CAL QUE LA INDEPENDÈNCIA SIGUI UNA FESTA

Fotografies d'Elena Giménez

No parlaré avui de Can Vies. No encara. I no sé si ho faré en aquest espai. Sento que el fum dels contenidors cremats i el brogit de les sirenes i els helicòpters de la policia em distorsionen massa la visió i audició dels fets d'aquests dies.

Dissabte va tenir lloc a Reus, a la Plaça de la Llibertat, la festa de la independència que organitzaven conjuntament Òmnium Cultural, Reus per la Independència -l'agrupació local de l'ANC- i el Casal Despertaferro. A més de la presència de les pròpies entitats, s'hi van aplegar a la superfície de la gran plaça la fira Estelània, que exhibeix el comerç de productes associats a l'independentisme, diverses activitats promogudes per les promotores de les seleccions esportives catalanes, i cercaviles d'elements festius de distints pobles de la comarca i de la pròpia ciutat.

Una part important la va constituir la música, component essencial per antonomàsia de tota festa. A l'hora del vermut, sota un sol de justícia, van actuar Quim Vila i dues formacions locals, el cantautor El Toubab i el jove grup Poker's. Al vespre, amb el temps girat com un mitjó i amb retard per la presència de la pluja, Santi Arisa, el cantautor reusenc Fito Luri i una formació local de luxe de la qual ja he parlat en un altre article, Alquímia Flamenco, amb Joan Reig i les seves propostes al voltant del blues fonamentalment, que canta amb l'acompanyament del guitarrista de la Franja Sergi Esteve, la presència del qual va servir-li al de Constantí de magnífica excusa per fer una encesa diatriba contra les absurdes polítiques dels distints governs del PP -central i autonòmics- de trencar la unitat de la nostra llengua.

Els Poker's lluitant contra els elements

Certament, la plaça de la Llibertat és una plaça dura, àmplia i molt oberta, una plaça difícil per a arribar al públic, i més si es situa enmig d'una festa com la d'ahir, de lliure accés, on es barrejaven molts interessos i desinteressos entre els concurrents. Els músics ho van patir i és una pena, perquè gairebé cap d'ells va aconseguir l'atenció que el seu esforç mereixia. L'excepció, potser, van ser els Alquímia Flamenco -contra el meu pronòstic-, que  van captivar un auditori una mica més concentrat amb la seva excelsa combinació de jazz i flamenco que pivota sobre el treball excepcional de Gerard Marsal al saxo i flauta i Eduardo Sánchez a la guitarra espanyola, amb Jordi Salvadó i la seva versàtil percussió -que per cert, curiosament, doblava a l'escenari ja que també acompanyava a Fito Luri-, i la presència de la bailaora Meritxell Povill i un cantaor valencià del qual sento no poder reportar el nom.

La plaça de la Llibertat s'estén fonamentalment sobre el que havien estat els anomenats quarters construïts segle XVIII, un enorme conjunt militar de caserna, dos pavellons i instal·lacions diverses que incloïen un picador. En principi va ser promogut per la corporació municipal, per tal d'alliberar els vilatans de la feixuga càrrega d'haver d'hostatjar els exèrcits en els freqüents conflictes bèl·lics que s'havien anat succeint al llarg dels segles i que encara havien de venir.  Ja en part desballestat amb l'adveniment de la II República, va ser objecte de nombroses reivindicacions de la ciutadania de Reus per ser destinats a usos civils, però les instal·lacions van ser enderrocades parcialment. La caserna va ser finalment demolida als primers anys del règim franquista, que ja havia instal·lat un monòlit als Caídos -els del seu bàndol és clar- tan aviat com a 1940.

La plaça ha estat objecte d'una remodelació fa uns anys, servint a un gran pàrquing soterrani, que ha eliminat quasi tot l'antic arbrat i els enjardinaments que, si bé molt deixats, potser tenien més gràcia que l'actual distribució més aviat caòtica de parts verdes. És un tema polèmic, però en tot cas, tal com ha quedat té múltiples usos i es pot dir que serveix als interessos de la ciutadania, si bé no als que en el seu dia alguns prohoms i intel·lectuals van pensar, que passaven per salvar la imposant baluerna militar.

 Els poders públics sovint actuen no solament d'esquena sinó en contra de la població, però la representació del poble tampoc se la pot arrogar una reduïda part d'ell, sigui organitzat, desorganitzat o simplement constituïda per algunes veus, per prestigioses que puguin resultar. Tothom tindrà dret a dir la seva, però ningú pot pretendre parlar per boca de la majoria si no és mitjançant el protocol democràtic que implica una votació amb garanties de transparència i rigor i accés universal.

Alguns representants polítics, però, sembla que tampoc accepten molt pacíficament la llibertat d'expressió. En especial quan els qüestionen la seva tasca, per descomptat. En un acte més aviat lateral de la festa, es va pintar un mural a la paret d'un solar molt proper a la plaça, al carrer Dr. Robert. El mural reprodueix una imatge de Jordi Calvís amb una frase en anglès de Josep M. Ganyet que està fent-se molt popular, "I'm a catalan with a vote and I'm not afraid to use it" (Sóc un català amb un vot i no tinc por d'usar-lo).  Els pintors del mural van ser interpel·lats per agents de la Policia Municipal, que van aixecar acta i van interrompre l'execució de la pintada , tal vegada sota una ordre de la primera tinent d'alcalde, la popular (aquí  en un sentit diferent al del grafit) Alícia Alegret, segons han apuntat els mateixos organitzadors de l'acció.

El mural ja acabat al carrer Dr. Robert

 Potser sense voler he parlat, a la fi, de Can Vies. Si aquest espinós assumpte té una virtut és la de mostrar-nos que hi ha alguns conflictes que, per la seva profunditat, no caben en el marc d'una festa. I que altres, en canvi, es desenvolupen encara per vies no solament democràtiques i pacífiques, sinó alegres, com una festa. Com ho va dir ja fa molts anys Lluís Llach, esperant veure néixer flors a cada instant.