TRETS AL PEU

Probablement la manera més eficaç de dinamitar el moviment independentista  -des de dins, em refereixo- és anar en contra del que l'ha fet créixer i esdevenir majoritari a Catalunya. És a dir, anar en contra del seu caràcter obert, tolerant, pacifista i, fins i tot, amable i alegre.

Potser a hores d'ara sigui excessiu exigir que es mantingui la revolució dels somriures, després de l'escomesa repressiva desenfrenada i ferotge de l'Estat espanyol des de les acaballes de l'estiu passat, i tal pretensió resultaria un excés de candor naïf i kumbaià (per manllevar-li el qualificatiu a la gran Dolors Miquel en un tuit que feia avui mateix). Amb presos polítics i exiliats, centenars d'encausats, ofensives per tots els cantons i encara amb els comptes de la Generalitat sota la vigilància de l'Estat , no es tracta de mostrar permanentment un gest de satisfacció íntima que semblaria sobreactuat.

Tanmateix, el pacifisme ha de ser inexcusable. La tolerància ha de ser irrenunciable. Els respecte als drets i llibertats ha de ser escrupolós envers els altres, inclosos els que ens els han discutit, restringit i violat. Una altra cosa ens situaria en la línia d'actuació que l'aparell de l'Estat i els seus mitjans afins tenen a bé atribuir sistemàticament a l'independentisme (o, en boca seva, separatisme, nacionalisme, colpisme, etc).

S'ha de ser modèlic? S'ha de ser íntegrament honest, demòcrata i civilitzat? Sens dubte. No hi ha excuses per no ser-ho, com no n'hi cap per a usar la força més que en ús d'una legítima defensa en cas d'extrema necessitat. Amb la llibertat d'expressió, per exemple, mai no n'hi ha, llevat que aquesta esdevingui una incitació directe a un delicte. 

Contraatacar, sí, però mai amb les mateixes armes de l'adversari. 

Temo que això, que em sembla que en general s'està mantenint, presenta esquerdes entre algunes files. Sempre queda l'opció que es tracti d'agents provocadors. Tant se val, la resposta mai no pot ser irreflexiva i seguidisme dels esquers dels que volen tacar l'historial de l'independentisme.

Han aparegut algunes taques recents, però cap del calat de l'acció que des d'un CDR es va fer ahir a la Universitat de Barcelona, on es va boicotejar un acte de Societat Civil Catalana en homenatge a Cervantes. Tots sabem qui són SCC -a un servidor el tenen bloquejat a twitter, cosa que lamento ja que em priven de saber el seu parer sobre els fets-, i per tant sobren explicacions. A mi no se m'acudiria anar a un homenatge al grandíssim escriptor universal fet per alguns que amb tota probabilitat no l'han llegit i només l'usaran d'una manera tergiversada. Però són lliures de fer-ho. Una altra cosa és que les universitats catalanes estan demostrant ser molt més tolerants amb SCC i l'unionisme en general que amb l'independentisme, a l'hora de promoure o simplement autoritzar actes a les seves instal·lacions. I personalment no perdono els seus claustres no adherir-se a les reclamacions en favor de la llibertat dels presos. Però tot això no legitima cap acte de boicot.

Actituds com aquesta no solament taquen. Encomanen, per la via de la defensa i la justificació, actituds que ens empantanaguen en el terreny de la intolerància i el recurs als mateixos elements repressius, restrictius i punitius dels que amb justícia l'independentisme denuncia ser víctima.

Beatriz Talegón, la periodista i advocada que tant se l'està jugant per defensar la legitimitat de els reivindicacions independentistes, rebia avui crítiques a una piulada seva criticant precisament l'actitud d'ahir a la Universitat dels que van protagonitzar les accions de boicot. Més elaboradament ho explicava en aquest article, on també recorda que que en un article ahir mateix denunciava el veritable caràcter de SCC. S'hi pot discrepar d'alguns aspectes de les seves crítiques -tot i que jo estic totalment d'acord-, però arribava el punt, en un intercanvi poc afortunat de piulades, en què els qui la criticaven denunciaven que ella persegueix una via d'enteniment amb una futura Espanya federal. Com si ella no pogués defensar la via que volgués. 

Aquest camí ens porta al descrèdit. La mateixa Talegón diu, en una altra resposta al mateix tuitaire que piula des d'un compte no identificat personalment però assegura que ella el coneix, que aquests comentaris la deceben i afegix que creia que tots (s'hi inclou) ho teníem igual de clar.

El descrèdit internacional pot ser una conseqüència d'aquesta traïció a les nostres pròpies conviccions democràtiques, a la imatge que ens hem fet de nosaltres mateixos i de la nostra lluita. Una entrevista amb la corresponsal de Le Monde a Espanya, Sandrine Morel, a Vilaweb, és molt il·lustrativa. Morel és una corresponsal amb llarga trajectòria, fa anys instal·lada a Madrid. La seva visió pot estar esbiaixada per aquest motiu, però certament he notat que en els últims mesos ha fet un esforç per apropar-se a la realitat catalana i el que diu en aquesta -tensa- entrevista d'Andreu Barnils s'ha de tenir molt en compte. Sobretot en allò que afirma sobre una escalada de sentiments agressius i d'odi dins l'independentisme, en aquest fragment:

—Capítol ‘De la revolució dels somriures a l’odi desacomplexat’. Aquí què hi expliqueu, per exemple?

—Mostro l’evolució de totes les entrevistes que he fet durant les Diades. Des del 2012 he anat a totes. I al començament hi predominava l’aspecte econòmic. Molta gent demanava el pacte fiscal. I es queixaven de l’Espanya ens roba. I de mica en mica ha anat canviant el discurs. Cada vegada es parla més de sentir-se menyspreat, de sentir-se insultat. I el to va pujant fins al 2017, quan realment vaig veure que les entrevistes eren molt més contundents. Molt agressives. Un discurs molt fort. I realment sí, notaves un odi. Uns insults. Feia entrevistes i ni tan sols hi havia d’arguments. Eren insults. Contra els franquistes. Fatxes. Ja no era una qüestió d’arguments. Notaves que hi havia un emprenyament molt fort.

No ens engeguem trets al peu. La fermesa i la resolució han d'anar en congruència amb els principis i valors democràtics que volem preservar. Contra les actituds repressives la defensa és la llibertat. Mai la repressió.