27/5/13

MANEL, PUGIN A L'ESCENARI!





Els Manel han presentat el seu darrer treball, "Atletes, baixin de l'escenari" al Primavera Sound de Barcelona. Jo no hi vaig anar, i friso ja per veure'ls a la seva presentació a Reus dins el Festival Di-Y , el 15 de juny. Però llegeixo a les cròniques que no estaven a l'escenari principal del macrofestival, sinó a un que porta per curiós nom Ray-Ban. A l'escenari principal, petant l'aforament sembla ser, actuaven a aquella hora uns australians que responen al nom de Tame Impala.


Admeto que no n'havia sentit a parlar mai, però és una cosa que em passa amb la majoria del cartell. Tret dels escassos grups locals -però potser una mica més nombrosos que en polèmiques edicions passades- com Antònia Font, La Brigada o L'Hereu Escampa, a penes conec un grapat de noms com Blur, The Jesus and Mary Chain i un australià mític com Nick Cave. Senyal inequívoc que estic ben fora de la modernor.

En tot cas, les notícies que m'arriben em confirmen que l'espectacle accentua el que s'ha denominat ja gir manelià cap a unes formes musicals més potents, més rockeres. Vagi pel davant que m'encanta el resultat de l'àlbum, i per tant sospito que també m'agradarà el seu directe.

A l'àlbum, de fet, el gir és més subtil i no és precisament una revolució que hagi de sobtar o desagradar(nos) als seus seguidors. A grans trets, podríem dir que existeixen temes que conserven la línia evolutiva de l'anterior àlbum, "10 milles per veure una bona armadura". Així, "Ja era fort", "Deixar-te un dia" o "Desapareixíem lentament" són immediatament reconeixibles i semblen fets al rebuf d'aquell prodigiós disc. D'altres en canvi, sonen de seguida accentuadament pop, des de la cançó inicial "Ai, Yoko" on sobresurten els sintetitzadors, al final, "Un directiu em va acomiadar", una peça absolutament pop amb una tornada encomanadissa. I un tercer vessant dóna un tomb de cargol més a favor de guitarres contundents i línies rítmiques més ràpides i potents. És el cas del primer single que va avançar aquest disc, potser, com una clara declaració d'intencions, "Teresa Rampell", però també de "Vés bruixot!", segurament el meu tema preferit amb aquests ecos entre David Bowie i Jethro Tull, presidit per un obstinat acompanyament guitarrístic.

Si la música mostra una voluntat de renovació, potser una defensa  amb càrrega directa als que els han titllat d'insulsos, les lletres són pur Manel. Encara que en les entrevistes que he llegit sempre les defensen en plural, és notori que es deuen a la ment intricada de Guillem Gisbert. L'única que no signa és, de fet, la més senzilla, la macabra "Imagina't un nen" (una descripció d'una escena brutal que sembla inspirada en un fet real que corre per youtube), que signa Roger Padilla. Trobem, en la resta, el ric ventall d'opcions que dóna la ploma de Gisbert, amb peces de singular exuberància narrativa (la meravellosa "Mort d'un heroi romàntic"), les inevitables disquisicions sobre l'amor i el desamor fetes, tanmateix, des d'un prisma sempre sorprenent ("Ja era fort", "Deixar-te un dia" o "A veure què en fem"), o les que s'inscriuen en les enigmàtiques visions surrealistes que trenquen amb la lògica narrativa tradicional ("Vés bruixot!" o "Desapareixíem lentament"). Sovint s'ha titllat els Manel de críptics, en relació a aquesta mena  de cançons, però si són alguna cosa són ambigus, amb aquella ambigüitat característica de la poesia que indaga en el llenguatge a la recerca de troballes inesperades, sovint a través d'associacions sorprenents d'imatges. És el cas de la meva predilecta "Vés bruixot!", que conté descripcions poderoses de l'aparició d'un enigmàtic personatge que sembla dotat del gran poder de resoldre-ho tot. Però el seguim a través de les reaccions de persones que es topen amb ell, inclòs el mateix narrador, i ens adonem que la cançó en realitat ens està radiografiant els desigs ocults dels éssers humans que poblen una ciutat qualsevol..

