb el  lliscar del ferro a la post.

Miràvem els llistons de les persianes

i, a través d’ells, es filtrava el dia

amb el ressò queixívol de les campanes,

la pluja de la regadora a la vorera

abans del rauc abnegat de l’escombra,

els bocois del vi i les bótes de vinagre

lliscant sobre rampes de fusta corcada

i la primera pols de la flor dels plàtans

amb l’esgarip de les orenetes noves.

Plegàvem els llençols un rere l’altre

amb l’espetec breu de la fibra tensada.

Seies en acabat al rectangle de llum

del líquid sol esmorteït del capvespre,

sargint mitjons amb la ràdio posada.

El temps s’aquietava, fulla incerta,

giragonsa de fil pendent dels teus dits.

El balcó era obert de bat a bat

a la immensa taca de vi de la nit.

I tu feinejaves a la cuina de gas,

quan ell venia ja  pels carrers deserts,

penyora de la fi del dia de sofre i sutge

que llevava el seu negre fum de mortalla.

La tan minsa mort de les hores espesses

que quedaren en el seu modest silenci

arrambades, deixalla vora el camí.

2 de juny de 2009

POETICIDIS I ALTRES CONXORXES

Imatge extreta del Facebook de Jordi Prenafeta

Dissabte passat es va perpetrar un poeticidi a la ciutat de Reus. Curiós atemptat a la integritat dels poetes que consisteix a convidar-los a llegir els seus poemes en públic, compartir un bon vermut de la terra i un arròs amb bou, dos exponents de la gastronomia local que definitivament la ciutat s'està esforçant a reimpulsar. L'acte va tenir dos escenaris d'excepció en dues mostres extraordinàries del modernisme reusenc. el jardí de cal Rull -una de les més belles obres de Domènech i Montaner a la ciutat-, i a Cal Massó, un vestigi molt ben aprofitat del modernisme industrial. 

Per sort o atzar, també està revifant la promoció de l'expressió de la poesia. Mostra d'això en va ser aquesta trobada organitzada i promoguda per la molt activa poeta Montse Farrés  i per Antoni Nomen (de Terrabastall poètic), que van aconseguir reunir fins a 34 poetes d'arreu del nostre país. L'acte va estar molt ben conduït per Dolors Quintana (que avui integra el grup de declamació poètica del Centre d'Amics de Reus) i aquest tot-terreny tan eficaç que és Jordi Salvadó, els quals també van retre homenatge al gran degà de les lletres reusenques, Xavier Amorós Solà, amb la lectura d'una tria de l'antologia poètica que li ha publicat Germania, l'exemplar editorial d'Alzira.

Fotografia extreta del twitter de Jordi Salvadó

Imatge extreta del twitter de Raquel Estrada

Vaig tenir ocasió la mateixa tarda de dissabte d'assistir a una altra bella mostra d'iniciatives en favor de l'art i la literatura, una conxorxa (maridatge se'n diu ara?), perpetrada en aquest cas per l'amiga i excel·lent il·lustradora Fina Veciana -que curiosament és la dissenyadora del bellíssim punt de llibre que ha commemorat el poeticidi anterior-, i les seves amigues propietàries de Coupdefouet, una botiga situada al barri del Carme -al costat dels històrics rentadors avui recuperats com a espai social al Casal de la Dona- que aposta pel reciclatge amb elegància i bon gust. La idea central era reinventar, donar nova vida als llibres vells, a través de la manipulació artística. Els resultats, tan suggeridors, podeu veure'ls encara. Us deixo una mostra en fotografia (en podeu saber més a ca la Fina i al Facebook de la botiga).

TAPIRÓ, L'ARTISTA A L'OMBRA DEL GENI

Josep Tapiró, per Ramon Vinyes

Josep Tapiró pot passar a la història per haver salvat la vida una vegada al seu gran amic Marià Fortuny, en un conegut incident que no ha transcendit de l'anècdota gràcies a la decisió i valor amb què Tapiró va treure de l'aigua, del port de Barcelona, al seu amic, que havia caigut accidentalment.

Fortuny ha esdevingut un dels artistes més influents del segle XIX, malgrat haver mort igualment prematurament. Sense la intervenció del seu amic, tanmateix, no hagués esdevingut aquest pintor universal que és.

Tapiró va seguir una trajectòria vital paral·lela a la del seu amic. Reusenc com ell, només dos anys més gran, es va formar com a pintor igual que ell a l'acadèmia de l'artista local Domènec Soberano, i com ell va marxar a completar la seva formació artística a Barcelona, a l'Escola de la Llotja. Ja en aquell moment, però, comença a estar a l'ombra de Fortuny, ja que quan aquest va aconseguir una beca per acabar el seu aprenentatge a Roma, Tapiró s'havia presentat al mateix concurs, però va ser Fortuny qui se'l va endur.

El cardenal, de J. Tapiró

Tanmateix, acabaria anant a Roma pels seus mitjans, unint-se al seu amic. Abans havia estat a Madrid, on va estudiar amb Federico de Madrazo, que acabaria sent sogre de Fortuny. També seguint l'estela de Fortuny va enamorar-se del nord d'Àfrica, a on acabaria residint, concretament a la ciutat oberta de Tànger, en morir el seu gran amic a Roma, ciutat on ja no va voler tornar.

Certament, l'ombra del geni devia pesar molt, però no va mai vèncer el sentiment de l'amistat que els va unir sempre. Fora d'això, Tapiró va desenvolupar una carrera artística molt brillant, i es va fer internacionalment famós i la seva obra molt cobejada en el mercat artístic de l'últim quart de segle, especialment l'anglosaxó, que va valorar en gran mesura la seva exquisida tècnica aquarel·lística.

Tot i que ja en aquell moment, l'aquarel·la es considerava una tècnica menor en comparació a l'oli, Tapiró va fer de la necessitat virtut, adoptant-la per ser de més fàcil transport. Des de Tànger, on passava l'hivern pintant al taller de la casa que havia comprat, enmig de la població local i no en els barris de residents estrangers, facturava les seves pintures amb més facilitat que si s'hagués tractat d'olis.

Va repetir aquest esquema fins gairebé la seva mort: pintar a l'hivern, vendre a la primavera i passar l'estiu al seu Reus natal, entre festa major i festa major.

Cap al final de la seva vida, ara fa cent anys, el seu art va començar a declinar. Els gustos del públic van anar canviant, amb la poderosa emergència dels nous corrents pictòrics que ja preparaven l'arribada dels grans canvis revolucionaris del segle XX. Avui, Tapiró és un artista mig oblidat, però certament la seva obra, molt dispersa en haver estat objecte de vendes a una gran quantitat de col·leccionistes particulars, manté un gran valor, i no parlo només de l'econòmic.

Núvia berber, de J. Tapiró

La retrospectiva que li hem dedicat ara a la seva ciutat natal, allà on sempre va deixar un racó a la llar familiar -propietària d'una coneguda ferreteria molt cèntrica fins a temps recents-, és doncs una oportunitat extraordinària per redescobrir-lo. Una oportunitat per revisar uns originals que estan en mans molt diverses, i una ocasió per fer justícia a un pintor que no solament resulta un virtuós de l'aquarel·la -fins a nivells que freguen l'increïble-, sinó que va saber construir un món propi a base de retratar amb gran autenticitat i personalitat la figura humana. I això fent-la present  no aïllada sinó emplaçada en el seu context cultural i social, bàsicament a través del retrat detallat de la vestimenta però també d'escenes que resulten avui veritables documents d'excepció.

La primera exposició al Museu de Reus ha tancat portes el proppassat diumenge, però queda encara un segon cicle, que s'iniciarà el proper dia 9 i s'allargarà al dia 31 de maig. Si teniu una mínima possibilitat de fer-hi cap, no us la perdeu.

L'ARTISTA COM A MERCADERIA

Andy Warhol, Accident de cotxe en plata (Doble desastre)

Fa pocs dies la gran escriptora tarragonina Olga Xirinacs escrivia en el bloc que manté amb exemplar constància  una il·lustrativa crònica sobre el descortès tractament amb què va ser obsequiada per part dels organitzadors de l'acte de presentació d'un llibre en el qual participà de manera altruista, el llibre que s'edita en ocasió de la famosa marató organitzada per TV3 amb una finalitat d'allò que en diuen social.

Al marge de l'elegància proverbial del seu estil i del seu tractament dels temes, és útil llegir la petita crònica per adonar-nos de quant hi ha de cert en la imatge victimitzada que tenen els artistes de si mateixos en general, i el literats en particular, respecte a la consideració social i reconeixement públic que reben. Dubtosos actes d'homenatge com el que ens descriu l'Olga ens fan palès que, si bé un autor publicat pot gaudir d'un modest i sempre precari prestigi, la seva tasca en si sempre és considerada en termes subsidiaris. Per dir-ho clar, sembla que la seva tasca ha de guanyar-se el respecte només des del moment en què es pot reduir a valors crematístics, o en fórmules comptables, si més no: ha publicat? Si és així, ha venut? Si és així, ha pogut cobrar? L'artista, doncs, considerat com a mercaderia.

Una enquesta recent presentada pel president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, el poeta Carles Duarte, mostra que només un 16 % dels professionals de la cultura de Catalunya ingressen més de 25.000 euros bruts anuals. I un 25 % menys de 6.000 l'any.

Enfront aquesta precarietat, les xifres milionàries que fan anar un reduït grup d'autors poden arribar a moure a escàndol. No és tan habitual en el món de les lletres, però en el mercat de l'art que representen les grans cases de subhastes, l'aparició periòdica de noves xifres de vertigen no ha patit descensos amb la crisi global. Recentment, a tall d'exemple, la icona del pop art Andy Warhol batia rècords propis venent a Sotheby's de Nova York el seu quadre Accident de cotxe en plata (Doble desastre) per 78 milions d'euros. Evidentment, no pas venent ell, sinó els propietaris dels seus drets.

Mercats com aquests, on una elit mou uns ingressos que superen en conjunt els d'una majoria que no només malviuen sinó que no disposen de recursos per accedir al gran públic per donar a conèixer la seva obra, són el clar exponent de la disfuncionalitat d'un mercat que projecta en uns pocs un consum desorbitat en detriment de les possibilitats d'accés als béns culturals de la majoria.

El mercat, lluny de fomentar la igualtat com pregonava la doctrina econòmica liberal i sostenen amb més cruesa i falsa convicció la teoria neoliberal avui dominant, tendeix a desequilibris extrems que suposen la tendència a l'acaparament per part d'una minoria i la despossessió consegüent de la majoria.  En l'odre cultural, això implica que la capacitat de compra es potencia per a la mateixa minoria, però també que la producció només es considerada privilegi i reserva per a una altra minoria, un limitat nombre de creadors als quals el mercat i els seus mitjancers (més que no pas les pròpies elits consumidores) eleven a la categoria de genis o bé es veuen reconeguts com a veritables artistes, carn de col·leccionista o de culte.

Dit això, no puc estar-me de citar la mateixa Olga Xirinacs en el seu bloc: Al món literari hi ha de tot, com a tot arreu. Però el que busquem els autor literaris, jo la primera i almenys els que jo conec i molts dels que els lectors coneixen, és fer la nostra obra, i com més ben feta, millor. Així és la literatura. Si arriben premis i distincions, benvinguts. Si no arriben, cada autor sabrà molt endins seu, o potser no ho sabrà si no s’analitza, quins són els motius de no ser conegut o reconegut. La solitud diria que la patim una gran majoria d’escriptors. 

Aquesta és la plaça forta de tot escriptor: la seva autoconsideració. Si una autora publicada per editorials convencionals pot rebre banys d'humilitat a còpia d'olímpics menyspreus, calculeu els que rebem els que no publiquem, fora dels circuits de franc. Però el fons de l'obra és el mateix. La seva justificació, la mateixa. L'autor no publicat, simplement, estarà més lliure de sospita, però l'autor de veritat sempre serà el que busca en les seves íntimes conviccions, en les satisfaccions i frustracions que s'autoinfligeix, les raons per continuar bastint la seva obra.

CARTES A DORITA: EL CEL DE BERLIN

3. EL CEL PINTAT DE BERLIN

Mirar l'horitzó de Berlin és mirar l'acotació dels seus espais a través de la multiplicitat dels missatges que es creuen i se solapen, l'arquitectura emergida de la gran destrucció de la gran guerra mundial, el fecund solatge de les dues urbs separades per un mur que ha deixat a la vista en ser enderrocat un mosaic de barris, de microciutats, que es despleguen en el territori alliberat sota el cel de filferrades i murs buscant una aportació, una veu singular en el diari anar i venir del gran diàleg de la ciutat.



Sobre les pedres velles, sobre les pedres noves, sobre el formigó i sobre les façanes descobertes per l'ensulsiada o no cobertes per la construcció en espera, les veus es materialitzen en les pintures que evoquen el passat repressor, el passat dividit, el temps del llenguatge clandestí, i enllacen amb el temps de l'exuberància de la comunicació que es desplega com una infinita teranyina de color sota el cel blau, gris i atzur de Berlin, sobre la seva geografia en permanent (re)construcció, amb la seva varietat cosmopolita i multicultural. Una efígie en moviment de les múltiples cares d'una capital d'un vell imperi castigat pel temps que avui mira a les més pròsperes urbs de l'oest afanyant-se per trobar en la seva necessitat de projeccions i noves indagacions la justificació d'una recuperada capitalitat.

A Berlin, el riu Spree és una artèria que ha irradiat una xarxa de canals que sotmeten les seves aigües al ritme tranquil, insospitadament parsimoniós, del tràfec dels seus habitants,  i adopta la pacífica estabilitat de platges improvisades quan el sol cau lliure en els dies que el cel és, si més no parcialment, net de núvols. Aleshores els berlinesos encara semblen alentir més el pòndol de la ciutat i es miren amb un deix de malenconia el riu des de les ribes on va néixer, amb el nom de Cölln, a l'Alta Edat Mitjana.

A Berlin pots trobar els murs d'obra vista decorats pels grafitis que et porten per un moment d'estrany desplaçament de tornada a la teva pròpia petita ciutat del sud d'Europa, aquesta que Alemanya es mira altivament però que resulta invisible caminant pels carrers serens de la seva capital.

Els grafitis marquen la pervivència d'aquell passat escindit, però es poden trobar al mercat com si fossin un  producte més de la magnífica horta que la caiguda de l'antiga RDA va atansar a la ciutat abans encerclada.

Entres a cada barri com a una ciutat nova. El barri turc no té una arquitectura diferent: és el paisatge humà, la seva marca espontània, la que la dota de la seva diferenciació. Els grafiters són una peça més: la imaginació els ha de seguir dificultosament en les seves acrobàcies per arribar a les alçades impossibles per traçar una cal·ligrafia d'afirmació ètnica.

I just a la vora, la presència del grafiti d'autor, la marca global. Signatures recognoscibles del grafiti d'autor o reeixides imitacions?

El grafiti s'integra pacíficament en la geografia urbana. Parla i dialoga amb el seu continu pols, amb la seva activitat quotidiana, integrada com la pell en la carn.

I pinta i es reconeix en els testimonis del dolor del seu passat. S'expressa en els antics murs com s'expressa en les noves façanes, en els murs actuals que creen les actuals fronteres entre la intimitat privada i convivència pública. Com si la necessitat d'abolir els antics límits que la van encotillar s'hagin alliberat en la forma d'un maquillatge multidireccional i omnipresent a la vida que es manifesta en els milions de racons de Berlin.

FER LA FESTA

Acaben les festes de Santa Tecla, la Mercè i la Misericòrdia, i a falta d'alguna més com la de Sant Miquel, s'esgoten aquestes celebracions que s'arrapen al final de l'estiu i deixen anar un torrent d'energia. Una exuberància i una efusió que es vincula, sens dubte, a l'ancestral temor a la hivernació de la terra que ja anuncia l'inici de la tardor.

Per molt que el canvi climàtic faci cada cop els hiverns més curts i la bonança climatològica més llarga, els temps de crisi que travessem semblen compensar-ho i despertar encara més aquesta paüra, aquesta superstició, i mantenen ben viu, si no acreixen, la voluntat festiva que en aquestes dates té un fidel reflex al carrer en els correfocs i espectacles pirotècnics que són essencials protagonistes d'aquestes festes.

No podia ser menys en el cas d'aquesta festa de la Misericòrdia a Reus, on els diables i altres elements de foc van tenir ocasió de lluir-se, sense la presència de l'aigua enguany, per cert.

Aquestes festes també van venir assenyalades per dues bones notícies, amb la recuperació d'espais per a la cultura popular que la crisi econòmica municipal amenaçava amb haver-se dut pel davant: la reobertura de la seu històrica del museu local a la plaça de la Llibertat, i la de Cal Massó, un projecte tardà dels governs tripartits en un espai de luxe, la nau modernista de l'antiga fàbrica de licors convertida en espai ideal per a la creació artística. Els Boogaloo Stompers, formació de jazz d'esperit festiu comandada pel gran Gerard Marsal, i La Colònia, grup de músics també locals que comanda l'ex-Gertrudis Xavier Ciurans, van ser els encarregats de donar un tret de sortida a la feliç reobertura d'aquest espai.

Cal Massó, antic emblema de la indústria de destil·leria de Reus,
centre de creació artística avui

El concert de la Colònia diumenge passat va resultar una apoteosi que, crec que no exagero si ho dic, marcarà una fita a la història de la música local. El grup va néixer de la conjunció del talent creatiu del músic garriguenc ara establert a Reus amb un dels grans animadors de l'escena musical reusenca, Albert Galcerà, director de projectes musicals molt diversos, com aquest enorme planter de música popular que és l'Aula de Sons i la coral de l'Orfeó Reusenc. Completen el grup músics també de llarga experiència com el violinista Albert Carbonell, el bateria Pepo Busquets i el baix Lluís Chabuch. L'essència de l'espectacle és la música d'arrel popular amb ressons balcànics, que vesteix els textos narratius d'un Ciurans que adopta una falsa perspectiva d'ingenuïtat infantil per transmetre una proposta deliberadament lúdica en un espectacle que barreja diversos elements plàstics. Un espectacle que ja compta amb un grapat de cançons que han completat el primer i sorprenent, però molt reduït, disc de debut,i que a cal Massó es va poder desenvolupar en un context ideal que va permetre al grup moure's al seu aire i moure el públic en escenaris complementaris dins la pròpia nau.

La Colònia és una mostra més del que pot donar de si el talent de professionals de la música que troben en la docència una base de supervivència per consagrar-se a l'art i en la dedicació a l'espectacle una catapulta per alliberar la seva creativitat. Com dèiem a propòsit d'una experiència similar, la del grup de flamenc Alquímia, som dalt mateix de la fina corda de l'àmbit professional i l'amateur, que afortunadament sobreviu gràcies a la creativitat i il·lusió d'un grapat d'artistes i programadors. 

Aquest estiu també he pogut viure exemples del que pot revitalitzar la creativitat de grups que barregen el que dèiem en aquell article la interacció entre veritables professionals i amateurs carregats de talent.

Per finals de juny vaig poder viure de prop la molt lloable tasca d'una societat en molts sentits exemplar de la música de Terres de l'Ebre, la societat de la Lira Ampostina, que a més d'una forja inesgotable de la música de banda tan típica d'aquelles terres, manté una coral i un impuls creatiu de gran mèrit,com el del muntatge de l'òpera Carmen de Bizet, amb el Cor Mestral de Reus dirigit per Núria Francino com a il·lustre convidat. A més de comprovar amb sorpresa meravellada com una banda pot encarar, de la mà del director Octavi Ruiz, tan hàbilment una partitura tan complexa, vaig descobrir també el talent d'una jove de gran talent interpretatiu, tant musical com escènic, la molt convincent Carmen Mari Pau Medina.

Barreja d'entusiasme amateur i saviesa professionals és també un singular projecte que encapçala Santi Moreno, que si bé no té pretensions professionals, manté una aposta creativa en continu creixement, de la mà del genial guitarrista ucraïnès Georgy Olshanetsky. Professor d'una altra institució senyera de la música reusenca, l'Escola de Música del Centre de Lectura, partícip a diversos projectes de gran atractiu, el seu mestratge guia, il·lumina i dóna ales a deixebles i purs aficionats com el propi Santi Moreno, Montse Freixes, Anton Estrem i Xavi Basora, que gratifiquen cada estiu a amics i convidats a una posada en escena d'una activitat que és joiós aprenentatge tant per als artistes com per als espectadors que gaudeixen del bon ambient d'un d'aquells masos dels afores de la ciutat que resulten impagables a l'estiu i d'un recital presidit per la selecció musical d'un gust molt afinat.


Gotes de creativitat que no tenen interessos comercials però que fan bullir l'olla d'una creació artística que és més necessària avui més que mai, sobretot pel que té d'exemple galvanitzador d'un cert esperit d'independència, de descentralització i de, en definitiva, ganes de fer la festa i no ser-ne un pur convidat de pedra.

FORTUNY, EL MITE I EL GENI

Aquest cap de setmana passat tancava portes l'exposició temporal al Museu Nacional d'Art de Catalunya sobre Marià Fortuny i Marsal i la seva obra mestra inacabada, "La batalla de Tetuan". Una setmana abans tancava l'exposició que sota la llegenda "Fortuny, el mite" li havia dedicat el Museu Salvador Vilaseca de la seva ciutat natal, Reus, des d'abril. Es coronen així els actes de l'Any Internacional Fortuny que commemoraven una efemèride certament peculiar (els 175 anys del seu naixement ).

Detall de La batalla de Tetuan. Un dels sector més acabats, on apareix la cara
d'un oficial que ens observa, que ens recorda al pintor

L'exposició del MNAC era una ocasió immillorable per admirar la gegantina obra que Fortuny no va poder acabar mai, amb un complet fons dels treballs preparatoris i un interessant documental sobre els vaivens que l'obra va tenir al llarg del passat segle. Es complementava amb una ocasió encara més excepcional, la cessió temporal per part del Museu del Prado de les diferents versions de la complementària obra "La batalla de Wad-ras", que cal interpretar com a treballs preparatoris d'un altre llenç monumental que mai va emprendre, però que donen una idea del mestratge absolut de Fortuny. Ambdues obres responien a l'encàrrec de la Diputació de Barcelona, que l'havia enviat a cobrir la campanya militar espanyola al Marroc de 1859-60, al costat del regiment de voluntaris catalans que la mateixa institució va sufragar i que va ser encapçalada pel també reusenc Joan Prim, que en tal ocasió obtindria una fama extraordinària. Fortuny, en canvi, va patir molt amb aquell encàrrec, i en resum no se'n va sortir, ja que no va poder completar cap dels dos grans quadres compromesos. Tanmateix, la influència del paisatge i color d'aquelles terres magribines exercirien sobre ell una influència molt notable i són segurament claus en la seva evolució com a pintor. Completen l'exposició les aportacions d'alguns materials aportats per la Fundació Dalí. El geni empordanès va estudiar fascinat concretament el quadre de Tetuan i va oferir una versió pictòrica i algunes interpretacions característiques que han contribuït no poc a perllongar la fama d'una obra que avui es considera una cimera de la pintura catalana del XIX.

Il contino,
el popular "Condesito" a Reus

Si els atzars i final abrupte del quadre es poden d'alguna manera associar a la vida prematurament extinta del seu autor, també és una mostra del Fortuny que va coquetejar amb els poders establerts i va impulsar així el seu indiscutible art. En aquest sentit, Fortuny és encara un pintor clàssic que viu de les relacions amb institucions que li bequen les estades a Itàlia o l'envien a una campanya bèl·lica per exaltar els valors que simbolitzen les mateixes institucions, com l'exèrcit. En aquest aspecte, és essencial la seva relació amb el director del Museu del Prado, Federico de Madrazo, de qui seria gendre.

L'exposició que li ha dedicat la ciutat natal, en canvi, permetia fer un recorregut ampli pels diversos Fortunys que van succeir-se en la seva curta vida. La seva formació es podia seguir pas a pas, des dels esbossos i dibuixos fets en els anys d'estudi a l'acadèmia del pintor Domingo Soberano (una acadèmia que va fornir altres talent reusencs enormes com Josep Tapiró, de qui ara justament es commemorarà el centenari de la mort), a les obres ja executades a l'acadèmia barcelonina de la Llotja, sota la direcció de Claudio Lorenzale, o les fetes a la romana Acadèmia Giggi on s'adverteix ja un salt qualitatiu enorme del seu art, període que culmina amb "Il contino", l'aquarel·la que reproduïda en estàtua és un dels emblemes de la capital del Baix Camp. L'exposició entrava després en els anys de fama universal de Fortuny, el pintor d'èxit que cotitza alt en el mercat de l'art europeu i en nous mercats com el nord-americà, a través de la seva relació comercial amb el poderós marxant parisenc Goupil. Emblemàtic, per descomptat, d'aquest període, "La vicaria", un quadre que tot reusenc coneix de memòria ja que qui més qui menys en guarda una reproducció, o "El col·leccionista d'estampes" i l'escandalosa "Odalisca". Assistim així a un vessant ja modern, un pintor que viu -i bé- de la venda en un mercat dominat per hàbils comerciants i dirigit a nous o vells rics que veuen en l'art una mostra més de l'esplendor social que manifesten.

Detall de La vicaria

La odalisca

El venedor de tapissos

Aquesta fama, aquest èxit, van permetre fer de Fortuny una estrella de l'art, però probablement també van paralitzar la seva evolució artística. Obligat a fer lliurament de pintures de gènere, aviat es va sentir constret. Al seu estudi de Roma, a banda de lluitar amb el malson de "La batalla de Tetuan", l'exotisme de què es rodeja amb l'excusa d'aquesta obra li permet també explorar temes que, tot i inserir-se en una de les modes del moment, impulsarà de manera inusual la seva paleta, com es comprova en un altre dels grans quadres present a l'exposició,"El venedor de tapissos". Potser necessitat d'explorar aquest aire nou, es va instal·lar a prop de Nàpols, a Portici, en contacte amb altres artistes. La singularitat a què s'encaminava el seu art es veu ja en els paisatges i en els retrats que ens situen en el Fortuny definitivament modern, un geni molt probablement revolucionari  que va estroncar la seva mort sobtada.

Retrat de nen a portici

No hi ha dubte que una mort prematura -va morir amb 36 anys-, a més embolcallada en cert misteri sobre unes causes que encara avui no són clares (com les del seu amic i paisà, el general Prim), contribueixen a forjar un mite, com sens dubte ho és avui Fortuny. I, de fet, passejant per aquestes dues exposicions, el cop traïdor de la mort se'ns apareixia omnipresent, en el cabal d'obres que van quedar inacabades i que provenen del catàleg inventariat rescatat del seu estudi romà. De vegades, certament, era en l'esbós que va quedar definitivament inacabat que tenim la sensació que el veritable Fortuny, l'immens artista que les necessitats comercials retenien, estava pugnant per manifestar-se, a punt d'eclosionar, de manifestar-se com un dels gegants que faria avançar irremissiblement la pintura cap a una nova dimensió.

Encarnació, doncs, de la paradoxa de l'artista que ha de menester l'èxit per subsistir i que té en l'èxit el principal obstacle per progressar en el seu art, Marià Fortuny ens apareix justament avui com un mite que ens explica profundament la realitat dels nostres temps, aquests temps que ell ja va anunciar, amb aquesta capacitat gairebé visionària que només tenen els genis d'anticipar els canvis que després tota la resta viurem com a naturals.

Nu a platja de Portici
 (probablement el fill del pintor, el després també famós artista Mariano Fortuny i Madrazo)

CONFLUÈNCIES DE JASSANS

Jassans modelant el seu Sant Jordi

Fa poc em referia en aquest bloc a les escultures figuratives que guarneixen els carrers de Reus, entre les quals brillen poderosament les de l'escultor alforgenc Josep Salvadó Jassans, conegut artísticament simplement pel seu segon cognom. Aquests dies, el Centre de Lectura culmina una triple exposició anomenada Confluències, on part de la seva obra s'exposa en paral·lel a la de dos altres artistes, Mariano Andrés Vilella, i Valeri Salvadó. Si el vincle que el lliga amb aquest és evident (és el seu fill), el que el fa confluir amb l'escultor nascut a Saragossa i actualment resident a Barcelona, resulta més difícil de precisar, a part del purament generacional.

Jassans ha excel·lit en la representació del cos humà, especialment femení. Andrés cerca l'abstracció formal a partir del bloc de la pedra -el marbre- extret de la terra. En les seves pròpies paraules, la mesura del bloc de marbre et dóna la idea, quan el tens davant, no la porto definida d’abans.

Mariano Andrés: Marbre blanc iugoslau

Jassans: La muntanya

Jassans fa un repàs en aquest antològica exposició a algunes de les seves  poderoses escultures en bonze que ens remeten a l'esplendor clàssic, o que potser millor dit remeten el classicisme a la modernitat dels cossos actuals de les dones i homes que es mouen en els nostres temps, tan efímers i volàtils. D'aquesta manera, restitueix el cos a la dignitat de l'absolut, la idea sens dubte utòpica de perpetuar la bellesa i la plenitud del nostre impacte físic en el medi. Si Andrés ens enfronta directament a l'impacte de la natura més sòlida sobre nosaltres, Jassans sembla oposar-li la solidesa i rotunditat de la bellesa humana a partir de la meticulosa reproducció del que tenim de més fugaç: la voluptat del cos juvenil. Una bellesa harmònica que, congelada en la duresa del metall sembla pretendre emular l'eternitat -relativa- del marbre i que impregna el hieratisme de les mirades i els rostres. Un recorregut pels noms d'algunes figures, amb noms propis que semblen evocar directament els models reals en alguns casos (Laia, Nerea, Mireia, Erika, Saixa, etc)  i amb clares referències clàssiques altres (Hèlia, Astígia, Medusa, etc), ens fan evident aquesta confrontació.

Jassans: Saixa

Jassans: Astígia

Jassans: Mil·lènnia

Complementen les escultures dibuixos i esbossos, on destaquen apunts de caire familiar, entre d'altres retrats dels seus fill, com el Valeri. Valeri Salvadó ja va passar per la Sala Fortuny del Centre de Lectura, exhibint olis i grafits, on combina el retrat i el paisatge , aquest de to menys naturalista que els retrats, on abunda el nu femení -confluint amb son pare- i on destacaven molts autoretrats.

Valeri Salavadó: El repòs

Figura a l'exposició un llistat de les obres de Jassans que es poden veure als carrers de Reus, gràcies al qual puc situar també una obra que en el l'apunt abans esmentat no vaig saber atribuir-li, el de l'escultura que presideix l'entrada de l'Institut Pere Mata, i que cal de tota manera comprovar que sembla apartar-se del corrent general del seu estil, aquest estil que fa capturar la fugacitat del temps i, en ple exterior urbà, contrasta amb la voracitat de l'urbanisme modern.

Jassans: Dulaina

Fotografies extretes del catàleg de l'exposició Confluències 2013, Centre de Lectura de Reus