Llegint aquests dies la nova gran novel.la d’Arundhati Roy, “El ministeri de la felicitat suprema”, descobreixo amb vergonya i sorpresa un de tants conflictes contemporanis ocults, el del Caixmir. Sorpresa per desconèixer fins avui la profunditat del conflicte, i vergonya per no haver-m'hi interessat mai abans.
Aquest conflicte, enquistat de fa dècades (de fet, s'arrela en els mateixos inicis de la independència de l'Índia), que enfronta l'Estat indi amb el Pakistan pel control dels territoris del Caixmir, Jammu i Ladakh, va viure uns anys d'especial virulència a la dècada dels 90 del passat segle, amb l'aparició de la insurreció armada dels caixmiris secessionistes.
Aquest és el teló de fons d'una novel·la en què Roy ens descriu, des de múltiples veus i punts de vista, les tensions, revoltes i brutals repressions en què es mouen distints personatges de diverses ètnies, classe i procedència, lligats per vincles de molt divers tipus. El conjunt ens proporciona un tapís de múltiples visions del conflicte entre poblacions musulmanes i hindús a l'Índia -no solament a la regió del Caixmir, sinó també a la mateixa Delhi, que és d'on parteix la novel·la-. Algunes de les veus narradores són fervoroses partidàries de l'unionisme indi -com la molt aconseguida d'un membre dels serveis secrets indis-, mentre d'altres són més conciliadores, i ens aproximen als punts de vista dels secessionistes. De fet, és innegable la simpatia de Roy cap al moviment indpendentista caixmiri , una cristiana de l'estat de Kerala -a l'altre extrem del subcontinent indi-. El seu suport explícit en una declaració a la premsa el 2008 a aquest moviment li va suposar un procés judicial, acusada de sedició arran d'una nova declaració pública dos anys més tard.
Roy, activista de múltiples causes, mai no ha renunciat a manifestar-se en la defensa de totes elles en la seva dimensió pública i com a novel·lista i guionista. El seu valor i la seva transcendència van de la mà de la popularitat aconseguida amb la seva excel·lent primera novel·la, la multipremiada "El déu de les petites coses" (1996).
No puc evitar les comparacions i les anàlisi paral.leles amb la nostra actualitat més propera. Salvant les múltiples diferències i l'abisme d'intensitat entre la salvatge repressió exercida per l'Estat indi contra un moviment no pacífic amb la que actualment pateix l'independentisme pacifista català, un fet està clar que ens uneix: la supèrbia dels estats, per molt que es disfressin de democràtics, per esclafar sense contemplacions les minories dissidents.
Tanmateix, al valor quasi documental de la novel·la cal afegir la punyent i elaborada construcció literària, que té en el llenguatge, en el domini visual -en el qual es nota la seva experiència de cineasta- i en la capacitat introspectiva que només tenen els autors més dotats d'empatia, els seus punts més forts.
Aquí us deixo una bona mostra en una de les pàgines dle llibre, que correspon a la veu del personatge dels serveis secrets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada