Un Sant Jordi sota confinament. Tant diferent al que estem acostumats!
Hi ha hagut múltiples iniciatives a les xarxes i mitjans per fer-lo, si més no, mantenir el caliu i no perdre el contacte entre autors i lectors, i també amb les roses, que en molt variades formes, naturals, artificials i virtuals, també han tingut el seu protagonisme.
Gràcies a les iniciatives del Canal Reus, i concretament del programa "Va com Va" que presenten dues Marta, la Marta Ferré i la companya escriptora Marta Magrinyà, i la Xarxa de Biblioteques Municipal, he pogut en part suplir la mancança del contacte amb la gent que esperava amb ànsia per continuar presentant "El rastre del penitent".
Aquí teniu els testimonis:
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eduard. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eduard. Mostrar tots els missatges
23/4/20
8/4/20
SI SÓN ROSES, FLORIRAN
En temps d'isolament, és lògic que ens aferrem més que mai al fet que les paraules i les imatges poden viatjar a distància. La imatge suggeridora del Marc Pérez Oliván, impulsada per la constància d'una agitació cultural que s'encarna en la Lena Paüls, ens ha fet acompanyar a 16 autors amb les paraules que les muses ens han murmurat a cau d'orella. Hi trobareu una gran varietat de temes i tractaments, i no sempre sembla que les circumstàncies que ens agermanen, aquest confinament que ha reduït els nostres espais habituals però ens ha obert, mitjançant la tecnologia, una gran finestra al món, hi siguin presents. Tanmateix, de ben segur que ho impregnen tot. No vivim als núvols, encara que el núvol, aquest gran espai virtual lliure de coronavirus, sigui el mitjà que ens permet transmetre ara més que mai la nostra sensació de viure, la nostra voluntat de comprendre, la nostra set de compartir.
Enllaç per llegir en línia (ISSUU):
Per descarregar el llibre (en PDF):
20/3/20
DIA MUNDIAL DE LA POESIA 20
Demà és el Dia Mundial de la Poesia. Són moltes de les iniciatives que miren de suplir la forçosa suspensió d'actes que provoca el confinament per l'emergència del coronavirus amb difusió per totes les xarxes de tota mena de reproduccions digitals de poesia.
Algunes d'elles a Reus venen protagonitzades per la regidoria de Cultura i la seva xarxa de biblioteques , i per la degana institució Centre de Lectura.
En ambdues he penjat contribucions:
Safareig Poètic, se'n fa eco i comparteix aquestes iniciatives i les seves pròpies.
Contra l'aïllament i la isolació, poesia!
14/2/20
"EL RASTRE DEL PENITENT" AL MEMORIAL DEMOCRÀTIC
La història de Josep Amill Piñol ha estat recuperada en bona part des de la feina del Memorial Democràtic, l'organisme del Departament de Justícia de la Generalitat que ha estat clau en la investigació documental dela seva vida, almenys pel que fa a la part que va de l'ingrés a l'Exèrcit al seu periple per diverses presons a causa de les condemnes per espionatge i rebel·lió.
El dia 13 de febrer, ahir, vam poder presentar a les seves impecables instal·lacions de Ciutat Vella "El rastre del penitent", l'Anna Amill i jo, amb l'emoció a flor de pell.
També vam tenir ocasió de compartir espai i experiències amb l'autor de l'altre llibre que s'hi presentava, l'Antonio Gómez,que ha dut una exemplar recerca de la peripècia del seu oncle Antonio Fernández Garrido, combatent republicà i desaparegut com tants altres en alguna fossa anònima en els dies de la Batalla de l'Ebre.
Moltes gràcies al director, Jordi Font, i a Juli Cuèllar i la resta del personal del Memorial Democràtic, que ens va acollir meravellosament.Gràcies també a la Llibreria de la Imatge per ser-hi present, i, com no, de nou a Ifeelbokk Editors per seguir confiant en mi.
Moltes gràcies al director, Jordi Font, i a Juli Cuèllar i la resta del personal del Memorial Democràtic, que ens va acollir meravellosament.Gràcies també a la Llibreria de la Imatge per ser-hi present, i, com no, de nou a Ifeelbokk Editors per seguir confiant en mi.
7/2/20
AMB "EL RASTRE DEL PENITENT" A CANAL REUS
La Marta Ferré, la dinàmica conductora del magazine vespertí del Canal Reus, "Va com va", em va convidar a parlar de "El rastre del penitent" al seu programa del 6 de febrer. Una bona ocasió per donar a conèixer el llibre a la ciutat, i per dialogar amb ella mateixa i amb l'admirada Marta Magrinyà.
De fet, la conversa prèvia amb ella, encara entre bastidors, va resultar un al·licient inesperat i molt d'agrair.
Moltes gràcies a les dues!
De fet, la conversa prèvia amb ella, encara entre bastidors, va resultar un al·licient inesperat i molt d'agrair.
Moltes gràcies a les dues!
26/1/20
EL RASTRE DEL PENITENT AL CENTRE D'AMICS DE REUS
En aquesta ocasió,vam programar un acte diferent al de la primera presentació, amb un to més íntim que vaig intentar que donés la compilació d'imatges amb què el vam iniciar: algunes de les fotos de Josep Amill i la família que em va cedir l'Anna Amill, i reproduccions de la documentació més personal que també ella em va cedir, i que forma part important de la novel·la.
D'aquí vam derivar als records que l'Anna va compartir amb un públic molt atent,i diria que sovint emocionat.En aquesta ocasió, també, vaig notar que part dels assistents ja havien llegit la novel·la i això, sens dubte, dóna un caràcter molt especial a aquest tipus de presentacions.
No van faltar les meves explicacions sobre el laboriós procés de creació del llibre i la lectura d'un fragment que va tornar a fer la impagable veu de l'Antònia Farré. També van haver-hi algunes preguntes i intervencions que van acabar d'arrodonir l'acte.
Moltes gràcies, Centre d'Amics de Reus, al seu president, Joan M. Mallafrè,i al seu equip, el Joan, l'Amadeu i tota la resta, que ho van fer tot molt fàcil.
23/12/19
LA DIGNITAT DE LA DEMOCRÀCIA
Mentre que la sentència de Luxemburg suposava tot un seriós correctiu a l'ordre jurisdiccional espanyol imposat des d'una instància que no és en absolut simbòlica -com han pretès els òrgans judicials espanyols en altres ocasions en què han estat cridats a l'ordre per organismes internacionals- sinó que té una eficàcia vinculant indiscutible, la sentència del Tribunal Superior de Catalunya, si bé no definitiva, posava en evidència també tot el sistema judicial espanyol amb una nova atzagaiada que el retrata just el dia en què era senyalat amb una demolidora resolució per l'ordre jurisdiccional europeu.
2/12/19
PRESENTACIÓ DE "EL RASTRE DEL PENITENT"
Em va acompanyar en aquesta ocasió, i també tal com era la idea inicial, Josep Baiges, que va fer una exquisida presentació amb el seu reconegudíssim talent professional, però que també va saber contagiar de l'emoció especial de l'acte als assistents, una emoció que en bona part que es basa en la seva ja antiga relació amb l'Anna Amill. Ella va ser la meva segona acompanyant i veritable protagonista del llibre, juntament amb la seva família, per conservar i perseguir la memòria oblidada de son pare, aquest penitent Josep Amill que és el personatge central però sempre esquiu del llibre.
L'Anna, embargada per l'emoció i amb una afecció severa de la veu, va saber tanmateix transmetre aquesta mateixa emoció i la seva profunda implicació en una història que li pertany per molts motius, i que jo he intentat transmetre de la manera més transparent i directa. Certament, per fer-ho he recorregut a la ficcionalització de la recerca que ens ha ocupat més de tres anys per concloure en aquest llibre que ja és ara en mans del lector. Un llibre que, més que una novel·la, és un relat on la figura meva i la d'altres que m'han ajudat, s'oculta en uns personatges de ficció, però que recorre amb un intent total de rigor i honestedat la vida misteriosa, aventurera, i també plena de llums i ombres, de Josep Amill. La seva vida i el seu tràgic final dins el cruel aparell repressor de l'Estat franquista.
Emotivitat a flor de pell en l'acte que, com no, també va saber escampar l'Antònia Farré amb la seva impagable lectura d'uns fragments del llibre.
A tots ells, moltes gràcies. Al Centre de Lectura, a la seva biblioteca, als editors Miquel Horrach i Josep M. Pijuan d'Ifeelbook que també em van acompanyar en l'acte, i a tots els assistents que van desbordar la capacitat de la sala.
Els demano disculpes a tots ells per aquest fet i per l'error de la distribuïdora que no va fer arribar els llibres encarregats, però en poques setmanes tindrem ocasió de noves presentacions i de nous contactes amb les persones que es vulguin apropar a aquest rastre que entre tots hem seguit.I que encara queda obert, perquè això, sens dubte, no és una història tancada.
8/11/19
LA IRRUPCIÓ DE LES SALES DE MÀQUINES
Fa poc Tv3 va emetre una sèrie coproduïda amb altres teles estatals, on feia un poc reeixit intent de dur el format de ficció del gènere policial o negre al context presumptament real (?) de l'autodenominada Policia Nacional espanyola. Duia per títol, si no em falla del tot la memòria, "La sala", que crec que era el millor de l'obra.
Sales fosques d'interrogatori que formen part de la imagineria habitual del cinema negre. Sales de màquines on s'engreixina la maquinària de l'Estat, on s'executen les polítiques públiques, menys públiques i decididament ocultes de tot estat que jugui a mantenir-se en el marasme de poders contrincants de l'actual món globalitzat. El que es coneix avui com deep state. Un Estat és, com el seu metonímic engendre dels partits polítics, una màquina d'autoperpetuació, de conservació d'estatus, prebendes i quotes de poder. Que sigui més o menys democràtic ja depèn de molts altres factors.
Aquesta setmana, en plena enèsima nova campanya electoral, hem assistit a una insòlita aparició de les sales en el primer pla de la informació mediàtica. En el cas de les detencions del presumptes membres d'un CDR que presumptament preparaven atemptats terroristes i altres maquiavèlics plans insurreccionals, ja havíem assistit a nombroses filtracions dels sumaris, també presumptament secrets, que s'anaven desmentint o renovant a mesura que els mitjans del règim -des de les seves pròpies sales-, tenien a bé escampar-les. Aquesta setmana, aixecat parcialment el secret , hem arribat a veure filmacions de les declaracions a la sala de l'Audiència nacional -el vell TOP franquista- de dos dels encausats i empresonats.
La filmació donava un toc d'irrealitat a l'assumpte encara més gran que les dubtoses filtracions de pur text que l'havien precedit. A banda de l'escenari, que a diferència de l'icònic món tenebrós que vèiem a la sèrie esmentada era d'una blancor ofensiva a la vista, preguntes i respostes feien la impressió d'obeir a la redacció d'un guionista inexpert i mediocre. I revelaven a més xocants elements contradictoris en les pròpies declaracions.
En tot cas, aquest descens sorprenent a les sales de màquines del particular deep state espanyol, ens enfronta a l'evident desig d'interferir en els resultats electorals. Evidencia això, diuen, la politització de la justícia -i el seu braç exectiu policial-.
No hi estic d'acord amb aquesta manera de veure-ho. Crec que solem capgirar la realitat de les coses, enlluernats per l'aparença, per la faramalla o quincalla de la política. La política forma part d'un fals pont de comandament. Des de la sala de màquines es governa el pont, i no a l'intrevés. El deep state ha creat la classe política per escudar el seu maneig del poder. I la classe política, això sí, ben pagada, assumeix una situació de fals privilegi i fals poder que té a canvi de la seva manca de responsabilitat real, l'assumpció pública d'aquesta responsabilitat. Una assumpció que implica que és subjecte a l'escarni, la crítica i de vegades fins i tot la responsabilitat penal, tot allò que no assumeixen els veritables servidors del poder que escapen a la llum pública. Els intocables per la mirada crítica de l'escàs periodisme que encara sobreviu en les aigües de la gran crisi informativa, pels blindats davant la inspecció de l'aparell del propi estat.
La campanya electoral ens mostra amb cruesa aquest joc de lluentons i falsa transcendència. Ens assenyala el vestit de l'emperador nu a la mínima que algun actor rellisqui. Ha passat també aquesta setmana. Pedro Sánchez, president del govern en funcions i principal candidat a la reelecció, va vantar-se de poder fer dur a Carles Puigdemont a mans de la Justícia espanyola. I com?, se li va preguntar, en un mitjà no especialment inquisitiu ni perspicaç. Doncs a través del seu control de la fiscalia, que depèn del govern, va dir. Hores després, havia de rectificar amb la cua entre les cames, i no a causa de cap fonamentada crítica de mitjans periodístics o de l'esclat de les xarxes socials, sinó del clam de protesta emergit de totes les associacions judicials. Del seu deep state.
Descens a la realitat per a Sánchez. La realitat que es vesteix de les formes rutinàries, d'una banalitat extraordinària, de l'atmosfera kafkiana que vèiem estupefactes en els vídeos dels interrogatoris filtrats aquesta setmana. La realitat que esclafa vides humanes amb la mateixa indiferència amb què aixafem una formiga que se'ns travessa al nostre camí.
26/9/19
PASSAR-SE DE ROSCA
El català té, com totes les llengües, alguns avantatges sobre d'altres -i desavantatges sobre d'altres-. Els parlants han anat desenvolupant una sèrie de matisos que suposen una patrimoni únic, irremplaçable i, per tant, esquiu a la traducció literal a altres idiomes. Un maldecap per als traductors, però també una joia per a ells, ja que és allò que els justifica la feina i els fa -de moment almenys- insusbtituïbles per un ordinador. El context, el bagatge històric cultural i tants d'aquests matisos que en la comunicació entre humans juguen papers d'una riquesa i complexitat que la fan alhora lluminosa i misteriosa, són difícilment copsables per una màquina.
Naturalment, però, també hi ha humans que tenen una mentalitat maquinal i refractària a la complexitat i a la matisació. Per incapacitat o per voluntat. Veig amb pena que la literatura moderna, aquella que domina el mercat si més no, renuncia progressivament a la riquesa i als reptes en la comprensió. I en el mercat de la política la situació de la llengua és encara més susceptible de mecanització i empobriment, ja que solen privar els interessos purament partidistes sobre els de la veritable comunicació, intercanvi de reflexió, conciliació, anàlisi, debat... O simplement allò que un verb català gloriós resumeix ell sol: el terme enraonar, molt congruentment en vies d'extinció.
