21/6/18

DISCURS VERITABLE CONTRA ELS CRETINS


Atacava Cels en el seu "Discurs veritable contra els cristians" una de les màximes d'aquests, que segons ell es traduïa en: lluny d'aquí tot el que posseeixi alguna cultura, alguna saviesa, o algun discerniment; són més recomanables els nostres ulls: però si algú fos ignorant, simple, inculte, pobre d'esperit, que vingui a nosaltres amb valentia. Cels, en aquesta obra, un pamflet dels que sembla van proliferar a la Roma del tombant del segles II i III dC, atacava els principis dogmàtics del que considerava una religió intransigent, que trobava la seva sola raó de ser en el que ell deia principi de partit, és a dir, de crear faccions. Però també podem llegir l'obra, que de fet ens ha arribat gràcies a la resposta que en faria Orígenes unes dècades més tard, com una defensa de la raó i la intel·ligència contra la superstició, la xarlataneria com ell mateix en diu més d'un cop.

Sembla que aquest Cels hauria viscut a Alexandria, i en tot cas està embegut de coneixement de la filosofia grega i de la història dels diferents imperis anteriors al romà. La seva figura, doncs, sembla molt representativa del xoc entre sistemes polítics i de pensament que esquematitza Alejandro Amenábar a la seva discutida pel·lícula "Àgora", crec que molt injustament atacada.

Cels menysprea el proselitisme dels cristians, que creixia en l'època de tolerància dels emperadors Antoní Pius i Marc Aureli, ja que, diu, procedeixen com els falsos metges que s'esforcen per desacreditar a la ciència: "Es deixen agitar, diuen; només jo els salvaré; els metges vulgars maten als que es vanten de guarir". ¿No es diria que estan ebris, qui, entre ells, acusen a les persones sòbries d'estar èbries, o miops a qui voldrien persuadir a altres miops que els qui veuen en realitat no veuen res?.

Els romans, certament, no eren democràtics en el sentit dels grecs. Almenys des que Juli Cèsar va ser apunyalat pels qui defensaven la relativa democràcia dels senadors. Avui seria difícil trobar un Cels que ataqui tan despietadament la multitud inculta, tot i que les reflexions sobre la influència de la incultura -i el seu correlat la manipulació per part del poder- puguin abundar. El meu Magnus T. Pfaff deia en el seu propi pamflet, imitador del de Cels, "Discurs veritable contra els cretins", que una societat que equipara l'inculte amb l'il·lustrat sempre tendirà a la pacificació per la via de l'entronització de l'ignorant.

Tenim aquests dies entre nosaltres el professor estatunidenc de la Universitat de Georgetown Jason Brennan, que en el seu llibre de provocador títol "Contra la democràcia", explora precisament la possibilitat d'exigir un control del coneixement del ciutadà per exercir la democràcia. Val la pena llegir aquesta entrevista al diari El Món.

Que dia a dia es fa avui, en els mass media, exaltació de la ignorància i la manca de cultura com mai no haurien sospitat ni Cels ni Pfaff, és evident. I que alguns partits i algunes institucions en fan bandera i fórmula per imposar el seu domini sobre la població endormiscada, sense un sentiment democràtic arrelat, és també notori, sobretot quan el desafiament a l'autoritat -llegiu poder- provoca en determinades instàncies la por a la mobilització ciutadana. És el cas de la rebel·lió de l'independentisme que estem vivint.

Per això, no és una simple anècdota veure com els diputats de Ciutadans al Parlament no dubten a usar la figura del Quixot per atacar la consellera de Cultura del govern, Laura Borràs, per una de les poques accions intolerants que s'han vist en les mobilitzacions de les files independentistes, en boicotejar un acte sobre Cervantes que programava Societat Civil Catalana a la Universitat de Barcelona, del qual parlàvem en l'anterior post. Veure Arrimadas i companyia esgrimint uns exemplars impol·luts, mai no oberts -i sembla que tampoc comprats-, tots idèntics, del Quixot, com a reivindicació contra la presumpta intolerància del govern, resulta patètic, i va estar modèlicament replicat per la Laura Borràs (veieu vídeo), però alhora reflecteix fins a quin punt la seva supèrbia ignorant els pot fer desbarrar: Si Cervantes aixequés el cap i veiés com pretenen usar el seu immortal cavaller ofuscat, i precisament a la terra que ell descrivia com a  archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y única en sitio y en belleza ! Barcelona, on el Quixot va ser derrotat i despullat de les seves folles fantasies d'hidalgo i va recuperar la cordura!

No és ja que ses il·lustres senyories manegin en benefici propi la ignorància d'una multitud, sinó que ells mateixos, ignorants, cauen en la seva pròpia trampa. Cervantes, perseguit i vilipendiat per una rància i caduca societat, de la qual va saber-se riure i burlar, és avui tristament reduït a la categoria d'icona buida de la pretesa universalitat de l'espanyolitat pels que, si el llegissin, s'hi veurien retratats, i no precisament en l'alt concepte que la seva incultura els fa tenir de si mateixos.



8/6/18

TRETS AL PEU

Probablement la manera més eficaç de dinamitar el moviment independentista  -des de dins, em refereixo- és anar en contra del que l'ha fet créixer i esdevenir majoritari a Catalunya. És a dir, anar en contra del seu caràcter obert, tolerant, pacifista i, fins i tot, amable i alegre.

Potser a hores d'ara sigui excessiu exigir que es mantingui la revolució dels somriures, després de l'escomesa repressiva desenfrenada i ferotge de l'Estat espanyol des de les acaballes de l'estiu passat, i tal pretensió resultaria un excés de candor naïf i kumbaià (per manllevar-li el qualificatiu a la gran Dolors Miquel en un tuit que feia avui mateix). Amb presos polítics i exiliats, centenars d'encausats, ofensives per tots els cantons i encara amb els comptes de la Generalitat sota la vigilància de l'Estat , no es tracta de mostrar permanentment un gest de satisfacció íntima que semblaria sobreactuat.

Tanmateix, el pacifisme ha de ser inexcusable. La tolerància ha de ser irrenunciable. Els respecte als drets i llibertats ha de ser escrupolós envers els altres, inclosos els que ens els han discutit, restringit i violat. Una altra cosa ens situaria en la línia d'actuació que l'aparell de l'Estat i els seus mitjans afins tenen a bé atribuir sistemàticament a l'independentisme (o, en boca seva, separatisme, nacionalisme, colpisme, etc).

S'ha de ser modèlic? S'ha de ser íntegrament honest, demòcrata i civilitzat? Sens dubte. No hi ha excuses per no ser-ho, com no n'hi cap per a usar la força més que en ús d'una legítima defensa en cas d'extrema necessitat. Amb la llibertat d'expressió, per exemple, mai no n'hi ha, llevat que aquesta esdevingui una incitació directe a un delicte. 

Contraatacar, sí, però mai amb les mateixes armes de l'adversari. 

Temo que això, que em sembla que en general s'està mantenint, presenta esquerdes entre algunes files. Sempre queda l'opció que es tracti d'agents provocadors. Tant se val, la resposta mai no pot ser irreflexiva i seguidisme dels esquers dels que volen tacar l'historial de l'independentisme.

Han aparegut algunes taques recents, però cap del calat de l'acció que des d'un CDR es va fer ahir a la Universitat de Barcelona, on es va boicotejar un acte de Societat Civil Catalana en homenatge a Cervantes. Tots sabem qui són SCC -a un servidor el tenen bloquejat a twitter, cosa que lamento ja que em priven de saber el seu parer sobre els fets-, i per tant sobren explicacions. A mi no se m'acudiria anar a un homenatge al grandíssim escriptor universal fet per alguns que amb tota probabilitat no l'han llegit i només l'usaran d'una manera tergiversada. Però són lliures de fer-ho. Una altra cosa és que les universitats catalanes estan demostrant ser molt més tolerants amb SCC i l'unionisme en general que amb l'independentisme, a l'hora de promoure o simplement autoritzar actes a les seves instal·lacions. I personalment no perdono els seus claustres no adherir-se a les reclamacions en favor de la llibertat dels presos. Però tot això no legitima cap acte de boicot.

Actituds com aquesta no solament taquen. Encomanen, per la via de la defensa i la justificació, actituds que ens empantanaguen en el terreny de la intolerància i el recurs als mateixos elements repressius, restrictius i punitius dels que amb justícia l'independentisme denuncia ser víctima.

Beatriz Talegón, la periodista i advocada que tant se l'està jugant per defensar la legitimitat de els reivindicacions independentistes, rebia avui crítiques a una piulada seva criticant precisament l'actitud d'ahir a la Universitat dels que van protagonitzar les accions de boicot. Més elaboradament ho explicava en aquest article, on també recorda que que en un article ahir mateix denunciava el veritable caràcter de SCC. S'hi pot discrepar d'alguns aspectes de les seves crítiques -tot i que jo estic totalment d'acord-, però arribava el punt, en un intercanvi poc afortunat de piulades, en què els qui la criticaven denunciaven que ella persegueix una via d'enteniment amb una futura Espanya federal. Com si ella no pogués defensar la via que volgués. 







Aquest camí ens porta al descrèdit. La mateixa Talegón diu, en una altra resposta al mateix tuitaire que piula des d'un compte no identificat personalment però assegura que ella el coneix, que aquests comentaris la deceben i afegix que creia que tots (s'hi inclou) ho teníem igual de clar.

El descrèdit internacional pot ser una conseqüència d'aquesta traïció a les nostres pròpies conviccions democràtiques, a la imatge que ens hem fet de nosaltres mateixos i de la nostra lluita. Una entrevista amb la corresponsal de Le Monde a Espanya, Sandrine Morel, a Vilaweb, és molt il·lustrativa. Morel és una corresponsal amb llarga trajectòria, fa anys instal·lada a Madrid. La seva visió pot estar esbiaixada per aquest motiu, però certament he notat que en els últims mesos ha fet un esforç per apropar-se a la realitat catalana i el que diu en aquesta -tensa- entrevista d'Andreu Barnils s'ha de tenir molt en compte. Sobretot en allò que afirma sobre una escalada de sentiments agressius i d'odi dins l'independentisme, en aquest fragment:

Capítol ‘De la revolució dels somriures a l’odi desacomplexat’. Aquí què hi expliqueu, per exemple?
—Mostro l’evolució de totes les entrevistes que he fet durant les Diades. Des del 2012 he anat a totes. I al començament hi predominava l’aspecte econòmic. Molta gent demanava el pacte fiscal. I es queixaven de l’Espanya ens roba. I de mica en mica ha anat canviant el discurs. Cada vegada es parla més de sentir-se menyspreat, de sentir-se insultat. I el to va pujant fins al 2017, quan realment vaig veure que les entrevistes eren molt més contundents. Molt agressives. Un discurs molt fort. I realment sí, notaves un odi. Uns insults. Feia entrevistes i ni tan sols hi havia d’arguments. Eren insults. Contra els franquistes. Fatxes. Ja no era una qüestió d’arguments. Notaves que hi havia un emprenyament molt fort.

No ens engeguem trets al peu. La fermesa i la resolució han d'anar en congruència amb els principis i valors democràtics que volem preservar. Contra les actituds repressives la defensa és la llibertat. Mai la repressió.