L'ODISSEA ANUAL DELS ULISSES MODERNS

Centenaris, cinquantenaris o períodes menors -que no tenen nom propi- esquitxen el calendari anual com a excusa per celebrar, recordar o -tot sovint- organitzar una campanya de màrqueting al voltant d'algun personatge, fet considerat històric o altres convencions. Les celebracions que segueixen el cicle anyal no deixen de ser una expressió d'aquesta tendència a instal·lar-nos en les efemèrides, però en substància deuen la seva procedència, si més no, a la nostra necessitat de comptabilitzar el temps, de registrar el seu pas inexorable per a pautar les nostres activitats i, potser més fonamentalment, per consolar-nos amb la idea que tot haurà de tornar un cop les restes de la festa ja hagin fet el seu trànsit cap a la Història per situar-se en fila rere totes les mateixes festes idèntiques que  l'havien precedit.

Escena d'"Els morts" de John Huston

Una de les reflexions més poderoses que l'art ha donat sobre aquesta fixació dels sentiments amb les dates del calendari festiu és l'extraordinari conte de James Joyce "Els morts", inclòs al seu recull "Dublinesos". El relat compta amb un dels trasllats més reeixits que una obra literària de gran magnitud ha tingut al cinema, la magnífica adaptació que va fer John Huston l'any 1987. Conte i pel·lícula donen compte de com transcorre una vesprada de Reis en una reunió familiar, però, narrat des d'una veu subjectiva, ens va derivant cap a una complexa reflexió sobre el decurs del temps que es projecta tan endavant -els signes inequívocs de la presència futura de la mort-, com enrere, en la presa de consciència per part del marit de tot el que desconeix sobre el passat de la seva dona.

Joyce va escriure i donar a editar el conjunt de relats al poc de sortir del seu Dublín natal, entre 1904 i 1905, però el llibre no es publicaria fins a 1914, o sigui que ara fa justament cent anys. Però és també protagonista d'un cas molt singular de celebració d'aquesta mena, gràcies al seu llibre posterior, i sens dubte la seva obra mestra, la monumental novel·la "Ulisses". Com és prou sabut, el que es descriu en el llibre transcorre en un sol dia, que té data certa a la ficció, el 16 de juny de 1904. Això ha donat peu al fet que actualment se celebrin en la mateixa data , tant a Dublín com a moltes parts del món, nombrosos actes tant per evocar la vida i obra de l'autor, com per seguir una mena de quasi-religiosa recreació de l'itinerari del personatge principal de l'obra, el que dibuixa aquesta odissea moderna, de tan modesta i quotidiana mena, que és el decurs d'una jornada en la vida d'un personatge sense un relleu extraordinari com Leopold Bloom. Una jornada que els dublinesos han vingut a denominar Bloomsday.

Reusdigital.cat

A Reus tenim la gran sort, per celebrar aquesta diada, de comptar amb la figura de Joaquim Mallafrè, el gran traductor de Joyce al català. Enguany es va escaure poder celebrar el nostre petit Bloomsday, la gran ocasió d'inaugurar una exposició al Centre de Lectura amb els materials editats sobre Joyce que el nostre erudit professor ha donat a la benemèrita institució. I vam poder assistir a una de les seves magistrals exposicions sobre els principals temes joycians/ulissians a la sala d'actes del mateix Centre. L'essencial de la seva xerrada, que va anar acompanyada per la lectura de fragments de la novel·la a càrrec del Col·lectiu En Veu Alta, es pot trobar a la xarxa. Podreu trobar en aquest text una sàvia guia per seguir els espais més emblemàtics de la novel·la al Dublín actual, amb les referències sempre tan eufòniques de la toponímia del món anglosaxó, i alguns exemples del proteic i fascinant món que articula l'escriptura de Joyce.

The Cock Tavern a Church Hill

Potser objectareu que definir la glossa anual de l'obra de Joyce i els milers d'actes que commemoren la novel·la (aquest dens univers de personatges, espais físics, escenes, pensaments, discussions, diàlegs i monòlegs) és un despropòsit, referit a un autor que va destacar per la seva violenta ruptura amb la moral dominant, no solament a la seva catòlica Irlanda sinó a bona part del món occidental. Certament, Joyce va abjurar de la religió, i els seus pals al poder de la Roma Vaticana a la novel·la, juntament amb l'explicitud del desig sexual, l'adulteri, la llibertat del llenguatge i tants altres temes espinosos -sobretot posat en el context del seu temps-, van fer que la novel·la tingués, com el conjunt de relats però per aquestes diferents qüestions, molts problemes per publicar-se, com és prou sabut.

L'obra de Joyce, certament intricada a l'"Ulisses", i encara en major grau en la seva darrera novel·la,"Finnegan's Wake", està imbricada de manera molt intensa amb la seva vida. Jo diria que amb la mateixa intensitat abrasiva que respira la novel·la. No entraré ara en l'etern debat sobre la impersonalitat de l'autoria. Si em resulta evident que en tot escriptor l'experiència autobiogràfica explica la seva obra, i alhora és insuficient per explicar-ne la seva formulació concreta, Joyce és un cas on el seu propi material biogràfic batega constantment en el que va escriure. Com ha assenyalat John Gross,  molt pocs escriptors van explotar tan minuciosament el material ínfim i aparentment poc prometedor de les seves experiències. Per posar un exemple: és sabut que la mateixa data avui tan cèlebre del 16 de juny de 1904, és la data en què va mantenir la seva primera cita amb la que seria la seva dona tota la vida, Nora Barnacle. 


L'"Ulisses" és en part una continuació de la  més clarament autobiogràfica obra de joventut "Retrat de l'artista adolescent", i en part continua la seva autoexploració a "Finnegan's Wake", on el material íntim ja queda profundament adherit al material exògen del vastíssim espectre de les inquietuds culturals de Joyce. Entre aquest monumental referent, la mitologia del món gaèlic i la iconografia catòlica es donen la mà amb elements històrics, polítics i costumistes del món irlandès. És això el que potser permet desbrossar la passió religiosa en un autor tan conscientment profà com ell. 

Irlanda és, en definitiva, el gran tema joycià. La Irlanda de múltiples cares i d'històries tan diverses, és l'univers de tota la seva obra i és el món que va descriure amb la mateixa minuciositat amb què va autoanalitzar-se (psicoanalobrir-se, en un dels neologismes que ell mateix va encunyar), malgrat haver-la deixat amb vint-i-dos anys per a penes tornar mai més. Pot veure's com una paradoxa, però a la fi és força habitual que sigui la distància, la perspectiva del temps i l'espai, la que extregui de la ment d'un creador allò que té de més substancial i arrelat, allò que dóna el seu real sentit al terme pàtria. Aquest material tan primari és tractat, certament, amb un aparell lingüístic luxós i el distanciament de la profunda ironia joyciana que el situa ja en el giravolt exacte de la novel·la moderna, el tomb sobre la tradició que va fer que T.S. Eliot es referís a Joyce com l'home que havia matat el segle dinou. Crec que aquests aspectes has fet retraure's generacions senceres de lectors del que veuen com un objecte impenetrablement intel·lectual.

Joaquim Mallafrè es va esforçar, dilluns passat, per fer veure que, amb tots els referents que poden escapar-se a un lector mitjà, aquest podrà gaudir de la lectura de l'"Ulisses" plenament, amb un goig que poques obres literàries poden oferir. Si sou dels que mai us heu atrevit a entrar en ell, comenceu per espigolar, si us plau, per les pàgines d'aquest llibre prodigiós. Poques ocasions similars tindreu d'endinsar-vos en una odissea tan fresca, profunda i humanament tragicòmica com aquesta.