Tanmateix, en el nostre àmbit sociopolític, en allò que en altre temps es va dir l'oasi català, no havíem arribat a veure les cotes de la simplificació grollera i bastarda d'aquest llenguatge a què hem arribat amb l'aparició en el panorama polític nostre -català i ara per exportació espanyol- del partit d'Albert Rivera, Ciutadans. Un partit que té l'etiqueta d'haver estat fundat per un grup d'intel·lectuals catalans (alguns de dubtosa qualitat intel·lectual, és veritat), però que ha acabat sent una simple màquina de difusió de pamflets i recol·lectora de vots i llocs de poder en mans d'un grup d'analistes de màrqueting polític (els anomenats spin doctors en la terminologia anglosaxona) tan hàbils com privats d'escrúpols.
Però el risc de l'hàbil que se n'ha sortit en les seves trampes i manipulacions, en les seves mentides, és que tard o d'hora cau en les seves contradiccions internes, o, en últim extrem, en l'apoteosi de la seva maquinació, que el deriva cap a un dels aspectes més tristos del mentider, que és l'autoparòdia.
Ciutadans es troba ara en aquesta fase. No solament el seu líder nacional, Albert Rivera, sembla avui una joguina trencada, progressivament solitària en l'il·lusori cim del seu poder, sinó també els seus principals acòlits. La successora d'Inès Arrimadas -la que ben bé podria acabar fent el llit al mateix Rivera- a Catalunya, la tarragonina Lorena Roldán, és ara mateix una caricatura de as seva predecessora i un actiu de gran valor... per als adversaris del partit.
Ho va demostrar amb escreix en les seves intervencions al debat de política general del Parlament ahir. No solament perquè va insistir, fidel a la tàctica que també Rivera va seguir a Madrid, de continuar atribuint als detinguts per la Guàrdia Civil dilluns la tinença d'explosius (Goma2!), malgrat el ridícul material presumptament explosiu trobat, sinó que va continuar abusant d'un dels pocs ossos a què s'han pogut aferrar per mossegar el president Torra, i és la seva cèlebre expressió apreteu adreçada als CDR. Insistir en un argument caduc pot funcionar lluny del context català i dins dels fanàtics propis, però ja no sembla eficaç per convèncer ningú. Agafar-se a una possible relliscada pretèrita per manipular-la en un sentit impropi té els seus límits.
De fet, i recuperant el fil del principi, Quim Torra va relliscar sobretot com a persona de vasta cultura usant una expressió col·loquial -un barbarisme- ambigua. En català disposem de collar, pitjar o prémer com a formes alternatives que s'apliquen en distints contextos. En el que volia dir sens dubte Torra, que no sé si cal recordar que animava als CDR a pressionar el mateix govern de la Generalitat, era el de collar.
Quan es prem massa l'accelerador, quan es pitja amb una força i repetició innecessàries un botó, quan es colla fins a passar-se de rosca, el resultat és el contrari del perseguit. Això li va passar ahir a Lorena Roldán. I, encara més, perquè sol ser més rellevant en comunicació el llenguatge no verbal que el del pur sentit de les paraules, la seva veu -cridanera, altisonant, en el registre del grallar- resultava més repel·lent que convincent. I això, per molt que l'hagin format i preparat, és un element difícil de polir i controlar que va transparentar les males arts del mal actor que no sap dur-se el públic a la butxaca.
21/8/19
UNA TERRORISTA LITERÀRIA ANOMENADA ZEBRA
Vaig començar a llegir-me "Call me Zebra" el dia 5 d'aquest mes d'agost, exactament el mateix dia que va néixer la protagonista, la posseïdora de la potent i omnipresent veu narradora i discursiva d'aquesta novel·la. La segona de la jove californiana d'origens neerlandès i iranià Azareen Van der Vliet Oloomi, que li ha valgut un ampli reconeixement de la crítica i la consecució de premis diversos, com el molt prestigiós PEN/Faulkner d'enguany.
La coincidència de dates podria ser una circumstància accessòria, però el fet, en una obra que s'inicia amb una perspectiva històrica i una atmosfera de transcendència innegable, d'una ambició literària que traspua a cada frase i es manifesta a penes un s'endinsa a la seva primera pàgina, em va resultar gairebé un senyal premonitori. Llegit -devorat- enmig de viatges i rutes vacacionals, concordava també amb un àmbit fictici que, a grans trets, podríem definir com de llibre de viatges.
Si "Call me Zebra" ho és, tanmateix, s'ha d'aclarir que més aviat s'encamina a un molt peculiar viatge exploratori -un pelegrinatge, en diu la narradora-, que es desenvolupa tant en el pla pròpiament físic -la crònica d'un exili i de l'intent impossible de retorn a través del mateix camí per on es va produir la fugida de la protagonista en braços dels seus pares- com metaliterari, metafísic doncs. En veritat, el viatge d'aquesta narradora, última representant d'una nissaga d'erudits perses de la literatura, és una recerca dels seus orígens a través d'un recorregut guiat pels vastos coneixements de llengües i literatura universal de què és hereva i dipositària a títol d'epígon d'un llinatge destinat a extingir-se.
11/7/19
LA CONSTITUCIÓ QUE ENS HAN DONAT
Ho ha fet en un termini inusualment ràpid, que només té parangó amb totes aquelles resolucions judicials que tracten de posar setge i fre a la independència catalana, i que no sembla compatible amb la gravetat de la doctrina que pronuncia, que en síntesi avala les mesures d'extrema duresa que va aprovar la cambra alta, bàsicament la dissolució del Parlament i el cessament del govern català en ple. Mesures que clarament no tenen encaix en el text de la Constitució tal com va quedar redactat i aprovat en el debat de les Corts constituents, i que en canvi ressusciten el que aquelles Corts van rebutjar, i que el poble que, en la tan gastada dita, es va donar en ratificar la norma fonamental en referèndum. Em refereixo a les tesis del ponent Manuel Fraga, representant de la casta franquista en aquella comissió parlamentària coneguda com la dels padres de la Constitución.
Així ho explica bé i ho resumeix Gerardo Pissarello a la revista CTXT, i poca cosa queda més a dir sinó compartir la seva decepció amb un Tribunal Constitucional que, si ja estava prou desprestigiat per la seva trajectòria recent, queda ara com un trist apèndix -o un braç més potser- d'una amalgama de forces polítiques, administratives i jurídiques que han fet retrocedir l'Estat espanyol, tan orgullós de la seva Constitució del 78 i de la seva Santíssima Transició- als dies del tardofranquisme. Els límits sobre la temporalitat obligada d'aquesta interpretació extravagant del 155 i l'estimació d'un sol punt del recurs -anecdòtic- no suposen cap pal·liatiu a unes sentències francament escandaloses, en purs termes jurídics.
13/6/19
CELEBRANT L'OBRA DE MARÍAS
 |
| R. de M. / El País |
Una altra cosa és la seva qualitat com a escriptor, per a mi indiscutible, i especialment en el cicle de novel·les que parteixen precisament de la seva experiència a Oxford, que s'inicia amb "Todas las almas", i té unes continuacions enlluernadores amb "Negra espalda del tiempo" i "Tu rostro mañana". Curiosament, però, el propi Marías qüestiona a l'article el valor de la seva obra, i arriba a dir que amb el temps cada cop està més convençut que no té ni valor ni importància de cap mena. El fet és que, amablement, va desistir d'anar al Congrés i va enviar una carta en què fa aquests exercicis d'humilitat.
5/6/19
LA FISCALIA TENIA UN PLA
 |
| Els fiscals Javier Zaragoza i Fidel Cadena en primer pla (Foto: Pool oficial CGPJ / Tribunal Supremo) |
Fa ara uns trenta-cins anys, a meitat dels vuitanta, jo era un jove llicenciat en Dret que no sabia cap a quin cantó tirar entre les opcions que m'obria aquell títol que, si em parava a meditar, em semblava que no obria cap camí que s'adeqüés als meus interessos... quan fos capaç de definir-los. Va ser aleshores que em va caure a les mans un llibre clarificador, "Justícia", de Friedrich Dürremmat, una rara novel·la negra que no discordava amb la línia satírica del gran dramaturg suís. Amb ella, i amb obres com la cançó de Bob Dylan que feia anys que tenia entre els meves escoltes preferides, el "Hurricane" on sentenciava que als EUA la justícia és un joc, vaig acabar convençut que la Justícia -entesa com el muntatge del gran aparell burocràtic que és a les dites democràcies occidentals- és en efecte un joc d'atzar... però amb les cartes marcades. Com diu Dürremmat en aquesta obra esmentada -que ara he rellegit perquè no pot resultar més actual i que recomano ferventment-, l'economia és la continuació de la guerra amb altres mitjans. I afegeixo: la Justícia és la continuació de l'economia amb altres mitjans, i per tant de la guerra.
En el dia d'ahir culminava l'acció de la fiscalia del Tribunal Suprem en la causa especial 20907/2017, coneguda com la del procés (proθés en la versió mesetaria). Quedava demostrada, en la quàdruple intervenció consecutiva i sense pausa al llarg de la jornada del matí dels quatre representants de l'anomenat ministeri públic -compte amb aquesta denominació tradicional, que no és trivial-, que el discurs d'ahir era la culminació de tot un pla traçat feia anys per avortar el que havien denominat ja en dies previs la insurrecció catalana, i ahir mateix un cop d'Estat en boca del que sembla l'ideòleg principal del pla, Javier Zaragoza, que ja l'havia endegat des de la seva plaça anterior a l'Audiència Nacional i va tenir el seu braç català en el famós sumari del jutjat 13 de Barcelona que avui continua obert contra el segon esglaó de l'Administració catalana representat per més de trenta alts càrrecs.
Que Zaragoza assumís el llenguatge que de manera insistent i porfidiosa han canalitzat cap a l'opinió pública el PP de Casado i els Ciudadanos de Rivera no deu ser anecdòtic, i que ho revestís en la seva al·locuió de l'autoritat de Kelsen, el gran pensador del iuspositivisme, tampoc és casual. No importa que ho tragués de context i que no cités les contradiccions que la seva teoria va conduir al propi jurista austríac, un home que neix en l'Imperi austrohongarès, contribueix a la formació del constitucionalisme consegüent a la seva caiguda, i es veu confrontat i perseguit pel nazisme -per la seva tendència política i per la seva condició ètnica jueva-. No importa res, ni que, per cert, Kelsen hagués de buscar al final el sosteniment una primacia de l'ordre internacional per salvaguardar els drets democràtics bàsics que havien anorreat els règims totalitaris que van esclafar les febles arquitectures del constitucionalisme posterior a la Gran Guerra del 14. Els dret humasn bàsics van ser ostentosament silenciats i ignorats per aquests furibunds i convençuts iuspositivistes d'ahir.
27/5/19
LA LLUNA, DE VERITAT, DE NÈSTOR GIMÉNEZ
Just el dia que compleix trenta-sis anys em decideixo a fer una ressenya del darrer disc de Néstor Giménez, el seu tercer com a líder en solitari -deixant a banda els publicats en els seus múltiples projectes en altres formacions, com STN-. Naturalment, que portin la seva empremta de líder no vol dir que no s'acompanyi, com és habitual en ell, amb grans músics. Després de "Why Not?", el disc que va produir a Holanda amb músics d'aquelles terres baixes -i el seus inseparables Joan Terol i Adrià Plana- el 2015, va arribar el gegantí projecte amb la seva NG Ochestra el 2017, "Rite" -fruit de l'encàrrec de l'Auditori de Barcelona per adaptar la Consagració de la Primavera d'Stravinski. I arriba ara aquest projecte personalíssim, "Sputnik, Explorer and Everything After", sobre la cursa espacial entre els Estats Units i la Unió Soviètica dels anys seixanta del segle passat que van dur l'home a la lluna (o potser no?).
El disc és, doncs, en gran mesura, un disc conceptual, com se solia dir en els bons dies en què el llenguatge del rock es va precipitar pels laberints de la grandiositat simfònica, sens dubte pretensiosos però també -ho he de confessar- altament excitants, si més no per l'ambició que albergaven aquells músics. Potser uns músics no prou capacitats per a tan grans empreses, sense el virtuosisme molts d'ells per a sostenir aquells edificis opulents i una mica recarregats. El jazz també s'havia deixat influir, tanmateix, per aquell corrent que envaïa tot el magma cultural que després de la revolució del flower power llençava un àvid missatge de transcendència. Convinguem que una transcendència segurament més superficial que real, més de gran decorat que de gran profunditat, però era el que demanava una joventut que s'havia obert a l'experimentació sense traves i s'internava per les arenes movedisses d'una revolució que aspirava a cremar les naus que l'aferraven al vell món i a la vella cultura.
24/5/19
LA DEGRADACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA
 |
| Filippo Minelli |
Com tots sabem, s'ha fet de la separació de poders un dels pals de paller de les democràcies parlamentàries, també dites representatives. Potser d'una manera més precisa i d'acord amb el que deia en l'esmentat apunt, delegades. Aquesta separació, tanmateix, comporta també la necessitat d'un equilibri i, per damunt de tot, que els límits entre els diferents poders quedin definitis i no s'envaeixin els uns als altres. Si això no es discuteix a la pràctica, és veritat que se sol desvirtuar en ella per algun dels poders. En aquest sentit, el sospitós habitual i el més comunament assenyalat és l'executiu. Però en la realitat, i sobretot en la realitat espanyola actual, també pot passar que sigui el judicial l'invasiu. Amb una especial agreujant: si l'executiu deriva del poder legislatiu, en teoria representatiu, i se subjecta en les aparences formals almenys al seu control, al poder judicial, en el sistema constitucional espanyol, no el controla més que de manera molt superficial -en el govern podríem dir que purament administratiu- un òrgan com el Consell General, que ha estat per altra banda objecte de diferents reformes legislatives per intentar protegir-lo de les interferències polítiques dels altres poders. Però el que ha passat és que les interferències , en la mesura en què se l'ha protegit, han vingut més del propi ordre intern, del seu propi esperit corporatiu i de l'extracció social que predomina en un sistema d'elecció de l'escalafó que es podria definir, ras i curt, més de cooptació que de democràtic.
17/5/19
LA CONSTRUCCIÓ DE LA DEMOCRÀCIA
Acabava l'apunt anterior, sobre l'actitud de dignitat democràtica de Marina Garcés com a testimoni del judici del procés, evocant les jornades sobre les quals ella declarava -o intentava declarar contra l'actitud coercitiva del president del tribunal-, en les quals semblava que la multitud -i no la massa de la qual parlen tants tesimonis policials- es va sentir investida d'aquesta dignitat. I també argumentava que és en les interrelacions socials que es poden construir espais d'aquesta dignitat democràtica que, respectant la llibertat i independència dels individus, pot construir un veritable marc de relacions interdependents.
