Curiosament, tanmateix, quantes vegades podem comprovar que no és així. De fet, tants casos es donen que els protagonistes d'aquest món que intenten fer pedagogia de la qualitat profundament aleatòria de l'objecte central del joc cada cop som més minoritaris, l'excepció que crida l'atenció. I Això és així malgrat que el principi incontrolable de l'atzar estigui assentat dins el bagatge propular que arrossega aquest joc bastant més que centenari. Així s'evidencia en dites de l'estil de quan la pilota no vol entrar, no hi ha res a fer, o els pals també juguen, o -potser la més simple i rotunda- el futbol és el futbol.
Sempre hi ha hagut un corrent contestatari, podríem dir, els dels que no accepten la derrota -és més difícil trobar el cas dels que no acceptin la victòria-, i s'afayen a buscar culpable per a les adversitats del joc. Quan no és la imperícia de l'entrenador propi, ho és el poc senderi dels directius, o la mandra o la manca de compromís amb els colors dels jugadors. Però el que sembla succeir avui és que aquest corrent és el principal, el dominant, el que, des de totes les tertúlies públiques i privades, i fins i tot des dels mitjans que es pretenen periodístics, s'assenta com una mena d'ideologia hegemònica.
Crec que la raó d'això és doble. Per una banda, obeeix a l'ànsia de seguretat, a la por al fracàs, a la necessitat de protecció contra l'infortuni que presideix les nostres societats altament organitzades. Per l'altra, a la teoria dominant que l'esforç, la dedicació i la preparació poden impedir que l'atzar ens causi mals o ens provoqui una derrota en els nostres propòsits. La conjunció d'ambdues idees ha creat, probablement, el que un professor barceloní ha definit en una obra recent com una de les grans supersticions del nostre temps. David Viñas ha analitzat al seu llibre "Erótica de la autoayuda" (Ariel Letras, 2012) l'èxit d'aquesta classe de llibres i ha mirat de desentranyar per què tenen la capacitat de seducció que tenen. Segons Viñas, totes aquestes obres es basen en la repetició d'unes poques idees per tal de fer quallar un missatge elemental. Bàsicament, es tracta de crear en el lector una motivació per canviar radicalment de vida i de confiar en el pensament positiu com a mecanisme infal·lible per aconseguir els objectius personals. En conclusió: la convicció que l'èxit, l'assoliment dels objectius, depenen exclusivament de la persona.
Aquest pensament, revestit de bones intencions, no és en realitat neutral ideològicament. En primer lloc, el mètode del pensament positiu és contrari al més elemental esperit crític. En segons lloc, crea la il·lusió d'una felicitat universal que és l'acumulació de les múltiples felicitats individuals. I, en tercer lloc, adjudica tota la responsabilitat de l'èxit o el fracàs en l'assoliment dels objectius a l'individu. Ni tan sols reconeix la possible responsabilitat del mètode. Si un no obté el que el mètode d'autoajuda promet, és exclusivament culpa de la seva aplicació personal, dels defectes de la seva voluntat o de la interpretació errònia que faci dels consells de l'orientador.
L'aficionat al futbol, probablement, és poc donat a creure en les bondats de l'autoajuda. Ha transferit a altres persones, un reduït grup humà als quals investeix d'una aura protomítica d'herois, la consecució de la seva pròpia felicitat, encara que només sigui una felicitat efímera i transitòria que s'esvaneix, en els casos en què la glòria dels resultats acompanyi, quan el sol de l'endemà aparegui de nou i despulli, amb tota la seva cruesa, la mediocritat insuportable de la vida diària. I, amb els objectius de la seva felicitat, ha transferit també la convicció que aquelles persones poden, amb el seu sol caràcter i la seva feina abnegada, dominar els factors de l'atzar i garantir la victòria.
És quan esdevé la derrota que tard o d'hora ha de sobrevenir, fins i tot als millors, que les idees vacil·len i l'afany d'uan explicació substitòria porta al fanàtic a carregar contra les seves pròpies habilitats o capacitats. O sigui, la dels seus vicaris conqueridors de la felicitat ideal.