Tres cançons, almenys, contenen un tractament  metaartístic. "Ai, Yoko" és una particular missiva autoinculpatòria adreçada a una de les grans icones del pop, la vídua de John Lennon, i en ella el narrador es lamenta de la superficialitat amb què solem jutjar els que cauen sota els focus de la celebritat ("I és que si, en general, tots els canvis ja em posen tan nerviós,/entre cançons plenes de xiscles i el teu maleït tambor/ i entre la teva cara rara que de nen em feia por/ era tan fàcil que et donéssim la culpa de tot..."). "Banda de rock", una balada genuïnament rock, especula sobre el destí dels membres de les bandes que s'han dissolt. Furga, per tant, en la història després de la Història (ni que sigui la petita Història de la música), i per tant també en les conseqüències de la fama. Però potser la cançó que més directament analitza els efectes de l'acte creatiu en si mateix és una de les meves lletres preferides, la de "Quin dia feia, amics...", que es capbussa en la contradicció que tortura tot artista exposat de front a la necessitat de triar entre viure i recrear la vida ("Ara no m’interrompis! / No veus que estava inspiradíssim escrivint-te una cançó?/ Ara que encarava un vers per rimar amb els teus cabells,/ ara que quasi es pot sentir l’olor de la teva pell/ en el paper, en el paper...”).

Els Manel tenen ja, molt probablement, una legió de seguidors fidels, des dels fanàtics als admiradors més crítics, i com tot artista que ha triomfat, la seva legió de contumaços detractors. Llegia fa poc una ressenya d'un llibre recentment aparegut al mercat, on el seu autor -anònim- destripa els suposats mites de la nació catalana. La crítica ressaltava una frase: "Manel són una eina del capitalisme". Sense comentaris. Dins d'aquella cèlebre distinció que va fer Umberto Eco entre apocalíptics i integrats, cadascú se situa allà on li sembla i es retrata en els seus judicis. Manel avui tenen sens dubte la creu de ser odiats pels apocalíptics,  en les files dels quals sempre trobem els mateixos que els van saludar quan van irrompre en el panorama musical com uns perfectes desconeguts, que passen a atacar-los amb la mateixa vehemència amb què els adoraven quan passen a ser excessivament comercials. Ara se'n diu mainstream, d'aquesta posició que menyspreen els esnobs de les minories selectes.

Però si hi ha una fórmula que pugui explicar l'èxit de Manel és realment l'única fórmula inexplicable: la construcció de simples melodies impecables que, un cop escoltades, et deixen amb la confusa sensació de pensar com dimoni pot ser que ningú les hagués creat abans. Bé, això, i la falta de vanitat i pretensions que els caracteritza i que es palesa en totes les entrevistes concedides. Amb una senzillesa i naturalitat impactants, treuen importància al seu treball i, com a la cançó  "Banda de rock", semblen dir-nos que la seva voluntat únicament és fer que durant un temps tot sigui una mica més divertit.



PS: L'únic retret que els faria als Manel seria el nivell dels seus últims vídeos. El que han tret ara per promocionar "Teresa Rampell" -que conté un text que sembla per si mateix un poderós guió de vídeoclip- sembla fet per contrariar el que resulta obvi, però el que subministra és francament decebedor.

25/5/13

SÍ HI HA UN PROBLEMA





Escolto aquest matí a Catalunya Ràdio la veu alterada de pares que han denunciat -i guanyat sentències- contra el model de normalització lingüística català. També sento un senyor, català de pura "cepa", d'àrees rurals per a més senyes, indignat perquè els catalans persistim a no ensenyar el castellà a l'escola i no som capaços d'asseure'ns tots a una taula i arribar a acords.


Hi ha un concepte profundament equivocat del qual, em temo, partim d'ençà que tenim democràcia, d'ençà aquella glorificada i quasi beatificada Transició: l'apel·lació al consens com a valor fonamental de la democràcia. Que se m'entengui, no crec que el diàleg i la recerca del consens no siguin valors en la democràcia, però no han de ser el fi darrer. El fi de la democràcia és el bé comú, i en darrer extrem ha de prevaler la decisió de les majories, amb l'únic límit del respecte als drets fonamentals dels individus i de les minories.

