Entre un viatge i l'altre, de tornada a casa, s'intenta estendre la carpeta inflada d'apunts sobre la superfície plana d'un paper, traslladar plecs, blocs, prospectes i catàlegs a fulls picats a màquina. Literatura com a trasllat; com en tots els trasllats, alguna cosa es perd i alguna cosa surt de racons oblidats. Realment anem gairebé com orbs, diu Hölderlin a la poesia "A les fonts del Danubi": el riu passa i brilla sota el sol com el fluir de la vida, però el sentit que llueix és una il·lusió òptica de la mirada enlluernada que veu taques lluminoses inexistents a la paret, esplendor al neó de l'esvanir-se, seducció de l'aparença, cobertes il·lustrades.
Claudio Magris, "El Danubi" (trad. d'Anna Casassas)
La imatge de Magris picant a màquina les impressions recollides als seus viatges ens resulta avui romàntica. El llibre és del 1989, si no m'erro, i avui ja deuen ser pocs els autors, inclòs ell, que ara ha arribat a la ja avançada de 80 anys i no sé si encara escriu, que no han canviat la màquina d'escriure per l'ordinador (Javier Marías n'és un, i a més proselitista de la seva pràctica). Prenc aquest llibre a préstec de la benemèrita biblioteca del Centre de Lectura. El viatge cap al casalot de tan noble soca em porta una mica d'aquell aire de què també parla Magris que un, com a mínim, pot atresorar a la pell en enfrontar-se a aquesta il·lusió òptica on reverbera el no-res. A cada viatge hi ha almenys, un fragment de sud. I després de fer-la petar una estoneta amb la simpàtica i afable jove bibliotecària, creuo el Mercadal que encara ahir estava ocupat pels espectacles del Trapezi, aquesta fira de viatgers irredempts, rodamons i fluents artistes de la recerca impossible de l'equilibri que els impulsa a no parar quiets mai sobre els seus peus àgils. Per sobre del meu cap volen rabents les orenetes, que ens venen del sud, imagino, potser de Marràqueix on jo també hi era fa poques setmanes.
Però penso en un altre sud, un sud que no tenim mai per tal, potser per tanta imatge de cinema del seu hivern rigorós. Nova York és a latitud 40º40', gairebé un grau sota Reus. Hi penso perquè ahir a la tarda, una d'aquestes tardes de diumenge de sofà i cinema, vaig encadenar dues pel·lícules seguides atret i fascinat pels paisatges de la gran metròpolis estatunidenca. "New York, I love you", pel·lícula coral que té la gràcia d'haver estat dirigida i escrita per múltiples autors, entre ells moltes dones, i que planteja creuaments de vides pels carrers de la Big Apple, sovint amb una aposta pel risc formal. L'encís de la galeria de cares conegudes i paisatges tan familiars compensa un teixit fílmic bastant descosit. I la connexió amb la meva pròpia tasca literària addicte a buscar interseccions vitals em feia quasi obligatori seguir la trama fins al final. I heus aquí que sense pausa Tv3 programava un altre pel·lícula que sorgia a Nova York, encara que acabés fent un viatge visual a les fredes terres de Maine. Aquí, les afinitats eren més improbables però igualment es troben amb una feina que podria dir que porto entre mans. Història de la investigació de la vida i la mort prematura d'un artista -un cantautor que mor després de donar al món una sola obra mestra-, té com tantes d'aquestes comèdies romàntiques de la factoria Hollywood un interès en les zones del plantejament i el nus que acaba traït per la previsibilitat de les peripècies del desenllaç. El seu títol és "Tumbledown", que vindria a ser una desfeta, però l'han traduït per "L'última cançó" -un altre punt per seguir-la, ja que seria el títol d'un principi de novel·la meva seminal de diversos projectes que amb el temps han anat veient la llum-, i crec que és de fa uns quatre anys. El seu punt fort, potser, i que era bastant arriscat quant gosa fer-nos escoltar la fictícia obra mestra, és el de les cançons de Damien Jurado, un cantautor del distant estat occidental de Washington que vaig descobrir gràcies a aquesta pel·lícula, i que fa versemblant la màgia de la carrera musical truncada del protagonista ocult.
La passada tardor vaig estar a Nova York, a Williamsburgh, barri amb cert renom hipster de Brooklyn, i naturalment a Manhattan. Si París no s'acaba mai, Nova York sembla ni tan sols poder-se començar. Per al viatger ocasional pot ser falsament coneguda, de tan retratada i mil vegades llegida i vista, i sentida en la música que sorgeix dels milions d'artistes que ha acollit i s'hi han inspirat. Nova York sembla reinventar-se, apedaçar-se potser en les seves ferides mil cop obertes, plantar-se cada matí com el vell acudit de les hores en què els carrers encara no estan estesos per al qui matina. És clar, la ciutat no dorm mai, però tampoc Marràqueix. Nova York, tanmateix, et dona la sensació d'un moviment centrípet que t'atrapa i et descol·loca permanentment. No millor explicació podria haver al fet que la tarda que vam baixar a peu bona part de la Sisena Avinguda i vam endinsar-nos al Greenwich Village cap al Blue Note, acabéssim descobrint que havíem de remuntar al nord un altre camí perquè les nostres entrades eren al Sony Hall de Broadway i no pas al mític cau del vell jazz. Millor explicació que un error en la meva recerca per internet, sens dubte. Per les voreres de la Sisena vaig seguir el rastre dels guants abandonats, testimonis de pèrdues o potser simplement fites per a navegants despistats com nosaltres. A les cantonades de Chelsea o als cafès del Village entaulàvem converses amb desconeguts, i la ciutat esdevenia amable i polida, encara que sabies que com els esquirols que et trobes a cada parc, i també a cada rectangle verd, potser seria un contacte tan breu i esquiu com el que costa distribuir-los un bocí de galeta. A Madison Square Garden un rapinyaire, no sé si un falcó o un ocell semblant, tenia empresonat i devorava un petit esquirol davant la mirada aterrida dels seus progenitors i la mirada fascinada de turistes i autòctons. I a l'altra banda de la gran plaça, prop de Shake Shack, la guingueta on diuen que se serveixen unes de les millors hamburgueses de la ciutat, un agent immobiliari ens parlava dels prohibitius preus dels lloguers que negocia, mentre un brother seu llegia al banc proper, i poc després era amonestat per una parella de policies perquè l'havien sorprès quan anava a alleujar la bufeta entre els arbres.
Així és aquesta Nova York. Una ciutat que pot ser despietada i acollidora en el mateix segon. El nostre amic Joan, que porta ja un parell de dècades vivint-hi, ens ho deia. No hi ha un projecte de reforma per a la ciutat. Tota ella és una obra permanent que només llima i maquilla els desperfectes. Però el cert és que sura, el vell vaixell. Sura i emet una llum que, quan cau la nit, crea una miríada d'estrelletes que tapen les devastacions i les corrupcions i ultratges del temps amb aquella mateixa il·lusió òptica que em va fer veure en la penombra decadentment gloriosa del Village Vanguard les empremtes del fatigat i ja tocat per la mort Bill Evans, com si els membres de la big band resident que hi tocava fossin els seus col·legues infaltables i cerimoniosos que no li podrien retre altre tribut que tocar la mateixa música que ell va tocar -i això ho pensava encara que no fos de Bill Evans sinó de Jim McNeely-.
És clar, el temps corria igual, allà a fora. I ens cridaria aviat a creuar l'Atlàntic de tornada. Aleshores les hores guanyades en l'anada serien retornades al déu Cronos. El mateix que veu desfilar parsimoniosament les aigües del Danubi que també van veure Hölderlin, i Magris. Indiferent als orfes que té a les ribes, (lliscant) cap al mar, cap a la gran persuasió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada