LA NIT AMB SHAKESPEARE

Francesc Cerro ha baixat el teló d'aquesta fantàstica temporada al Teatre Fortuny que ens ha dut de la seva mà pels grans mestres de l'escena. Potser podríem pensar en acabar un cicle d'aquesta mena amb un altre gran mestre, però no crec que cap de nosaltres pogués imaginar un cicle així sense cap obra del que hem convingut a anomenar simplement el Bard, o sigui William Shakespeare.

Culminar amb ell comporta un risc. Són generacions i generacions d'escriptors les que s'han succeït topant-se amb la immensa figura del geni d'Stratford-on-Avon. I si és cert que som nans que cavalquem a lloms de gegants, la gegantina figura de Shakespeare tant projecta una ombra intimidatòria sobre qualsevol aspirant a escriptor com exerceix un poder d'atracció que fa que pocs dramaturgs s'hagin resistit a la temptació d'adaptar-lo.

Cerro ha fet, no obstant, una tria força inusual, fonamentant la seva escenificació en els Sonets, alternant-los amb breus extractes d'algunes de les obres més purament dramàtiques (bàsicament, tragèdies: "Romeu i Julieta", "Otel·lo", "Macbeth", "El rei Lear", "Hamlet", "Ricard II" i "Ricard III", a més de la inclassificable "La Tempesta"). No és que els Sonets no hagin estat duts a l'escena -per exemple, sense anar més lluny, hi ha una experiència d'escenificació d'una companyia independent a la temporada passada a Barcelona-, però aparentment no han estat escrits per ser dramatitzats.

És clar que res no és mai del tot clar, perdoneu la redundància, amb Shakespeare. Com és ben sabut, el mateix origen de la seva edició és força obscur, i s'ha discutit a bastament si va ser publicada amb el consentiment de l'autor. Solament el text de la dedicatòria que encapçalava l'edició original de 1609 ha donat ja per a infinitat d'especulacions, amb les famoses inicials de la persona a qui s'hi dedica, aquest misteriós Mr. W.H., o la interpretació del substantiu amb el qual se'l designa, aquest beggetter que per a alguns és l'inspirador, i per altres és el legítim propietari, o fins el propi autor.


Sabem, no obstant, amb certesa que els sonets van circular anteriorment en manuscrits que eren coneguts, almenys, pels amics del poeta. I que dos d'ells van ser publicats en la recopilació "The passionate pilgrim" (1599), de la qual, però,  és molt discutida l'atribució a Shakespeare. No sabem, per descomptat, si ell va autoritzar l'ordre en què ens han arribat, ja que no sabem si va autoritzar la mateixa edició. Ni sabem tampoc quan els escriuria, encara que alguns autors s'arrisquen a datar-los entre el 1594 i el 1596, l'època en què va donar al teatre "Treballs d'amor perduts", "Romeu i Julieta", "Ricard II", "El somni d'una nit d'estiu" o "El mercader de Venècia", entre d'altres, i per tant anys abans que amb "Hamlet" iniciés el cicle de les seves grans tragèdies que enllestiria en només sis o set anys. El 1593 i 1594, quan els teatres es van tancar a causa de la pesta, Shakespeare va publicar dos poemes narratius de temàtica eròtica: Venus i Adonis i La Violació de Lucrècia, dedicats al seu protector Wriothesley Henry, comte de Southampton -un dels candidats a ser el misteriós W.H.-. Aquests dos poemes van gaudir de gran popularitat en la seva època, a diferència dels Sonets, que apareixerien publicats en una època en què aquesta forma hauria ja passat de moda. Avui ens costa veure la mateixa mà entre aquests i aquells primers poemes, i les nostres preferències són inverses a les dels contemporanis de la seva aparició. Ens trobem de nou amb les moltes incògnites que planen sobre el geni. Aquí hi poden haver tantes teories com interessats. A mi m'agrada pensar en un Shakespeare col·lectiu que és la suma de les seves experiències com a empresari teatral d'èxit que va retirar-se en la seva maduresa a viure de les rendes obtingudes del seu art, sàviament invertides, al seu poble natal. Però en definitiva tothom té el seu Shakespeare al cap. Igual que la seva biografia és oberta a l'especulació, la seva obra és tan plena d'arestes, envitricolls i giravolts, que  resulta inexhaurible.

Tampoc sabem, doncs,  si els Sonets responen realment a l'experiència personal de Shakespeare, que ens hauria obert en aquests poemes el seu cor, com li agradava dir a Wordsworth, o si són producte d'una ficció similar a la dels seus drames. Sí que sabem amb un grau raonable de certitud que es poden dividir en un primer cicle que va del primer , el designat amb la lletra I ja que tots estan numerats a la romana, fins al 126, que s'adreçarien al personatge masculí que alguns han identificat amb l'inspirador de la dedicatòria, mentre un segon cicle es destina a una dona, la dama negra o morena descrita com a amant del poeta. La majoria dels comentaristes segreguen els dos últims poemes, el 153 i el 154, d'una temàtica diferent.

Imatge extreta de Twitter de Francesc Cerro-Ferran

Els sonets, es presten, doncs, a una interpretació dinàmica. Francesc Cerro ha confiat la seva recreació a la relació entre dos actors majúsculs, encara que prou joves, Jordi Boixaderas i Ivana Miño. El seu diàleg és el de l'alternança entre la rapsòdia serena, clara i precisa de Boixaderas i la calidesa i eloqüència més vibrant de Miño. Ell sona sempre contingut, encarnant la veu sàvia i escèptica del poeta narrador que parla des de l'experiència del temps, i només introdueix tons més modulats amb la dicció dels textos teatrals que amb una tria oportuna matisen els poemes. Ella acota, puntualitza i contrasta i dota del moviment de la seva dansa els versos que ell recita. La forma que va usar Shakespeare en gairebé tots aquests poemes és la del sonet isabelí o anglès, diferent al precedent petrarquià o italià, que és el que més coneixem ja que va ser l'usat en la tradició que va de Garcilaso al gran barroc espanyol. L'estructura de l'anglès és la de tres quartets i un apariat final, que sovint ve a reblar les idees expressades en les estrofes anteriors, a manera de resum, o de vegades a manera d'epigrama que estableix un contrapunt enginyós. Ivana Miño assumeix en moltes ocasions la veu d'aquests dos versos finals que vénen a cloure o contrastar el sentit general del poema.

Parlàvem de la dinàmica dels sonets. Cerro els trasllada recollint en essència la subtil evolució que fa la sèrie, dels primers disset poemes que s'adrecen a un home jove al qual el poeta, entre les lloances al seu físic esplendorós, aconsella fins a l'extenuació que tingui descendència, als posteriors en què el poeta es decanta cap a una confessió del seu amor cap a -presumptament- el mateix home. Es tracti d'un amor homosexual o platònic, es contraposa amb el més carnal que es descriu cap a la dama bruna i que contrasta amb retrets i ombres de culpabilitat amb el més espiritual que l'uneix a l'home. La contraposició entre sexes, en la qual no falten evidents tints de misogínia, desapareix en la versió de Cerro, on la bellesa transcendental del jove estimat i la de la dona amant s'encarna per igual en la bellesa versàtil d'Ivana Miño. La seva dicció entre emotiva i irònica, la seva mobilitat plena de gràcia, la molt reeixida il·luminació que la segueix per l'escenari, aporten un magnetisme que sobrevola la veu poètica que descriu la miríada de matisos que Shakespeare va saber conferir als seus versos. La complexitat de les seves paraules rau moltes vegades en l'ambigüitat del seu lirisme que  insinua més que no explicita , que entreobre més que no fa esclatar, com la bellesa del jove al qual recrimina que la desi oculta al món com un tendre avar, com diu el primer sonet.

Jordi Llavina -per cert, present entre el públic-, diu que tota la poesia, si fa no fa, parla del decurs del temps. En tot cas és un tòpic ja des de la lírica grega, recurrent des de l'estoïcisme  d'un Marc Aureli. Som davant la polaritat entre la pulsió de vida -o l'amor, que ve a ser equivalent- i la mort, el destí final de la voracitat del temps. Som davant les dues línies que han presidit el cicle sencer de Grans Mestres. Aquesta meditació tenyida d'una nostàlgia sotmesa a ratlla per una lúcida desesperança, en Shakespeare troba dues línies de sortida envers la immortalitat: la possibilitat de transmetre la bellesa pròpia a la progènie que siguem capaços d'engendrar, que ja hem esmentat, i la que pot atorgar la plasmació de la vida i la bellesa en l'art. Aquesta via ja s'esmenta als primers poemes, però en ells queda preterida a l'altra. Els termes es capgiren a partir del famós sonet XVIII:

¿Et comparo amb un dia del temps primaveral?

En tu hi ha més bellesa i més comportament:

els bells capolls del maig sovint sacseja el vent,

i a tota primavera li arriba el seu final.

Massa ardent, de vegades, fulgura l'ull del cel

i sovint el seu rostre daurat empal·lideix,

i tot allò que és bell, del bell se n'evadeix

o per l'atzar o bé pel curs del temps cruel.

Però la teva primavera durarà,

guardarà la bellesa com una recompensa,

i de tenir-te en l'ombra la mort no es vanarà

quan en versos eterns el temps tu puguis vèncer,

mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar,

mentre els meus versos visquin i et puguin recrear.

Aquí potser escaigui un breu apunt sobre les traduccions de la sèrie completa dels Sonets de què tenim la sort de comptar  al català, des de les de Carme Monturiol i Magí Morera i Galícia a les modernes del poeta tortosí Gerard Vergés, tristament  desaparegut el passat Sant Jordi, i Salvador Oliva, passant per la de Joan Triadú. Cerro ha comptat amb les traduccions del dit Morera i Galícia, de Joan de Sagarra, i dels dos darrers, Vergés i Oliva. No sé quina és la que va usar per al sonet que acabo de reproduir, però la que transcric, la de Salvador Oliva, el colossal traductor de la colossal obra completa de Shakespeare, conté algunes de les moltes virtuts i dels pocs defectes d'aquesta versió. S'ha assenyalat que els dos darrers versos, precisament, contenen un error d'apreciació del temps verbal que no es dóna en versions anteriors com les de Triadú (I mentre un home aleni i uns ulls treguin florida /el vers també viurà i a tu et donarà vida)  i Vergés (Mentre l'ull miri i l'home no hagi mort, / viurà el meu vers i et donarà suport). Cadascú podrà triar al seu gust. Aquí, com en tota l'obra del Bard, els camins continuen oberts.

I, per donar-ho per acabat -que no esgotat, evidentment-, només un altre breu apunt. En tots els meus comentaris al cicle de Grans Mestres a Escena he parlat poc del treball d'Ivò Vinuesa, que ha aportat els elements projectats a la pantalla. En general,  han funcionat per pautar els ritmes de les dramatitzacions. En aquest cas, val a dir, els vaig trobar particularment reeixits. Tant la filmació, amb l'habitual recurs dels primers plànols dels intèrprets en blanc i negre, en aquesta ocasió superposats a imatges cosmològiques , com en la música triada, l'efecte ajudava a crear decisivament el clima transcendent que respirava la sala.

La novetat va ser que va usar-se també aquesta vegada una projecció amb veu filmada en so directe -per primer cop, si no m'erro-. Es tractava de la repetició per part d'Ivana Miño dels versos del famós discurs de Pròspero a "La tempesta" -probablement també l´última obra de Shakespeare i el seu testament literari-:

Estem fets de la mateixa matèria amb què estan fets els somnis i la nostra curta vida es tanca amb un somni.

"La tempesta", de William Hogarth

Aquests versos, concretament, no van ser editats en vida seva, i els devem a la tasca dels seus ex-companys de teatre i legataris que van fer imprimir el cèlebre Folio. Així ens han arribat les paraules que potser el seu autor va concebre només per a néixer i morir en el mateix acte de representació dalt de l'escenari. Gratitud, fortuna i la tasca de tants altres que des d'aquell temps les han anat rescatant, com ara Francesc Cerro, ens han permès accedir a  la profunda emoció que ens fa sentir el seu contacte, allò que potser, entre totes les coses i treballs d'aquest ample món, sigui més similar a l'eternitat, a la immortalitat que  malgrat tot el Bard ja havia intuït.