El que ha passat és que el model del consens de la transició ha acabat impregnant i viciant tot el sistema, i en definitiva decantant el joc d'equilibris necessari en la democràcia cap a la cessió sempre de la part més dèbil, no en quantitat, sinó en pur poder. És la conseqüència d'aquell passar pàgina, d'aquella reconciliació, d'aquell l'important és entendre'ns tots plegats, etc.

El problema és haver-nos instal·lat en una ficció, que s'ha revelat buida a mesura que, amb el temps, alguns han pretés fer valer els drets a què van renunciar en ares de la pacificació de la via pública i l'assoliment de llibertat formals: la memòria històrica, la llengua pròpia, el dret real a l'autodeterminació dels pobles... Quan s'ha tibat la corda des d'aquest costat, ha aparegut immediatament la cara feixista de l'altre.

Però també des d'aquest costat tenim les nostres culpes, la nostra còmoda instal·lació en la ficció, que ara ens passa factura. Hem pregonat i seguim pregonant les excelses virtuts del nostre model d'escola catalana, adduint que no existeix cap conflicte lingüístic al país, sense voler treure a la llum del sol els draps bruts les seves múltiples mancances i els resultats acadèmics més que pobres que ha obtingut i que es constaten en la depauperació progressiva de tots els nivells de comunicació a la nostra societat. Hem negat que existeixi cap problema, i ens estan esclatant tots a la cara.

Només des de l'anàlisi profunda i la sinceritat com a premisses del debat es podrà començar a treballar de veres en un model educatiu que superi el desastre actual. Des de Catalunya sol instal·lar-se el debat en la ficció de l'èxit del model català, només centrat en l'èxit (molt-molt relatiu) de la immersió lingüística, i els pares dissidents d'aquest model semblen atribuir-li els mals en el baix coneixement de la llengua castellana, quan és un problema general de tot Espanya i de totes les àrees de coneixement. Una degradació general, sostinguda i que sembla premeditadament fomentada pels distints governs que assisteixen impassibles a l'enquistament del fracàs escolar.

Un botó, crec que molt significatiu, de mostra d'aquesta degradació és l'espectacle de l'estultícia abominable que vessen cada dia els mitjans televisius, amb rares excepcions com, en bona part, la televisió pública catalana. Una TV3 que és simptomàticament objecte central de l'acarnissament dels governs populars i la seva caverna mediàtica. La ignorància és avui dominant, una ignorància altiva, prepotent i sorollosa que es vanta de si mateixa. I és que, com va dir Karl Popper, la veritable ignorància no és l'absència de coneixements, sinó el fet de negar-se a adquirir-los.



20/5/13

GRAFITI: UN ART COMERCIAL?

Banksy-Londres-Clipton Street
Parlàvem fa unes setmanes del grafiti com d'un art del carrer, un art democràtic ja que es troba a l'abast lliure de la població i permet una llibertat d'expressió no sotmesa als dictats del mercat. Ho fèiem en relació a les mostres d'aquest autèntic art que podíem copsar en carrers, immobles i mobles de tot tipus que s'ofereixen a la lliure observació del vianant. Tanmateix, apuntàvem ja que el grafiti també ha tingut les seves derivacions comercials.

Podia ser d'una altra forma? La llei del mercat sembla inexorable i acaba absorbint en la seva dialèctica d'oferta i demanda tota manifestació nova de l'art. Per molt que, com sol ser usual, aquesta manifestació aparegui dins d'una oposició dialèctica precisament contra la llei del mercat, contra el capitalisme, per dir-ho des d'una expressió més rotunda. Així va succeir amb totes les manifestacions de la cultura pop, singularment la música. Un mena de constant en l'evolució de l'art és l'intent de ruptura amb les generacions anteriors, denunciades invariablement per les posteriors com a assimilades per l'establishment i impugnades des de renovades bases  que pretenen rescatar l'art d'una traïció als mateixos principis de rebel·lió contra la cultura oficial, l'establerta, que defensaven els que ara passen a ser considerats parts d'aquesta.

Banksy-Londres-The falling Shopper-Burton lane

Fa uns pocs dies, un article d'Stephen Bates al diari britànic The Guardian ironitzava sobre el curiós cas del grafiti desaparegut del molt cèlebre artista Banksy, un grafiti de denúncia de l'explotació infantil a la indústria tèxtil, que havia estat retirat del seu emplaçament al nord de Londres, i que aparentment havia estat comprat legalment per una empresa de multiserveis. Aquesta intermediària havia anunciat la seva intenció de retornar-la per un sol dia al Regne Unit a fi de ser subhastada. Bates jugava amb la paradoxa implícita en el cas de l'obra d'un artista que denuncia les perversions del sistema capitalista, que podia esdevenir ella mateixa una preversió del sistema: The 'slave labour' Banksy sale should be enough to provoke another Banksy ( la venda del mural de l'esclau del treball de Banksy podria bastar per provocar un altre Banksy).

Banksy-Londres

Banksy és el cas més paradigmàtic i més famós de l'artista del grafiti que acaba instal·lant-se com a artista consagrat que posa en venda el seu art. És famós per haver generat un autèntic culte per les seves obres de subtil i lúcida denúncia de les contradiccions del sistema, des dels anys 80 a Bristol, d'on sembla que és natal. A les parets d'un dels districtes més deprimits d'aquesta localitat del sud d'Anglaterra, famosa per estatjar la seu central de la totpoderosa BBC, va acabar popularitzant la tècnica de l'estergit, amb l'ús de plantilles, que segons alguna de les seves raríssimes declaracions, va adoptar per requeriments de la urgència amb què necessitava efectuar les seves intervencions clandestines, els bombardejos, com se les coneix en l'argot del gremi. Banksy és també famós precisament per defugir qualsevol aparició personal en públic. Una altra paradoxa que representa, la de l'artista ocult esdevingut cèlebre .

Banksy - Londres- Naked Man

Però la gran contradicció és, sens dubte, el fet que subratlla la sornegueria de The Guardian. Banksy és avui un artista que ven per xifres milionàries a través d'una agència, que ha publicat diversos llibres i fins i tot ha realitzat una pel·lícula. Inevitablement, doncs, és objecte d'impugnacions per part dels cultivadors puristes del seu mateix art, segons la llei que abans esmentàvem.

No és particularment estrany, doncs, i no deixa de ser una nova mostra del doble joc irònic que això comporta, que els mitjans conservadors, com The Guardian, furguin gratificats en aquestes contradiccions. Si no podem sostenir raonablement que sigui un sistema pervers el que deliberadament degluteix els exponents més conspicus de cada manifestació revolucionària de l'art, sí podem sens dubte creure'ns que aquests fills abduïts de la revolució són l'objecte rebut amb més agraïment i soterrada morbosa satisfacció pels que un dia els van mirar per damunt de l'espatlla amb la particular barreja de recel, temor  i menyspreu que es reserva als abanderats de la lluita contra el sistema on hom se sent confortablement instal·lat. No és estrany veure, aleshores, com aquests dignes representants dels mitjans respectables els puguin acusar de mantenir cínicament la denúncia de principis d'un sistema del qual s'aprofiten i treuen suculents beneficis.

La contradicció és innegable. Tanmateix: no seria més pervers que l'artista abduït acabés fent la lloa del sistema i renegués de les fonamentades crítiques amb què va despuntar?

Nick Walker - Bristol
De qualsevol manera, Bristol és avui una ciutat on el grafiti és un del seus actius turístics. Darrera Banksy han vingut artistes com Nick Walker, i des de 2011 organitza un esdeveniment de creació de grafitis conegut com See no evil, considerat elvmés important del Regne Unit, i on artistes d'arreu del món acudeixen per participar en un procés que compta amb el suport econòmic de les autoritats municipals.

Roa - See no evil- Bristol
Fotografies: Aleida López

13/5/13

EL TRAPEZI A LA CORDA FLUIXA

Marcel et ses drôles de femmes
Per motius familiars he faltat a bona part a la celebració del Festival del Circ de carrer Trapezi a Reus, un esdeveniment que per a mi i per a molts reusencs i no reusencs ja ha esdevingut una tradició, una mena de ritu per retre culte a l'arribada del bon temps a la capital del Baix Camp -si bé amb la pluja d'indesitjada convidada habitual, certament.

He de lamentar personalment la meva falta -involuntària-, però a nivell general també hem de lamentar la davallada d'un festival que ha estat un referent de qualitat i bon ambient a nivell internacional. Si bé l'efecte de les retallades ja es va deixar sentir en l'edició de l'any passat, el nivell de qualitat a penes es va ressentir. Però enguany, als problemes pressupostaris s'ha afegit un factor que està amenaçant la gestió pública de la cultura a la ciutat, una gestió que ja comença a fer ferum de desmantellament i desastre organitzatiu. La crisi del Consorci del Teatre Fortuny, d'on s'ha exclòs la participació de la Generalitat i s'ha liquidat en bona part el personal propi ,  amenaça amb ser un símptoma més que una crisi puntual. El Trapezi, reduït i improvisat, així ho sembla certificar.


Vaig arribar a temps per assistir a la cloenda del festival. Una cloenda modesta inserta en la programació ordinària com un petit apèndix, dada rellevant com ho va ser el nivell de l'espectacle inaugural, que per primer cop en molt de temps va ser un espectacle corrent,  dels que abans gairebé es perdien enmig d'una farcida cartellera. L'actuació d'un digne conjunt de trapezistes, Marcel et ses drôles de femmes, servia al cartell d'enguany per clausurar l'edició discretament. Però, sens dubte esperonats per la presència de l'alcalde i el regidor de Cultura, el grup de Marcel i el petit parlament del duet Els Herrerita, que es passegen els dies de festival animant els carrers a lloms de l'Elefant, van posar un punt reivindicatiu i l'expressió del desig que el festival recuperi el seu nivell d'organització i d'entusiasme que l'han fet l'aparador vital i revitalitzador -també de la ciutat sencera, que no ho oblidi aquest equip de govern!- que ha estat justament celebrat i elogiat.

Els Herrerita, aquest cop reivindicatius

Un aparador que ha permès veure tants espectacles inoblidables en les 17 edicions de festival que ja portem, i que en aquesta mateixa edició me n'ha permès veure alguns que, malgrat tot, es quedaran al meu record. Com el fascinant muntatge de la companyia My laika Kunst-Cirque, "Popcorn machine", al Teatre Bartrina. Una mostra del que la base del circ tradicional pot oferir combinada amb elements visuals i plàstics renovadors i imaginatius. No necessàriament cars. En tot cas, de ben segur, altament rendibles. A menys que un sigui tan miop que només hi vegi una despesa i no un augment de la riquesa cultural.

7/5/13

LES DONES I LES VIES





Se'm perdonarà la paràfrasi bastant forçada del famós títol del gran poeta reusenc Gabriel Ferraté, per tal d'introduir un petit recorregut per una de les manifestacions artístiques que ofereix la ciutat de Reus a canvi del sol preu de prestar-hi una mínima atenció en el moment de passejar pels seus espais públics.


Si fa unes setmanes ens fixàvem en les manifestacions espontànies del graffiti que, poc o molt tolerades, omplen alguns dels carrers de la capital del Baix Camp, un recorregut per un aspecte oficial de la seva cultura, la de la decoració urbana promoguda per les autoritats municipals, ens ve molt a tomb després de la polèmica generada fa uns dies.

Suposo que arreu del món són els poders públics els que decideixen la col·locació d'estàtues i altres elements escultòrics a les vies públiques,. Cosa que no impedeix lògicament que cada decisió presa tingui els seus detractors, crítics i adversaris. I que pugui arribar a molestar, ofendre i fins i tot escandalitzar. No hi ha a Reus exponents de polèmica política, que jo sàpiga, que sí es troben en altres poblacions on, per exemple,  desfer-se de restes del règim franquista ha costat aquest tipus de polèmica. Potser una excepció sigui la placa que adorna el pedestal de l'estàtua potser més cèlebre, la del general Prim que presideix la plaça homònima. Una placa escrita en castellà que cap consistori ha volgut eliminar adduint raons històriques. Tampoc havien generat cap manifestació de protesta pública les exhibicions de nus, malgrat l'augment tan considerable de l'emigració procedent de països de cultura ben diferent, on la reproducció de la figura humana està prohibida.

Tanmateix, fa unes setmanes, el 8 d'abril si no m'erro, en ocasió de la celebració del Dia Internacional del Poble Gitano, va esclatar la polèmica quan l'Ajuntament va censurar unes conegudíssimes imatges de nus escultòrics que estan instal·lats a la molt cèntrica Plaça de les Basses. L'explicació és que els representants de la comunitat gitana van demanar que es cobrissin els nus per no ofendre als participants en una ofrena floral que havia de tenir lloc a la mateixa plaça.


La imatge del grup escultòric, obra d'Artur Aldomà, si bé només transitòriament coberta per unes improvisades heures, ens retrotrau als temps dels vels i fulles que tapaven les parts més sensibles dels ostentosos nus de l'art pictòric i escultoric barroc.


Sense entrar en la polèmica, us ofereixo un recorregut per la molt variada i rica representació del nu femení que es pot trobar als carrers i places dela ciutat de Reus. Que cadascú jutgi si aquest patrimoni pot ser objecte o no de la censura de grups, minoritaris o no, que anteposin els seus valors culturals, morals, etc, a les qualitats estètiques i artístiques de les obres que, per fortuna, podem admirar lliurement i de franc de manera quotidiana.

I aprofitant que diumenge va ser el Dia de la Mare -i sense polemitzar-hi sobre el seu sentit tampoc!-, començo per la magnífica al·legoria de la Maternitat, Mare i fill, obra de Josep Salvadó Jassans , que abans estava col·locada al vestíbul del vell Hospital de Sant Joan i que avui es troba a l'exterior de la façana del nou Hospital.

Del mateix Jassans, autèntic mestre de la figura femenina, trobem una peça impressionant, la ballarina que ens acull en el pas de les Peixeteries Velles cap a l'absis de la Prioral.

Fotografia: Jaume Meneses





El mestre d'Alforja va ser deixeble d'un dels artistes reusencs més reputats, el gran Joan Rebull, que compta amb una abundant obra pels carrers de la seva ciutat natal, entre d'altres el grup escultòric de la plaça que porta el seu nom -on hi ha un nu masculí, per cert- o l'arxifamosa Pastoreta. Però per trobar un nu femení cal entrar al mateix palau municipal per ensopegar-se amb la reproducció d'una de les seves obres més famoses, el Nu Ajagut que es troba als Jardins Joan Maragall de Montjuïc.

Fotografia: Wiquipèdia Commons




Un dels més artistes més representats als carrers de la ciutat és el també reusenc, i encara en ple exercici, Ramon Ferran, que aporta un nu més esquemàtic, la figura femenina que representa la Dona Treballadora a la plaça del mateix nom, a les portes del barri del Carme. Es tracta gairebé d'un esglaó intermig cap a les escultures de caire més geomètric que han dominat en l'urbanisme dels darrers anys, incloent-hi les que ha anat col·locant el mateix Ferran.

Fotografia de la xarxa




L'obra de Ferran obre una contundent càrrega de profunditat contra qui pugui veure en el nu feemní una visió masclista de la dona. D'un estil molt més realista trobem una representació de l'art realizat per dones, de la també reusenca Mercè Bessó, que va col·locar a la plaça verda que es troba al carrer de Castellvell, a les esquenes de La Palma, un rotund homenatge al cos femení, que porta nom de dona: Anna.


D'un estil més al·legòric podem trobar una figura que rep triomfalment el visitant -o a l'usuari- de l'Intitut Pere Mata, el monumental conjunt arquitectònic signat per Domènec i Muntané, una de les grans obres mestres del modernisme reusenc. De l'escultura en desconec l'autor.

Fotografia: Reus
I per acabar aquest petit recorregut, us deixo amb les esplèndides bugaderes del també reusenc Aldomà, en tota la ufanor de la seva naturalesa alliberada d'altres elements naturals que, ves per on, les desnaturalitzaren.



Fotografies: Jaume Meneses