25/4/18

SANT JORDI COM A SOLUCIÓ


Novament, Sant Jordi ha estat una festa apoteòsica on la nostra societat civil catalana -la de veritat- mostra la seva millor cara, la que celebra la cultura i la bonhomia de l'amistat i l'amor simbolitzats en el llibre i la rosa. Regalem gairebé tantes roses com catalans i catalanes hi som, i més d'un milió de llibres, que suposen xifres de vendes de més dels vint milions d'euros. Enguany, no obstant, va haver un record indefugible cap als nostres compatriotes que no van poder assistir-hi des dels carrers inundats de sol i llibertats de les ciutats, viles i pobles de Catalunya, els nostres presos polítics. Roses grogues, múltiples actes reivindicatius -com, a Reus, l'arribada de les cel·les on ciutadans s'engarjolen una estona per rememorar els presos polítics-, ens ho feien present.

Sens dubte és això el que va fer que saltés la inevitable nota discordant, la de Carlos Carrizosa, el portaveu de Ciutadans, que declarava que li sabia greu que es volgués fer de Sant Jordi una festa només per a una part dels catalans. El filòsof Xavier Antich li replicava a Twitter que sap greu que, en efecte, només sigui una festa d'una part dels catalans: els que llegeixen. No sé si es pot dir que els que no llegeixen mai, ni un llibre a l'any, se senten al marge d'una festa tan cívica, però suposo que més aviat Antich apunta al fet que el votant de C's i unionista en general és menys afeccionat a la lectura que l'independentista. Això seria molt dubtós, també, però els estudis demogràfics semblen afirmar que a més nivell cultural entre la població catalana, més tendència independentista. Queda clar que que es tracta d'estadístiques i tendències que admeten tota mena d'excepcions singulars.

El que sí sembla indiscutible és que l'electorat independentista té més capacitat de mobilització, i això seria l'explicació de la punxada d'un García Albiol que va arribar-se a  Badalona per regalar roses a la via pública i es va veure escaldat, reprès i escridassat per la gent que celebrava la diada. Tot i jugar teòricament a la seva ciutat, jugava en camp contrari. També semblen tenir més motivació lectora: entre els llibres de no ficció més venuts ahir, en català hi ha majoria de llibres sobre el procés, mentre en castellà, només n'hi apareix un, i precisament d'un proindependentista espanyol com Ramon Cotarelo.

El que un Sant Jordi agredolç com aquest em demostra és que la ferida és lluny de cicatritzar, i que en efecte existeix una divisió important de la societat catalana. Potser no la fractura que alguns volen crear, però sí una escletxa que ara per ara sembla que no fa més que aprofundir-se.

No seria Sant Jordi, la festa que el líder de C's Albert Rivera deia que volia proposar com a festa de tots els catalans en lloc de l'11 de setembre, un bon exemple de com es podria iniciar el procediment de guariment? Una aposta per la cultura, per la reflexió, per l'amabilitat, la cortesia -les bones formes i el somriure de nou!-, i un civisme que impedeixi que s'arreli la controvèrsia en forma de ràbia, frustració o odi.

Podria, ho crec fermament. Podria ensenyar el camí de la resolució civilitzada de la discrepància política, i també del legítim dret a la diferència i l'exercici de la convivència. Potser amb una condició que amb els anys he après a atresorar, usar i defensar: la capacitat de valorar els altres en la seva totalitat d'éssers humans, en la seva completa humanitat. I, si de cas, posant una mica de pes addicional al costat de les virtuts de cada persona, en lloc del dels seus defectes. Perquè, moltes vegades, cal ajudar a l'altre a reconèixer-se en allò que té de millor, per tal que respongui també amb la millor actitud a la discrepància i la controvèrsia amb què ens hi puguem enfrontar.


16/4/18

SENSE QUE ES NOTI LA CURA

Imatge del film "Tartuf o l'hipòcrita" de F.W. Murnau
De vegades la política és qüestió d'aparences. Un explotador que passa per demòcrata pot obtenir probablement una recompensa superior a les seves maquinacions si aconsegueix el consentiment dels seus explotats. En general, el poder prefereix l'estalvi de la violència extrema i només recorre a ella quan veu que és el camí més directe i fàcil per als seus fins. La diplomàcia i l'alta política es basa, doncs, en les formes, un joc d'hipocresia si voleu. Com l'arquetípic personatge de Molière, el Tartuf, el poderós sol preferir envernissar discretament el seu ardor i així amb sagrada fermesa sap guardar-se el secret. Un cas prototípic que ens afecta els catalans és la cèlebre recomanació  continguda a la instrucció secreta que el fiscal del Consejo de Castilla, José Rodrigo de Villalpando, va transmetre als corregidors del Principat de Catalunya el gener de 1716, segons la qual havien de procurar imposar el castellà amb instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Frase aquesta última que ja se li atribueix al famós Conde-Duque de Olivares, adreçada a Felip IV amb la mateixa idea de castellanitzar les terres catalanes.

 Si això feien el representants de les altes esferes del poder castellà en aquells segles, fins i tot després d'arrasar el principat en la Guerra de Successió, per què sembla que avui hagin perdut formes, modos i cuidados en la seva lluita judicialitzada contra l'enèsima revolta catalana?

En el seu molt recomanable article publicat fa un parell de dies a el Diario, Elisa Beni diu al voltant de la instrucció del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena contra el moviment independentista que ...Muchos preguntarán: ¿es posible que un magistrado del Tribunal Supremo sea, al menos en apariencia, tan poco aseado instruyendo? Posible es, porque está pasando, pero ninguna instancia en este país va a atender las quejas por este atropello. Aseado és una molt precisa expressió que no tenim en català, encara que s'usa en terres de l'Ebre a penes catalanitzada, per descriure aquella conducta polida que pretén frenar qualsevol reprensió pública i pèrdua de la bona fama. Beni fa una impecable i implacable descripció de les gruixudes faltes a l'ordenament processal que ha comès Llarena i, amb ell, la fiscalia i la mateixa Sala del Tribunal Suprem que ha aprovat les seves interlocutòries. Tot menys un intent que no es noti el cuidado.

Com és això possible? ¿Potser se senten emparats per la gran cortina que li proporciona el govern i el suport de què gaudeix a les Corts gràcies a l'adhesió del gran gruix de l'oposició -els partits constitucionalistes que van avalar el gran nyap anticonstitucional del 155-, i la cort mediàtica que els embolcalla? Això no ha estat suficient, tanmateix, per convèncer la població catalana que continua reafirmant el pols independentista -a la qual tal vegada ja donen per perduda-, ni evitar que en totes les instàncies internacionals on s'estan presentant quedin malparats. Realment, resulta ja de vergonya aliena que insisteixin i encara, lluny de rectificar, s'hi tornin amb nous intents de doblegar els arguments dels qui, basats en arguments jurídics més nets, els hi deneguen la raó,

Així, en el cas de l'euroordre cursada contra Puigdemont a Alemanya, sembla que encara els fiscals busquen noves proves i fins i tot, en el súmmum del ridícul, ampliacions a nous delictes, que estan buscant sota les pedres, les fermes pedres sòlides de la legislació penal alemanya. No sembla raonable, certament, com tampoc sembla que el tribunal de Schleswig-Holstein hagi d'accedir a una extradició per malversació de fons que difícilment encaixa amb el delicte de corrupció.

De fet, tampoc els fets encaixen amb la tipificació del Codi Penal espanyol, per molt que l'aparell judicial espanyol -i els seus braços polítics- li hagi agafat el gust i fins i tot amenacin amb atribuir-li aquest delicte el president del Parlament i els membres de la Mesa que han acordat querellar-se amb el jutge Llarena per fer cas omís de les mesures cautelars dictades pel Comité de Drets Humans de l'ONU en relació a la candidatura de Jordi Sánchez.

El delicte de malversació de fons, regulat avui a l'art. 432 del Codi Penal, va lligat en realitat al delicte d'administració deslleial de l'art. 252, del que ve a ser un simple tipus agreujat en virtut del càrrec d'autoritat o funcionari públic del qui el comet. L'administració deslleial és tipificada per a los que teniendo facultades para administrar un patrimonio ajeno, emanadas de la ley, encomendadas por la autoridad o asumidas mediante un negocio jurídico, las infrinjan excediéndose en el ejercicio de las mismas y, de esa manera, causen un perjuicio al patrimonio administrado.

Amb aquesta regulació s'ha eliminat la necessitat d'ànim de lucre que seria molt clarament no imputable als membre del Govern o la Mesa, però en una aplicació assenyada no pot ser tampoc encaixada en la conducta d'uns representants del poder executiu i legislatiu que apliquen en l'execució de la seva activitat política els fons públics, ja que, si analitzem on està encabit l'art. 252, veurem que es tracta del capítol de defraudacions, i de la seva mateixa regulació es desprèn que és essencial l'ocultació o engany envers l'administrat -en aquest cas, la població catalana, no ho oblidem-. Una ocultació que és meridianament contrària a la llum pública amb què han actuat els presumptes malversadors.

Per tant, només una acurada aplicació del tipus penal, que no oblidem que com a ultima ratio que ha de ser de l'Estat de Dret sempre s'ha de vigilar molt de no fer-ne un ús extensiu, ja descarta la concurrència del delicte en la gestió del govern de Puigdemont. No cal, doncs, acudir a la prova de la seva inexistència per la constatació que cap fons públic va ser destinat a l'organització del referèndum, ni a un examen més detingut de l'oportunitat que l'ordre jusisdicional penal entri a conèixer d'aquests actes. Actes que han de ser més aviat reservats a l'ordre contenciós-administratiu, on la jurisprudència ha llargament establert allò que es reserva a l'esfera dels actes polítics, la que  defineix l'àmbit de discrecionalitat dels poders executiu i legislatiu. A aquests poders, el judicial els ha de controlar, però mai en l'aberrant pla de superioritat que en la causa contra l'independentisme s'ha situat el poder judicial espanyol.

Despropòsits com aquest abunden i serien interminables de descriure en una actuació en la qual és cap visible Llarena però, com ja hem dit, involucra en realitat a molts representants dels alts estaments judicials espanyols. En efecte, unes actuacions que ens deixen bocabadats per la manca de rigor, de polidesa i de cura, en definitiva. Un absolut i desastrós nyap, en resum.

M'atreveixo a pronosticar que, arribat el moment -que, això sí, pot demorar-se molt i massa- que tot aquest nyap es desfaci com un castell de sorra, Llarena i potser algú o alguna més dels caps visibles d'aquesta atzagaiada col·lectiva, acabaran sent arraconats i els giraran l'esquena per esdevenir els caps de turc als quals ningú no pensa ja en agrair-los els serveis prestats a la sagrada unitat de la pàtria.

El temps em donarà o traurà la raó.


12/4/18

EQUIDISTANTS I DISTANTS


Una bona mostra de l'exquisidesa d'alguns, o molts, d'aquests equidistants que es mantenen neutrals en una lluita ja declarada com és la del moviment independentista contra el repressor Estat espanyol és un tuit que ha estat molt comentat aquests dies. És d'un tal Antoni-Italo Moragas i diu així:
Uns acusen de terrorisme a qualsevol protesta, altres acusen de dictadura a qualsevol actuació repressiva. I uns pocs vivim en una democràcia incapaç de donar resposta a un conflicte polític pels incentius d’ambdues parts per a distorsionar la realitat.

O, encara més il·lustratiu, aquesta piulada d'avui mateix de l'ínclit exdiputat dels comuns, Lluís Rabell:
Tot un resum de la situació que vivim..


Aquesta postura tan democràtica, tan humana i tan considerada, i tan sospitosament còmoda, cal dir, que fa que tota una patuleia variada de vells radicals, antics comunistes o encara comunistes, nous revolucionaris, etc, tots ells caracteritzats per la seva capacitat teòrica transformadora i la seva nul·la capacitat de posar-la en pràctica, ja està prou vista i és prou coneguda per molestar-se a comentar-la gaire. Bastaria acudir al meu filòsof Magnus T. Pfaff per veure com ja els retratava prou sentenciant aquells col·legues intel·lectuals que sempre afegien un parell d'ous durs a totes les reclamacions a les quals eren convidats a sumar-s'hi... fins que s'esgotaven els ous durs i tornaven així, orgullosament cofois, al seu galliner sense haver mogut un dit.

Més interessant és potser  considerar una peça més elaborada i documentada, l'article de Marc Andreu a El Crític titulat Octubre groc, primavera incerta. En essència, aquest article es pregunta si el que s'ha viscut d'ençà l'1 d'octubre és realment una revolució. I la seva conclusió bàsicament segueix la del professor Josep FontanaSi pretenia ser una revolució, de moment és una revolució frustrada. Ho contemplo com una catàstrofe i des del més absolut desacord. Estem en un moment per aprendre a resistir, a no resignar-nos, a tirar endavant i tractar de recuperar el que puguem dels nostres drets i llibertats, prou amenaçats. 

També cita conspicus pensadors d'una òrbita similar: Vicenç Fisas, Guillem Martínez, Juan Andrade... fins i tot Joan Coscubiela. Una interessant mostra de com, des d'una apel·lació a la revolució, es desdenya una opció de revolta democràtica. Ni el crescendo repressiu i la deriva feixista que adopta l'Estat espanyol que està escandalitzant el món més democràtic pertorba la visió d'aquests inte·lectuals de cella alta.

Ara bé, m'interessa quan ens acusen als independentistes de muntar una ficció equiparable a la que perpetra l'unionisme per justificar la seva repressió, aquell en la qual es deté una presumpta cabecilla del moviment violent CDR per posseir un xiulet groc i una careta del temible revolucionari Jordi Cuixart. Al marge de reclamar un i altre cop una autocrítica al moviment independentista pels erros comesos, com no fan envers l'unionisme, però ignorant que l'autocrítica en l'únic camp que s'ha fet és precisament en l'independentista, diria que l'assenyalament més insidiós de l'article és el que apunta un altre il·lustre equidistant, Jordi Amat en l’imprescindible assaig ‘La confabulació dels irresponsables’. “Sobretot hi havia paraules: el relat que allunyava la política catalana de la realitat, el relat que bona part de la societat catalana acabaria preferint a la descripció de la realitat. Un relat que flirtejava amb la postveritat i creava una falsa sensació de consens”. Segons Amat, aquest relat, en la seva decantació de la declaració unilateral d’independència, té un fonament historicista de “relat unidireccional reelaborat, generació rere generació, per la historiografia nacionalista".

Com es veu, s'acaba acusant l'independentisme de crear un relat tan fals com el del seu temible enemic. És a dir, es vol neutralitzar l'argument que feia anar en el meu darrer post, i que jo documentava amb mentides molt concretes i evidents, que és el de la retorçada manera amb què la croada politicojudicial i mediàtica espanyola malda per construir un relat ad hoc per a dirigir tot l'arsenal repressiu de l'Estat. I vol neutralitzar-lo per la via d'equiparar-lo amb una pretesa realitat paral·lela creada pel món independentista.

Crec francament que novament estem davant d'una impostura intel·lectual que juga a posar en els dos platerets de la balança fenomens molt diferents. Si l'un posa tota la perversió de la fabricació deliberada de la mentida per tal de manipular i ocultar la realitat, l'altre pretén apuntar a un projecte alternatiu d'una realitat que impugna, quant antidemocràtica, vulneradora dels drets humans i , en definitiva, contrària a l'emancipació del poble català que pregona l'altra part. És a dir, podem estar d'acord que el moviment independentista vol crear un nou marc polític mentre l'altra disfressa de marc democràtic el que no ho és.

Naturalment, la percepció del que és veritat i és real sempre està subjecte a crítica, i a la discussió històrica, però alguns fets són difícilment qüestionables, com per exemple la manipulació d'un text jurídic com la que reflectia en el meu anterior post. En última instància, com ja vaig dir en un post molt més antic és que una cosa sí tinc clara: si bé el just no sempre guanya, el trampós sempre perd. Encara que aparentment guanyi i se'n dugui els premis. No sempre el món el deixarà clarament exposat en la seva actitud reprovable, (...) Però hi ha algú que sí sap realment que ha enganyat i ha actuat emparat en el frau. I d'aquest no pot fugir mai, ja que és ell mateix.

Més profunda em sembla la crítica a l'abast d'aquesta transformació política a la que apel·la la revolta independentista, i les incongruències o tensions que això provoca en les seves heterogènies files. però això haurà de menester l'espai d'un futur post.

10/4/18

INSTAL·LATS EN LA MENTIDA: CRÒNIQUES DE TABÀRNIA



Com potser algunes sabeu, he fet de Tavanne un espai mític on desenvolupar un cicle narratiu. Les mentides que allí s'hi van construint formen part d'una de les més antigues pulsions que ens defineixen als humans, la de fabular, la de recrear la realitat en forma de ficcions. La mentida així organitzada no pretén enganyar ningú, ja que es presenta exactament com a tal, o més precisament com una falsa realitat que, a més a més i ens els casos més reeixits, ens pretén explicar a fons a nosaltres mateixos i a les nostres més o menys miserables i efímeres passes per aquest planeta.

Molt diferent és la mentida construïda per enganyar, de la qual la més repulsiva és la que es dirigeix a sotmetre a un fals coneixement de la realitat a la població, i que tant i des de fa tant exerceix el Poder. Que els líders espirituals, polítics o socials manipulin o deformin la realitat per enganyar als seus seguidors és, convindrem, un acte reprovable. Ara bé, què passa quan és el poble el que vol ser manipulat o coadjuva a aquesta mentida?

Tabàrnia és una elaboració fictícia que, encara que de vegades es presenta com a broma, s'articula en realitat mirant de deformar deliberadament la veritat, i ho fa en forma sistemàtica donant la volta torticeramente -com es diu en castellà- a les veritats que ha posat al descobert l'independentisme. I ho fa amb la col·laboració entusiasta d'una part de la població catalana. Heus aquí un exemple notori extret d'un fòrum de la xarxa:



Però si d'algunes mentalitats poc sofisticades no és possible esperar una percepció de la pròpia mentida sostenible a llarg termini, ¿què fa que determinats líders polítics caiguin en la mateixa estupidesa i s'entestin a negar el que tard o d'hora serà visible per a tothom? No em refereixo ja al cas dels patèticament famosos casos dels màsters presumptament falsificats de Cristina Cifuentes i -ara presumiblement també- Pablo Casado, sinó a fets notoris i contrastables com la interpretació d'una resolució d'un organisme internacional al qual el Regne d'Espanya s'ha vinculat de ple dret, com és el Comitè de Drets Humans que vetlla per l'aplicació del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics.

Llegeixo avui que Inés Arrimadas nega que aquesta resolució emeti un requeriment a l'estat espanyol per tal que garanteixi la plenitud en l'exercici dels seus drets polítics al candidats Jordi Sánchez. Diu que és un simple avís de recepció. I acusa l'independentisme de construir una mentida més. Bé, potser pateix del mateix mal que descrivia Walter Mathau a la insuperable "Primera plana" de Billy Wilder, quan deia a un atribolat Jack Lemmon que qui dimoni llegeix el segon paràgraf d'un article. Doncs bé, el segon paràgraf de la resolució del Comitè descriu clarament les interim measures, és a dir mesures cautelars, que requereix (request, no simplement recomana) de l'Estat espanyol per assegurar que Jordi Sánchez pugui exercir els seus drets polítics. O bé en efecte Arrimadas no ha llegit, ni el primer ni el segon paràgraf, i parla d'oïdes, o no sap anglès, o té un absolut i olímpic desconeixement del Dret Internacional.





I si seria greu que la que es presenta com a guanyadora d'unes eleccions a la Generalitat tingui tal grau d'ignorància, molt més greu és que el tingui tot un magistrat del Tribunal Suprem, aquell que segons alguns portaveus del PP o C's és molt més elevat que el tribunal regional alemany que ha desestimat lliurar a Puigdemont pel delicte de rebel·lió. Doncs bé, el jutge Llarena, que ja havia comès algunes errades monumentals en alguna de les seves interlocutòries pel que fa a les cites del Dret Internacional, ara diuen que estudia recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Europea la resolució del tribunal alemany. Això és ficar la pota fins a dalt i, en lloc de retirar-la prudentment, continuar enfonsant-la. O, com diu avui el professor Pérez Royo al seu article a l'Ara, és un cas d'inaudita exhibició impúdica de la seva ignorància. Només s'explica per la impunitat de què han gaudit fins ara en el coto privado que és el seu Estat mal anomenat de Dret, i que ara descobreixen que no s'ajusta a les regles que funcionen en altres parts del planeta.

Unes regles a les quals la República Catalana voldria ser, sens dubte, més fidel. I en la qual el fals món de Tabàrnia no hi té cabuda.

9/4/18

EL RIGOR ALEMANY

 © 2018 AFP
Malgrat que per a bona part de l'opinió pública espanyola l'anunci del Tribunal Superior d'Schleswig-Holstein que desestima l'opció d'acceptar l'euroordre emesa pel jutge Llarena ha estat encaixat com pràcticament un acte de traïdoria per part dels alemanys, si analitzem el detall de la resolució emesa per aquest tribunal, la resposta que es podia esperar no podia ser sinó aquesta.

Naturalment, és molt fàcil dir que un preveia el que ha esdevingut un cop això ja s'ha produït. Però estem parlant ara dels arguments tècnico-jurídics que havien de prevaler en un procediment que, com bé han remarcat de fet els dos governs implicats, l'espanyol i l'alemany, és purament un tràmit judicial dins el marc de cooperació internacional que marca la normativa de la Unió Europea. Per tant, igual que afirmo que el Tribunal Constitucional espanyol haurà de desqualificar un dia l'aplicació del famós 155 feta pel govern del PP i autoritzat pel Senat -amb bel suport de l'anomenat bloc constitucionalista, no ho oblidem-, d'un tribunal amb un mínim de sentit de rigor jurídic no es podia esperar altra cosa.

És clar que partim del supòsit de trobar-nos en veritables estats de dret on la independència judicial és un fonament bàsic. Una cosa de la qual pocs dubtaven un cop va ser detingut Puigdemont en aquell land alemany. I una cosa de la qual molts dubtem en referència als nostres tribunals, inclòs evidentment el Constitucional.

La reacció de l'opinió pública espanyola, dirigida per la croada político-mediàtica, ha exhibit a parts iguals la prepotència i la rancúnia acomplexada que caracteritzen la seva actitud. Encara que el govern hagi intentat mantenir les formes, portaveus majors i menors dels partits constitucionalistes han mirat de tergiversar el sentit real de la clatellada rebuda pel jutge del Tribunal Suprem, o de menystenir el tribunal alemany titllant-lo de regional. La reacció de la caverna mediàtica ha estat coherent, com sempre, però ha arribat a límits escandalosos en casos extrems com el de Jiménez Losantos, que ha arribat a fer una crida a atacs terroristes a interessos alemanys. Tot plegat, una reacció que retrata tot el pitjor del caràcter d'aquesta democracia consolidada de la nación más antigua de Europa, que no té ni la prudència de saber-se contenir davant de l'estat més poderós d'Europa.

Que equiparin el Tribunal Superior d'un land a una Audiència Territorial ens dona, de pas, la veritable pedra de toc de com es creuen la descentralització més gran del món de la qual es vanten. El cert és que els arguments de la resolució del tribunal d'Schleswig-Holstein són tècnicament impecables, com explica avui el diari Ara, i no es basa evidentment en normes del seu estat federat o de la seva sola jurisprudència, sinó que cita la llei federal penal i la jurisprudència del seu Tribunal Suprem. Massa fi, tanmateix, tot plegat per a l'anàlisi de polítics destralers com els d'aquí, als quals els ha faltat temps per impugnar el funcionament del tractat de Schengen, sense reconèixer que aquesta euroordre ha navegat per culpa del clar abús de dret comès pel jutge Llarena. La resolució alemanya li salva la cara, tot sigui dit, permetent-se suposar que el Codi Penal espanyol sí contempla una interpretació extensiva del delicte de rebel·lió quan es produeix sense una violència directa sobre l'òrgan representatiu del poder que seria el subjecte passiu de l'alta traïció o la rebel·lió, en el llenguatge espanyol, a diferència de l'alemany.

Aquesta qüestió ens portaria a una llarga discussió, que de fet serà la base de l'argumentació jurídica amb què ara s'haurà d'enfrontar Llarena perquè la seva extravagant construcció del concepte de violència amb què ha encausat tots els processats per rebel·lió no caigui com un castell de cartes davant la lògica jurídica que, a partir d'ara, les defenses només haurien de traslladar de la resolució d'un veritable tribunal, el superior de l'estat d'Schelswig-Holstein