18/6/14

L'ODISSEA ANUAL DELS ULISSES MODERNS

Centenaris, cinquantenaris o períodes menors -que no tenen nom propi- esquitxen el calendari anual com a excusa per celebrar, recordar o -tot sovint- organitzar una campanya de màrqueting al voltant d'algun personatge, fet considerat històric o altres convencions. Les celebracions que segueixen el cicle anyal no deixen de ser una expressió d'aquesta tendència a instal·lar-nos en les efemèrides, però en substància deuen la seva procedència, si més no, a la nostra necessitat de comptabilitzar el temps, de registrar el seu pas inexorable per a pautar les nostres activitats i, potser més fonamentalment, per consolar-nos amb la idea que tot haurà de tornar un cop les restes de la festa ja hagin fet el seu trànsit cap a la Història per situar-se en fila rere totes les mateixes festes idèntiques que  l'havien precedit.


Escena d'"Els morts" de John Huston
Una de les reflexions més poderoses que l'art ha donat sobre aquesta fixació dels sentiments amb les dates del calendari festiu és l'extraordinari conte de James Joyce "Els morts", inclòs al seu recull "Dublinesos". El relat compta amb un dels trasllats més reeixits que una obra literària de gran magnitud ha tingut al cinema, la magnífica adaptació que va fer John Huston l'any 1987. Conte i pel·lícula donen compte de com transcorre una vesprada de Reis en una reunió familiar, però, narrat des d'una veu subjectiva, ens va derivant cap a una complexa reflexió sobre el decurs del temps que es projecta tan endavant -els signes inequívocs de la presència futura de la mort-, com enrere, en la presa de consciència per part del marit de tot el que desconeix sobre el passat de la seva dona.

Joyce va escriure i donar a editar el conjunt de relats al poc de sortir del seu Dublín natal, entre 1904 i 1905, però el llibre no es publicaria fins a 1914, o sigui que ara fa justament cent anys. Però és també protagonista d'un cas molt singular de celebració d'aquesta mena, gràcies al seu llibre posterior, i sens dubte la seva obra mestra, la monumental novel·la "Ulisses". Com és prou sabut, el que es descriu en el llibre transcorre en un sol dia, que té data certa a la ficció, el 16 de juny de 1904. Això ha donat peu al fet que actualment se celebrin en la mateixa data , tant a Dublín com a moltes parts del món, nombrosos actes tant per evocar la vida i obra de l'autor, com per seguir una mena de quasi-religiosa recreació de l'itinerari del personatge principal de l'obra, el que dibuixa aquesta odissea moderna, de tan modesta i quotidiana mena, que és el decurs d'una jornada en la vida d'un personatge sense un relleu extraordinari com Leopold Bloom. Una jornada que els dublinesos han vingut a denominar Bloomsday.


Reusdigital.cat
A Reus tenim la gran sort, per celebrar aquesta diada, de comptar amb la figura de Joaquim Mallafrè, el gran traductor de Joyce al català. Enguany es va escaure poder celebrar el nostre petit Bloomsday, la gran ocasió d'inaugurar una exposició al Centre de Lectura amb els materials editats sobre Joyce que el nostre erudit professor ha donat a la benemèrita institució. I vam poder assistir a una de les seves magistrals exposicions sobre els principals temes joycians/ulissians a la sala d'actes del mateix Centre. L'essencial de la seva xerrada, que va anar acompanyada per la lectura de fragments de la novel·la a càrrec del Col·lectiu En Veu Alta, es pot trobar a la xarxa. Podreu trobar en aquest text una sàvia guia per seguir els espais més emblemàtics de la novel·la al Dublín actual, amb les referències sempre tan eufòniques de la toponímia del món anglosaxó, i alguns exemples del proteic i fascinant món que articula l'escriptura de Joyce.


The Cock Tavern a Church Hill
Potser objectareu que definir la glossa anual de l'obra de Joyce i els milers d'actes que commemoren la novel·la (aquest dens univers de personatges, espais físics, escenes, pensaments, discussions, diàlegs i monòlegs) és un despropòsit, referit a un autor que va destacar per la seva violenta ruptura amb la moral dominant, no solament a la seva catòlica Irlanda sinó a bona part del món occidental. Certament, Joyce va abjurar de la religió, i els seus pals al poder de la Roma Vaticana a la novel·la, juntament amb l'explicitud del desig sexual, l'adulteri, la llibertat del llenguatge i tants altres temes espinosos -sobretot posat en el context del seu temps-, van fer que la novel·la tingués, com el conjunt de relats però per aquestes diferents qüestions, molts problemes per publicar-se, com és prou sabut.


L'obra de Joyce, certament intricada a l'"Ulisses", i encara en major grau en la seva darrera novel·la,"Finnegan's Wake", està imbricada de manera molt intensa amb la seva vida. Jo diria que amb la mateixa intensitat abrasiva que respira la novel·la. No entraré ara en l'etern debat sobre la impersonalitat de l'autoria. Si em resulta evident que en tot escriptor l'experiència autobiogràfica explica la seva obra, i alhora és insuficient per explicar-ne la seva formulació concreta, Joyce és un cas on el seu propi material biogràfic batega constantment en el que va escriure. Com ha assenyalat John Gross,  molt pocs escriptors van explotar tan minuciosament el material ínfim i aparentment poc prometedor de les seves experiències. Per posar un exemple: és sabut que la mateixa data avui tan cèlebre del 16 de juny de 1904, és la data en què va mantenir la seva primera cita amb la que seria la seva dona tota la vida, Nora Barnacle. 


L'"Ulisses" és en part una continuació de la  més clarament autobiogràfica obra de joventut "Retrat de l'artista adolescent", i en part continua la seva autoexploració a "Finnegan's Wake", on el material íntim ja queda profundament adherit al material exògen del vastíssim espectre de les inquietuds culturals de Joyce. Entre aquest monumental referent, la mitologia del món gaèlic i la iconografia catòlica es donen la mà amb elements històrics, polítics i costumistes del món irlandès. És això el que potser permet desbrossar la passió religiosa en un autor tan conscientment profà com ell. 

Irlanda és, en definitiva, el gran tema joycià. La Irlanda de múltiples cares i d'històries tan diverses, és l'univers de tota la seva obra i és el món que va descriure amb la mateixa minuciositat amb què va autoanalitzar-se (psicoanalobrir-se, en un dels neologismes que ell mateix va encunyar), malgrat haver-la deixat amb vint-i-dos anys per a penes tornar mai més. Pot veure's com una paradoxa, però a la fi és força habitual que sigui la distància, la perspectiva del temps i l'espai, la que extregui de la ment d'un creador allò que té de més substancial i arrelat, allò que dóna el seu real sentit al terme pàtria. Aquest material tan primari és tractat, certament, amb un aparell lingüístic luxós i el distanciament de la profunda ironia joyciana que el situa ja en el giravolt exacte de la novel·la moderna, el tomb sobre la tradició que va fer que T.S. Eliot es referís a Joyce com l'home que havia matat el segle dinou. Crec que aquests aspectes has fet retraure's generacions senceres de lectors del que veuen com un objecte impenetrablement intel·lectual.

Joaquim Mallafrè es va esforçar, dilluns passat, per fer veure que, amb tots els referents que poden escapar-se a un lector mitjà, aquest podrà gaudir de la lectura de l'"Ulisses" plenament, amb un goig que poques obres literàries poden oferir. Si sou dels que mai us heu atrevit a entrar en ell, comenceu per espigolar, si us plau, per les pàgines d'aquest llibre prodigiós. Poques ocasions similars tindreu d'endinsar-vos en una odissea tan fresca, profunda i humanament tragicòmica com aquesta.


13/6/14

DESPRÉS DEL MÓN DE MIQUEL VILELLA


Es pot dir de tot artista que té una mirada pròpia sobre el món? Si més no, crec, ha d'aspirar a tenir-la. L'art modern, almenys des de la revolució del pop, tendeix a sobreestimar la novetat i, potser congruentment, la joventut de l'artista. La jovenesa, tanmateix, amb la seva exultat vigoria i bellesa, pot fer enganyar els qui la contemplen, i fer prendre per una aportació consistent i independent el que no és sinó la desvergonyida força creativa de la ignorància.

Una mirada creativa pròpia requereix, en general, la maduració de les experiències que permet una perspectiva realment i genuïnament pròpia per calibrar l'experiència futura. Miquel Vilella és un artista que va aparèixer fa ara quatre anys amb força, del no-res, segons alguna ressenya que he vist, al panorama musical,amb un disc en què signava sota el nom col·lectiu The Mighty Fools, on s'hi emparava una banda fonamentalment constituïda per músics reusencs -si bé alguns fa un temps traspassats a l'escena barcelonina, com el baixista Hèctor Ortega-, però on tota la concepció musical ja era seva. Bé, de fet, Miquel Vilella no venia de nou. Feia uns anys ja havia aparegut amb el seu propi nom, havia quedat finalista del Sona 9 i va gravar un disc. La maduresa que sobtà a la crítica responia, en realitat, doncs, a una preparació, un període latent que va permetre emergir un grapat de cançons de pop àgil, fresc, farcit de brillants melodies ofertes amb un esponjós arranjament acústic que gairebé van velar unes lletres singulars i penetrants. Que fossin en anglès no va ajudar a entendre missatges, en aquest país tan poc poliglota.

El músic pot manifestar la seva mirada per diversos mitjans, però ha de partir, evidentment, de la seva personalitat musical. En altres paraules, per avaluar la condició personal d'un músic hem d'examinar en primer lloc el seu so. El so d'aquest nou àlbum que ens brinda ara Miquel Vilella, recuperant el seu propi nom, produït per ell i la seva nova discogràfica, és un so que novament ha evolucionat. Difícilment el podrà vincular a The Mighty Fools qui no conegui el lligam absolut que suposa el seu cervell creador. Vilella ha escrit lletres i músiques, com abans, però a més s'ha fet càrrec de gairebé tota l'execució dels temes, llevat de la bateria, que toca Monxo Grau, i una aportació puntual de Rafa Calatayud a la trompa.

El so acústic de "You're so Good to Me", el disc dels The Mighty Fools, deixa pas ara a un so més dens, més compacte, on la bateria sosté la base rítmica però les guitarres acústiques desapareixen o queden en segon pla, i domina un teixit de teclats i guitarres elèctrics que proporcionen riques textures a  les línies melòdiques cantades per Miquel i en ocasions es lliguen  a les harmonitzacions vocals que construeix amb distintes veus ell mateix. Veus que de vegades resulten també difícils de reconèixer com del mateix cantant, i que, en algunes ocasions més que en altres, s'allunyen del cantant de fa quatre anys.

No falten evocacions folk. Algunes de les tornades conclouen  en riffs que sonen a aires populars que l'oïda associa a violins o vents, però que Vilella munta amb teclats o guitarres nets, que eviten la distorsió. Escolteu "Des del far" o "Pa blanc" i entendreu del que parlo.

D'altre vegades, el so adquireix una certa solemnitat. No sé si és el cas, però Vilella sembla haver escoltat amb profit algunes de les propostes del rock dels setanta, aquell rock que es va venir a anomenar simfònic, i que  va ser tan denigrat després de la revolució punk i l'onada de retorn al pop de la new wave. L'he sentit comentar la influència de John Bonham, el desaparegut bateria de Led Zeppelin, en algun tema, però, tot i que no es pot dir que les citi a abastament, algunes de les grans bandes de l'època, com els Pink Floyd o Genesis, apareixen en algunes de les solucions adoptades en aquest àlbum que aspira a crear, sospito, una atmosfera semblant a la que algunes de les millors expressions d'aquells anys de barroquisme del rock van oferir. Una atmosfera dins la qual les melodies puguin vibrar però on l'acompanyament amplifiqui el contingut amb un cert to de grandiositat.  Els Pink Floyd reben, crec, un explícit homenatge a "Eco", títol que evoca el nom d'un dels clàssics de la banda britànica, dels primers temps en què va perdre's el lideratge de Syd Barrett. Un vers repeteix una de les frases més famoses de la mateixa banda, Tant de bo fossis aquí. Però això entra ja en el terreny d'un altre llenguatge, el de les paraules, que tocarem més endavant. Hi ha, tanmateix, un tema que em sona encara més als Pink Floyd, "Clam de Misericòrdia", una adaptació d'un salm sostingut només en uns acords d'orgue sobre els quals la veu de Vilella eleva la salmòdia amb un eco que em remet directament a algun dels temes dels darrers Pink, on capitaneja la línia vocal de David Gilmour. I cal escoltar "Casa salvatge", per recuperar les modulacions d'una veu a la qual s'acomoda molt bé la de Vilella, la de Peter Gabriel liderant els Genesis, amb els característics tornaveus que rematen les frases i amb cors que es fonen amb llargues notes de teclat que es trenquen en les transicions de tornada a estrofa.

Crec que els arranjaments componen un vehicle adient per a unes lletres que són alguna cosa més que tipografies perquè les veus desenvolupin les melodies. Una de les característiques d'aquell mateix rock simfònic era la seva ambició literària. Probablement una cosa va dur a l'altra. Van sorgir el que es va conèixer com a discos conceptuals, on els temes formaven un conjunt que desplegava una sola idea central o diversos desplegaments d'una sola història.

¿Ha passat això amb aquest disc "Després del món / Farewell, Dear Towermen"? Perquè el que encara no hem dit és que es tracta d'un doble disc, en veritat, en què les mateixes cançons es reprodueixen en dues llengües diferents, en català i en anglès. Fins al punt que és dubtós parlar de les mateixes cançons.

Una doble versió de les mateixes cançons només és un exponent més d'una de les característiques que destaquen en aquest àlbum: l'ambició. Una ambició de caire artístic. Diria que purament, enlluernadorament artística. En aquests temps postmoderns (o potst-postmoderns?) no és habitual trobar-se amb empreses que  aposten per la seva pròpia transcendència. I crec que aquesta és una de les qüestions més remarcables d'aquesta obra, que uneix música i lletra en una aspiració potent, desacomplexada també -o només la frivolitat pot ser-ho?-, però sense renúncies ni concessions.

Greenpoint / Viquipèdia Commons

He sentit a dir-li en una presentació a Ràdio 3 a l'autor, que la concepció del disc neix d'un projecte de novel·la que va començar a escriure a Brooklyn, Nova York. Els textos, tant en anglès com en català, es remeten a quadres, escenes que conformen el petit o gran cosmos de personatges que poblaven, doncs, aquest espai novel·lístic del qual no tenim una visió general, però sí les visions parcials, les veus que ens arriben servides per la versàtil vocalització de Vilella, i que per tant responen a ficcions en les quals la ploma del narrador queda a cobert. O no tant. Cadascú podrà entreveure fins on emergeix Miquel Vilella i fins on les seves figures literàries.

http://miquelvilella.tumblr.com/
Com diu el text que figura al peu de les transcripcions de les lletres, el disc va néixer a Brooklyn i  va començar a caminar a la vora de la Prioral de Sant Pere, a Reus -la casa familiar-. Es tracta, doncs, en molts sentits, d'un viatge. Un viatge musical i un viatge literari, que es fonen en les nostres oïdes en un viatge sensorial literalment fascinant. Em va venir al cap, entre les primeres escoltes dels dos discos que acaben integrant un de sol, la paraula sinestèsia. Un sentit explica el que copsa un altre. I se'ns obre un vastíssim panorama, de Greenpoint, Brooklyn, al nucli més primigeni de Reus, en el qual podem indagar sobre les nostres pròpies percepcions.

La condició és abandonar-se. Deixar-se guiar per la mirada de Miquel Vilella, per la seva veu i el seu treball d'orfebreria amb els instruments: confiar en ell com es confia en el company de cordada, penjat sobre el buit a la cara nord d'una muntanya gelada als Alps suïssos.



CERCLES



Comences el viatge amb un mapa: Amèrica, Mar del Sud,  illes de noms suggestius (de Ladrones, de Pájaros, la Redonda...). Per sobre, com a ben arrenglerats vaixells d’una esquadra valerosa, els textos en català i en anglès de dotze cançons. I un títol que tanca, cançó sense lletra, però amb un nom: Belgravia. Saps que has estat a Belgravia, un polidíssim barri londinenc, entre Westminster i Kensington, però no pas si potser està referint-se a un altre objecte (un vaixell?).

El mapa que ha estat estampat en els discos és en canvi una ruta, una línia irregular sobre un blau que potser pot tenir algun mar, molt al Sud. “Endurance”, Shackelton, a penes pot llegir-s’hi. La ruta de l’explorador E. H. Shackelton per l’Antàrtida, en el seu intent de creuar el continent gelat de punta a punta, que va fracassar quan el seu vaixell “Endurance” va quedar atrapat entre els bancs de gel i va naufragar. Tot el grup va sobreviure dos anys en aquell territori tan i tan hostil. Però en tornar, Shackelton ja no va ser reconegut com l’heroi que havia estat en la seva primera expedició, a 1909. El món havia canviat. El món estava en guerra, la que es diria I Guerra Mundial. Desplaçat, moriria en un nou intent d’arribar al Pol Sud, el 1921.

Desplaçat, fora de lloc. Com una cara a una cullera. La frase és del disc dels Mighty Fools, una de les moltes troballes poètiques de Miquel Vilella en un idioma que no és el seu. A “Després del món /Farewell Dear Towermen”  s’endinsa de nou en la poètica de l’anglès, però ens ofereix una versió al català. O potser no.

Hi ha alguna cosa especialment fascinant en explorar una llengua que no és la materna. Joseph Conrad, va magnificar l’anglès, una llengua molt allunyada de la seva, associant-la a la seva èpica  de les navegacions i els exploradors desesperats . Vilella ens parla de viatgers, potser d’exploradors, d’escaladors, de víctimes de la guerra, de l’amor –aquesta exploració sense fi en el domini d’altri-, de Déu. O més aviat deixa que ells ens parlin a través seu.

Aparentment, tot va començar amb l’escriptura d’una novel·la, a Greenpoint, Brooklyn. On ell tenia temps per ser i somiar. I esperar. Les paraules arribaven en la llengua materna, en català. Devien venir després melodies, harmonies, ecos, paraules en anglès. Els textos no són una transcripció del català a l’anglès ni a l’inrevés. De vegades divergeixen, de vegades es complementen, de vegades podem entendre millor el text en una llengua recorrent al cantat en l’altra.

I tens tots aquests llocs. En alguns casos es citen pel seu nom, en d’altres –normalment en anglès- es remet a un genèric. D’Albarca –aquest poblet enfilat a la serra de Prades-, al Bronx és així From up the hills Down the valley. On diu Neda fort i deixa enrere l’horitzó i el seny, retorna el She sails away Beyons her courage For us to bee free, on ella s’identifica en femení i es desfà l’ambigüitat de la supressió del pronom.

Un altre cas: “ Tots els sermons” comença amb A Sant Pere vaig veure-la Per primer i últim cop. “All those sermons” diu: At Saint Peter I saw her. I have been looking for her ever since. Sembla, doncs, que està parlant del lloc, no de la diada. Sant Pere és l’altra gran fita en aquest disc. És a Reus el que Greenpoint a Nova York. El petit nucli medieval de Reus es tancava en un clos que rodejava l’esglesiola romànica de Santa Maria, a la vora del Castell. Més tard, sobre el  temple petit i en part del castell en desús, els reusencs van  aixecar la que va ser un motiu secular del seu orgull de creients, la Prioral que va rebre l’advocació de Sant Pere.

Vilella té a esquenes de la mola gòtica tardana la llar familiar, allà on es va acabar de gestar tota aquesta música, on va prendre forma almenys. El campanar que és un dels distintius de la ciutat, deu ressonar molt, travessant la plaça que avui és l’antic pati del Castell. Però no hem sabut sentir el seu repic al disc.

Se sent, però, l’eco de la religió. No és que vingui de nou. Ja sortia al disc anterior, però allà era una veu tercera, un cor mutilat que cantava Amen. Ara sentim directament les veus que ens diuen els salms. “Clam de Misericòrdia” ens remet a l’altre gran centre de devoció reusenc, la Mare de Déu que e s va aparèixer a una pastoreta per salvar la vila de la pesta. I és un prec angoixat de salvació. Vilella diu que a “El darrer Amén” no canta una veu creient. És possible. Però qui presta la veu, ¿és religiós?

Trobem de nou a la dedicatòria un text en anglès: I want to thank God for all the blessings he has bestowed me with. Que té una variació prou rellevant en català: Gràcies a l’Altíssim per donar-me allò que no es pot demanar.

Hi ha un altre explorador. Un alpinista, George Mallory. Quan va intentar pujar a l’Everest, a 1924 –expedició en la qual moriria, no sabrem mai si després o abans de fer el cim-, li van preguntar per què hi volia pujar. Mallory va contestar: perquè hi és. Vilella ens diu:

'Per què volem ser un poble lliure?'

'Perquè la llibertat, com l'Everest, existeix i no convertir-la en fita seria irresponsable.'

 Ah… I el més important.

 'Per què és important la música?'

'Perquè  redimeix i té el poder de canviar vides.'

Cercles. Dels enigmàtics homes de la Torre a algun  lloc després del món. Ningú acaba de néixer del tot, com la ceràmica que encara és dins el forn, com la marea que s’ha quedat a mig pujar. O mig baixar.
 

5/6/14

LA NIT AMB SHAKESPEARE


Francesc Cerro ha baixat el teló d'aquesta fantàstica temporada al Teatre Fortuny que ens ha dut de la seva mà pels grans mestres de l'escena. Potser podríem pensar en acabar un cicle d'aquesta mena amb un altre gran mestre, però no crec que cap de nosaltres pogués imaginar un cicle així sense cap obra del que hem convingut a anomenar simplement el Bard, o sigui William Shakespeare.

Culminar amb ell comporta un risc. Són generacions i generacions d'escriptors les que s'han succeït topant-se amb la immensa figura del geni d'Stratford-on-Avon. I si és cert que som nans que cavalquem a lloms de gegants, la gegantina figura de Shakespeare tant projecta una ombra intimidatòria sobre qualsevol aspirant a escriptor com exerceix un poder d'atracció que fa que pocs dramaturgs s'hagin resistit a la temptació d'adaptar-lo.

Cerro ha fet, no obstant, una tria força inusual, fonamentant la seva escenificació en els Sonets, alternant-los amb breus extractes d'algunes de les obres més purament dramàtiques (bàsicament, tragèdies: "Romeu i Julieta", "Otel·lo", "Macbeth", "El rei Lear", "Hamlet", "Ricard II" i "Ricard III", a més de la inclassificable "La Tempesta"). No és que els Sonets no hagin estat duts a l'escena -per exemple, sense anar més lluny, hi ha una experiència d'escenificació d'una companyia independent a la temporada passada a Barcelona-, però aparentment no han estat escrits per ser dramatitzats.

És clar que res no és mai del tot clar, perdoneu la redundància, amb Shakespeare. Com és ben sabut, el mateix origen de la seva edició és força obscur, i s'ha discutit a bastament si va ser publicada amb el consentiment de l'autor. Solament el text de la dedicatòria que encapçalava l'edició original de 1609 ha donat ja per a infinitat d'especulacions, amb les famoses inicials de la persona a qui s'hi dedica, aquest misteriós Mr. W.H., o la interpretació del substantiu amb el qual se'l designa, aquest beggetter que per a alguns és l'inspirador, i per altres és el legítim propietari, o fins el propi autor.


Sabem, no obstant, amb certesa que els sonets van circular anteriorment en manuscrits que eren coneguts, almenys, pels amics del poeta. I que dos d'ells van ser publicats en la recopilació "The passionate pilgrim" (1599), de la qual, però,  és molt discutida l'atribució a Shakespeare. No sabem, per descomptat, si ell va autoritzar l'ordre en què ens han arribat, ja que no sabem si va autoritzar la mateixa edició. Ni sabem tampoc quan els escriuria, encara que alguns autors s'arrisquen a datar-los entre el 1594 i el 1596, l'època en què va donar al teatre "Treballs d'amor perduts", "Romeu i Julieta", "Ricard II", "El somni d'una nit d'estiu" o "El mercader de Venècia", entre d'altres, i per tant anys abans que amb "Hamlet" iniciés el cicle de les seves grans tragèdies que enllestiria en només sis o set anys. El 1593 i 1594, quan els teatres es van tancar a causa de la pesta, Shakespeare va publicar dos poemes narratius de temàtica eròtica: Venus i Adonis i La Violació de Lucrècia, dedicats al seu protector Wriothesley Henry, comte de Southampton -un dels candidats a ser el misteriós W.H.-. Aquests dos poemes van gaudir de gran popularitat en la seva època, a diferència dels Sonets, que apareixerien publicats en una època en què aquesta forma hauria ja passat de moda. Avui ens costa veure la mateixa mà entre aquests i aquells primers poemes, i les nostres preferències són inverses a les dels contemporanis de la seva aparició. Ens trobem de nou amb les moltes incògnites que planen sobre el geni. Aquí hi poden haver tantes teories com interessats. A mi m'agrada pensar en un Shakespeare col·lectiu que és la suma de les seves experiències com a empresari teatral d'èxit que va retirar-se en la seva maduresa a viure de les rendes obtingudes del seu art, sàviament invertides, al seu poble natal. Però en definitiva tothom té el seu Shakespeare al cap. Igual que la seva biografia és oberta a l'especulació, la seva obra és tan plena d'arestes, envitricolls i giravolts, que  resulta inexhaurible.

Tampoc sabem, doncs,  si els Sonets responen realment a l'experiència personal de Shakespeare, que ens hauria obert en aquests poemes el seu cor, com li agradava dir a Wordsworth, o si són producte d'una ficció similar a la dels seus drames. Sí que sabem amb un grau raonable de certitud que es poden dividir en un primer cicle que va del primer , el designat amb la lletra I ja que tots estan numerats a la romana, fins al 126, que s'adreçarien al personatge masculí que alguns han identificat amb l'inspirador de la dedicatòria, mentre un segon cicle es destina a una dona, la dama negra o morena descrita com a amant del poeta. La majoria dels comentaristes segreguen els dos últims poemes, el 153 i el 154, d'una temàtica diferent.

Imatge extreta de Twitter de Francesc Cerro-Ferran
Els sonets, es presten, doncs, a una interpretació dinàmica. Francesc Cerro ha confiat la seva recreació a la relació entre dos actors majúsculs, encara que prou joves, Jordi Boixaderas i Ivana Miño. El seu diàleg és el de l'alternança entre la rapsòdia serena, clara i precisa de Boixaderas i la calidesa i eloqüència més vibrant de Miño. Ell sona sempre contingut, encarnant la veu sàvia i escèptica del poeta narrador que parla des de l'experiència del temps, i només introdueix tons més modulats amb la dicció dels textos teatrals que amb una tria oportuna matisen els poemes. Ella acota, puntualitza i contrasta i dota del moviment de la seva dansa els versos que ell recita. La forma que va usar Shakespeare en gairebé tots aquests poemes és la del sonet isabelí o anglès, diferent al precedent petrarquià o italià, que és el que més coneixem ja que va ser l'usat en la tradició que va de Garcilaso al gran barroc espanyol. L'estructura de l'anglès és la de tres quartets i un apariat final, que sovint ve a reblar les idees expressades en les estrofes anteriors, a manera de resum, o de vegades a manera d'epigrama que estableix un contrapunt enginyós. Ivana Miño assumeix en moltes ocasions la veu d'aquests dos versos finals que vénen a cloure o contrastar el sentit general del poema.

Parlàvem de la dinàmica dels sonets. Cerro els trasllada recollint en essència la subtil evolució que fa la sèrie, dels primers disset poemes que s'adrecen a un home jove al qual el poeta, entre les lloances al seu físic esplendorós, aconsella fins a l'extenuació que tingui descendència, als posteriors en què el poeta es decanta cap a una confessió del seu amor cap a -presumptament- el mateix home. Es tracti d'un amor homosexual o platònic, es contraposa amb el més carnal que es descriu cap a la dama bruna i que contrasta amb retrets i ombres de culpabilitat amb el més espiritual que l'uneix a l'home. La contraposició entre sexes, en la qual no falten evidents tints de misogínia, desapareix en la versió de Cerro, on la bellesa transcendental del jove estimat i la de la dona amant s'encarna per igual en la bellesa versàtil d'Ivana Miño. La seva dicció entre emotiva i irònica, la seva mobilitat plena de gràcia, la molt reeixida il·luminació que la segueix per l'escenari, aporten un magnetisme que sobrevola la veu poètica que descriu la miríada de matisos que Shakespeare va saber conferir als seus versos. La complexitat de les seves paraules rau moltes vegades en l'ambigüitat del seu lirisme que  insinua més que no explicita , que entreobre més que no fa esclatar, com la bellesa del jove al qual recrimina que la desi oculta al món com un tendre avar, com diu el primer sonet.

Jordi Llavina -per cert, present entre el públic-, diu que tota la poesia, si fa no fa, parla del decurs del temps. En tot cas és un tòpic ja des de la lírica grega, recurrent des de l'estoïcisme  d'un Marc Aureli. Som davant la polaritat entre la pulsió de vida -o l'amor, que ve a ser equivalent- i la mort, el destí final de la voracitat del temps. Som davant les dues línies que han presidit el cicle sencer de Grans Mestres. Aquesta meditació tenyida d'una nostàlgia sotmesa a ratlla per una lúcida desesperança, en Shakespeare troba dues línies de sortida envers la immortalitat: la possibilitat de transmetre la bellesa pròpia a la progènie que siguem capaços d'engendrar, que ja hem esmentat, i la que pot atorgar la plasmació de la vida i la bellesa en l'art. Aquesta via ja s'esmenta als primers poemes, però en ells queda preterida a l'altra. Els termes es capgiren a partir del famós sonet XVIII:





¿Et comparo amb un dia del temps primaveral?
En tu hi ha més bellesa i més comportament:
els bells capolls del maig sovint sacseja el vent,
i a tota primavera li arriba el seu final.
Massa ardent, de vegades, fulgura l'ull del cel
i sovint el seu rostre daurat empal·lideix,
i tot allò que és bell, del bell se n'evadeix
o per l'atzar o bé pel curs del temps cruel.
Però la teva primavera durarà,
guardarà la bellesa com una recompensa,
i de tenir-te en l'ombra la mort no es vanarà
quan en versos eterns el temps tu puguis vèncer,
mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar,
mentre els meus versos visquin i et puguin recrear.

Aquí potser escaigui un breu apunt sobre les traduccions de la sèrie completa dels Sonets de què tenim la sort de comptar  al català, des de les de Carme Monturiol i Magí Morera i Galícia a les modernes del poeta tortosí Gerard Vergés, tristament  desaparegut el passat Sant Jordi, i Salvador Oliva, passant per la de Joan Triadú. Cerro ha comptat amb les traduccions del dit Morera i Galícia, de Joan de Sagarra, i dels dos darrers, Vergés i Oliva. No sé quina és la que va usar per al sonet que acabo de reproduir, però la que transcric, la de Salvador Oliva, el colossal traductor de la colossal obra completa de Shakespeare, conté algunes de les moltes virtuts i dels pocs defectes d'aquesta versió. S'ha assenyalat que els dos darrers versos, precisament, contenen un error d'apreciació del temps verbal que no es dóna en versions anteriors com les de Triadú (I mentre un home aleni i uns ulls treguin florida /el vers també viurà i a tu et donarà vida)  i Vergés (Mentre l'ull miri i l'home no hagi mort, / viurà el meu vers i et donarà suport). Cadascú podrà triar al seu gust. Aquí, com en tota l'obra del Bard, els camins continuen oberts.

I, per donar-ho per acabat -que no esgotat, evidentment-, només un altre breu apunt. En tots els meus comentaris al cicle de Grans Mestres a Escena he parlat poc del treball d'Ivò Vinuesa, que ha aportat els elements projectats a la pantalla. En general,  han funcionat per pautar els ritmes de les dramatitzacions. En aquest cas, val a dir, els vaig trobar particularment reeixits. Tant la filmació, amb l'habitual recurs dels primers plànols dels intèrprets en blanc i negre, en aquesta ocasió superposats a imatges cosmològiques , com en la música triada, l'efecte ajudava a crear decisivament el clima transcendent que respirava la sala.

La novetat va ser que va usar-se també aquesta vegada una projecció amb veu filmada en so directe -per primer cop, si no m'erro-. Es tractava de la repetició per part d'Ivana Miño dels versos del famós discurs de Pròspero a "La tempesta" -probablement també l´última obra de Shakespeare i el seu testament literari-:

Estem fets de la mateixa matèria amb què estan fets els somnis i la nostra curta vida es tanca amb un somni.

"La tempesta", de William Hogarth

Aquests versos, concretament, no van ser editats en vida seva, i els devem a la tasca dels seus ex-companys de teatre i legataris que van fer imprimir el cèlebre Folio. Així ens han arribat les paraules que potser el seu autor va concebre només per a néixer i morir en el mateix acte de representació dalt de l'escenari. Gratitud, fortuna i la tasca de tants altres que des d'aquell temps les han anat rescatant, com ara Francesc Cerro, ens han permès accedir a  la profunda emoció que ens fa sentir el seu contacte, allò que potser, entre totes les coses i treballs d'aquest ample món, sigui més similar a l'eternitat, a la immortalitat que  malgrat tot el Bard ja havia intuït.

1/6/14

CAL QUE LA INDEPENDÈNCIA SIGUI UNA FESTA

Fotografies d'Elena Giménez
No parlaré avui de Can Vies. No encara. I no sé si ho faré en aquest espai. Sento que el fum dels contenidors cremats i el brogit de les sirenes i els helicòpters de la policia em distorsionen massa la visió i audició dels fets d'aquests dies.

Dissabte va tenir lloc a Reus, a la Plaça de la Llibertat, la festa de la independència que organitzaven conjuntament Òmnium Cultural, Reus per la Independència -l'agrupació local de l'ANC- i el Casal Despertaferro. A més de la presència de les pròpies entitats, s'hi van aplegar a la superfície de la gran plaça la fira Estelània, que exhibeix el comerç de productes associats a l'independentisme, diverses activitats promogudes per les promotores de les seleccions esportives catalanes, i cercaviles d'elements festius de distints pobles de la comarca i de la pròpia ciutat.

Una part important la va constituir la música, component essencial per antonomàsia de tota festa. A l'hora del vermut, sota un sol de justícia, van actuar Quim Vila i dues formacions locals, el cantautor El Toubab i el jove grup Poker's. Al vespre, amb el temps girat com un mitjó i amb retard per la presència de la pluja, Santi Arisa, el cantautor reusenc Fito Luri i una formació local de luxe de la qual ja he parlat en un altre article, Alquímia Flamenco, amb Joan Reig i les seves propostes al voltant del blues fonamentalment, que canta amb l'acompanyament del guitarrista de la Franja Sergi Esteve, la presència del qual va servir-li al de Constantí de magnífica excusa per fer una encesa diatriba contra les absurdes polítiques dels distints governs del PP -central i autonòmics- de trencar la unitat de la nostra llengua.

Els Poker's lluitant contra els elements
Certament, la plaça de la Llibertat és una plaça dura, àmplia i molt oberta, una plaça difícil per a arribar al públic, i més si es situa enmig d'una festa com la d'ahir, de lliure accés, on es barrejaven molts interessos i desinteressos entre els concurrents. Els músics ho van patir i és una pena, perquè gairebé cap d'ells va aconseguir l'atenció que el seu esforç mereixia. L'excepció, potser, van ser els Alquímia Flamenco -contra el meu pronòstic-, que  van captivar un auditori una mica més concentrat amb la seva excelsa combinació de jazz i flamenco que pivota sobre el treball excepcional de Gerard Marsal al saxo i flauta i Eduardo Sánchez a la guitarra espanyola, amb Jordi Salvadó i la seva versàtil percussió -que per cert, curiosament, doblava a l'escenari ja que també acompanyava a Fito Luri-, i la presència de la bailaora Meritxell Povill i un cantaor valencià del qual sento no poder reportar el nom.

La plaça de la Llibertat s'estén fonamentalment sobre el que havien estat els anomenats quarters construïts segle XVIII, un enorme conjunt militar de caserna, dos pavellons i instal·lacions diverses que incloïen un picador. En principi va ser promogut per la corporació municipal, per tal d'alliberar els vilatans de la feixuga càrrega d'haver d'hostatjar els exèrcits en els freqüents conflictes bèl·lics que s'havien anat succeint al llarg dels segles i que encara havien de venir.  Ja en part desballestat amb l'adveniment de la II República, va ser objecte de nombroses reivindicacions de la ciutadania de Reus per ser destinats a usos civils, però les instal·lacions van ser enderrocades parcialment. La caserna va ser finalment demolida als primers anys del règim franquista, que ja havia instal·lat un monòlit als Caídos -els del seu bàndol és clar- tan aviat com a 1940.

La plaça ha estat objecte d'una remodelació fa uns anys, servint a un gran pàrquing soterrani, que ha eliminat quasi tot l'antic arbrat i els enjardinaments que, si bé molt deixats, potser tenien més gràcia que l'actual distribució més aviat caòtica de parts verdes. És un tema polèmic, però en tot cas, tal com ha quedat té múltiples usos i es pot dir que serveix als interessos de la ciutadania, si bé no als que en el seu dia alguns prohoms i intel·lectuals van pensar, que passaven per salvar la imposant baluerna militar.

 Els poders públics sovint actuen no solament d'esquena sinó en contra de la població, però la representació del poble tampoc se la pot arrogar una reduïda part d'ell, sigui organitzat, desorganitzat o simplement constituïda per algunes veus, per prestigioses que puguin resultar. Tothom tindrà dret a dir la seva, però ningú pot pretendre parlar per boca de la majoria si no és mitjançant el protocol democràtic que implica una votació amb garanties de transparència i rigor i accés universal.

Alguns representants polítics, però, sembla que tampoc accepten molt pacíficament la llibertat d'expressió. En especial quan els qüestionen la seva tasca, per descomptat. En un acte més aviat lateral de la festa, es va pintar un mural a la paret d'un solar molt proper a la plaça, al carrer Dr. Robert. El mural reprodueix una imatge de Jordi Calvís amb una frase en anglès de Josep M. Ganyet que està fent-se molt popular, "I'm a catalan with a vote and I'm not afraid to use it" (Sóc un català amb un vot i no tinc por d'usar-lo).  Els pintors del mural van ser interpel·lats per agents de la Policia Municipal, que van aixecar acta i van interrompre l'execució de la pintada , tal vegada sota una ordre de la primera tinent d'alcalde, la popular (aquí  en un sentit diferent al del grafit) Alícia Alegret, segons han apuntat els mateixos organitzadors de l'acció.

El mural ja acabat al carrer Dr. Robert

 Potser sense voler he parlat, a la fi, de Can Vies. Si aquest espinós assumpte té una virtut és la de mostrar-nos que hi ha alguns conflictes que, per la seva profunditat, no caben en el marc d'una festa. I que altres, en canvi, es desenvolupen encara per vies no solament democràtiques i pacífiques, sinó alegres, com una festa. Com ho va dir ja fa molts anys Lluís Llach, esperant veure néixer flors a cada instant.