Dit d'una altra manera, una societat democràtica ho esdevé a partir de l'exercici, de la pràctica, de relacions lliures, i també subjectes a un pla d'igualtat -formal i consistenement real-. Una entrevista avui, a la Directa, amb el filòsof Xavier Antich, ho formula així: per Xavier Antich no és deslligable de la dimensió pràctica, vinculada a l’ètica i la política. I, ell mateix: Jo tinc com a bandera gairebé sagrada un lema de Gramsci, que va acabar adoptant el seu diari L’Ordine Nuovo, fins a l’extrem que en cada publicació apareixien els tres eslògans. Per mi, continuen sent encara ara els tres imperatius polítics indefugibles. El primer és: “Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència”. La primera forma de precaució és aquesta instrucció que ja no és com al segle passat, sinó que és col·lectiva. Hi ha una necessitat imperiosa de mobilitzar la intel·ligència, que, si no s’utilitza, si no s’activa o si no se l’obliga a donar raons, es rovella. I Gramsci afegia: “Mobilitzeu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme” i “organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”. Més encara, acaba, acudint a Marx, Deleuze, Foucault i altres, declarant que la reflexió sense acció és ociosa.
15/5/19
L'ELEGÀNCIA CÍVICA DE MARINA GARCÉS
El testimoni que sembla ser va excitar més aquest costat autoritari del jutge Marchena va ser la professora de Filosofia Marina Garcés, proposada pel lletrat Benet Salellas, al qual va acotar i tallar de tal manera que va haver de renunciar a continuar el seu interrogatori. Us deixo amb un tall de la transmissió de la sessió, perquè són vuit minuts molt clarificadors que eviten qualsevol comentari.
Tot i així, els comentaris d'altres indrets de youtube on s'ha difós el vídeo, inclosos el del responsable de penjar aquest, per exemple, demostren que Marchena no està sol, i que hi ha una àmplia capa de la població espanyola, si més no, disposada a donar suport al seu autoritarisme.
I com l'autoritarisme acostuma a anar de la mà del patriarcat i el masclisme consegüent, no em queden gaires dubtes que el fet que Marina sigui una dona va acabar d'excitar l'animadversió de Marchena -i els seus supporters-. Però que no li permetés esplaiar-se -verb que el mateix jutge va apuntar- en una explicació del clima social que empenyia a una persona com ella, de rabiosa independència, de profund sentit crític i de depurada capacitat teòrica a participar en jornades d'agitació al carrer com les del 20 de setembre i l'1 d'octubre, suposa un antagonisme més radical. El que l'instal·la en l'encarnació d'una Espanya que se sent amenaçada davant una pensadora tan aguda i de tanta elegància cívica. D'aquí que no volgués tampoc permetre la lliçó sobre la resistència pacífica que Salellas pretenia que ella impartís.
Aquesta qualitat de l'elegància cívica de Marina Garcés no és accessòria o frívola, al meu entendre. La seva mateixa postura física desinhibida i confiada davant el Tribunal, allò que el president anomena ritualment la Sala, impugnava i confrontava la pompositat buida i pretensiosa del poder judicial que, lluny de ser també un mer accessori, és la base de la constitució d'aquest poder. Marchena, home sens dubte de nas fi, ho va detectar immediatament i per això no va dubtar a mantenir el seu dit vigilant damunt tota la declaració de la personalització d'aquesta transparència intel·ligent i desacralitzadora que era la testimoni i la seva visió radicalment laica del teatre on el Poder vol manifestar-se com a inviolable, la seva vista neta que li permetia veure l'emperador nu.
Lluny d'intentar una prèdica d'una religiositat oposada, Garcés pretenia, simplement, oferir un testimoni de la qualitat intrínsecament social dels seus actes en els dos dies en què el relat de les acusacions pretenen basar un relat insurreccional violent, allà on la profunda significació del gest social en realitat dinamitava precisament l'articulació violenta del seus estatus, el del poder judicial, el de l'Estat que no es vol reconèixer fundat en el cos d'on diu banalment que emana la seva sobirania. Però Marchena no va voler simplement no escoltar com el sord aquell testimoni, va veure necessari silenciar-lo al món.
La dignitat insubornable de Garcés davant aquella hostilitat sorruda em va fer evocar també amb una malenconiosa sensació de frustració aquells dies de revolta en què, almenys per un temps, vam creure'ns tots investits d'aquella mateixa dignitat, de la sensació d'haver-nos apoderat del maneig de les nostres vides i construir unes relacions socials més lliures i més democràtiques.
Potser si poguéssim participar al cafè que Garcés té pendent amb Jordi Cuixart -el cafè que a Marchena ja va molestar d'entrada i potser per a tot l'interrogatori-, recuperaríem aquella sensació. Entendríem com Marina Garcés, una intel·lectual com ella, adquireix la convicció de la seva responsabilitat social, i com la canalitza per mostrar com el compromís sobre aquesta responsabilitat es construeix en l'àmbit en què es donen aquestes relacions. Entendre la profunda paradoxa que només des de la interpendència de les persones aquestes adquireixen la seva insubornable independència.
Em dóna la sensació que hi ha cultures encara molt verdes per a tals missatges. Però n'hi ha d'altres que sembla que hem començat a madurar. Almenys durant alguns dies. Cal que no caiguin a l'oblit, per molt que alguns -amb molt poder, certament- vulguin emmordassar-ne la memòria.
13/5/19
NEW YORK, I 💜 YOU
Entre un viatge i l'altre, de tornada a casa, s'intenta estendre la carpeta inflada d'apunts sobre la superfície plana d'un paper, traslladar plecs, blocs, prospectes i catàlegs a fulls picats a màquina. Literatura com a trasllat; com en tots els trasllats, alguna cosa es perd i alguna cosa surt de racons oblidats. Realment anem gairebé com orbs, diu Hölderlin a la poesia "A les fonts del Danubi": el riu passa i brilla sota el sol com el fluir de la vida, però el sentit que llueix és una il·lusió òptica de la mirada enlluernada que veu taques lluminoses inexistents a la paret, esplendor al neó de l'esvanir-se, seducció de l'aparença, cobertes il·lustrades.
Claudio Magris, "El Danubi" (trad. d'Anna Casassas)
La imatge de Magris picant a màquina les impressions recollides als seus viatges ens resulta avui romàntica. El llibre és del 1989, si no m'erro, i avui ja deuen ser pocs els autors, inclòs ell, que ara ha arribat a la ja avançada de 80 anys i no sé si encara escriu, que no han canviat la màquina d'escriure per l'ordinador (Javier Marías n'és un, i a més proselitista de la seva pràctica). Prenc aquest llibre a préstec de la benemèrita biblioteca del Centre de Lectura. El viatge cap al casalot de tan noble soca em porta una mica d'aquell aire de què també parla Magris que un, com a mínim, pot atresorar a la pell en enfrontar-se a aquesta il·lusió òptica on reverbera el no-res. A cada viatge hi ha almenys, un fragment de sud. I després de fer-la petar una estoneta amb la simpàtica i afable jove bibliotecària, creuo el Mercadal que encara ahir estava ocupat pels espectacles del Trapezi, aquesta fira de viatgers irredempts, rodamons i fluents artistes de la recerca impossible de l'equilibri que els impulsa a no parar quiets mai sobre els seus peus àgils. Per sobre del meu cap volen rabents les orenetes, que ens venen del sud, imagino, potser de Marràqueix on jo també hi era fa poques setmanes.
Però penso en un altre sud, un sud que no tenim mai per tal, potser per tanta imatge de cinema del seu hivern rigorós. Nova York és a latitud 40º40', gairebé un grau sota Reus. Hi penso perquè ahir a la tarda, una d'aquestes tardes de diumenge de sofà i cinema, vaig encadenar dues pel·lícules seguides atret i fascinat pels paisatges de la gran metròpolis estatunidenca. "New York, I love you", pel·lícula coral que té la gràcia d'haver estat dirigida i escrita per múltiples autors, entre ells moltes dones, i que planteja creuaments de vides pels carrers de la Big Apple, sovint amb una aposta pel risc formal. L'encís de la galeria de cares conegudes i paisatges tan familiars compensa un teixit fílmic bastant descosit. I la connexió amb la meva pròpia tasca literària addicte a buscar interseccions vitals em feia quasi obligatori seguir la trama fins al final. I heus aquí que sense pausa Tv3 programava un altre pel·lícula que sorgia a Nova York, encara que acabés fent un viatge visual a les fredes terres de Maine. Aquí, les afinitats eren més improbables però igualment es troben amb una feina que podria dir que porto entre mans. Història de la investigació de la vida i la mort prematura d'un artista -un cantautor que mor després de donar al món una sola obra mestra-, té com tantes d'aquestes comèdies romàntiques de la factoria Hollywood un interès en les zones del plantejament i el nus que acaba traït per la previsibilitat de les peripècies del desenllaç. El seu títol és "Tumbledown", que vindria a ser una desfeta, però l'han traduït per "L'última cançó" -un altre punt per seguir-la, ja que seria el títol d'un principi de novel·la meva seminal de diversos projectes que amb el temps han anat veient la llum-, i crec que és de fa uns quatre anys. El seu punt fort, potser, i que era bastant arriscat quant gosa fer-nos escoltar la fictícia obra mestra, és el de les cançons de Damien Jurado, un cantautor del distant estat occidental de Washington que vaig descobrir gràcies a aquesta pel·lícula, i que fa versemblant la màgia de la carrera musical truncada del protagonista ocult.
3/5/19
XENOFÒBIA O SUPREMACISME?
Han sortit, novament, acusacions de supremacisme i xenofòbia per part d'algunes de les persones presumptament insultades. Una acusació que ja és un motiu recurrent, una d'aquelles cantarelles que reciten de memòria des de les files de Ciutadans i Partit Popular per a desacreditar el món independentista.
Que la repiulada de Núria de Gispert resulta desafortunadíssima és cert, sempre partint de la base que reprovar el que es comporta de manera indigna usant els mateixos mitjans indignes t'invalida com a censurador. Ara bé, que tingui tints xenòfobs no es pot entendre, ja que de fet va destinada a persones concretes, on tant trobem catalans de soca-rel com ciutadans espanyols poc encaixables en la figura de minories marginalitzades. Més interès em mereix, en canvi, l'acusació de supremacisme.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)