Com potser algunes sabeu, he fet de Tavanne un espai mític on desenvolupar un cicle narratiu. Les mentides que allí s'hi van construint formen part d'una de les més antigues pulsions que ens defineixen als humans, la de fabular, la de recrear la realitat en forma de ficcions. La mentida així organitzada no pretén enganyar ningú, ja que es presenta exactament com a tal, o més precisament com una falsa realitat que, a més a més i ens els casos més reeixits, ens pretén explicar a fons a nosaltres mateixos i a les nostres més o menys miserables i efímeres passes per aquest planeta.
Molt diferent és la mentida construïda per enganyar, de la qual la més repulsiva és la que es dirigeix a sotmetre a un fals coneixement de la realitat a la població, i que tant i des de fa tant exerceix el Poder. Que els líders espirituals, polítics o socials manipulin o deformin la realitat per enganyar als seus seguidors és, convindrem, un acte reprovable. Ara bé, què passa quan és el poble el que vol ser manipulat o coadjuva a aquesta mentida?
Tabàrnia és una elaboració fictícia que, encara que de vegades es presenta com a broma, s'articula en realitat mirant de deformar deliberadament la veritat, i ho fa en forma sistemàtica donant la volta torticeramente -com es diu en castellà- a les veritats que ha posat al descobert l'independentisme. I ho fa amb la col·laboració entusiasta d'una part de la població catalana. Heus aquí un exemple notori extret d'un fòrum de la xarxa:
Però si d'algunes mentalitats poc sofisticades no és possible esperar una percepció de la pròpia mentida sostenible a llarg termini, ¿què fa que determinats líders polítics caiguin en la mateixa estupidesa i s'entestin a negar el que tard o d'hora serà visible per a tothom? No em refereixo ja al cas dels patèticament famosos casos dels màsters presumptament falsificats de Cristina Cifuentes i -ara presumiblement també- Pablo Casado, sinó a fets notoris i contrastables com la interpretació d'una resolució d'un organisme internacional al qual el Regne d'Espanya s'ha vinculat de ple dret, com és el Comitè de Drets Humans que vetlla per l'aplicació del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics.
Llegeixo avui que Inés Arrimadas nega que aquesta resolució emeti un requeriment a l'estat espanyol per tal que garanteixi la plenitud en l'exercici dels seus drets polítics al candidats Jordi Sánchez. Diu que és un simple avís de recepció. I acusa l'independentisme de construir una mentida més. Bé, potser pateix del mateix mal que descrivia Walter Mathau a la insuperable "Primera plana" de Billy Wilder, quan deia a un atribolat Jack Lemmon que qui dimoni llegeix el segon paràgraf d'un article. Doncs bé, el segon paràgraf de la resolució del Comitè descriu clarament les interim measures, és a dir mesures cautelars, que requereix (request, no simplement recomana) de l'Estat espanyol per assegurar que Jordi Sánchez pugui exercir els seus drets polítics. O bé en efecte Arrimadas no ha llegit, ni el primer ni el segon paràgraf, i parla d'oïdes, o no sap anglès, o té un absolut i olímpic desconeixement del Dret Internacional.
I si seria greu que la que es presenta com a guanyadora d'unes eleccions a la Generalitat tingui tal grau d'ignorància, molt més greu és que el tingui tot un magistrat del Tribunal Suprem, aquell que segons alguns portaveus del PP o C's és molt més elevat que el tribunal regional alemany que ha desestimat lliurar a Puigdemont pel delicte de rebel·lió. Doncs bé, el jutge Llarena, que ja havia comès algunes errades monumentals en alguna de les seves interlocutòries pel que fa a les cites del Dret Internacional, ara diuen que estudia recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Europea la resolució del tribunal alemany. Això és ficar la pota fins a dalt i, en lloc de retirar-la prudentment, continuar enfonsant-la. O, com diu avui el professor Pérez Royo al seu article a l'Ara, és un cas d'inaudita exhibició impúdica de la seva ignorància. Només s'explica per la impunitat de què han gaudit fins ara en el coto privado que és el seu Estat mal anomenat de Dret, i que ara descobreixen que no s'ajusta a les regles que funcionen en altres parts del planeta.
Unes regles a les quals la República Catalana voldria ser, sens dubte, més fidel. I en la qual el fals món de Tabàrnia no hi té cabuda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada