XOC DE TRENS... MENTALS

EFE/Tribunal Supremo

A mesura que avancen més les sessions de la vista del procés contra els líders independentistes al Tribunal Suprem, en la causa 20907/17 que ja sens dubte ha passat a la història judicial del Regne d'Espanya, més es constata que no solament té les connotacions de veritable causa política que ha estat sobradament subratllada per nombrosos comentaristes i almenys una part dels protagonistes, sinó que reflecteix també el profund sòcol sociològic en què s'explica el conflicte.

Com era segurament de preveure, l'aparició ahir en la taula de l'interrogatori del líder més purament civil i no polític entre els encausats, el president d'Òmnium Cultural Jordi Cuixart, ha resituat la línia essencial del debat més abruptament en la seva base social, en allò que ja alguns dels polítics prèviament interrogats es van reforçar per remarcar, però que en la boca de Cuixart va produir una càrrega de profunditat rotunda: que l'anomenat Procés -al qual se sotmet aquest procés- és un fenomen d'àmplia mobilització col·lectiva i que, almenys segons el punt de vista dels acusats, obeeix precisament en la seva gènesi a aquesta mobilització popular, espontània, cívica i a més pacífica.

Aquesta tesi, que molts subscrivim a Catalunya, és difícil que s'imposi en canvi a una majoria de la societat espanyola, acostumada a una versió molt diferent dels fets i a analitzar el moviment independentista com una simple mobilització agitada, provocada i teledirigida per una classe política determinada, amb fins espuris i partidistes.

UN JUDICI AL POBLE

Diari Més

La retransmissió per televisió del judici als presos polítics independentistes aquests dies està suscitant, sens dubte, algunes perplexitats. Almenys a Catalunya, ja que a Espanya no es pot seguir sense la intermediació de l'omnipresent punt de vist de periodistes, pseudoperiodistes i tertulians.
Per a tots els que puguin accedir sense prejudicis ni censures a les sessions de la vista oral, s'està fent cada dia més evident que ens trobem davant d'un judici construït sobre la base d'unes instruccions judicials sense una base sòlida, que fa engrunar-se l'acusació a cada cop que els fiscals i l'advocada de l'Estat intenten obrir vies de penetració en els arguments de les defenses.

Que peticions de condemna tan greus, de 25 anys en alguns casos -per no fer cas dels disbarats adduïts per l'acusació particular de Vox, que a hores d'ara sembla que només podrien secundar els seus més fanàtics seguidors-, se sostinguin en arguments i proves tan febles i fins ridículs com els que estan presentant en els seus interrogatoris l'equip de fiscals i l'advocada de l'Estat -que realment està fent un galdós paper-, ha generat la sensació que l'acusació no s'havia preparat a penes el seu paper, bé sigui perquè realment no té cap base per defensar-lo, bé sigui perquè d'antuvi es donava el judici per tancat i els presos condemnats, fent així palès que es tracta d'un judici polític.

Tanmateix, admetent que pot haver-hi molt d'aquesta certa desídia per part de l'equip acusador, penso que seria arribar a conclusions errònies tant pensar que les condemnes estan prefixades com que el fracàs del sistema judicial que hauria naufragat en una farsa ridícula farà vèncer i triomfar la justícia que tan brillantment estan defensant els acusats i els seus advocats i advocades.

ELS MINISTERIS I ELS SEUS SERVIDORS

Llegint aquests dies la nova gran novel.la d’Arundhati Roy, “El ministeri de la felicitat suprema”, descobreixo amb vergonya i sorpresa un de tants conflictes contemporanis ocults, el del Caixmir. Sorpresa per desconèixer fins avui la profunditat del conflicte, i vergonya per no haver-m'hi interessat mai abans.

Aquest conflicte, enquistat de fa dècades (de fet, s'arrela en els mateixos inicis de la independència de l'Índia), que enfronta l'Estat indi amb el Pakistan pel control dels territoris del Caixmir, Jammu i Ladakh,  va viure uns anys d'especial virulència a la dècada dels 90 del passat segle, amb l'aparició de la insurreció armada dels caixmiris secessionistes.

Aquest és el teló de fons d'una novel·la en què Roy ens descriu, des de múltiples veus i punts de vista, les tensions, revoltes i brutals repressions en què es mouen distints personatges de diverses ètnies, classe i procedència, lligats per vincles de molt divers tipus. El conjunt ens proporciona un tapís de múltiples visions del conflicte entre poblacions musulmanes i hindús a l'Índia -no solament a la regió del Caixmir, sinó també a la mateixa Delhi, que és d'on parteix la novel·la-. Algunes de les veus narradores són fervoroses partidàries de l'unionisme indi -com la molt aconseguida d'un membre dels serveis secrets indis-, mentre d'altres són més conciliadores, i ens aproximen als punts de vista dels secessionistes. De fet, és innegable la simpatia de Roy cap al moviment indpendentista caixmiri , una cristiana de l'estat de Kerala -a l'altre extrem del subcontinent indi-. El seu suport explícit en una declaració a la premsa el 2008 a aquest moviment li va suposar un procés judicial, acusada de sedició arran d'una nova declaració pública dos anys més tard.