Han sortit, novament, acusacions de supremacisme i xenofòbia per part d'algunes de les persones presumptament insultades. Una acusació que ja és un motiu recurrent, una d'aquelles cantarelles que reciten de memòria des de les files de Ciutadans i Partit Popular per a desacreditar el món independentista.
Que la repiulada de Núria de Gispert resulta desafortunadíssima és cert, sempre partint de la base que reprovar el que es comporta de manera indigna usant els mateixos mitjans indignes t'invalida com a censurador. Ara bé, que tingui tints xenòfobs no es pot entendre, ja que de fet va destinada a persones concretes, on tant trobem catalans de soca-rel com ciutadans espanyols poc encaixables en la figura de minories marginalitzades. Més interès em mereix, en canvi, l'acusació de supremacisme.
I precisament per reiterada, aquesta acusació em fa pensar que, a banda de perseguir el ja conegut recurs de convertir en una falca indiscutible del debat la sentència repetida fins a la sacietat, tal vegada encobreixi una realitat profunda. Una realitat que té a veure amb sentiments arrelats i que responen al que en altres apunts que he dedicat al meu apòcrif filòsof i psiquiatra penedit Magnus T. Pfaff he anomenat conspiració dels infeliços.
Aquesta conspiració la podria resumir en una mena d'aforisme que ja vaig usar, El món es divideix en dues categories de persones: els infeliços i els que es defensen dels infeliços. Però més enllà d'això, i de la persecució impossible de la felicitat per part del que ignora els mínims antecedents culturals i històrics que ens parlen de la inanitat humana, no he aprofundit gaire en una manifestació típica d'aquesta set d'assetjament dels més feliços per part dels infeliços. També diria Pfaff que una societat que equipara l'inculte amb l'il·lustrat sempre tendirà a la pacificació per la via de l'entronització de l'ignorant. I crec que aquí és per on ens plora la criatura: la ignorància és molt atrevida, diuen, però és ben cert que l'inculte, tot i poder fer fàtuament gala de la seva ignorància, en el fons és víctima d'un complex d'inferioritat davant el culte, i per tant del seu corol·lari, l'enveja.
Que l'enveja és mala consellera és lloc comú, perquè no solament fa infeliç el qui la té instil·lada al seu sentiment més profund, sinó que aboca la societat a aquesta igualació per la línia inferior a què al·ludeix Pfaff. És d'aquí on sorgeix la insidiosa, infatigable i atabaladora tasca de sapa de l'ignorant per esmolar tot allò que depassa la seva ridícula mitjana intel·lectual. Res no li és grat ja si veu reflectida al mirall de l'estatura superior de l'altre la seva baixesa intel·lectual, i és això el que el duu a la baixesa moral. És en el cor del presumptuós i banalment orgullós que niua aquesta conspiració. El que és clau és la voluntat d'impugnar la intel·ligència aliena que retrata la teva mancança, i és aquí on un grapat de fatus poden enverinar el cos social i fer que els segueixin en la seva insensata voluntat d'anihilació de la cultura una massa de simples que senten tocar campanes quan no toquen i que, inermes davant els embats de l'infortuni, no tenen eines per defensar-se de la manipulació dels conspiradors.
Evidentment, quan Pfaff parla de massa i d'ignorància, que destria dels ignorants però altius amb mala fe, està donant una visió supremacista de la societat a favor dels que des del rigor de l'estudi i la reflexió entenen l'esdevenir històric en un pla molt més elevat. Pfaff sosté que només des del profund coneixement de la Història es pot arribar a comprendre la condició humana i valorar en la seva justa mesura les seves conquestes i derrotes, que l'aboquen a un recorregut circular fatal, on el progrés, com la crisi, és una il·lusió que balla en la corda fluixa del temps, en la falsa concepció de la linealitatd el temps.
Que l'independentisme sigui supremacista, de fet, se sosté en una visió molt similar. Hi ha sempre, aletejant en el projecte de la independència catalana, un convenciment d'una superioritat moral -que per ella mateixa impugna i oblitera qualsevol temptació xenòfoba, sigui dit de passada- que en realitat se centra en una herència cultural de tradicions més democràtiques, més adherides a un projecte cívic de societat oberta i lliure, que xoca amb la mentalitat més autoritària i menys arrelada en una societat civil cohesionada, pròpia de la tradició monàrquica espanyola.
Aquest supremacisme, per tant, té bases objectives, fonamentades en aquesta fractura cultural, i també en la major qualificació intel·lectual que demostren els estudis estadístics, que assenyalen que l'adherència al projecte d'una república catalana compta amb més suport entre la població a mesura que és més alt el seu nivell de formació.
Digueu-me supremacista, doncs, que mentre em mireu des de sota la meva espatlla no em tapareu la mirada, fa dir Pfaff al mestre Gupka al seu "Converses amb el gat de Gupka". No vol dir que es fes il·lusions sobre la impermeabilitat ni sobre l'èxit del superior en una lluita secular i sense quarter amb els ignorants arrogants que en la seva pacient porfídia arrosseguen els inferiors per a segar-li l'herba al seu pas.
Tanmateix, cal recordar que obrint un abric a l'esperança, el mestre de Turíngia sempre va sostenir que malgrat que qualsevol il·lusió de progrés és realment una manifestació de la infinita capacitat de decadència de l'espècie humana, subjecta com tot l'univers al principi de l'entropia, calia en fi apel·lar a la seva llibertat, treballar i actuar conforme als principis de la democràcia fictícia que la defensa, i qui sap si esperar que en algun tomb del camí circular aparegui la gran excepció a la dissipació de l'energia pròpia de l'entropia que va generar l'ordre enmig del caos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada