Encara que una part del projecte va ser ja exposat físicament a la seva ciutat, a la Nau de l'Editorial Comanegra, el passat 28 de setembre, el projecte continua inesgotable i constant omplint la xarxa de bellesa i aquesta singular exploració del que no es pot dir, d'allò que queda empresonat al silenci.
No vaig poder assistir a la inauguració del'exposició, però en tinc complerta notícia gràcies a la difusió donada entre nosaltres per dues ambaixadores reusenques a la capital, les amigues Lena Paüls i Mònica de Dalmau. Vegeu una ressenya completa de la Lena al seu blog, on recull molt amablement el poema amb què vaig contribuir-hi, i la meravellosa il·lustració que en va fer la Marta, i que vaig reproduir aquí mateix amb ocasió de parlar de plagis involuntaris.
Ara la Marta s'ha inspirat en el referent que vaig trobar d'aquells versos meus (referent desconegut en el moment de crear-los), les frases de Virginia Woolf al seu "Orlando". El resultat és així d'il·luminador:
Proyecto Elogio al silencio
"Las grandes alas del silencio latían en todo el ámbito de la casa vacía"
Virginia Wolf . Orlando (traducció de Jorge Luis Borges)
El silenci deu ser al so, al brogit, el que el buit a l'espai. Éssers il·lusòriament aferrats a la matèria que ens revelen els nostres sentits, sentim un rebuig, un horror, al silenci i al buit. Però és quan aconseguim fer-nos-en conscients de la seva presència real (paradoxalment, la presència del que no és present, del que no es manifesta i se'ns fa esmunyedís a l'hora de reflectir-ho i anomenar-lo) quan ens alliberem de l'esclavatge, de l'encotillament, dels sentits, que ens fan reduir el nostre món a la rutina. Només l'art és capaç de traçar aquesta aproximació allò que és intangible, a allò que és inefable. Només l'art pot domesticar el buit, només la poesia pot cercar el significat més enllà del mot, només la música pot explorar el que diu el que és inaudible.
Marta Ballvé ho assoleix amb una persistència i una sensibilitat que delecten i sorprenen. Ens traça senyals en el dia a dia, com si ens marqués un camí d'exploració que, a la inversa dels contes infantils, ens guiés cap a un camí no fressat, on perdre'n-hi ens permetria trobar-nos a nosaltres mateixos. O així ho sospitem.
Us deixo amb les dues il·lustracions que n'ha fet la Marta Ballvé de poemes meus. Amb profund agraïment.
Besllums.2: En l'etern ara
Callàvem enmig de la multitud sonora,
ens cruixia a l’ànima el seu sord anhel,
però ens bevíem a glopades el temps
i tota llum era esca per a nova aurora.
Érem al riu però ens sabíem ja mar,
el vent batia la vela de la fràgil barca,
la pluja fuetejava l’espelma vacil•lant
que era tot far en la immensa boira.
Ens amarava els ulls la vibrant fosca.
Ens creixia al pit l’ala tensa del silenci.
Les hores espesses
A Pascual i
Emília, in memoriam
Les rajoles
vermelles eren càlides
com la catifa que
tenies als peus,
a l’estenedor del
terrat la roba blanca
cruixia amb
reflexos de sol de tarda.
Havíem espolsat
les gruixudes mantes
i els núvols
havien voleiat mansament.
Ell flamejava
portes i finestrons
i aquella sentor
de pintura cremada
era com de
diumenge, de sucre de flam,
la tèbia olor de
lli vell de la planxa
amb el lliscar del ferro a la post.
Miràvem els
llistons de les persianes
i, a través
d’ells, es filtrava el dia
amb el ressò
queixívol de les campanes,
la pluja de la
regadora a la vorera
abans del rauc
abnegat de l’escombra,
els bocois del vi
i les bótes de vinagre
lliscant sobre
rampes de fusta corcada
i la primera pols
de la flor dels plàtans
amb l’esgarip de
les orenetes noves.
Plegàvem els
llençols un rere l’altre
amb l’espetec
breu de la fibra tensada.
Seies en acabat
al rectangle de llum
del líquid sol
esmorteït del capvespre,
sargint mitjons
amb la ràdio posada.
El temps
s’aquietava, fulla incerta,
giragonsa de fil
pendent dels teus dits.
El balcó era
obert de bat a bat
a la immensa taca
de vi de la nit.
I tu feinejaves a
la cuina de gas,
quan ell venia
ja pels carrers deserts,
penyora de la fi
del dia de sofre i sutge
que llevava el
seu negre fum de mortalla.
La tan minsa mort
de les hores espesses
que quedaren en
el seu modest silenci
arrambades,
deixalla vora el camí.
2 de juny de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada